mantinguem la distància, siusplau

Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.