Què tenen en comú un mag, un carterista i un neurobiòleg? Doncs que tots es passen la vida buscant els costats foscos del cervell o, més aviat, de la percepció. No hi ha mag que no es quedi amb nosaltres en les seves actuacions, i nosaltres ens trenquem les banyes per tal d'esverinar com cony s'ho ha fet el paio de l'escenari per treure 10 monedes de la mà quan no hi duia res. Al final, i després de donar-li voltes, l'únic que podem fer és reconèixer que ens ha ben enredat. La versió malrollista de la màgia ens l'ensenyen els carteristes. Estàs al metro, algú t'empeny lleument i minuts després te n'adones que t'han pres la cartera... me caguenlamadrequelopariohijolagranpiiiiiiiiiiip. Però, fredament, els carteristes no són tan dignes d'un aplaudiment com ho és un mag? (val, opinió discutible, ho admeto).
I què pinta el neurobiòleg en tot això? Resulta que, mentre mags i carteristes s'aprofiten dels límits de la nostra percepció, el neurobiòleg es pregunta quins són els mecanismes cerebrals que fan que els trucs de màgia semblin autèntica màgia. D'aquesta manera els trucs que utilitzen els mags s'estan convertint en una eina més per estudiar el funcionament de la nostra ment, i ja hi ha alguns grups de recerca que utilitzen trucs juntament amb altres tècniques, com les imatges obtingudes per resonància magnètica funcional, per tal d'estudiar els mecanismes de la percepció. Els resultats d'aquests estudis fets amb màgia tindrien aplicacions en diverses malalties que impliquen desordres de l'atenció, com la hiperactivitat infantil o fins i tot certes demències.
Els avenços, pel que fa a l'aplicabilitat de la màgia en malalties, han estat tímids fins al moment, però el que sembla clar és que els trucs de màgia utilitzen com a mínim tres grups de mecanismes per enganyar-nos. El primer d'ells implica les nostres limitacions. Posem per cas el següent truc: El mag ens presenta la seva ajudanta que llueix un vestit blanc cenyit al cos. És una dona espectacular que apareix entre aplaudiments i es planta al centre de l'escenari. Un focus de llum blanca molt potent la il·lumina mentre el mag ens diu que farà canviar el color del vestit de blanc a vermell. Sona un redoble, el públic comença a escrutar a l'ajudanta esperant trobar el truc. El mag dona una palmada i la llum canvia de blanc a vermell. Doncs sí, el vestit es veu vermell. El vestit i tot el que l'envolta.Ha estat una broma, el públic riu mentre el mag demana disculpes per un acudit tan dolent. Llavors el mag dona una altra palmada, torna a canviar la llum a blanc i... el vestit és vermell!!!. Oooooooh. Aplausuuuuuusss.
Què ha passat? La nostra retina s'ha impregnat amb la imatge de l'ajudanta que fa estona que està il·luminada. El canvi de llum s'ha fet en un petit instant, deixant unes mil·lèsimes de segon la sala a les fosques. En aquest curt període de temps uns cables molt fins han estirat el vestit blanc i l'han amagat per una trampilla situada sota de l'ajudanta, apareixent el vestit vermell que s'amagava sota del blanc. Però aquest pas ha estat imperceptible per nosaltres perquè teníem l'ajudanta impregnada a la retina. Ha passat el mateix que quan estem a un lloc ben il·luminat i entrem a un lloc fosc, els nostres ulls s'han d'acostumar a la foscor i no veiem res fins que ha passat una estona. Així, el canvi de vestit ha estat invisible pels nostres ulls. Aquí el mag ha fet ús de les nostres limitacions físiques jugant amb il·luminacions fortes seguides de foscor. d'aquests trucs que enganyen la visió n'hi ha força, al següent vídeo pots veure com una imatge en negatiu passa a mostrar-se en blanc i negre. No obstant, quan es fa el canvi tenim la impressió que la foto està en color:
Val, nens, d'acord, era difícil fixar-se (només) en la X ... jijijiiii Ets un suuussiiiooooo
Al truc del vestit blanc que passa a vermell també hi entra un altre factor. El primer vestit de l'ajudanta, el blanc, era molt cenyit i marcava totes les corbes. Tant que se'ns feia pràcticament impossible pensar que a sota del vestit blanc hi hagués cabuda per un altre vestit. Això també ha contribuït a despistar-nos. Aquest és el segon mecanisme i una altra eina dels mags: aprofitar-se dels nostres coneixements o, dit d'una altra manera, d'allò que ens és quotidià. Per exemple, si el mag mostra una moneda, fa el gest de llençar-la dins un pot metàl·lic i escoltem un “clinc”, assumim que la moneda ha caigut de la mà i s'ha dipositat al fons del pot degut a la llei de la gravetat. Però no té perquè ser així. Potser la moneda no ha marxat de la mà i el “clinc” es deu a alguna altra cosa. D'aquesta manera el mag podria fer aparèixer a la seva mà tantes monedes com volgués i anar llençant-les al pot metàl·lic. Com a exemple mira el següent vídeo:
Donem per suposat que la carta petita es veu així perquè està lluny i la grossa ho és per estar aprop. Un cop més, ho quotidià (o diga-li experiència o causalitat) ens enganya. Mira el següent truc:
En trucs en els que s'utilitzen nans o nens i contorsionistes (o tot alhora), si ens els disfressen bé i els col·loquen l'un sobre l'altre, tendim a assumir que dues persones poden ser només una i aquesta es pot partir en dos.
Però què hi ha de la màgia d'aprop? O dels carteristes? En aquests casos no valen trucs visuals ni quotidianitat. Aquí és on es posa “toda la carrrrrrne en el asadorrrrrr”. Entra en joc l'atenció i la percepció pura i dura, el tercer mecanisme. I és que dirigint la nostra atenció cap a un lloc determinat ens poden colar qualssevol cosa. Que no? Veiem els següents vídeos.
Al primer hem de comptar el número de passes de pilota que fa l'equip de blanc.
Ja has comptat els passes? Has vist l'os mentre comptaves? Pot ser sí que l'has vist, et creus molt llest no? Totalment incorrompible eh? Et sents un/a superhome/dona? Doncs t'invito a veure el proper vídeo de màgia d'aprop a veure si descobreixes com fan el truc de les cartes (el fet de no ser mags professionals ajuda a veure-ho).
De vegades ens pensem que allò que ens poden colar són coses petites com una carta, una moneda, un os ballant break dance... Però com has pogut comprovar et poden fer el gran cambiazo i et quedes tan ample. I es que jugant amb l'atenció, només amb això, ens poden fer ballar com a un titella.
Això és el que vol demostrar l'Apollo Robins, un carterista que un bon dia va pensar que les seves habilitats podien ajudar a la ciència a entendre els mecanismes de l'atenció i la percepció. Segons ell, dirigir l'atenció de qualssevol persona a voluntat és ben fàcil, però cal seguir una sèrie de normes. Per prendre una cartera cal estar ben aprop de la víctima, però si t'apropes de cara violaràs fàcilment el seu espai vital, per tant cal posar-se al costat, sense establir contacte visual. En aquesta situació poc violenta pot començar una conversa normal. Al llarg de la conversa, depenent d'on miris pots cridar l'atenció de la víctima i desviar els seus ulls de les teves mans. Si t'interessa, amb moviments circulars d'un dels teus braços podràs cridar i, literalment, segrestar l'atenció de la víctima mentre li pispes la cartera amb l'altra mà. Tot un munt de regles i observacions que l'Apollo ens mostra en aquest vídeo. No te'l pots perdre, és espectacular veure com pràcticament despulla a un paio sense que aquest noti el més mínim.
Que el nostre cervell ens enganya és un fet, passa constantment. Sentim un soroll a la dreta quan venia de l'esquerra, pensem que algú ens ha dit una cosa quan estava en silenci, veiem la cara de jesucrist en una taca d'humitat o ens abdueix una nau extraterrestre farcida de top-models que ens sotmeten sexualment durant hores i hores ... ah, a tu no t'ha passat? Vaja... En definitiva, que ens enganyi el cervell és normal i natural, el que em fot de veritat és que hi hagi gent que sàpiga com dominar aquests enganys i em pugui prendre el pel d'aquesta manera!!.
vist a Scientific American
I què pinta el neurobiòleg en tot això? Resulta que, mentre mags i carteristes s'aprofiten dels límits de la nostra percepció, el neurobiòleg es pregunta quins són els mecanismes cerebrals que fan que els trucs de màgia semblin autèntica màgia. D'aquesta manera els trucs que utilitzen els mags s'estan convertint en una eina més per estudiar el funcionament de la nostra ment, i ja hi ha alguns grups de recerca que utilitzen trucs juntament amb altres tècniques, com les imatges obtingudes per resonància magnètica funcional, per tal d'estudiar els mecanismes de la percepció. Els resultats d'aquests estudis fets amb màgia tindrien aplicacions en diverses malalties que impliquen desordres de l'atenció, com la hiperactivitat infantil o fins i tot certes demències.
Els avenços, pel que fa a l'aplicabilitat de la màgia en malalties, han estat tímids fins al moment, però el que sembla clar és que els trucs de màgia utilitzen com a mínim tres grups de mecanismes per enganyar-nos. El primer d'ells implica les nostres limitacions. Posem per cas el següent truc: El mag ens presenta la seva ajudanta que llueix un vestit blanc cenyit al cos. És una dona espectacular que apareix entre aplaudiments i es planta al centre de l'escenari. Un focus de llum blanca molt potent la il·lumina mentre el mag ens diu que farà canviar el color del vestit de blanc a vermell. Sona un redoble, el públic comença a escrutar a l'ajudanta esperant trobar el truc. El mag dona una palmada i la llum canvia de blanc a vermell. Doncs sí, el vestit es veu vermell. El vestit i tot el que l'envolta.Ha estat una broma, el públic riu mentre el mag demana disculpes per un acudit tan dolent. Llavors el mag dona una altra palmada, torna a canviar la llum a blanc i... el vestit és vermell!!!. Oooooooh. Aplausuuuuuusss.
Què ha passat? La nostra retina s'ha impregnat amb la imatge de l'ajudanta que fa estona que està il·luminada. El canvi de llum s'ha fet en un petit instant, deixant unes mil·lèsimes de segon la sala a les fosques. En aquest curt període de temps uns cables molt fins han estirat el vestit blanc i l'han amagat per una trampilla situada sota de l'ajudanta, apareixent el vestit vermell que s'amagava sota del blanc. Però aquest pas ha estat imperceptible per nosaltres perquè teníem l'ajudanta impregnada a la retina. Ha passat el mateix que quan estem a un lloc ben il·luminat i entrem a un lloc fosc, els nostres ulls s'han d'acostumar a la foscor i no veiem res fins que ha passat una estona. Així, el canvi de vestit ha estat invisible pels nostres ulls. Aquí el mag ha fet ús de les nostres limitacions físiques jugant amb il·luminacions fortes seguides de foscor. d'aquests trucs que enganyen la visió n'hi ha força, al següent vídeo pots veure com una imatge en negatiu passa a mostrar-se en blanc i negre. No obstant, quan es fa el canvi tenim la impressió que la foto està en color:
Val, nens, d'acord, era difícil fixar-se (només) en la X ... jijijiiii Ets un suuussiiiooooo
Al truc del vestit blanc que passa a vermell també hi entra un altre factor. El primer vestit de l'ajudanta, el blanc, era molt cenyit i marcava totes les corbes. Tant que se'ns feia pràcticament impossible pensar que a sota del vestit blanc hi hagués cabuda per un altre vestit. Això també ha contribuït a despistar-nos. Aquest és el segon mecanisme i una altra eina dels mags: aprofitar-se dels nostres coneixements o, dit d'una altra manera, d'allò que ens és quotidià. Per exemple, si el mag mostra una moneda, fa el gest de llençar-la dins un pot metàl·lic i escoltem un “clinc”, assumim que la moneda ha caigut de la mà i s'ha dipositat al fons del pot degut a la llei de la gravetat. Però no té perquè ser així. Potser la moneda no ha marxat de la mà i el “clinc” es deu a alguna altra cosa. D'aquesta manera el mag podria fer aparèixer a la seva mà tantes monedes com volgués i anar llençant-les al pot metàl·lic. Com a exemple mira el següent vídeo:
Donem per suposat que la carta petita es veu així perquè està lluny i la grossa ho és per estar aprop. Un cop més, ho quotidià (o diga-li experiència o causalitat) ens enganya. Mira el següent truc:
En trucs en els que s'utilitzen nans o nens i contorsionistes (o tot alhora), si ens els disfressen bé i els col·loquen l'un sobre l'altre, tendim a assumir que dues persones poden ser només una i aquesta es pot partir en dos.
Però què hi ha de la màgia d'aprop? O dels carteristes? En aquests casos no valen trucs visuals ni quotidianitat. Aquí és on es posa “toda la carrrrrrne en el asadorrrrrr”. Entra en joc l'atenció i la percepció pura i dura, el tercer mecanisme. I és que dirigint la nostra atenció cap a un lloc determinat ens poden colar qualssevol cosa. Que no? Veiem els següents vídeos.
Al primer hem de comptar el número de passes de pilota que fa l'equip de blanc.
Ja has comptat els passes? Has vist l'os mentre comptaves? Pot ser sí que l'has vist, et creus molt llest no? Totalment incorrompible eh? Et sents un/a superhome/dona? Doncs t'invito a veure el proper vídeo de màgia d'aprop a veure si descobreixes com fan el truc de les cartes (el fet de no ser mags professionals ajuda a veure-ho).
De vegades ens pensem que allò que ens poden colar són coses petites com una carta, una moneda, un os ballant break dance... Però com has pogut comprovar et poden fer el gran cambiazo i et quedes tan ample. I es que jugant amb l'atenció, només amb això, ens poden fer ballar com a un titella.
Això és el que vol demostrar l'Apollo Robins, un carterista que un bon dia va pensar que les seves habilitats podien ajudar a la ciència a entendre els mecanismes de l'atenció i la percepció. Segons ell, dirigir l'atenció de qualssevol persona a voluntat és ben fàcil, però cal seguir una sèrie de normes. Per prendre una cartera cal estar ben aprop de la víctima, però si t'apropes de cara violaràs fàcilment el seu espai vital, per tant cal posar-se al costat, sense establir contacte visual. En aquesta situació poc violenta pot començar una conversa normal. Al llarg de la conversa, depenent d'on miris pots cridar l'atenció de la víctima i desviar els seus ulls de les teves mans. Si t'interessa, amb moviments circulars d'un dels teus braços podràs cridar i, literalment, segrestar l'atenció de la víctima mentre li pispes la cartera amb l'altra mà. Tot un munt de regles i observacions que l'Apollo ens mostra en aquest vídeo. No te'l pots perdre, és espectacular veure com pràcticament despulla a un paio sense que aquest noti el més mínim.
Que el nostre cervell ens enganya és un fet, passa constantment. Sentim un soroll a la dreta quan venia de l'esquerra, pensem que algú ens ha dit una cosa quan estava en silenci, veiem la cara de jesucrist en una taca d'humitat o ens abdueix una nau extraterrestre farcida de top-models que ens sotmeten sexualment durant hores i hores ... ah, a tu no t'ha passat? Vaja... En definitiva, que ens enganyi el cervell és normal i natural, el que em fot de veritat és que hi hagi gent que sàpiga com dominar aquests enganys i em pugui prendre el pel d'aquesta manera!!.
vist a Scientific American
10 comentaris:
Boníssim post, asimetrich. Ens has fet esperar, però ha valgut molt la pena!
El vídeo de la noia i la X l'he trobat genial, tant com el de la carta que canvia de color. No havia notat res de res! - I no diguem el de l'ós; ni l'havia ensumat.
No era conscient fins ara, que ens poden "estafar" amb aquesta facilitat. Excel·lent escrit, de debò!
Caram veig que tornes fort!
Molt interessant el post. A mi m'encanta la màgia, i sóc dels que es passen llargues estones pensant com carai ho han fet. Realment ens enganyen amb una fàcilitat extraordinària.
Els vídeos molt bons. El de l'ós crec que n'havia vist una altra versió amb un goril·la, així que ja no m'han enredat.
Salut!
Molt interessants, si senyor!
Però tal com diu el Ferran...a mi me'n fotrien cada una...hehe. La de la carta i els canvis de color ha estat la més curiosa per a mi.
I ara que hi penso...els polítics molts cops també fan màgia d'aquest tipus: desvien la nostra atenció cap a una altra problemàtica o situació perquè així de mentres van fent la seva!
Salut i molts posts!
Ep! bonísim, ara lo de la X ha tingut mala llet eh!, era super xungo centrar la vista!!! :D
Ferran, moltes gràcies. Realment els vídeos són per treure's el barret, em vaig quedar tan flipat com tu quan els vaig veure.
Edu, sí crec que el del goril·la va ser el primer i va circular força per internet, a mi també em sonava la història. de totes maneres, fins i tot sabent-ho, si et pares a comptar els passes és difícil percebre l'ós.
Mireia, i tant, els polítics són els millors trileros que hi ha!
Pere, jejeje, ets un marrano, segur que no et fixaves en un altre lloc :)
He de reconèixer que m'han enredat a tots els vídeos, l'ós no l'he vist ni per casualitat, i les cartes que canvien de color, he tirat el video enrera per comprovar que no em prenien el pèl al final, i si es veritat s'han canviat la roba, el drap de la taula, la roba del fons!! que fuerte!!! jajaja!! ostras tens raó al final lo xungo de tot es que hi hagi gent que ho domini i ens enganyi un post excelent!!!!
Osti, noi, he quedat parada...de com en som de babaus! Quan vaig fer l'assignatura de processos psicològics bàsics, vaig haver de fer unes quantes proves i petites experimentacions amb això de l'atenció, la memòria de treball, la visual, l'engany de les imatges... i jo sola em vaig sorprendre, realment, el cervell mana! Molt bo, de veritat!
noemí, gràcies. Ja ho veus, ens poden prendre el pel de la forma més tonta jejeje. Jo també vaig tirar el vídeo dels colors enrere :)
zel, i tant que som babaus jejeje. Estudiar coses d'aquestes ha de ser ben sorprenent. Espero que no aprenguessis prou com per prendre'm la cartera ;)
això de mantenir la vista a la x requereix un gran esforç de concentració
jejeje, ho sé Jesús. Més que una il·lusió òptica és un exercici d'autocontrol :)
Publica un comentari a l'entrada