dissabte, 17 de gener de 2009

vaja pàjarus



Quan parlem d'animals intel·ligents, capaços de fer raonaments o utilitzar certs estris, el que se'ns passa pel cap poden ser simis, com el ximpanzé o el goril·la; o fins i tot els dofins. Però segurament no ens pararíem mai a pensar en ocells. I no parlo pas de lloros amb habilitats per imitar sons o veus humanes, sinó d'autèntics superdotats del regne animal.



És el cas dels corbs, animals misteriosos proposats com a missatgers de la mort, sempre presents en escenes tètriques de cementiris, pájaros de mal agüero per excel·lència. Però més enllà de ser icones de la foscor i font d'inspiració per una de les millors pel·lícules que ha parit mare, els corbs saben com treure's les castanyes del foc, tot i que en el cas d'avui més que castanyes hauria de dir nous. Alguns d'aquests ocells que habiten a la ciutat han trobat formes ben curioses i intel·ligents per trencar les nous que tant els agraden.


Per començar van descobrir que la duresa de l'asfalt és una bona eina per trencar la closca dels fruits si els deixen caure de certa alçada. Però moltes vegades això no funciona i calen mesures alternatives. Així que es van fixar en la utilitat dels nostres cotxes. Si posaven la nou al mig del carrer, el trànsit acabava per matxacar la closca, alliberant el fruit del seu interior. Aquesta estratègia només tenia un problema: posar-se al bell mig de la carretera a menjar-se les nous és lleugerament perillós per un ocell, gens recomanable si no vols acabar com a compota (xof!). Calia una solució. I aquesta va arribar en comprendre que si posaven la nou al mig d'un pas de vianants els cotxes l'esclafarien, després només calia esperar que el semàfor es posés verd per donar-se un bon atracón de nous. Ho pots veure al següent vídeo.





Pel següent exemple cal que ens desplacem fins a Nova Zelanda. No fa tant pujàvem dels fiords de Milford Sound en direcció a Te Anau quan ens vàrem trobar amb una cua de cotxes. Era deguda a un semàfor que regulava el pas dins un túnel d'un sol carril, calia esperar fins que els cotxes que baixaven haguessin passat el túnel. L'espera era llarga i els ocupants d'alguns cotxes de davant nostre havien baixat dels seus vehicles i semblaven entretinguts amb alguna cosa. Encuriosits vam anar cap al grup de gent, i quina va ser la nostra sorpresa al trobar-nos un parell de Keas, els únics papagais que habiten en climes alpins, capaços d'alimentar-se de qualssevol cosa, fins i tot carn. Són uns ocells força grans, de plomatge verd-grisós i cos compacte. I feien les delícies dels presents fotent-se amb avidesa tot allò que els donaven. Pel que sembla, aquell era un punt estratègic pels Keas, doncs només els calia aparèixer quan el semàfor es posava en vermell per obtindre menjar fàcil dels turistes.

El que no sabia en aquell moment és que només queden entre 1000 i 5000 exemplars, trobant-se en perill d'extinció (com gairebé tot bitxo vivent de Nova Zelanda) però sobretot que estava davant d'un dels animals més intel·ligents del món doncs, pel que sembla, aquests papagais tenen un quocient intel·lectual superior al d'un ximpanzé. Existeixen moltes històries sobre els Keas, sobretot perque són especialment trapelles, t'obren les motxilles, torcen els netejaparabrises dels cotxes, et desfan els nusos de les sabates o bé obren la tenda de campanya i et lien un pitote que ni el Madoff. Però per veure'ls en plena acció millor que et miris el següent vídeo.





I es que encara desconeixem tant el món que ens envolta que segurament ens hagin passat desapercebuts comportaments i habilitats de molts animals. Per molt coneixement que acumulem, el nostre entorn continuarà sorprenent-nos cada dia.

7 comentaris:

la Teresa ha dit...

Molt bon post, Asimetrich! Veient la primera foto em pregunto, una vegada més, perquè els ocells s'apleguen sobre els fils elèctrics quan ve tempesta... Alguna explicació, segurament ben senzilla, hi deu haver.

zel ha dit...

Has aconseguit que els tingui encara més respecte...després del pànic de la millor pel.lícula que ha parit mare... Pintes, això és el que són...

noemi ha dit...

Sorprenen el vídeo dels keas, no tenía ni idea que en quedaven tant pocs, i que estaven en perill d'extinció són fantàstics!! com molt bé diu la zel, és per tenir-los cada cop més respecte!! un post molt interessant sobre una altra espècie per desgràcia en extinció, perquè els hi passa a animals tant intel·ligent i amb tanta capacitat d'adaptació?

Asimetrich ha dit...

Teresa, gràgies. És una bona pregunta que tampoc sé del cert, un misteri. Potser te a veure amb l'electricitat ja que durant les tempestes es dona certa polarització de la superfície de la terra i els núvols (això és la causa dels llamps). Potser els ocells ho noten i només segueixen algun instint relacionat amb els camps elèctrics o magnètics que els porta a posar-se sobre fluxes d'electrons (???).

zel, espero que el respecte sigui en sentit positiu ;) En quant a lo de Pintes, ho dius pels ocells o per la pel·lícula?

Noemí, doncs sí, la veritat és que amb la capacitat d'adaptació que tenen és ben estrany que tinguin tants problemes. Segurament té a veure el fet de que són endèmics de Nova Zelanda. Això ja condicionaria a l'espècie a tindre un número petit d'exemplars. A més, crec que els humans també deuen tindre a veure amb el perill d'extinció dels Keas. Aquests ocells són molt trapelles i es diu que poden matar animals domèstics per menjar. Això els posaria al punt de mira dels grangers, per exemple.

Edu ha dit...

Desconeixia els Keas, increïble el vídeo. El ocells són molt més intel·ligents del que solem pensar.

Pel que fa als corbs, jo no els tenia cap especial simpatia. Però a l'Índia en trobes per tot arreu (aquests segur que no s'extingeixen!), i durant els mesos allà, observant-los cada dia vaig anar canviant la meva opinió. Són llestíssims, i s'empesquen tota classe d'artimanyes per robar-te el menjar o qualsevol altre objecte que els resulti interessant. Són bastant pintes com es deia per aquí dalt, però ara em cauen molt bé.

Asimetrich ha dit...

A mi els corbs sempre m'han atret molt, i ara més. Però m'ha passat el mateix que a tu amb les gavines. Aquí n'hi ha moltes i cada cop em sorprenen més i, tot i que no les he vist fer res extraordinari, ara em cauen millor :)

en Girbén ha dit...

Ja sé que arribo tard, però parles de corbs i un corbòleg no se'n pot estar...
Un cop vam perdre els vells referents, el cinema -o va ser l'Allan Poe?- ha estès una imatge fosca que sembla que perdura.
Podria començar pel mite del diluvi al Gilgamès, on és el corb el que, en no retornar, anuncia l'existència de terra ferma (a la inversa del submís colom de la versió bíblica).
Podria seguir pel corb que junt amb un cigne acompanyava a Apol·lo...
Els augurs romans distingien fins a 72 diferències en el grallar dels corbs.
Odín duia a les espatlles a Hugin i Murin, dos corbs símbol de la seva omnisciència; i cap nau vikinga sortia sense una parella de corbs en funcions de guaita.
Ja que ha sortit l'Índia, allà, apart que l'ocell Garuda té ales de corb, personifiquen les ombres dels morts (d'aquí la seva abundància perquè tothom els hi deixa menjar).
Al Japó... Per l'Islam...
Bé, és un resum; on podríem incloure tantes faules, aspectes xamànics, o rondalles nostrades.
Que el corb és llest se sap des de sempre.