Encara avui, malgrat les proves que existeixen, n’hi ha que es mostren escèptics davant el canvi climàtic. Curiosament, la majoria d’aquests escèptics acostumen a tindre algun interès (econòmic la majoria) quan neguen que l’escalfament global és aquí.
Recentment un grup d’immobiliàries i propietaris d’apartaments a la mànega del mar menor han denunciat Greenpeace per la difusió d’unes imatges concebudes per conscienciar del canvi climàtic al públic en general. Les fotografies motiu de la demanda són aquestes:
Són muntatges que mostren com podria quedar la zona de la mànega del mar menor ( A dalt) si el nivell dels mars pugés els metres predits per alguns estudis científics (A baix).
La difusió d’aquestes imatges ha causat, segons els denunciants, que els compradors potencials dels apartaments es tirin enrere ... Ooooh. I evidentment, volen que Greenpeace els indemnitzi per les “pèrdues” ocasionades. És clar ... segurament els potencials compradors no eren especuladors (com els actuals propietaris) que volien fer-se rics revenent l’apartament. Segurament no ha estat la baixada dels preus dels pisos i l’augment dels tipus d’interès el que ha fet tirar enrere la compra d’uns apartaments que són, tan sols, un caprici ... ja que es tracta de segones residències a ocupar durant períodes de vacances. El que està clar és que si els propietaris i immobiliàries diuen la veritat estaríem davant una prova tangible de que el canvi climàtic comença a repercutir a les butxaques d'alguns.
Però per molts, que ocorri una cosa similar al que mostren les imatges de Greenpeace és pura especulació. Per altres només ciència ficció. I n’hi ha que es pensen que això no ho veurem pas en vida. Bé, només cal fer un petit viatge ...
...Deixem la mànega del mar menor i els seus turistes europeus vermells com a gambes en banyador, mitjons i xancles i volem cap al pacífic sud. A prop d’Austràlia i Nova Zelanda hi ha un arxipèlag anomenat Kiribati.
Es tracta d’una mena de paradís format per 33 atolons i habitat per 110000 persones que es dediquen al turisme i a la pesca, a més de la clàssica agricultura de subsistència. El dia 9 d’aquest mes, el president de Kiribati, Anote Tong, va demanar ajut a la comunitat internacional per reubicar a la població de l’arxipèlag: La nació està desapareixent sota el mar.
La crescuda del nivell de l’oceà predita com a causa de l'escalfament global s’està fent palès en petites illes com les que formen Kiribati, que comencen a perdre platges i veuen impotents com el mar comença a emportar-se cultius i alguns habitatges de forma que algunes comunitats ja han hagut d'ésser desplaçades. Només Nova Zelanda ha accedit a acollir els “exiliats climàtics”, que veuran com les seves cases desapareixeran sota les ones i els seus records es perdran en el temps... com llàgrimes sota la pluja.
5 comentaris:
Són uns pronòstics que posen la pell de gallina, i espero que estiguin equivocats (em temo que no).
m'ha impactat el concepte "refugiats climàtics", ja cal que ens hi posem tots plegats.
L'altre dia vaig veure per la tele el que comentes en aquest post, es veu que ho tenen molt coll avall que hauran d'abandonar l'illa i ja estan preparant la sortida.
Hola Kennen, ja se sap que els pronòstics s'han d'agafar amb pinces,però en aquest cas sembla que es van complint amb casos com el de Kiribati. Ens haurem d'anar fent a la idea i, com tu bé dius, ens hi haurem de posar ja.
Pere, sí, pel que he llegit ja han començat a desplaçar a comunitats per que ja s'han inundat cases i conreus. Suposo que el millor que poden fer davant les previsions és començar a fer via per que si ho deixen per més endavant es trobaran al mig d'un "embús" de refugiats d'altres llocs que també hauran d'emigrar.
Molt interessant i un tema molt preocupant, la veritat és que es fa difícil de pair tot i que ja el tenim aquí, sembla impossible això de Kiribati, però ho he mirat i és impressionant. La veritat és que sí, que ho estem patint i cada vegada anirà a més!I si ens hi em de posar tots plegats caldrà que sigui TOTS PLEGATS i sabeu que passarà,no?.....que serà impossible!
Doncs sí, Esther. Si no som capaços de posar-nos d'acord ni en el color de la merda... Com hem de fer alguna cosa tots plegats?. Però bé, com sempre es tracta de donar el millor d'un mateix i intentar convèncer als demés de que també ho facin. Jo crec que es pot fer (tot és possible), l'únic punt crític és quant de temps portarà, per que compte enrere ja ha començat.
Publica un comentari a l'entrada