Estudis ... seriosos?

Noticia a el País:

"El índice de pobreza en Extremadura es cuatro veces mayor que en Navarra y País Vasco"

La notícia descriu les principals troballes de l’informe “Encuesta de Condiciones de Vida (ECV)” de l’any 2006 realitzat per l’Instituto Nacional de Estadística. Realment els ingressos d’una família a extremadura o Andalusia són molt inferiors als de les regions tradicionalment riques, que acostumen a ser les del nord. També els índex de pobresa relativa són superiors en aquestes dues comunitats. Això no és res que no sapiguem. Però és una noticia que suscita certs comentaris, com el de Juan:

“Y las infraestructuras son mucho peores en Extremadura y Andalucía. Sin embargo sólo protestan en Cataluña y País Vasco. Tal vez sea verdad aquello de que el que no llora no mama. Las comunidades más pobres deben de decir ¡BASTA YA! Existe una deuda histórica con ellas que fueron discriminadas durante 40 años.”

O el de Pedro:

“Vergüenza les debería dar a los Nordicos y Catalanes que viven tan bien mientras se nos debe una deuda inmensa. Ayudadnos a salir para alante, y no penseis en una independencia cuando la mayoría de vuestras familias en Andalucia y Extremadura viven en la pobreza. Recordad que todos fuimos pobres años atrás y que muchos perteneceis a esta pobreza aunque no queráis reconocerlo.”

Sembla gent que “per fi” sent el que feia temps que volia sentir. Catalans, Bascos, “nòrdicos” en general, separatistas todos ... usureroooss!!! Insolidarioooooos... A la hoguera con ellos.

Ja hi som.

Aquest informe es fonamenta en el sou mitjà de les families, i el desglosa en comunitats autònomes. Al gràfic 1 trobareu una selecció de comunitats (les “problemàtiques”).

Gràfic 1. Representació dels sous promig per familia en cada comunitat autònoma

Fins aquí tot correcte. Però després pots pensar. Sí, sí,però que hi ha del preu de la vida?. Doncs llegint en l’informe del INE, em trobo una cosa que sembla engrescadora, secció “gastos por vivienda”. I busco, però no trobo, res relacionat amb el preu de la vivenda o de la vida desglossat per comunitats autònomes.... sospitós. Mozzilla Firefox. Google. Buscar “precio vivienda comunidades autonomas”. Primera entrada:

“http://www.bolsacinco.com/060630162718B5_precio_vivienda_comunidades_autonomas_provincias.htm”.

A demés són els preus de 2006, perfecte!. Agafo els preus promig per metre quadrat de la vivenda a cada comunitat autònoma. Aquest valor l’utilitzo per corregir el sou mitjà de les famílies mostrat a la figura 1 i n’obtinc la figura 2.

Gràfic 2. Que demostra al senyor Juan i Pedro com som d' "insolidaris" a cada comunitat autònoma.

Què tindrien a dir els senyors Juan i Pedro si veiessin això? Com s'ha fet aquest estudi? Que entenen a l'INE per "pobreza relativa"? Doncs conceptes com "participación social" o "problemas relacionados con la vivienda" entre els que destaquen "Luz insuficiente" o "ruidos causados por vecinos o de la calle" i brillen per la seva absència conceptes com "precio de la vivienda", però total, aquest no és tant important. Podrien incloure-hi conceptes com "tiempo de espera hasta el próximo tren ... que a lo mejor viene a lo mejor no", "aguante a los insultos de los Españoles a la mínima ocasión" o "sensación de gilipollismo extremo por pagar el doble de lo que recibes y aguantar encima que te llamen insolidario cada día de tu perra vida" . Per favooooooooooor.

les noves stem cells

(Atenció, et disposes a llegir un rotllo immens. Així que et recomano que t’ho prenguis amb calma. Ves a fer un riuet si s’escau i a buscar un cafetó si en tens ganes. Apaaaa)

Recentment dos grups de recerca diferents han publicat paral·lelament a Cell i Science l’obtenció de cèl·lules mare a partir de cèl·lules totalment diferenciades, fet que ha aixecat gran rebombori (i perquè no dir-ho, l’estupor) en la comunitat científica. Per una banda, per les implicacions ètiques que te aquest descobriment, que dona per tancat el debat sobre l’ús –i abús- de cèl·lules embrionàries i en segon lloc per la simplicitat del seu disseny.

En tots dos casos, l’èxit ha estat obtingut per la introducció, mitjançant retrovirus, de quatre – només quatre – gens dins de cèl·lules diferenciades. En el cas del grup d’en Yanamaka (Cell) els escollits van ser OCT3/4, SOX2, KLF4, i c-MYC, mentre que el grup de Thompson (Science) va optar per OCT3, SOX2, NANOG i LIN28. En tots dos casos, quatre gens han estat capaços de “revertir” la cèl·lula diferenciada a cèl·lula pluripotencial (veure la figura 1), aconseguint així una cèl·lula pluripotencial induïda (iPSs).

Figura 1. Una cèl·lula pluripotencial natural (en aquest cas embrionària) pot ser diferenciada a diferents tipus celulars

És al·lucinant com és possible revertir tota la “vida” d’una cèl·lula usant un número irrisori de gens. Sobretot després del que ha hagut de patir la cèl·lula per passar de mare a totalment diferenciada. Aquest camí no és difícil d’imaginar si tenim en compte els canvis que ens ha suposat a cadascun de nosaltres el pas de cèl·lula al que som avui. Des de que érem un cigot a l’úter de la mare marona fins ara (quan la mare ja no és marona, sinó que adopta altres qualificatius, tema en el que no entraré), hem nascut i durant un temps hem engordit i crescut. Ens han sortit dents. Després pèl a les aixelles, al pubis, a alguns al pit i fins i tot a l’esquena. I a tots a la cara –si nenes, també a vosaltres, tot i que ho vulgueu dissimular a base de cera -. Fins i tot se’ns ha deformat el rostre per adoptar el semblant adult – però només als nens, noies tranquil·les que vosaltres continueu tant boniques com sempre – i se’ns desenvolupen els músculs –a uns més que a d’altres, eh fondoncetes?- .

Tota aquesta transmutació es deu als canvis en el patró d’expressió gènica dins les nostres cèl·lules, o el que és el mateix, als gens que s’activen i es desactiven a un moment o a un altre. Per nosaltres com a individu, tot aquest procés resulta irreversible –encara no en se de cap que hagi passat a ser cigot als 30 anys – però si agafem una cèl·lula diferenciada (a cèl·lula epitelial en el cas de Yanamaka) i li activem quatre gens que romanien adormits, patapam! La retornem al seu estadi més primigeni. És increïblement senzill...

... o no?. Encara s’ha de veure que passa amb aquestes cèl·lules. Hem de tenir present que gens que en una cèl·lula mare natural romanen adormits, en aquestes iPSs podrien continuar ben desperts.

(Atenció: seguidament arriba un raonament de ment malaltissa, et recomano anar a buscar un altre cafè)

Per exemple, imaginem que agafem una cèl·lula epitelial i en fem una IPS. Ara, aquesta IPS podrà ser diferenciada a altres tipus cel·lulars. La pregunta és, els gens que en el seu moment van ser activats per fer d’aquesta cèl·lula un epiteli continuen “desperts” (quan en una cèl·lula mare natural romandrien “adormits”)?. Seguidament, agafem la IPS i la diferenciem a hepatòcit. Aquest nou hepatòcit tindrà gens d’epiteli “desperts” que en un hepatòcit normal haurien d’estar fent nones?. Què passarà llavors? Es crearà un conflicte? Esclatarà una batalla campal de gens pel domini de la cèl·lula? Serà el primer cas de “personalitat múltiple” cel·lular?.

Perquè em faig aquestes preguntes?. Remuntem-nos al cas de l’ovella Dolly. Tots la recordem (tu fes que sí amb el cap). Això és indicatiu de la importància que va tindre el primer clon animal. Tot semblava perfecte, com amb les iPSs. No obstant, Dolly va morir als sis anys, quan l’esperança de vida d’una ovella és de 10-14 anys. Perquè? (diria la Mònica Terribes) Doncs per que per obtenir Dolly es va usar la cèl·lula d’una ovella de 6 anys ... una cèl·lula que ja havia patit tots els canvis, que ja tenia gens activats que en un xai haurien d’estar adormits. Quan Dolly tenia 1 any, el seu programa genètic en tenia 6. El resultat va ser l’envelliment accelerat. El bitxo va viure 6 anys, però pels seus gens van ser 12, l’esperança de vida normal d’una ovella. Podríem trobar-nos davant una situació similar en el cas de les IPSs? Un conflicte genètic que fes aquestes cèl·lules inservibles a la llarga?.

En tot cas, es tracta d’un avenç ennnsense aturador que ens fa avançar enormement cap a un horitzó d’humans immortals.

nòmades

De petit vaig aprendre que la humanitat, en els seus inicis, era una societat nòmada. Vivien en funció de les estacions i buscaven les latituds que més els hi convenia depenent del clima i l’aliment que hi podien trobar. Aquesta situació, considerada poc avançada, va canviar amb el domini de l’agricultura, la ramaderia i la tècnica, que van permetre el sedentarisme i l’establiment de les tribus i famílies. Més tard, i com a conseqüència d’aquest sedentarisme, van emergir les grans civilitzacions, ciutats, religions. I molt més tard la tecnologia, la revolució industrial, la guerra freda, la cursa armamentística, la carrera espacial, la biotecnologia i els peus de porc a la brasa. I ara jo, com una partícula insignificant en tot aquest univers d’història, em pregunto si mai hem deixat de ser nòmades.

Curiosament, em trobo envoltat de nòmades, i jo en sóc un més. Tots joves, aquells que durant un temps van passar de generació X a JASP, i que busquem alguna cosa, però pocs saben què és. Milers de persones creuen oceans en aquesta cerca, la cerca d’allò que ens fa nòmades. I arrosseguen o deixen enrere als seus amics, famílies i estimats, els quals només poden fer un acte de fe i amor immens, confiant que el nòmada sap a on va i perquè hi va -que vagin confiant... -. És ben curiós que en aquest temps, tants segles, què dic segles, mil·lennis després de començar a ser sedentaris, per nosaltres no hagi canviat res. Ens veiem arrossegats per aquesta cerca del grial, de ítaca, com hipnotitzats pels cants de sirena que van seduir als argonautes. Feia temps que em preguntava què busco amb tot això, perquè m’obligo sistemàticament a complicar la meva vida i la dels que m’envolten. Fins que un bon dia va arribar a les meves mans un llibre, “into thin air”, de Jon Krakauer. El llibre comença així:

“Intentar escalar l’Everest és un acte intrínsicament irracional, un triomf del desig sobre la sensatesa. Cap persona que ho considerés seriosament es trobaria, casi per definició, sota l’influx d’un argument raonable.”

Així vaig deixar de preguntar-me què dimonis estic buscant, per que és una pregunta sense resposta. Si et preguntes què busquem, busquem el mateix que els alpinistes quan intenten escalar l’Everest. Alguns diran que l’alpinista vol batre rècords, altres que busca reconeixement, molts dirien que és addicte al risc i estan també els que creuen que darrere un acte així hi ha la superació personal. Jo crec que només l’alpinista ho sap o, més aviat, ho sent.

Cada cop som més, i em pregunto si aquest serà el principi de la involució de l’ésser humà. Si el sedentarisme ens va permetre evolucionar fins avui, que passarà ara que les generacions joves tornem, per voluntat pròpia, al nomadisme?.