dimecres, 19 de novembre del 2008

amor etern

Aaaiiiiiiix l'amor. Una sola paraula per definir tantes coses. Aquell estat de melangia i eufòria barrejades que no ens deixa dormir ni menjar, com si poguéssim viure de l'aire, flotant en un núvol amb ell o ella dins de somnis, envaint els pensaments i segrestant la raó. Aiiiix, aquell estat gairebé opiàcic. Es diu però que l'amor desapareix la nit de noces. Després venen les baralles, les separacions, l'odi ... el lado oscuro de la fuerza. Però això darrer, és necessàriament així o és possible estar bojament enamorat tota la vida?



Per respondre aquesta pregunta, un grup de recerca liderat per Bianca Acevedo, del Albert Einstein College of Medicine, va fer un experiment per veure si l'amor més romàntic pot perdurar en el temps. Val, per ser exactes cal dir que no van avaluar l'amor en sí sinó la resposta cerebral que aquest indueix.



En primer lloc cal saber si l'enamorament pot relacionar-se amb una àrea concreta del cervell. Al 2005 els mateixos autors van intentar localitzar l'enamorament dins el cervell mitjançant la generació d'imatges per ressonància magnètica funcional (fMRI), trobant que en persones enamorades recentment s'activa una zona anomenada com àrea ventral tegmental quan se'ls mostra una imatge de la seva parella. Curiosament, i segurament no és coincidència, aquesta regió del cervell és la que es veu afectada majoritàriament per la cocaïna i és a on es produeix la dopamina, un fort estimulant natural. Els investigadors van concloure que aquesta zona és la responsable de l'amor més intens, de l'enamorament inicial capaç de deixar KO al més dur.



Què ocorre amb el temps? Doncs en un nou estudi presentat aquest novembre al annual meeting of the Society for Neuroscience expliquen els resultats de l'experiment fet amb un grup de parelles que havien estat juntes per un període superior a 20 anys i continuaven vivint juntes. El que han comprovat ja t'ho pots imaginar: l'activitat de l'àrea ventral tegmental del cervell disminueix amb el temps de relació, és a dir, que l'enamorament boig del principi es va perdent amb el temps donant pas a un tipus d'amor menys malaltís, tot i que no menys important.


Però hi havia alguna excepció, un grup d'outliers que, tot i haver estat durant tots aquells anys amb la mateixa parella, deien estar fins i tot més enamorats que al principi. L'anàlisi dels seus cervells va revelar que les zones actives eren similars a les dels individus recentment enamorats. Hi havia petites diferències, subtils però importants. En els que continuaven bojament enamorats 20 anys després les àrees amb més activitat eren les relacionades amb la calma i la supressió del dolor. En canvi els recent enamorats presentaven més activitat a àrees relacionades amb l'ansietat i l'obsessió.




Així, pel que sembla, l'enamorament recent, aquest que tots/es hem patit algun cop, és força perjudicial, sobretot pels nervis i la salut mental (no ho descobrirem ara). Però si aquest amor es manté durant anys passa a ser una avantatge... una avantatge de la que només uns pocs privilegiats en poden gaudir, és clar. La bona noticia pels romàntics/es és que és possible, que l'amor intens i etern existeix més enllà dels contes de fades.


I per finalitzar uns poemes romàntics




17 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Uns quants poemes romàntics per posar sentiment a la cosa científica ! ;-)
Molt bon post, as usual...

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Molt interessant! Pels que treballem en Intel·ligència Artificial, el cervell és tan impressionant i fora del nostre abast..

Però ara la meva qüestió és: quan ens enamorem s'activa l'àrea ventral tegmental? O quan s'activa l'àrea ventral tegmental ens enamorem? ;)

Salut!

Asimetrich ha dit...

sí, ferran, una mica de romanticisme mai va malament XDD

edu, gran pregunta. No sé si aquest estudi pot donar-hi resposta. Però pot donar una pista el fet que aquesta àrea sigui activada per la cocaïna. Si quan es pren aquesta droga un no cau enamorat, seria indicatiu de que l'àrea s'activa quan t'enamores però no a l'inversa. tot i això no m'atreviria a usar aquest argument de a la valenta, és massa indirecte.

Anònim ha dit...

Gràcies a aquest estudi podem entendre a molta gent addicta a l'enamorament...
És curiosa la comparació amb la cocaïna...potser cada cop en necessites més perquè baixa el llindar de tolerància a la substància (amor)?
Quan l'àrea ventral tegmental s'activa allibera dopamina que estimula el nucli accumbens i provoca sensacions de plaer. Però no té perquè ser amor en concret. O sigui, que contestant a l'Edu, és l'enamorament que activa aquesta àrea.
Potser us pot interessar un post que vam fer sobre el sèptum, estructura lligada a l'accumbens...
http://blogabulafia.blogspot.com/2008/07/el-plaer-s-nostre.html
Bé, ja estic...jeje

Goblin77 ha dit...

EL cervell és supercuriós. De fet s'ha estudiat que diferents neurones reaccionen a la visió de certs personatges. O sigui que hi ha neurones que si et posen davant una foto de la Halle Berry, per posar un exemple, s'activen. Mentre que si et posen una foto de la yaya que viu al sisè et quedes igual. O per posar un altre exemple si ets molt aficionat al futbol i veus una foto del Messi et reacciona una neurona associada a aquesta imatge o sentiment. És molt curiós que sempre sigui la mateixa i en reacció a determinades imatges.

Molt curiós l'activació de les diferents parts cerebrals segons el sentiment amorós al llarg del temps...enamorament,disbauxa, amor tranquilitat, estabilitat, etc... Al final tot és a dins nostre! Tindran raó els budistes?

Asimetrich ha dit...

frij, molt bona aportació, gràcies per respondre la pregunta. A banda d'això, el post que linkes és recomanable de veritat, merci

Albertinho, sí que sembla q sigui dins nostre, al menys l'enamorament. Però també seria interessant saber si hi ha estímuls externs que el puguin desencadenar... estic pensant en les feromones

Miquel Duran-Frigola ha dit...

punyeta, tot això pot activar-me una noia? quin iuiu

Asimetrich ha dit...

Sí noi, pot activar-te tot això i moooolt més ;-)

Teresa Bosch ha dit...

Un post molt interessant, com sempre!

De totes maneres, em pregunto si a aquests outliers se'ls mesurés l'activitat neuronal en estat de desenamorament, quins resultats tindríem? Vull dir que, en qualsevol estudi s'ha de tenir en compte sempre el "blanc"... Potser aquests "outliers" són persones felices i "entusiasmades" de mena i, estiguin o no enamorats, sempre tindran l'àrea ventral tegmental.

A l'estudi han fet mesures en individus no enamorats i que no estiguin en parella?

Asimetrich ha dit...

Gràcies Teresa.

En pricipi, pel que he entès, l'activació de l'àrea es comprovava mostrant una foto de la parella. Així, s'avalua la diferència entre l'estat de l'àrea en un moment de repòs (blanc o control) i el moment en que es mostra la foto. La zona del cervell que canvia és la que s'ha activat. Tot i que no sóc cap expert, ni res que s'hi assembli, en ressonància magnètica funcional suposo que aquest és el fonament de l'experiment. Amb un disseny així disposes d'un estat inicial que funciona com a blanc.

Aquesta activació, doncs, és discreta, transitòria, no és un estat sostingut en el temps sinó que fluctua en funció de l'estímul extern. En el cas de l'enamorament aquest estímul suposo que pot ser des d'una foto a un olor o qualsevol cosa que ens recordi a la parella.

Si no fos així sí que hagués calgut utilitzar individus no enamorats com a grup control. Una abraçada

Anònim ha dit...

Molt bo els engranatges de l'amor, et felicito pel blog en general.
Seria bo ara saber quines zones del cervell s'activen amb l'odi, potser la mateixa que la de la por o el sexe. (per cert aquesta no s'activa amb l'amor?!)

Asimetrich ha dit...

Benvingut a Nòmades anònim. I moltes gràcies per les felicitacions.

Si t'interesa el tema et recomano el post que va fer el Dan anomenat "de l'amor a l'odi"

http://centpeus.blogspot.com/2008_10_01_archive.html

veuràs que en un estudi molt similar es va veure que l'activitat del cervell en resposta a l'odi és gairebé igual a la de l'amor.

En quant a la pregunta, no tinc ni idea de si s'ha estudiat quines zones cerebrals s'activen amb el sexe, però seria ben curiós veure com se les maneguen per estudiar l'activitat sexual en ple coit :-)

Vallve ha dit...

Un exemple del que la ciència troba i que a priori sembla lògic o sabut però que calia demostrar-ho.

Asimetrich ha dit...

I tant, tot i que això de l'enamorament etern sonava més a llegenda urbana

zel ha dit...

No pas l'enamorament etern, però sí una mena de lligam emocional i profuns pot confondre's amb això en el nostre viure, llavors t'adones que amor és maor, sense massa distincions, i que hi ha amaniments diferents per un plat de tall important...

Anònim ha dit...

Encara m'agradaria dir que si be es podran descriure els mecanismes molt acuradament, mai la ciencia podrà explicar perquè una persona ens desperta aquesta cadena de reaccions i una altra no. (Piku)

Asimetrich ha dit...

zel, i tant, l'important és gaudir-ne sigui com sigui. Ho demés és gairebé anecdòtic.

Piku, la veritat, jo no hi posaria la mà al foc. De més grosses han caigut. :-)