dilluns, 24 de novembre del 2008

un quant de paradís




Assegut al seient de l'acompanyant, amb els peus descalços i escoltant el murmur de la ràdio, em delectava amb el paisatge Andalús. Les oliveres passaven fugaces, retallant-se contra el cel del capvespre d'un groc rojenc que perdia força en un degradat perfecte, passant al lila que es fonia amb el blau més amunt, allà on brillava alguna estrella en soledat.




Arribàvem a l'aeroport malagueny una hora després de que la foscor càlida ens envoltés a tots dos. Una abraçada que estreny l'ànima. Llavis que es besen i tasten l'amargdolç, un cop més, un gust que només cal tastar una vegada per romandre sempre a la memòria. El sabor del comiat després de dies que són un quant de paradís nascut i fos en el més ínfim fragment de temps.



L'avió s'eleva i allà queda ella, dins una llacuna de petits llums enmig de la foscor de la nit. Voldria poder parar el temps, tornar enrere i viure els darrers dies contínuament, dins un bucle infinit de l'espai-temps, sense importar-me si l'univers col·lapsa enmig d'un pet descomunal. Però no puc. Passo sobre Madrid, una ameva lluminosa immensa, deforme i congelada en ple moviment. Hores després volem pel fred cel anglès. L'avió inicia el descens i es situa entre dues capes de núvols. La llum de les ciutats il·lumina la cara inferior dels núvols baixos, deixa a les fosques la part superior i es reflexa a la bòveda que formen els núvols alts. És un paratge impossible, on muntanyes negres i amorfes de vapor d'aigua es retallen en un cel roig pàl·lid. Els llums blancs intermitents de la punta de les ales es posen en marxa i amb cada flaix es rebel·len milers de gotes d'aigua només durant un instant, com si fossin espurnes blaves que salten estroboscòpicament.



Han passat tres hores. Quan surto de l'avió una ventada gèlida em colpeja sense pietat i em sembla veure un somriure sàdic a la cara de la nit, donant-me la benvinguda a la realitat. Les gotes de pluja ara no són el plugim agradable de cada dia, sinó les escupitades que s'escapen d'una riallada grotesca i babosa. Passo el control a la una de la nit. No, les dotze, ara de cop és una hora menys. Surto a fora i allà on sol haver-hi taxis no hi ha res, només una gentada fent cua, indignada, trucant per telèfon, enmig de la pluja, demanant taxis per l'amor de Déu (o “for god's sake”). Miro al fons, hi ha un autobús engegat enmig de la foscor, a la llunyania. Segons el rètol és el 80N. 80N? No sabia que existís, de fet jo semblo ser l'únic que el veu, potser és un miratge?. M'apropo. Al seu interior quatre ànimes en pena, no fan res, no diuen res, semblen esperar resignades un destí que coneixen, com si fossin passatgeres d'un autobús cap a l'infern. M'estava esperant a mi? Pregunto al conductor si em deixaria a prop del campus i em diu que sí. Així que m'assec, una ànima condemnada més. Just quan m'acomodo es tanquen les portes i el 80N emprèn la marxa. Sí, m'estaven esperant, segur. Ara és quan l'autobús pren direcció a un túnel obert sobtadament enmig de l'asfalt, direcció l'inframón. Aquí s'ha acabat la meva vida, quina llàstima que no hi hagi testimonis de les meves últimes paraules perquè tenia preparada una frase colpidora que pasaria als anals dels epitafis. Se m'acut preguntar el nom al conductor, segurament es digui Anubis, però és ell qui em crida per dir-me que estem al campus. I té raó, reconec el carrer, així que baixo del bus. Han passat trenta minuts dins el 80N i continuo viu, l'infern pot esperar.



Em pujo la caputxa, encara plou. I enfilo Hardman Street enmig d'una ciutat fantasma quan una rata s'espanta i marxa corrent en apropar-me a un munt d'escombraries que ha acumulat el vent a una cantonada.




Deu minuts després arribo. Dono la volta a la clau. S'obre la porta. La llum ataronjada i pàl·lida del carrer es cola entre les tires de les cortines. El menjador és mort, les franges taronges de llum revelen que tot és al seu lloc, que res no ha passat per aquell tros d'espai, ni el temps, ni la pluja, ni el sol de Sevilla. Només el gust amargdolç, que encara resta als llavis, és testimoni de que tot ha estat real.

5 comentaris:

Miquel Duran-Frigola ha dit...

prova empírica que els científics també tenim sentiments.

espero que la vida et somrigui

Asimetrich ha dit...

jejeje homeeee que algú ho dubtava? Que som persones humanes tots! :-). Una abraçada

noemi ha dit...

Tant debó mai ningú hagi de viure mai la tristesa de la despedida, i la realitat de dos mons tant dispars i allunyats, i a la vegada propers en el temps (degut a les noves tecnologies, els avions), quina diferència en dos dies de passar de la bellesa del món, calor, calor sentimental, bon menjar, rialles!, a la solitut, la pluja, el fred en general, hi hauran més dies per disfrutar del bonic Sur de la peninsula Ibèrica.....

noemi ha dit...

Tant debó mai ningú hagi de viure mai la tristesa de la despedida, i la realitat de dos mons tant dispars i allunyats, i a la vegada propers en el temps (degut a les noves tecnologies, els avions), quina diferència en dos dies de passar de la bellesa del món, calor, calor sentimental, bon menjar, rialles!, a la solitut, la pluja, el fred en general, hi hauran més dies per disfrutar del bonic Sur de la peninsula Ibèrica.....

Asimetrich ha dit...

I tant, hi haurà més dies que llonganisses ... perdó, que chocos ;-)