Coses que passen ... el mal gust de l'atzar

Avui, al "coses que passen" no us parlaré de com he fet el ridícul aquests dies, sinó de la mala sort, de lo lleig que pot arribar a ser l'atzar.

Sens dubte, per un diari, el fet de comptar amb internet dona un munt d'oportunitats de difussió i el mateix passa amb la publicitat. Si ajuntem els dos conceptes, tenim una simbiosi que pot arribar a ser molt lucrativa per tots dos negocis. El problema arriba quan el diari decideix posar de forma permanent publicitat que va apareixent a l'atzar al costat de les noticies. El fet que sigui a l'atzar fa que, de tant en quant, ens trobem amb combinacions grotesques. Si no, fixeu-vos en la següent captura de pantalla del meu ordinador. Em trobava llegint algunes noticies de l'edició on-line de "El Pais". Fixeu-vos en el titular i seguidament en l'anunci ... fa de molt mal veure.

Fabricant òrgans.

Últimament no fem més que rebre noticies que semblen de ciència ficció relacionades amb la biotecnologia i la recerca biomèdica.

Fa uns dies, investigadors de la Universitat de Minnesota ens sorprenien amb la creació “de novo” d’un cor funcional de rata a partir d'un cor mort. La tècnica en qüestió no és pas megasofisticada, però sí sorgida d’una imaginació portentosa. En primer lloc, el cor s’ha de “buidar”. Això ho van aconseguir amb una mescla de detergents que arrossega totes les cèl·lules cardíaques, deixant sols la Matriu Extracel·lular (ECM), és a dir la carcassa (figura 1).

Figura 1: procés de "buidatge" del cor. Partint del cor original (esquerra), el pas de diverses solucions de detergents (i suposo que algun que altre enzim) van "digerint" el cor i arrosegant les cèl·lules (imatge central), fins deixar-ne sols la carcassa, coneguda com matriu extracel·lular o ECM (dreta).

Aquesta carcassa és molt important per a un teixit, doncs permet a les cèl·lules establir-se i agafar forma i funció. És l’esquelet de l’òrgan, al igual que nosaltres sense esquelet seriem una massa informe, els nostres òrgans sense ECM no serien funcionals, doncs els diferents tipus cel·lulars que ens formen no “sabrien” on col·locar-se.

La segona part és encara millor. Per que un cop hem obtingut la carcassa cal “farcir” el cor. Però no de qualssevol manera, sinó de forma ordenada. Calen cèl·lules epitalials, musculars, nervioses, .... cadascuna al lloc correcte. Evidentment, a Minnesota no van contractar un becari xino per anar col·locant les cèl·lules una a una. Van fer una aproximació més imaginativa. Van agafar un poti poti de cèl·lules cardíaques de fetus (de rata), on hi ha tota mena de tipus cel·lulars, entre ells els més interessants: cèl·lules mare. Així que van farcir la carcassa del cor amb la barreja cel·lular, van deixar que la natura seguís el seu curs i... patapam! Després de 4 dies van començar a detectar contraccions als cors, que s'estaven refent tot solets. Després de 8 dies, els cors bategaven amb normalitat ... Está vivooooooooo.

Oh my god! It's alive!

Un cop més, les cèl·lules mare arriben al rescate. Els mecanismes exactes es desconeixen, però aquesta tecnologia obre les portes d’un futur ple de possibilitats, la fabricació d’òrgans. Us imagineu poder agafar el cor d’un cadàver, buidar-lo, posar-li cèl·lules mare nostres (del nostre propi cor o medul·la) i tindre en 1 setmana un cor nou, llest per trasplantar sense haver d’esperar un donant?

Us deixo un video sobre el tema:

Dubtes ... reflexions ... contradiccions

A arrel d’una sèrie d’incursions a blocs de caire lliberal (neoliberal, de fet) em pregunto perquè pica tant fort el liberalisme a la nostra societat, perquè està de moda.

Una de les principals premisses d’aquesta tendència de pensament és la llibertat i l’individualisme. És a dir, que les persones arribin al màxim nivell de prosperitat potencial que posseeixin d’acord amb els valors, actituds i coneixements que tinguin.

Per altra banda, assumeixen que l’Estat ha de servir a l’individu i no a l’inrevés. Creuen, per tant, en l’estat de dret com un conjunt de lleis que garantitzi la igualtat de tots els individus, evitant els privilegis.

En matèria d’economia, que tot es regeixi per la llei de la oferta i la demanda, de la competència. I que l’estat ha de reduir els impostos a la mínima expressió, eliminant qualssevol restricció sobre comerç o producció. Però sense deixar de banda, diuen, la defensa dels més febles (subsidis per atur, pensions públiques, beneficència) i contra els més forts (arancels, subsidis a la producció).

Em resulta si més no divertit. En primer lloc, mínims impostos però defensa dels més “febles”. Bé, sobre qui ha de recaure l’enorme responsabilitat de definir “feblesa”? És feble un pagès que ha de plegar perquè ha de vendre el seu producte per sota el preu de cost? En principi sí. Però, és clar, aquesta és la conseqüència lògica de la competència. Per tant un lliberal podria pensar que el pagès no ha tingut els “valors, coneixements i actitud” suficients com per prosperar. No vull dir que el lliberal donaria una patada al cul al pagès, això dependrà de la persona... però si ho volgués fer, estaria emparat pel liberalisme. Sense impostos no hi ha ajuts socials. Fins a quin punt hem de renunciar als ajuts socials o a la sanitat universal per tal de pagar menys impostos? Deu ser que la definició de "feblesa" del liberal està condicionada al volum d'imposts que vulgui pagar.

I quan es parla de competència, ja sí que m’entra el riure. Només cal anar a veure com es mou el preu de la benzina o de la telefonia. Es pacten preus a tots els sectors. I el que no et cobren per una banda, t’ho endollen per una altra. Quina és la solució? Lleis per fomentar la competència... i ja tornem a tindre-la liada, perquè en principi l’estat no hauria de poder intervindre. Però és clar, com es tracta de defensar la competència ... potser sí que el liberalisme accepta l’intervencionisme de l’Estat en aquest cas ... bé doncs, quan intervé l’estat i quan no? És més, intervé o no intervé? En què quedem? I, sobretot, fins a on pot arribar a intervindre?... força enrevessat tot plegat ...

...És clar, que el liberalisme econòmic es basa en una competència perfecta, a on no es pactin els preus ... pitjor m’ho poses llavors. Això és tant probable com que jo aixequi ara mateix el cap i vegi un elefant rosa volant ...

... ????

Mirant cap a Catalunya, ens trobem amb altres paradoxes dels que s’autoanomenen lliberals. Un exemple pot ser el Català. Està clar que tots podem deduir quin dels dos idiomes és el feble, Català o Castellà. Si, segons el lliberalisme, l’Estat ha d’estar al meu servei, jo vull que defensi el Català, per que és la meva llengua. Si ha de defensar “al feble”, que defensi al Català, ja que si no es perdrà. Això contrasta amb partits autodenominats lliberals a Catalunya com Ciutadans... “libertad! Libertad!”. Aquests partits clamen que volen tindre la llibertat de poder escollir entre Català i Castellà, i diuen que no hi ha llibertat a Catalunya. Però el que no hi ha és llibertat de la seva, I què hi ha de la meva llibertat? Què hi ha de la llibertat de la majoria del poble Català que ha escollit democràticament un govern que defensi el Català?. Hem de renunciar els Catalans a la nostra llibertat perquè una minoria es trobi agust?. Si els Catalans necessitéssim llibertat lingüística, partits com Ciutadans o el PP estarien al govern ... i on són? Ai, lliberals Espanyolistes, que només volen la llibertat per a ells.

En el cas d’Espanya, el liberalisme espanyolista (tampoc voldria generalitzar massa parlant de liberals en general) em sembla tant sols un nom que es posen els de dretes perquè és més maco que dir-se fatxa o intolerant. Odien el Català i els Catalans perque sí, per defecte. Neguen el canvi climàtic, volen convencer de que la globalització és bona i estan convençuts que en una societat capitalista tot és xauxa. I ni esmenten l'ajuda altruista al tercer món. En definitiva, que tenen el pensament del nen ric que no ha sortit mai del seu barri de rics i la seva escola de rics. Una ullada a diferents webs de joves liberals Espanyolistes fa que te n'adonis de fins a quin punt viuen allunyats de la societat que els envolta... no és estrany, donat el seu "individualisme", que hagin oblidat el concepte de companyerisme. Una moda de fills de papà com qualssevol altre...

... O a qui collons se li acudiria un eslògan com aquest?

Tot plegat, una altra corrent de pensament més. Abans va ser el comunisme, es va posar en pràctica i s’ha vist, sobradament, que no funciona. Ara li toca al lliberalisme. Serà qüestió de posar-ho en pràctica per veure que tampoc aquesta ideologia funciona en favor nostre. I quan parlem del liberal Espanyolista ... bé, llavors ens desplacem a un altre nivell, al nivell de la intolerància i de l’autoritarisme ... un ésser dogmàtic esclau d'unes idees que creu que són seves, però mai tindrà la certesa ... .Precisament allò que no li hauria de passar mai a un lliberal ... Contradictori, no?

Alerta, transgènics a la vista

(comencem amb tralla la setmana... és el que té un finde de clima anglès...)

Desde els experiments amb pèsols de Mendel, la possibilitat d’afavorir la presència de certs gens a tota mena d’organismes ha estat de gran interès per solventar tot un munt de problemes. La biotecnologia actual clama que els organismes genèticament modificats (OGM) poden proporcionar la solució a la gana al tercer món o el desenvolupament de l’agricultura arreu del planeta. Però com tota nova tecnologia, el mal ús es generalitza abans que l’aplicació realment útil. I el màxim exponent de la utilització sense escrúpols i lucrativa dels transgènics el trobem a empreses com Monsanto, que controla el 91% de les llavors transgèniques del món.

Aquesta empresa a utilitzat tota mena de suborns i males pràctiques per tal de fer-se amb el negoci de l’agricultura mundial, introduint els seus cultius transgènics arreu del món. Monsanto va estar condemnada a pagar una multa pel suborn de les autoritats indonèsies per tal d'aconseguir la falsificació de documents sobre l’avaluació del cotó transgènic Bt. Li va costar el suborn més de 50 mil dòlars. Però afortunadament, en aquest cas, els van enxampar i el seu producte va ser retirat del país asiàtic. Aquesta ha estat la prova més evident de les pràctiques il·legals de Monsanto, però no es sap fins a on arriben realment els seus tentacles, doncs aquesta empresa presenta despeses per valor de 700 mil dòlars per pagaments “qüestionables” o directament il·legals entre 1997 i 2001.

Què ho fa que empreses d’aquests tipus hagin de recórrer gairebé de forma sistemàtica al suborn i l’extorsió per colar els seus productes? En primer lloc, i com sempre, l’agonia de l’enriquiment. Però sobretot la necessitat d'eludir controls i estudis, perque saben que les seves llavors transgèniques representen un autèntic perill ambiental i, en alguns casos, fins i tot per la salut. De no acallar les veus crítiques i els organismes reguladors, el seu monopoli agrícola cauria en picat.

Quin és aquest perill dels OGM?

Avui en dia és ben conegut el risc de la introducció de noves espècies a diferents hàbitats. No cal anar a Australia a veure plagues de conills. Sense haver de passar-nos 24 hores a un avió, podem anar a fer una volta per la riba de l’Ebre a veure si veiem un d’aquests Sirulos gegants introduïts fa anys per alemanys afeccionats a la pesca, posant en perill la biodiversitat d’aquesta meravella hidrogràfica. Així, tenint en compte que els cultius transgènics es basen en espècies amb gens “més favorables” per la supervivència, el problema el tenim assegurat.

Així, el número d’incidents relacionats amb contaminació i efectes adversos per transgènics creix dia rere dia. Una ullada al GM Contamination Register ens fa veure que el 2006, el desè any de comercialització d’organismes transgènics, presenta el màxim número de casos enregistrats de la història. El número d’incidents desde 1996 puja fins a 142, la majoria relacionats amb blat, però també hi tenen cabuda la soja,el cotó i l’arròs.

I no és cap sorpresa, la possibilitat de confinar al 100% cultius és pràcticament nul·la. L’exemple més sòrdid el trobem al 2006 i és un cas de contaminació global. Al 2001 l’empresa Bayer treballava amb dues varietats d’arròs transgènic anomenades LLRICE601 i LLRICE 62. Aquestes varietats mai han estat aprovades pel consum, el que vol dir que mai haurien d’haver sortit d’un cultiu experimental. No obstant, al 2006 Estats units va estar exportant arròs contaminat amb LLRICE601 i LLRICE62. Ara, cultius d’arròs arreu del món (Austria, Belgium, Cyprus, Finland, France, Germany Greece, Hungary, Ireland, Italy, Luxembourg, Malta, Netherlands, Norway, Poland, Slovenia, Sweden, Switzerland, and the UK. United Arab Emirates, Dubai, Kuwait and the Philippines, Ghana, Sierra Leone) estan contaminats per aquesta varietat.

Un segon exemple de contaminació el trobem al blat. L’empresa Syngenta va fer públic que entre 2001 i 2004 se’ls hi va “escapar” dels seus cultius experimentals una varietat de blat, el Bt10, no aprovat pel consum. L’empresa volia treure ferro a l’incident dient que la varietat és molt similar a la Bt11, aprovada per la seva comercialització. El “problemilla” de la Bt10 és que porta un gen de resistència antibiòtics...no res, ara l’únic que ens falta és anar ingerint aliments amb gens de resistència a antibiòtics que podrien transmetre’s a bacteris patògens dins el nostre intestí.

Si ni tant sols les empreses, amb una capacitat logística gairebé il·limitada, són capaces de contindre els seus cultius experimentals, com hem d’evitar la contaminació per cultius transgènics arreu del món?

Per tant, el principal problema dels transgènics no són els transgènics en si, sinó l’ús que se’n fa. Per una banda, pel risc mediambiental que suposen. Però també per possibles riscs contra la salut. Tot i que no està del tot demostrat, en certs casos aquests OGM podrien resultar perniciosos. Actualment estem exposats a gens de resistència a antibiòtics i al producte d'altres gens introduïts en aquests organismes, com toxines destinades a fer els vegetals resistents a plagues. Aquests riscs no són clams holocaustics d’ecologistes radicals, actualment comencen a aparèixer estudis seriosos:

Séralini GE, Cellier D, de Vendomois JS. New analysis of a rat feeding study with a genetically modified maize reveals signs of hepatorenal toxicity.

Els organismes i gestors destinats a controlar el consum d’aquests productes necessiten una actualització i prendre’s seriosament el problema, doncs avui en dia no ens garantitzen la salubritat d’aquests nous aliments i molt menys el confinament dels cultius. Malgrat alguns estudis independents (com s'ha vist), la majoria d'assajos sobre aquests productes es fan desde les mateixes empreses que els comercialitzen, el que "podria condicionar" els resultats.

I és que el poder de les grans multinacionals (Monsanto, Bayer, Syngenta, Dow, Novartis, Dupont) arriba a tots els estaments. Com a resultat de tot plegat ens trobem que la tecnologia il·lusionant, capaç d’erradicar els grans problemes mundials s’ha convertit en una eina dels més detestables, dels sense escrúpols, que es dediquen a monopolitzar el mercat i el comerç, esclavitzant i destrossant la vida dels més febles. Els transgènics no només desplacen espècies autòctones, també desplacen famílies i arruïnen a milers d’agricultors que no poden lluitar contra les grans agropecuàries.

Llavors, en vista de tot això, és possible fer un bon ús dels transgènics? La resposta és Sí. Malauradament els exemples del seu ús desinteressat és gairebé anecdòtic front el volum de negoci que mouen i el mal que fan actualment. L’arròs daurat és un bon exemple. Es tracta d’una varietat d’arròs capaç d’acumular beta carotè. En societats amb una alimentació basada en arròs (India, Vietnam o Bangladesh) els nens presenten una deficiència manifesta en vitamina A (producte del beta carotè), el que causa ceguera en uns 500000 nens l’any. La introducció de l’arròs daurat representa una solució intel·ligent.

Tot i això, els interessos econòmics són massa elevats. A les grans multinacionals no els importa la nostra salut, sinó els nostres diners. I tenen el poder necessari com per pagar la vista grossa de molts organismes reguladors. Hi estem exposats, i només en sabrem les conseqüències a llarg termini. Gràcies a la contaminació, mengem transgènics encara que els nostres governs no hagin aprovat la seva comercialització o importació. Encara que ens decantem pel cultiu ecològic, no és cap garantia, les llavors volen quilòmetres, travessen oceans i ens cauen directament al plat.

A continuació us deixo un documental sobre la problemàtica a nivell espanyol:

documental 01/04


documental 02/04


documental 03/04


documental 04/04

Coses que passen ...

Torno de la feina i enfilo London Road. De sobte me n'adono que una noia camina al meu costat, em mira. És baixeta, castanya, pel curt. Vesteix ... normal (diria que jersei i texans, però no ho podria assegurar). I amb el seu Anglès Scotter em diu

ue ueueu ueue ue ué?

Ehemmm. Haig de recòrrer a la paraula que més he emprat aquests darrers temps

Sorry?

Ue ue ueueue ue Business?

Joeeeer,podria treure's el polvoró de la boca, senyoreta? - penso- .

Excuse me, repeat please?

Ue ue ue after business?

ui ui ui -penso- after business? això no pot ser res de bó, però no entenc que cony m'està dient. Per si de cas li hauria de dir "No, thanks" ... pero... i si m'està preguntant on està una facultat o algo així? ... la deixaré estesa, pobra.

Excuse me ... I don't understand ... what you mean?

La noia es para. Noto certa hostilitat. I ni curta ni peresotsa em crida

YOU WANT SEX?

Cal que ho diguis cridant i que s'enteri tot el carrer? Troç de mala pu biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip ta ?

Total, que començo a partir-me de riure. I gairebé entre llàgrimes, i roig com un perdigot (que diuen per allà abaix) ... Wow! No thanks!

London Road és coneguda per la seva afluència de dones d'aquelles que es dediquen a l'ofici més vell del món. I jo no sabia que business té tants registres diferents...

Bé. Aquí no acaba la meva lluita diaria amb l'anglès (paga acadèmies durant mitja vida per adonar-te que no t'ha servit de res).

A l'endemà explico la conya al despatx.



se sent un "Oh my gooood" generalitzat

riures (evident). I una pregunta

And what did you do?

Jo, interiorment, vaig pensar la resposta: "Vaig riure un munt". Ok, traduim:

I laughed a lot.

...
...
...

Ho has llegit literal o has intentat pronunciar-ho correctament? Si ho has pronunciat correctament, te n'anodaràs de com s'assembla (maleïdament) "laughed" (lae u ft) a "loved" (laeft). La diferència és una misserable i gairebé inapreciable "u" per un català, però que en aquest contexte pren una inusitada rellevància, donat que la meva resposta va ser:

Vaig ESTIMAR un munt.

Ehemmm

Cares de pòquer al despatx. Cares de "m'estas explicant això per dir-me que vas tirar-te a una prosti ahir a la tarda?". Cares de "Guarro!".

Però gràcies a la bombeta que se m'encén un cop cada 20 anys, vaig captar la meva cagada.

No puc dir que la cosa no va anar a més, però de moment tampoc hi ha tanta confiança com per penjar-me pels collons.

Per cert, la frase era "Are you after business?" o "Are you looking after business?"

Apunteu-la. No sigui cas.

El pitjor negoci

Imaginem una situació:

La casa Renault decideix llençar al mercat un nou model de cotxe, es dirà Renault maraca. Vol que sigui un cotxe competitiu amb la resta de vehicles de la seva gama, i per això inverteix mogollón de pasta en el projecte. Els hi costa temps i esforç, allargant-se durant 4 o 5 anys. Finalment el tenen, el Renault maraca està a punt per sortir al mercat. El cotxe està molt bé, te tot el que ha de tenir, proteccions laterals, ABS, EPS, GPS, ordinador d’abord, un enanito que crida quan no et poses el cinturó, control de velocitat, forat per posar la llauna de cervesa, mans lliures, reconeixement de veu ... vaja, un model plenament competitiu. Així que la casa Renault es reuneix amb la casa Ford i li diu “Té, et regalo aquest cotxe que he trigat 4 anys a dissenyar i que m’ha costat uns quants milions d’euros”. La casa Ford, quan surt de la perplexitat, es frega les mans, agafa el disseny i comença a produir el nou Ford maraca. I sense haver invertit ni un duro, la casa Ford comença a guanyar diners per un tubo.



Absurd, oi?

Doncs així és el negoci de la recerca a Espanya. Amb els diners dels contribuents, Espanya forma investigadors de bon nivell. S’encarrega de la seva formació durant, al mínim, 4 anys, pagant els respectius sous i finançant-li totes les despeses de material.

I quan l’investigador està format, es troba al bell mig d’un desert. Mira a un costat i a un altre, però no hi ha res. I no li queda més remei que començar a marxar, cercant terres més fèrtils, amb l’esperança que algun dia el desert, casa seva, esdevindrà un indret on poder viure. I a l’estranger, entre tant, l’esperen uns quants grups de recerca, fregant-se les mans per que els hi arriba un investigador ja format que començarà a produir desde bon principi. Si existeix un mal negoci a la terra, aquest és el de la recerca Espanyola. Inverteixen en la formació per després regalar l’investigador a altres països.

Conversa entre Espanya (E) i un investigador (I)

I-Escolta, em sembla estrany...

E- Què tens?

I- Bé ... has invertit un bon munt de pasta en formar-me i ara em regales a la competència ...

E- Ah si? Com pot ser això?

I- No sé, això tu que no has desenvolupat la recerca en tot aquest temps ...

E- Recerca? I això què és?

I- Bé ... com t’ho diria ... Es el que proporciona a un país capacitat d’innovació, que es tradueix en patents, creació de noves empreses ... que comporta nous llocs de treball, inversions a l’estranger ... riquesa, vaja.

E- Empreses? Però si ja en tenim aquí.

I- Sí, estrangeres.

E- I què? Donen feina i aporten diners.

I- Això era abans, quan eres un país de mà d’obra barata. Ara les empreses estrangeres marxen a produir a altres països més barats. De fet ja fa temps que marxen ... Aquí en queden ben poques.

E- Sí, pot ser sí. Però també tinc la construcció per generar riquesa ...

I- D’això ... no has vist el que està passant amb la construcció?

E- Sí,és veritat. De fet ja em semblava estrany ... Jo construïa vivendes i jo mateixa me les comprava. Però com això del mercat és un tema bastant absurd, aquest cercle viciós ha fet que augmenti la meva economia. Sóc bona, eh?

I- Eeeh ... sí ja. Però ara el tema construcció se t’acaba ...

E- Home tranquiiiiil, que encara em queda el turisme.

I- I vols dir que el turisme et solucionarà el pitote que s’està muntant..

E- Bé, no se, però jo sempre he improvisat ...

I- Però tu ho veus que les grans potències dediquen molts recursos a la recerca? Que és la única via que te un pais ric per continuar creixent? Fins i tot les potencies emergents estan invertint en recerca per que no els enganxi el toro.

E- Jeje ... toros a mi, amb ho torera que sóc jo.

I- Joeeeeer ... Perquè hauré tret el tema? No desviïs la conversa, dona!. L’únic que et vull dir és que t’he costat una pasta, i que m’agradaria poder compensar-ho amb producció científica. Així jo no hauria de marxar a prendre pel sac i tu trauries un bon munt de diners... i podries continuar creixent.

E-Uffff... es que això de la recerca és molt complicat, noi. Mola més les coses fàcils, a curt termini ...

I- Però això és pa per avui i gana per demà!. Mira, Espanyita, amb el clima que tens i l’estil de vida d’aquí, si donessis quatre ajudes a la recerca, vindrien eminències de tot el món a treballar!!!. En poc temps estaries al nivell de les grans potències. Si tots els Europeus voldrien vindre aquí a viure, has estat triada com el país més desitjat per viure-hi de tota la comunitat Europea!!!.

E-Veus que bé?

I- Però dona ... Espavila!!

E- Mira, saps que et dic? Que això que em planteges és molt complicat. Jo no entenc de recerques. Però home, si ni tant sols el meu president sap parlar Anglés! Que m’estàs demanant?

I- Serà possible ...

E- Saps que et dic?. Tu busca’t la vida que jo ja faré.

Bé petits, aquí queda això.

Evolució a una placa petri

Cadascú mata el temps d’espera als aeroports com pot. L’altre dia vaig decidir comprar la Scientific American, passar-me per l’Starbucks coffe i pendrem un Caffé latte extra espresso mentre llegia amb avidesa la revista. Tot plegat, i mirat així, em faig fàstic a mi mateix per lo pedant i lo ianqui que queda el que acabo d’escriure (podeu fotre’m calbots quan em veieu). El tema és que em va indignar profundament llegir un article breu sobre un grup de recerca espanyol, publicat recentment a PNAS. No m’indigna ni que siguin espanyols ni que publiquin al PNAS, sinó que hagi de llegir la notícia a una revista de divulgació americana (He buscat a la investigación y ciencia, a la muy interesante i la omnis cellula i no he trobat res sobre el tema, tot i que la noticia la va transmetre l’agència EFE i surt reflectida a una nota de premsa del CSIC tampoc trobo res ni al mundo ni a ElPais ... total, que ja us la poso aquí). Aquesta podria ser una mostra més de la importància que se li dona a la ciència al nostre país.

El treball en qüestió:

Alfonso Navas, Guillermo Cobas, Miguel Talavera, Juan Ayala, Juan López y José Luis Martínez. Experimental validation of Haldane's hypothesis on the role of infection as an evolutionary force for Metazoans. PNAS, 13-17 agost de 2007.

Al 2001, aquests científics volien comprovar com els caenorhabditis elegans (alias c.elegans) que podeu veure a la figura 1 eren anihilats pel bacteri infecciós Pseudomonas aeruginosa. Una setmana després, van quedar sorpresos de veure que a una de les 152 plaques petri usades en l’experiment, tot un munt de C.Elegans remenava com si res. Al principi van pensar que era un error (jeje, com no?). Però els següents experiments van demostrar que els supervivents d’aquella placa no només eren immunes a la infecció, sinó que a més podien subsistir alimentant-se dels temuts bacteris.

Figura 1. Imatge dels c. elegans ... els cucs simpàtics

Comparats amb els seus predecessors, els nous cucs són de moviments extra lents i consumeixen un 30% menys d’oxigen. Pel que sembla, això es deu a un canvi radical en els mecanismes de respiració, que es basen en enzims diferents als utilitzats pels progenitors dels nous c.elegans. De fet, els nous mutants tenen fins a set canvis proteics respecte als cuquets originals. En el cas d’altres nemàtodes, aquest número de divergències és suficient com per parlar d’espècies diferents. No obstant, els autors diuen que no ho consideren com una nova espècie, però que està molt a prop de ser-ho. És evolució en directe i dins una placa de petri.

Tot i que mai abans s’havia vist una evolució tant frenètica, ja es sospitava que les malalties infeccioses podien jugar un paper clau en l’evolució d’algunes espècies (conegut com a Haldane's hypothesis). Sense anar més lluny, es creu que a l’Àfrica coneixen bé les conseqüències d’aquest tipus de selecció natural. A certes poblacions africanes es dona una persistència insòlita de glòbuls vermells falciformes (figura 2), que pot causar un tipus d’anèmia letal.

Figura 2. Un glòbul vermell falciforme al costat de cèl·lules sanes vist amb SEM.

Es creu que aquesta persistència es deu a la resistència que confereixen les cèl•lules falciformes front la malària, una plaga que s’enduu milers de vides cada any. Estadísticament, els individus amb cèl•lules falciformes tenen 1/10 menys probabilitat de contraure la malària que els individus amb glòbuls vermells normals. Ara, gràcies a aquests cucs tant fastig ... simpàtics, podem comprovar al laboratori el paper de les malalties en la selecció de les espècies.

Projecte 80%

Vinc de visitar un blog anomenat "La sombra de Aznar" que vaig descobrir ja fa un temps, desde que el seu artífex, en Peperufo, va incloure-hi un post brillant satiritzant sobre les mentides del PP. Aquest blog ja ha estat esmentat a diversos medis de comunicació i s'està guanyant un espai propi dins el món de la informació.

Des d'aquest Blog se'ns planteja una inciativa engrescadora , arribar al 80% de participació a les properes eleccions. Amb un objectiu ben concret, impedir l'ascens al poder del PP. No importa el teu color polític, només que comparteixis els ideals d'esquerres. I l'únic que se't demana és molt senzill, que vagis a votar, a qui vulguis. Us deixo a continuació la traducció al Català del manifest del projecte 80%. I en breu suposo que començaran a còrrer mails amb el missatge.

Pregunta: què passaria si aconseguíssim una participació del 80% a les eleccions generals ?



L'esquerra porta 4 anys adormida, esperant el seu moment, guardant les distàncies en el debat polític, mossegant-se la llengua i el que no és llengua, respirant fons, empassant bilis, suportant insults, rebent menyspreus, passiva, retirada, ofegada en un sospir. Recordem la desena de manifestacions de la dreta mediàtica; les coses que han cridat; els disbarats que s'han atrevit a dir; fins a on han estat capaços d'arribar grapejant institucions sagrades com el Tribunal Constitucional; fins i tot s'han atrevit a jugar amb el dolor de les víctimes i amb els morts del 11M. Nosaltres, convençuts del nostre sentit de la responsabilitat cívica, hem triat, sigui per omissió o per comoditat, no respondre aquests avalots. Apostem per la política de la pau i per cedir el nostre espai al carrer confiats que les concentracions es deslegitimessin per si soles a causa dels discursos antidemocràtics que es desenvolupaven en cadascuna de les intervencions de la dreta social espanyola. 4 anys de silenci, 4 anys estoics tolerant l'intolerable.



Però ha arribat el moment en què els ciutadans progressistes d'aquest país podem respondre amb tota la força merescuda a aquests 4 anys de descrèdit i deslleialtat democràtica per part de la dreta espanyola, individualitzada en personatges com Acebes, Zaplana, Alcaraz, Rouco Varela o Jimenez Losantos. Ha arribat el moment de convocar una manifestació col•lectiva, tant gran i espectacular, que sigui capaç de procurar tal lliçó democràtica per a aquells que han violentat la nostra convivència, que mai, mai, l'oblidin. És hora, és el moment, de treure a passejar el nostre orgull, la nostra sang, el nostre cor, els nostres ideals, amb el cap ben alt. Però no ho farem al carrer en forma de concentració sorollosa amb pancarta i eslògans. Ho anem a plantejar des de la xarxa, més enllà de la xarxa, al•ludint al sentit de responsabilitat ciutadana que milions d'espanyols tenim. Serà un boca a boca a escala nacional el qual cridarem als nostres amics, coneguts, familiars, companys de treball, a unir-se a un objectiu espectacular i grandiós: aconseguir el 80% de participació en les eleccions generals. Sí, has llegit bé! Un 80%! Un repte tant gran, tant valuós, que si s'aconseguís ens omplís d’orgull i satisfacció a tots. Tots a una, posant grans de sorra per a arribar a formar una bella muntanya de vots, tan grandiosa que aconseguim, el dia 9 de març, admirar-la amb sorpresa i profunda satisfacció.



Tot comença amb una pregunta. Coneixes el "Projecte 80%"? Sí, el gran objectiu, la gran obra mestra de l'esquerra espanyola, serà arribar a aquesta xifra per a impartir una lliçó que mai serà oblidada. Una demostració de força que ningú podrà negar. Un cop d'efecte que obri portades, titulars i rodes de premsa. No és impossible. És una xifra a la qual es va arribar al 1982 per exemple. Al 1993 i 1996 es va arribar al 77%. A les últimes, al 76%. Algú recorda unes eleccions democràticament més transcendentals des de 1982? Mirant fins a on és capaç d'arribar la dreta espanyola un té la impressió de que són els mateixos que en plena transició qüestionaven la Constitució i l'Estat Autonòmic. Són els mateixos que deien com llavors que "España se rompe". Per què no arribar llavors al 80% de participació per a marcar-li el terreny a aquesta dreta casposa i retrògrada? Per què no donar-los una lliçó en tota regla? Per què no demostrar-los que Espanya no tolera actituds post franquistes i antidemocràtiques com el boicot als productes catalans o el col•lapse de les nostres institucions? Per què no recordar-los que els ciutadans que conformem aquesta societat imperfecta no tolerem ni tolerarem que es jugui amb la mentida, amb la falsedat i amb la desqualificació burda? Per què no arribar al 80% per a deixar al món bocabadat i donar-li una lliçó als Acebes i als Zaplanas! Una meta difícil, però altament motivant; un objectiu grandiós que donaria la volta a mig món i que retornaria la fe a la ciutadania espanyola. Anem!



Com? Alhora senzill i estel•lar. Una campanya per internet, un mailing anunciant-la, una recollida de signatures, SMS, un lloc on centralitzar propostes, vídeos, iniciatives de mobilització. Ens sobren idees si ens posem. Som la gent de la cultura, de la inspiració, els creadors! Som l'esquerra espanyola, unida malgrat les seves diferents tonalitats. Que es facin eco els mitjans digitals, que s'assabenti el país que tenim un grandiós objectiu. Anem a aconseguir el 80%! D'internet es podrà passar al boca a boca, aconseguir que es parli en els col•lectius ciutadans progressistes, en les tertúlies..."saps què és el projecte 80%?". Veureu que remarco sempre, progressistes, bé, tots sabem que no fa falta llançar campanyes per a mobilitzar a la dreta. Ells van a votar fix, plogui nevi o hi hagi un terratrèmol. Nosaltres i solament nosaltres tenim la responsabilitat i el pes per a arribar, i per què no superar, aquesta xifra. Ens atrevim? Ens il•lusionem? Ens mullem? Un repte per a ser atractiu ha de ser difícil, estimulant, ha de ser de tal manera que per a aconseguir-ho calgui dedicar-li esforç i temps, poc individualment però en suma una enorme iniciativa ciutadana i social. Un 80%!



Qui s’hi apunta? Et sumes tu? Es sumen els teus amics? Aquests que tenint ideals progressistes gairebé mai s'animen a anar a votar perquè tots els polítics són iguals? I els teus familiars? Què proposes? Hi ha tanta gent a la qual mobilitzar i il•lusionar....Podem organitzar grans coses. Podem organitzar una enorme festa al carrer el mateix dia 9 de març si aconseguim l'objectiu. Al carrer a celebrar-ho! Som del projecte 80% i ho hem aconseguit! Som grans! Anem a Gènova a celebrar-ho amb Rajoy! Que se'ns escolti, que se'ns conegui! Anem a muntar l'enorme festa de la democràcia, la del vot, la de la participació! Podem donar moltes lliçons als polítics! Som poderosos si ens ho creiem! Avui serà al PP. Però el PSOE, i la resta de forces polítiques, prendran nota per a futurs comicis. És un crit de "no ens fallis" més alt i nítid que els anteriors. És la nostra resposta a les embranzides dels que insulten, dels que separen, dels que odien.



Ens atrevim? Ens atrevim? Jo, m'atreveixo. Qui s'apunta? Projecte 80%!



“La sombra de Aznar” convoca a tots els progressistes i us demana que us feu eco als vostres webs, blogs, fòrums i mitjans. Servidor posa la llavor. El sol, l'abonament i l'aigua és cosa de tots perquè aquesta enorme iniciativa culmini. Orgull companys, orgull! Projecte 80%!

El món perdut

No sé què dimonis deu estar passant últimament que només fan que aparèixer noves espècies de mamífers. Recentment ens sorprenien les imatges d’un simpàtic rosegador que semblava mig ratolí mig cangur descobert per la Zoological Society of London al desert de Mongòlia.

I gairebé alhora, en una expedició a les muntanyes Foja de Papua, els investigadors de Conservation International informen (o reporten... jeje ) de la troballa d’un nou marsupial nan i una rata gegant.

La rata gegant i el opossum nan de Foja

Aquesta zona de Papua és un “món perdut” on l’home no havia posat el peu fins el 2005. Va ser llavors quan Conservation International i científics del Indonesian Institute of Sciences van realitzar una expedició d’un mes a les muntanyes Foja que els va portar al descobriment de centenars d’espècies noves, vegetals i animals, inclosos mamífers (trobareu un vídeo sobre aquella expedició aquí).

Nova espècie trobada a Foja l'any 2005


És recomfortant veure com mentre el llistat d’espècies en perill d’extinció augmenta alarmantment, a algun lloc de la superfície del nostre planeta encara queden formes de vida desconegudes. I dic a la superfície, perquè encara ens queden els oceans “gairebé” per descobrir. En un cens d’espècies oceàniques iniciat al 2003, s’estimava que s’estaven trobant 3 noves espècies de peixos a la setmana. Els càlculs aproximats indiquen que al 2010, any en que es finalitzarà l’estudi, s’hauran trobat uns 2 milions de noves espècies de vida marina.