dilluns, 7 de setembre del 2009

mantinguem la distància, siusplau


Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.

17 comentaris:

Alasanid ha dit...

Ben bona la imatge. Suposo que invairien el meu espai personal, jo que ja el tinc força gran.

Quan algú té problemes al cervell passen coses molt estranyes i ens adonem de com n'estem de manipulats per aquest òrgan...

PS. Vaig a mirar aquella pel·lícula.

kika ha dit...

jo no crec que sigui de les persones que s'acosten massa. de fet mai m'havia passat que la gent se m'apartés, fins fa uns dies quan em vaig trobar amb un cas semblant (o completament oposat!) al que expliques: estava parlant amb una persona i vaig considerar que erem una mica massa lluny per tenir una conversa que era només nostra. de fet tenia problemes per sentir que deia. i cada cop que jo m'hi acostava ella s'allunyava. ho vaig repetir varies vegades i sempre igual. em va fer gràcia i ho vaig trobar estrany... fins i tot vaig pensar que no fos per culpa de la grip A ... ara però gràcies al teu post ja ho entenc més!

noemi ha dit...

Doncs mira que es una cosa que a mi també em molesta moltísim que la gent se m'apropi, això vol dir que sóc una covarda? (no tinc clar que quedi ben escrit això..) o que tinc els sentits sempre en alerta? Está clar que tot es digne de ser estudiat, curiós molt curiós, les amigdales... Té alguna relació la SM amb els autistes? Ho trobo tot molt molt interessant!!

maria ha dit...

Doncs jo em sembla que sóc de les dels 64 cm...no m'agrada massa si s'acosten^-^.
Quin article més bo.Felicitats! És molt interessant!
Si que n'hi ha d'aquests que s'apropen; jo també he viscut un cas similar i són ben curiosos.

Roger ha dit...

Jo sóc dels respecto les distàncies. Potser massa i tot... Aquesta amígdala meva és massa recelosa.

Ferran Porta ha dit...

Definitivament, sempre hi ha una explicació científica per a tot el que ens envolta! Tu ens ho descobreixes post rere post.

No havia pensat mai que l'amígdala pugués tenir res a veure amb un fet que, sense dubte, em molesta absolutament: les distàncies curtes. Bé, per segons quines situacions m'agraden molt -no cal entrar en detalls, oi?- però en una conversa normal, literalment no suporto les persones que s'aproximen massa; em sento realment violentat! Ara ja sé perquè.

PS: Hi ha algunes excepcions de persones que se m'aproximen un pèl massa... i no m'importa gens, però aquest seria, també, un altre tema, hihi...

Assumpta ha dit...

Ostres, doncs jo dec tenir una amígdala enorme, perquè no suporto que se m'apropin massa i tampoc aquella gent que, mentre parlen, et van donant copets al braç... ai!! enganxosos!! jajaja

Memecio ha dit...

Doncs jo m'aproparia a cuasi be tothom, i no em molesta que se m'acostin si van de bon rollo. Dec tenir l'amigdala atrofiada.

MARTELL DE REUS ha dit...

De fet és cert que com més al Sud els agrada més estar a poca distància. Mira sinó els españols que no només s'acosten molt sinó que arriben a posar-se dins a casa nostra. A mi particularment això m'incomoda d'allò més, ara m'explico les amigdalitis que tan sovint em fuetegen

Asimetrich ha dit...

Veig que hi ha força discrepàncies i preferències pel que fa a l'espai interpersonal.

Alasanid, així que tens l'espai força gran? Vaja, felicitats, però ja saps que el tamany no és l'important jijiji.

Ja diràs què tal la peli.

kika, tu i jo no ens coneixem oi? No sigui cas que estigui parlant de tu al post (que cabrooooo) jejejeje.

noemí, no crec que sigui covardia, la covardia o la valentia és com respons a una amenaça o a la por, no pas l'amenaça o la por en si mateixa. I celebro que t'interessi taaaaant i taaaant jajaja.

maria, a mi també em fa sentir incòmode i prefereixo distàncies més grans. Deuen ser els gens nòrdics que porto dins ....

Roger, home, ni massa ni massa poc, a veure si acabaràs xerrant amb la gent via mòbil jejeje.

Ferran, i tant que hi ha explicació per tot, ho fotut és trobar-la. Tot el que s'explica al post fa referència a desconeguts, no fotem! :-). Si fos sempre qüestió de 63 cm, també amb la gent coneguda i amb la que hi ha confiança, la vida seria moooolt aburrida :-)

jajaja. Assumpta, o molt gran o molt activa. Potser et posem dins un scanner i il·lumines tota la ciutat amb l'amígdala (es podria considerar energia renovable?) :-)

Memecio, Ets un bon Europeu del sud pel que veig jejeje. no sé si deu ser qüestió només d'amígdala, segurament també deu tindre a veure amb els costums socials. Segur que amb el temps surt algun estudi que aporti la relació.

Asimetrich ha dit...

Martell de Reus, a mi que vinguin no em fa res, sempre i quan sigui amb respecte i amb ganes de participar de la societat. Però els altres, els que venen amb ganes de fer de Cid campeador, aquests sí que em toquen directament els collons, i no pas l'amígdala :-)

Goblin77 ha dit...

Doncs ara que hi penso em venen al cap algunes persones que he anat coneixent que tendeixen a acostar-se quan et parlen. Totes elles els hi he trobat algo en comu, a part d'acostar-se quan parlen, tambe son persones tranquilotes una mica paxorres vaja i alhora molt confiades.

S'hauria de mirar si hi ha alguna correlacio! :)

Roger ha dit...

Bromes a part, a banda de l'amígdala, la cultura i les conductes apreses també hi tenen un paper important.

Asimetrich ha dit...

Coi, goblin, mirem-ho i fem correlacions, que encara ens sortiria una publicació ... clanc!.

Roger, doncs jo també ho crec així, l'ambient al que creixem ha de ser un factor clau.

kika ha dit...

molt bona aquesta!!! ves a saber si ens coneixem o no! i bes a saber si soc aquell paio o no!!! :-D

Ada ha dit...

jaja, molt interessant... i la foto m'encanta! M'agradaria veure com s'ho feu! jajaja, acabarieu a bufetades segur!
Un saludet!

Asimetrich ha dit...

Ei Ada, benvinguda, no havia vist el teu comentari. La veritat, a mi també m'agradaria veure la situació. això sí, sense estar-hi involucrat, que un fins i tot té pudor jejeje.