fins ara Catosfèrics!

Nens i nenes, petits i grans, senyores i senyors, faig una petita pausa al blog. En aquests dies incerts encamino els meus passos cap a un nou projecte més gran, més interessant, més ambiciós, més de tot. Es tracta d'un gir de 360 graus. Sí sí, de 360, has llegit bé, perquè torno al camp al que vaig començar. Fins i tot torno al mateix lloc on em vaig doctorar, tot i que només de forma provisional, doncs és tan novedós aquest nou repte que ni tan sols s'ha acabat de fer l'edifici i els laboratoris (diga-li novedós, diga-li lentorroooos).

El que no sé és si podré continuar amb nòmades però faré tot el possible, doncs encara em queda molt per aprendre i explicar, tant com curiositat porto a dins. No obstant, aquest nou projecte serà exigent, demanarà més temps i molt esforç. Podria això acabar amb la meva vida virtual de blogger? Pos ves a saber... Tornar tornaré, ja sigui per acomiadar-me o per continuar aprenent sobre el món que ens envolta fins i tot amb més força. Perquè de força en tinc més que mai!. Aquest és un d'aquells trens que passa un cop a la vida, així que m'hi haig de llençar malgrat que pugui donar amb el cul a les vies.



Goodbye Liverpool!




















(Oi que sembla que m'hagi enganxat els nacasones amb la tapa del vàter? hihihi)

Ens veiem en uns dies, Catosfèrics/es.

escoltant les plantes

De teories n'hi ha de molts tipus i colors. I avui en porto una acabada de sortir del forn que ens parla de la possibilitat de que els animals haguem aprés, al llarg de milions d'anys d'evolució, a escoltar les advertències que ens transmeten els nostres companys de planeta, els vegetals. Es diu Xenohormesis


Segons expliquen en Konrad T. Howitz, de BIOMOL International i en David A. sinclair, de la Harvard Medical School, a la revista Cell, els heteròtrofs (animals i fongs) som capaços de sentir les senyals químiques sintetitzades per les plantes quan aquestes es troben en condicions d'estrès. Aquesta capacitat ens permetria als animals preparar-nos per l'adversitat quan les condicions ambientals són encara favorables. Però anem per passos...

I és que les plantes també s'estressen a la seva manera. Posem per cas una vinya, què la pot estressar? Que els seus gutims siguin més petits que els de la veïna? Veure apropar-se el veremador amb les tisores de poda?. No pas, afortunadament el regne vegetal no coneix l'enveja o la por, però es pot estressar quan les condicions ambientals són desfavorables, com és el cas d'una disminució de la irrigació, una infecció o la manca de nutrients. En aquestes situacions excepcionals la planta genera certs metabòlits secundaris, molècules que no es sintetitzen en condicions normals i no formen part de cap metabolisme primari (imprescindible pel dia a dia). En la majoria de casos, però, es desconeix la funció d'aquestes molècules o quina avantatge li donen al vegetal. I com lliguen aquests metabòlits vegetals de resposta a l'estrès amb l'adaptació dels animals a futures condicions desfavorables?

Imaginem què passaria si l'animal fos capaç d'avançar-se a una època d'escassetat gràcies a una advertència. I per il·lustrar-ho recorrerem a un vell amic, en Kagoncete. Imaginem una època en la que les pluges han estat escasses: Els rius han baixat el seu cabal però d'aigua encara n'hi ha. La irrigació de les plantes ha estat minsa però encara fan fruits. En Kagoncete encara podrà beure aigua, disposarà del mateix aliment que a l'estació anterior i no se n'adonarà de que s'apropa una època de vaques flaques on les plantes potser moriran i no disposarà de massa aliment. Així, quan la sequera es faci patent enganxarà al nostre protagonista en calces. No obstant, les plantes sí que han notat aquest canvi i s'han estressat, sintetitzant els metabòlits secundaris. En Kagoncete, en menjar-se la planta estressada ingerirà aquestes molècules que, un cop dins el seu cos, començaran a actuar com si fossin hormones, modificant el metabolisme energètic de l'animal.

D'aquesta forma, quan l'època d'escassetat arribi l'animal haurà patit un canvi (ha guanyat pes o, senzillament, utilitza l'energia del menjar d'una forma diferent) que el fa estar ben adaptat a les noves condicions i li permetrà sobreviure un temps addicional.

Canvi metabòlic dius? Toooooma mecanisme adaptatiu, pallús!

Es tracta d'un tipus de comunicació que no utilitza les paraules, els gestos o les expressions facials, sinó molècules. Dins el nostre cos això ocorre contínuament: Quan ingerim glucosa el pàncrees secreta insulina, una hormona que "comunica" a gran part dels nostres òrgans l'arribada d'aquest nutrient. Tenint en compte aquest concepte de comunicació molecular, la teoria de la Xenohormesis ens diu que no només som capaços de sentir les nostres pròpies hormones, sinó que, amb el temps, hem desenvolupat la capacitat de sentir les molècules d'estrès de les plantes com si fossin les nostres pròpies senyals, com a missatges d'advertiment, una habilitat que ens ha facilitat el llarg camí de l'evolució.

Seria possible aprofitar aquests metabòlits secundaris de les plantes al nostre favor? He parlat d'animals, i nosaltres també ho som, pel que és molt possible que també siguem sensibles a aquestes molècules d'estrès. No en va molts dels fàrmacs basats en productes naturals que utilitzem nosaltres són metabòlits secundaris de plantes. Al seu text, en Howard i en Sinclair ens posen com a exemple els polifenols del raïm, abundants al vi negre, uns metabòlits secundaris amb força propietats beneficioses pel nostre cos. Al grup de Nutrigenòmica de la URV, a Tarragona (no ens cal anar més lluny) ja fa temps que s'investiguen aquests composts, havent-se descrit efectes sobre el metabolisme de lípids, de la glucosa i el sistema inmunitari. Així, la teoria de la Xenohormesis ens parla d'evolució, però entendre-la en profunditat ens obre tot un ventall de possibilitats per poder identificar noves molècules amb diferents propietats. Però, com a totes les noves teories, només el temps i la recerca l'establiran o la refutaran.

gràcies MacGyver

Recordo aquella època a la que només hi havia una cosa capaç de buidar de nens els carrers del barri. Ja podíem estar al mig d'una jugada clau pel desempat de la gran final d'ataquigol que enfrontava els del bloc número 92 contra els del 90, al vell mig d'una intensa partida del bote o explorant els inhòspits racons de la fàbrica Gior. Sempre hi havia un germà, un pare, un tiet que sortia al balcó per cridar, com si d'una sirena advertint d'un atac aeri es tractés "Que empieza MacGyveeeeer!!!". El que passava a continuació era un caos perfectament ordenat en que tot crio amb els genolls pelats sabia perfectament el que havia de fer: Córrer. En qüestió de segons tot el xivarri i les pilotades a la porta del garatge deixaven pas a un silenci sobrecollidor. I tots davant del televisor ens deixàvem transportar per aquella música.




És ben sabut que tots i cadascun dels trucs i els invents que utilitzava en MacGyver tenien un fonament científic i eren totalment verídics. I qui s'atreveixi a discutir aquest punt se les veurà amb mi a la sortida, perquè aquest bon senyor, barreja d'heroi i font de saviesa, em va salvar la vida fa uns mesos. En un dels seus episodis, en Mac (és que ja és com de la família) havia de fugir d'una habitació a la que l'havien tancat. Però per fer-ho, abans havia d'apagar una bombeta a la que no arribava i l'interruptor era a fora de l'estança. L'únic que tenia a mà era un nebulitzador amb aigua, objecte imprescindible dins un zulo, com és ben sabut. En MacGyver va agafar el nebulitzador, va ruixar la bombeta i aquesta va esclatar, ja tenia via lliure. Com ja he dit abans, ciència en estat pur!. Ens ho demostren els Myth Busters al següent vídeo. I la seva paraula és com la del Senyor nostre que està dalt del sostre (I qui s'atreveixi a discutir aquest punt...)




Fa uns mesos jo mateix estava segrestat, no per malfactors com en MacGyver, sinó pels retortijons del meu intestí, al lavabo. Es tracta d'un bany que no compleix la legislació sobre seguretat al vàter, i la llum la fa una bombeta que no disposa de cap aplic que la protegeixi. Doncs allà estava jo, interpretant la cavalgata de las walkirias en do sostingut (bé, massa no es sostenia) quan sento "psssssssssss". Uix, vaig pensar, qui em crida?. El primer que vaig fer va ser mirar dins la tassa del vàter... ... Sí, què passa? Pos és un pensament com un altre. Després un segon psssssssssssssss. Venia d'adalt. En mirar cap al sostre em va sorprendre una incipient taca d'humitat. Tot seguit els meus ulls es van fixar en una gota d'aigua que es precipitava cap als meus peus. La veïna del segon tenia una fuga al seu lavabo i l'aigua havia seguit el camí més directe cap abaix: el fil de la llum. Pssssssssssssss. El soroll era l'aigua que s'evaporava quan entrava en contacte amb la bombeta calenta. I en aquell moment em va vindre al cap en MacGyver i el nebulitzador.

Vaig reaccionar en qüestió de segons, com fan els herois, i vaig empendre una heroica fugida amb els pantalons a l'alçada dels turmells i corrent com només els grans herois saben fer, que tot i recordar a la salvatge cavalcada d'un pingüí, necessita de tècnica i un dur entrenament realitzat a base d'oblidar-se de canviar el rotllo de paper un cop s'ha acabat. I just quan vaig sortir de sota la bombeta BANG!, va esclatar en 152346 troços. Gràcies MacGyver!.

Però és que aquest personatge no només és un home d'acció. Els seus episodis eren tota una lliçó d'antropologia i història. Què me'n dius si no de la lliçó que ens va donar sobre Euskadi?




I si el MacGyver diu que els bascos són Chicanos amb boina que criden com els apaches mentre fan rapel, ho són. I punto!. I és per tot això, i molt més, que nomeno en MacGiver com a protector, patró i doctor honoris causa d'aquest blog.

ho sé però no m'enrecordo

Com es diu la capital d'Arabia Saudí? Què vas dinar el Dissabte? Com es diu l'actor que feia de Mc Gyver? Si has pogut respondre ja pots deixar de llegir, aguafiestes!. Si ets d'aquells que s'han quedat amb la sensació "mmmmhh ... mmmmmh ... ho tinc a la punta de la llengua", t'interessarà saber que segurament saps la resposta, però no la recordes. Aquest record al que no pots accedir segurament no s'ha volatilitzat, potser no ha desaparegut, sinó que continua al teu cervell. Això sí, tancat i barrat entre sinapsis neuronals.

Al menys així ho assegura el neurobiòleg Jeffrey Johnson, que en declaracions a Wired Science assegura que encara que no puguis recordar els detalls del dinar del Dissabte "Podríem extreure informació del que vas menjar de la teva activitat cerebral, encara que tu no hi puguis accedir de forma conscient".

Com és possible? Doncs, un cop més, gràcies a un escànner de ressonància magnètica funcional (fMRI), un trasto del que ja s'ha parlat abans en aquest blog i que serveix per monitoritzar a temps real l'activitat cerebral de forma molt acurada. Per dur a terme aquest estudi publicat a Neuron aquest mes, els investigadors van recórrer a l'ajuda d'onze noies i cinc nois, estudiants tots ells, als qui van posar dins el fMRI. A cadascú se li va ensenyar un llistat de paraules, primer havien de dir-la al revés, i després havien de dir perquè podria ser usada i imaginar com la dibuixaria un artista. Llavors els donaven descans i, vint minuts després, els investigadors els tronaven a ensenyar la llista als joves i els demanaven que recordessin tot el que poguessin del que havien dit anteriorment.

Així, els estudiants havien de bucejar als seus records, desencadenant el que es coneix com a restauració (traducció meva de reinstatement), un procés en el que el cervell torna a repetir el mateix patró d'activitat que en el moment en que es generava el record. I és que, pel que sembla, des del punt de vista de la neurobiologia un record no és més que un patró determinat d'activitat cerebral.

Mentre l'estudiant intentava recordar tot el que havia dit sobre la paraula, al monitor del fMRI es podia veure un patró d'activitat idèntic al generat pel cervell del jove 20 minuts abans, mentre parlava sobre la paraula. La restauració era perfecte en tots els casos. No obstant, n'hi havia que afirmaven no poder recordar el que havien dit. Però al fMRI el record apareixia intacte, estava gravat al cervell, tot i que era inaccessible.

La següent qüestió és durant quant de temps es pot retindre aquest tipus de records. Hores? Dies? Mesos? Anys?!!. T'imagines el que podrien extreure del teu cap amb un fMRI en un futur?. Cada vegada es sap més sobre el cervell i els processos biològics encarregats de la generació dels records i el funcionament de la nostra ment. Es comença a saber tant que pot resultar fins i tot inquietannnnnteeeee.

espanya i la lògica

Hi ha una cosa que se m'escapa de la lògica. I aquesta cosa es diu Espanya. Sempre aferrada a la seva constitució, il·legalitza partits polítics amb l'excusa de que no condemnen o tenen vincles amb el terrorisme. En canvi no fa res contra altres partits polítics, com el que s'ha manifestat a Arenys, que mai han condemnat ni condemnen certs genocidis. És més, onegen banderes que deixen ben clar a què donen suport. I només cal veure a alguns dels seus militants per saber a quina mena de terrorisme es dediquen. I és que de terrorisme n'hi ha de molts colors.

Aferrada a la seva constitució, Espanya prohibeix algunes consultes populars, adduint que són il·legals perquè plantegen una realitat alternativa. Un referèndum d'autodeterminació no fa mal a ningú, no roba res a ningú ni coarta la llibertat de ningú. En canvi, Espanya no va tindre cap problema en convocar, en el seu moment, un referèndum per continuar a la OTAN, una organització que legitima la intervenció armada arbitràriament.

Aferrats a la constitució, polítics votats per gairebé mig país clamen al cel com és possible que es permeti el referèndum d'Arenys, com és possible que el govern Espanyol no intervingui "en defensa del resto de los españoles" en una festa feta pel poble i per al poble. En canvi, aquests mateixos polítics, representants del poble i mantinguts per tots, no tenen cap pudor per caure als dolços braços de la corrupció, enriquint-se a costa "del resto de los españoles" i excusant-se en conspiracions absurdes quan els enxampen.


A mi m'agrada la lògica i el sentit comú. I aquesta lògica em diu que la constitució no és una revelació divina escrita per les flames d'un Déu, ni és una llei física fruit de l'observació i l'experimentació. És un simple text que es va signar un dia, fa molt de temps. No és ni més ni menys que un contracte. I el sentit comú em diu que un contracte que no es pot rescindir va contra la llibertat de les persones.

Potser és perquè m'agraden les coses lògiques i el sentit comú que no entenc Espanya. I perquè ho trobo lògic aplaudeixo el referèndum d'Arenys.

I per relaxar els ànims, dedico a Espanya la següent cançó. Es titula Go to Hell.

encara no has votat?

Ja estan obertes les votacions pels premis c@ts. Aquest any, però, no em busquis que no m'hi trobaràs. L'any passat, en ser la primera edició i haver-hi la categoria de divulgació em va anar al pèl i em vaig colar (em van colar, de fet) per allí ... hihihi. Però en aquesta edició les coses s'han posat al seu lloc i ja apareixen autèntics pesos pesants. Per a mi no hi ha cap dubte de que la categoria de blog compromès és la Xampinyons lig d'aquests premis, amb noms com Ara mateix, In varietate concordia i el Com gotes a l'oceà. Una tria difícil. Però no farem campanya ara, oi? jejeje. Hi trobaràs un fotimer de blogs impressionants de tot tipus i colors, pel que et recomano que hi donis una ullada i, si t'animes, enviïs el teu vot. Val molt la pena.

la brúixola interior

Ja ho saps que aquest blog va ser comentat a RAC1? hihihi. Al comentari deien que, malgrat ser un blog dedicat als joves nòmades del món, no dono massa pistes de com utilitzar la nostra brúixola interior. El tema és Com haig d'explicar com usar-la si jo mateix estic més perdut que el Gimenez-Losantos dins la manifestació de l'11 de Setembre? Però el que sí puc fer és explicar què és la brúixola interior. Així que, voleu brúixola? Pos tindreu brúixola.

Salmons que tornen al riu on van néixer després de tota una vida nedant al mar, tortugues que fan la posta a la mateixa platja on van trencar l'ou, aus que migren cada any als mateixos indrets,... El món animal està ple d'exemples del que s'anomena magnetorecepció, la capacitat de percebre el camp magnètic terrestre per orientar-se al nostre planeta. Com és possible aquesta increïble capacitat?

La darrera teoria per explicar aquest fenomen va ser publicada aquest mes de Juny a la revista Biophysical Journal, formulada pel Klaus Schulten de la University of Illinois at Urbana-Champaign. En Klaus és un pioner en magnetorecepció a les aus, i porta treballant en aquest enigmàtic camp desde finals dels anys 70s. Desde les seves primeres hipòtesis, sempre ha estat convençut de que la resposta es troba al món subatòmic. Així que, per entendre la brúixola interior, primer cal que investiguem com funciona una brúixola de les de tota la vida, d'aquelles que ens hem d'endur d'excursió quan fem un GR (junt amb una lot). No ens queda més remei que submergir-nos a l'apassionant i abstracte món quàntic.

Què és una brúixola? Inventada pels Xinesos, una brúixola no és més que un fil metàl·lic imantat que disposa de lliure rotació sobre un eix o un fluid. I el magnetisme d'aquest fil es deu a la disposició dels seus electrons. Els electrons, per la seva naturalesa, són petits imants gràcies a que tenen moment dipolar magnètic, una propietat quàntica. Però d'electrons n'hi ha a tots els àtoms. I tot el que veiem, inclosos nosaltres mateixos, està format d'àtoms. Com és que nosaltres no som magnètics?

Doncs perquè un material sigui magnètic, els electrons que conté han d'estar orientats en la mateixa direcció. En aquesta excepcional situació, la imperceptible "força magnètica" generada per cada electró es suma a la dels seus companys. És un "todos a una como en Fuente Ovejuna" quàntic. I aquesta força combinada dels petits electrons fa que, finalment, poguem percebre el seu magnetisme microscòpic al nostre món macroscòpic. És a dir, fent que tot el material sigui magnètic. Nosaltres no som imants perquè els nostres electrons campen d'una forma molt diferent a la dels seus companys que habiten als materials metàl·lics.

I, ja que hi som, perquè gira el fil de la brúixola posicionant-se en direcció Nord-Sud? Doncs perquè a la natura qualsevol cosa, qualsevol reacció química, tendeix a un equilibri fonamentat en assolir el mínim estat energètic. Així, com el fil de la brúixola disposa de lliure moviment, res l'impedirà arribar al seu estat ideal d'equilibri amb el camp magnètic terrestre. Són els electrons del fil de la brúixola els que "estiren" per moure'l, usant el magnetisme terrestre com si fos una corda unida a una politja. És aquesta corda invisible el que fa que associem el magnetisme amb moviment.

Electroneeeeees!
Au! Au! Au!

Ara que ja em fet la investigació prèvia de rigor, centrem-nos en les aus migratòries i la seva brúixola interior. Però potser no l'anomeno bé, enlloc de brúixola interior hauria de parlar de brúixola visual, doncs segons en Klaus Schulten, aquests ocells poden veure el camp magnètic terrestre. La brúixola es trobaria als ulls.

I és que als ulls d'aquestes aus s'hi troba una proteïna anomenada cryptochrome. Aquesta proteïna és un fotoreceptor (és sensible a la llum, com altres proteïnes que es troben als ulls i ens permeten veure), i en Klaus, ja a l'any 2000, va suggerir que podria ser la base de la brúixola natural dels ocells. La seva hipòtesi deia que el cryptochrome reacciona amb una altra molècula, que ara ha identificat com l'anió superòxid, de forma que pot generar electrons en un estat quàntic ordenat, com el dels imants. Aquest seria el primer pas.

Llavors entra en joc un segon factor, la naturalesa fotosensible del Cryptochrome. Quan un fotó incideix sobre la proteïna, li transmet energia, fent que els electrons saltin i es reparteixin per tota la molècula. Però en saltar, els electrons es col·loquen a un lloc o un altre de la proteïna en funció de com els influeix el camp magnètic terrestre, fent que el chryptochrome adquireixi un estat químic lleugerament diferent a l'anterior. Aquests dos passos es donen contínuament i de forma molt ràpida, pel que podem imaginar tot el procés com un bucle rapidíssim que va fent canviar la proteïna de forma constant. Així, a mesura que l'ocell es mou pel planeta, el chryptochrome va canviant en funció del camp magnètic terrestre. I aquest canvi continu provoca una alteració al flux de les senyals cel·lulars de l'ull, que fa que l'au pugui veure, literalment parlant, el camp magnètic de la terra.

Però què veu l'ocell exactament? una fletxeta i una X que assenyala el tresor? En això no hi ha un consens. Alguns diuen que podria tractar-se d'un punt fosc que es mou a la perifèria del seu camp visual i d'altres que podria tractar-se de canvis de colors o nitidesa.

Tot i que aquesta novedosa teoria implica una complexitat considerable, diferents grups de recerca han trobat força evidències que assenyalen en la mateixa direcció, proves que van des d'estudis cel·lulars a models informàtics que avalen aquest mecanisme.

I nosaltres? Tenim també una brúixola interior? Ens hem gastat els diners innecessàriament en comprar aquell GPS que ens indica 20 vegades "tome la siguiente salida a la izquierda"? Doncs els humans tenim uns misterioros dipòsits de material magnètic a l'os etmoides del nas. A cas som capaços d'ensumar el camp magnètic terrestre? La olor que sentia aquest matí al laboratori era que m'estava posicionant en direcció Nord-Sud o un pet de la meva jefa? Aix, quins misteris.

Vist a : Wired Science
Fonts: Wikipedia1 , Wikipedia 2, Edufuturo, Superlopez

mantinguem la distància, siusplau

Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.

l'home de la terra

Aquest és el primer post d'aquest blog dedicat a una pel·lícula. Ho sento, però no ho he pogut evitar ... no tornarà a passar :-). The man from earth és una obra estrenada al 2007 i dirigida pel desconegut Richard Schenkman, qui compta dins la seva filmografia amb produccions tan admirables com "Playboy: International Playmates", "Playboy: Playmates in Paradise" o "Went to Coney Island on a Mission from God... Be Back by Five".

Però no et deixis enganyar pel passat d'aquest director (Ho sento, amants del cinema eròtic), el secret de la pel·lícula està en el guionista, en Jerome Bixby. Aquest darrer fou un escriptor reconegut de ciència ficció, responsable d'alguns guions de la sèrie Star Trek, Dimensió desconeguda (The Twilight Zone), i de la pel·lícula Un viatge al·lucinant (Fantastic Voyage). El bo d'en Bxby va dedicar-se a escriure The man from earth desde finals dels 60s fins la seva mort, al 1998, i fou el seu fill qui va aconseguir portar-la al cinema.

És una pel·lícula de ciència ficció? Sí, però no del tipus de ciència ficció a la que estem acostumats. No hi trobaràs naus espacials, ni científics bojos, ni mutants, ni paisatges generats per ordinador... de fet l'únic que trobaràs són 8 personatges i un sol escenari. Una peli de ciència ficció sense efectes especials? Doncs sí, però realment collonuda.

La història comença (i transcorre i acaba) un dia com avui, a casa d'en John Oldman, on aquest professor universitari d'història, d'uns 30 i tants anys, ha citat als seus amics per acomiadar-se abans de marxar de la ciutat. Els amics són companys de la universitat, entre ells hi ha un biòleg, un arqueòleg, un antropòleg, una experta en literatura cristiana i un fisiòleg. Tots estan realment sorpresos per la sobtada decisió d'en John de marxar, doncs fa deu anys que es troba entre ells, portant una vida senzilla i plena d'èxits acadèmics.

Reunits al menjador de la casa del professor, tots se n'adonen que el seu amfitrió sembla inquiet, barrunta alguna cosa, i finalment decideix explicar-lis: "Creieu possible que un home del paleolític superior hagi sobreviscut fins als nostres dies?". La pregunta sembla engrescadora, així que comencen un exercici de ficció en el que els diferents experts donen la seva opinió. Fins que, tot xerrant, esmenten en Cristòfol Colom. "Sabeu?" diu en John "Vaig tindre l'oportunitat de viatjar amb ell, de fet jo també estava força convençut de que la terra era rodona. Però no em podia treure del damunt la por a caure per un hipotètic final del món".

A partir d'aquí la cosa canvia. En realitat en John havia reunit els seus amics per confessar-lis, abans d'abandonar-los per sempre, que va néixer fa molts segles, però per alguna raó ha sobreviscut fins als nostres dies. S'inicia llavors una discussió en la que res del que diu l'immortal es pot demostrar, però tampoc és possible refutar. La conversa es fa cada cop més profunda, fins que, de forma sorprenent, es centren en les religions i el que han suposat per a la nostra espècie.

La pel·lícula podria ser perfectament una obra de teatre ja que tota transcorre a casa del professor. En aquest sentit, el format i la intensitat de la història m'ha recordat a "el mètode Grönholm". El guió està treballat fins l'últim detall i la conversa destil·la intel·ligència a cada moment, el que ens retorna al vell costum del contador de contes, d'escoltar una història fascinant a la bora del foc. Es tracta d'un plantejament tremendament original que ens convida a la reflexió des d'un punt de vista totalment objectiu, sense ànim d'adoctrinar ningú, tan sols fent ús del pensament crític que tan sovint oblidem utilitzar.




Lamentablement, es va estrenar d'una forma més que discreta, pel que no va causar cap rebombori. És evident que a les sales de cinema, acostumades a fer calés a base de castanyes de Hollywood, estrenar una pel·lícula que requereix estar 90 minuts escoltant una història no els va resultar gens atractiu. No obstant, el poder de distribució d'internet i les bones crítiques de la gent que hi ha tingut accés l'està convertint en una pel·lícula de culte. Així que, si la vols veure, t'hauràs de buscar la vida (;-O).

Nota: Si no ets subscriptor de Megavídeo, la peli es tallarà als 73 minuts (just quan comença el millor) i hauràs d'esperar 50 minuts per continuar veient-la. Si la teva IP és dinàmica, pots reiniciar el Router, recarregar la pel·lícula i continuar veient-la a partir del minut 73... cap problema.

homes de palla

Avui parlarem de fal·làcies i dialèctica. De la fal·làcia de l'home de palla. Repassem conceptes.

fal·làcia (segons la Wikipedia): Un raonament aparentment lògic en el que el resultat és independent de la veritat de les premises. En sentit estricte, una fal·làcia lògica és l'aplicació incorrecta d'un principi lògic vàlid, o l'aplicació d'un principi inexistent.

fal·làcia (segons l'Enciclopèdia Catalana): [s. XIV; del ll. fallacia, íd.]

f 1 Disposició a enganyar.

2 Qualitat de fal·laç.

3 Conjunt de paraules o qualsevol altra cosa disposada per a enganyar.

4 LÒG Forma d'argument defectuosa.



Home de palla: Ninot fet de palla del paller (allà on hi ha l'agulla que ningú ha trobat). És a dir, un nino fofo que no pensa i podem apallissar sense por a que ens torni la clatellada.

Ara ja estem preparats i hipervitaminats per enfrontar-nos al concepte de la fal·làcia de l'home de palla, un terme inventat per en Douglas Walton al 1996 i difós gràcies a la seva obra «The straw man fallacy», Logic and Argumentation. És un terme conegut al camp de la dialèctica que consisteix en posar a la boca de l'interlocutor un argument que aquest mai ha esmentat. Posteriorment es rebat l'argument inventat donant la sensació de que s'ha guanyat la discussió.

Per exemple:

Sentencia: Crec que Catalunya hauria de ser independent

Rèplica: Ah, claaaro claaaaro, eres un defensor del independentismo como los de la izquierda radical basca, que apoyan el terrorismo, eh?.

El primer interlocutor no ha dit absolutament res de terrorisme. En aquest cas, el terrorisme és un home de palla a qui és fàcil derrotar, i així s'evita parlar d'independentisme. La fal·làcia de l'home de palla estableix així una analogia entre el combat dialèctic i el combat real, a on apallissar a un home de palla és tan sols una pantomima.

Veiem un segon exemple:

Un partit polític nacionalista, el principal partit de l'oposició d'una república monarquia bananera, és sotmès a investigació per corrupció. Algun dels seus membres és imputat. I fins i tot algun dels implicats a la trama han de passar un temps a la presó. Arribat aquest punt la societat espera explicacions d'aquest partit polític però...

...però llavors el principal partit de l'oposició de la república monarquia bananera contesta que tot plegat és una conspiració del govern per tacar el seu impecable nom, que el govern està utilitzant l'estat de dret per perseguir-los i que fins i tot un ministre ha ordenat dur a terme un seguit d'escoltes il·legals. Tot sense una miserable prova.

D'aquesta manera les escoltes il·legals i la conspiració es converteixen en un home de palla a qui derrotar sense haver de parlar de corrupció i finançament il·legal. Fa-ci-lí-si-mooo.


Vivim a un país dirigit per uns personatges que disten molt del concepte de polític que necessita una societat democràtica en ple segle XXI. Vivim a un país dirigit, o més aviat manegat, per homes de palla.