nòmades

De petit vaig aprendre que la humanitat, en els seus inicis, era una societat nòmada. Vivien en funció de les estacions i buscaven les latituds que més els hi convenia depenent del clima i l’aliment que hi podien trobar. Aquesta situació, considerada poc avançada, va canviar amb el domini de l’agricultura, la ramaderia i la tècnica, que van permetre el sedentarisme i l’establiment de les tribus i famílies. Més tard, i com a conseqüència d’aquest sedentarisme, van emergir les grans civilitzacions, ciutats, religions. I molt més tard la tecnologia, la revolució industrial, la guerra freda, la cursa armamentística, la carrera espacial, la biotecnologia i els peus de porc a la brasa. I ara jo, com una partícula insignificant en tot aquest univers d’història, em pregunto si mai hem deixat de ser nòmades.

Curiosament, em trobo envoltat de nòmades, i jo en sóc un més. Tots joves, aquells que durant un temps van passar de generació X a JASP, i que busquem alguna cosa, però pocs saben què és. Milers de persones creuen oceans en aquesta cerca, la cerca d’allò que ens fa nòmades. I arrosseguen o deixen enrere als seus amics, famílies i estimats, els quals només poden fer un acte de fe i amor immens, confiant que el nòmada sap a on va i perquè hi va -que vagin confiant... -. És ben curiós que en aquest temps, tants segles, què dic segles, mil·lennis després de començar a ser sedentaris, per nosaltres no hagi canviat res. Ens veiem arrossegats per aquesta cerca del grial, de ítaca, com hipnotitzats pels cants de sirena que van seduir als argonautes. Feia temps que em preguntava què busco amb tot això, perquè m’obligo sistemàticament a complicar la meva vida i la dels que m’envolten. Fins que un bon dia va arribar a les meves mans un llibre, “into thin air”, de Jon Krakauer. El llibre comença així:

“Intentar escalar l’Everest és un acte intrínsicament irracional, un triomf del desig sobre la sensatesa. Cap persona que ho considerés seriosament es trobaria, casi per definició, sota l’influx d’un argument raonable.”

Així vaig deixar de preguntar-me què dimonis estic buscant, per que és una pregunta sense resposta. Si et preguntes què busquem, busquem el mateix que els alpinistes quan intenten escalar l’Everest. Alguns diran que l’alpinista vol batre rècords, altres que busca reconeixement, molts dirien que és addicte al risc i estan també els que creuen que darrere un acte així hi ha la superació personal. Jo crec que només l’alpinista ho sap o, més aviat, ho sent.

Cada cop som més, i em pregunto si aquest serà el principi de la involució de l’ésser humà. Si el sedentarisme ens va permetre evolucionar fins avui, que passarà ara que les generacions joves tornem, per voluntat pròpia, al nomadisme?.