diumenge, 20 de setembre del 2009

escoltant les plantes



De teories n'hi ha de molts tipus i colors. I avui en porto una acabada de sortir del forn que ens parla de la possibilitat de que els animals haguem aprés, al llarg de milions d'anys d'evolució, a escoltar les advertències que ens transmeten els nostres companys de planeta, els vegetals. Es diu Xenohormesis


Segons expliquen en Konrad T. Howitz, de BIOMOL International i en David A. sinclair, de la Harvard Medical School, a la revista Cell, els heteròtrofs (animals i fongs) som capaços de sentir les senyals químiques sintetitzades per les plantes quan aquestes es troben en condicions d'estrès. Aquesta capacitat ens permetria als animals preparar-nos per l'adversitat quan les condicions ambientals són encara favorables. Però anem per passos...

I és que les plantes també s'estressen a la seva manera. Posem per cas una vinya, què la pot estressar? Que els seus gutims siguin més petits que els de la veïna? Veure apropar-se el veremador amb les tisores de poda?. No pas, afortunadament el regne vegetal no coneix l'enveja o la por, però es pot estressar quan les condicions ambientals són desfavorables, com és el cas d'una disminució de la irrigació, una infecció o la manca de nutrients. En aquestes situacions excepcionals la planta genera certs metabòlits secundaris, molècules que no es sintetitzen en condicions normals i no formen part de cap metabolisme primari (imprescindible pel dia a dia). En la majoria de casos, però, es desconeix la funció d'aquestes molècules o quina avantatge li donen al vegetal. I com lliguen aquests metabòlits vegetals de resposta a l'estrès amb l'adaptació dels animals a futures condicions desfavorables?

Imaginem què passaria si l'animal fos capaç d'avançar-se a una època d'escassetat gràcies a una advertència. I per il·lustrar-ho recorrerem a un vell amic, en Kagoncete. Imaginem una època en la que les pluges han estat escasses: Els rius han baixat el seu cabal però d'aigua encara n'hi ha. La irrigació de les plantes ha estat minsa però encara fan fruits. En Kagoncete encara podrà beure aigua, disposarà del mateix aliment que a l'estació anterior i no se n'adonarà de que s'apropa una època de vaques flaques on les plantes potser moriran i no disposarà de massa aliment. Així, quan la sequera es faci patent enganxarà al nostre protagonista en calces. No obstant, les plantes sí que han notat aquest canvi i s'han estressat, sintetitzant els metabòlits secundaris. En Kagoncete, en menjar-se la planta estressada ingerirà aquestes molècules que, un cop dins el seu cos, començaran a actuar com si fossin hormones, modificant el metabolisme energètic de l'animal.

D'aquesta forma, quan l'època d'escassetat arribi l'animal haurà patit un canvi (ha guanyat pes o, senzillament, utilitza l'energia del menjar d'una forma diferent) que el fa estar ben adaptat a les noves condicions i li permetrà sobreviure un temps addicional.

Canvi metabòlic dius? Toooooma mecanisme adaptatiu, pallús!


Es tracta d'un tipus de comunicació que no utilitza les paraules, els gestos o les expressions facials, sinó molècules. Dins el nostre cos això ocorre contínuament: Quan ingerim glucosa el pàncrees secreta insulina, una hormona que "comunica" a gran part dels nostres òrgans l'arribada d'aquest nutrient. Tenint en compte aquest concepte de comunicació molecular, la teoria de la Xenohormesis ens diu que no només som capaços de sentir les nostres pròpies hormones, sinó que, amb el temps, hem desenvolupat la capacitat de sentir les molècules d'estrès de les plantes com si fossin les nostres pròpies senyals, com a missatges d'advertiment, una habilitat que ens ha facilitat el llarg camí de l'evolució.

Seria possible aprofitar aquests metabòlits secundaris de les plantes al nostre favor? He parlat d'animals, i nosaltres també ho som, pel que és molt possible que també siguem sensibles a aquestes molècules d'estrès. No en va molts dels fàrmacs basats en productes naturals que utilitzem nosaltres són metabòlits secundaris de plantes. Al seu text, en Howard i en Sinclair ens posen com a exemple els polifenols del raïm, abundants al vi negre, uns metabòlits secundaris amb força propietats beneficioses pel nostre cos. Al grup de Nutrigenòmica de la URV, a Tarragona (no ens cal anar més lluny) ja fa temps que s'investiguen aquests composts, havent-se descrit efectes sobre el metabolisme de lípids, de la glucosa i el sistema inmunitari. Així, la teoria de la Xenohormesis ens parla d'evolució, però entendre-la en profunditat ens obre tot un ventall de possibilitats per poder identificar noves molècules amb diferents propietats. Però, com a totes les noves teories, només el temps i la recerca l'establiran o la refutaran.

9 comentaris:

Assumpta ha dit...

Veritablement, molt interessant :-))

Ara bé, descobrir que tant els fongs com jo som heteròtrofs m'ha afectat una mica.

De fet, a mi em fan molt de fàstic els fongs. Sempre explico la mateixa burrada però és totalment certa: Jo sóc molt maniàtica i estic segura que si Alexander Fleming hagues estat el meu marit, no hagués descobert la penicil·lina... Hagués entrat jo al seu laboratori i hagués dit "Eeeecsss, Alexander, carinyu, tira tot això, no veus que està florit? Uuuggghhh... I després et rentes molt bé les mans".

Ostres, i com vas netejar totes les caques de Kagoncete? Quin fàstic!!

Per cert, s'aprenen coses, aquí a casa teva, està molt bé! :-))

Ferran Porta ha dit...

A banda de metabòlits, insulina i... "gutims", dius?... a banda de en tot això, el teu post m'ha fet pensar que, segurament, no som conscients de la meravella que és la vida vegetal. Vull dir que, inconscientment, consideréssim un ésser viu només aquell que es belluga, però no una planta, una vinya o una rosa. I això m'ha fet pensar en una altra cosa: si els éssers vius a la Terra poden bellugar-se o no, perquè aquesta mania de "la comunitat científica" de negar la possibilitat que hi hagi vida en un planeta X, només pel petit detall que no hi hagi oxígen?

Jolín, sí que acabo fort el cap de setmana, no?

maria ha dit...

Així nosaltres com a humans ja hauríem d'entendre aquests senyals d'estrès? És que jo no en detecto gaires amb les meves plantetes.

Assumpta ha dit...

Potser a mi mai em viuen les plantes perquè detecten el meu estrès. Al menys hi hauria una raó, perquè "mala sort" no m'acabava de convèncer...

Seria una relació d'aquestes xenohormèsiques però a l'inrevés... amb resultat negatiu -fatal- per a les pobres plantes.

Ferran Porta ha dit...

Ostres, Assumpta, doncs si és per això, jo dec ser l'antiestrès amb cames! Tinc un "potus" que aviat farà els seus primers 10 anys de vida :-)

(la resta de plantes han anat passant a millor vida, tot s'ha de dir, amb força més celeritat).

Ooooommmmm...

Assumpta ha dit...

Ferran!! Tens un potus de 10 anys!! Ostreees et mereixes un premi de la X.E.S. (Xenohormessic European Society) (Societat Xenohormèsica Europea, amb doble seu a Berlin i Barcelona)

A mi no em viuen res... de fet, he decidit no tenir-ne i si alguna vegada alguna persona inconscient me'n regala una, no passa ni un dia que jo li regalo a la meva sogra, que ella les cuida molt bé :-))

Asimetrich ha dit...

jajaja Assumpta, no sé si la XES existeix, però s'hauria de fer per donar-li un premi al Ferran. Ara vaig a mirar què és un potus, que és el primer cop que ho sento això.
Pel que fa a les plantes, diuen que si els dius coses maques creixen i viuen més, sempre i quan les reguis, comencem per aquí és clar ;-)

Ferran, per gotim entenc carroll, o "racimo". Ho he buscat al google i no és un terme massa famós. No sé, el vaig aprendre així per referir-me als "racimos" de raïm.

Pel que dius de la consideració dels vegetals com a éssers vius, els organismes més complexes que hi ha al planeta són les plantes amb flor, més complexes que nosaltres mateixos, així que imagina ... :-)

maria. És que te les hauries de menjar ... i suposo que prefereixes disfrutar-les d'una altra manera jejeje.

noemi ha dit...

Estic amb l'Assumpta a mi tampoc no em viu res, i en realitat no crec que en el meu cas sigui per l'estrés sinó perquè no m'agraden gaire i crec que perceben la meva negació a que sobrevisquin!!! per cert Asimetrich jo a la depu en tinc 6 de potus, són plantes d'interior molt maques, en aquest cas sobreviuen perquè la subcontrata de jardineria les rega perquè si fos per mi... Sempre he sentit dir que les plantes són més complexes del que ens imaginem, i no sé perquè ens fascinen més els éssers vius que es mouen, será perquè semblen més graciosos... Tant debó el ésser humà fós més perceptiu respecte al que li envolta, és una pena però hem perdut tot allò que fa referència a l'instint animal, la meva pregunta aquesta pèrdua serà l'inici de la nostra decadència... Interesant aquest post!!!

Goblin77 ha dit...

M'esperava que el missatge el captessim per el gust de les plantes, no pas que aquests metabolits secundaris actuessin com hormones.

M'agradat l'escombrada cap a casa... :D

Noemiiii com que hem perdut l'instint animal, amb la colla d'animals que ens rodejen dia a dia!!! ;)