Què et posa catxondo/a?

Tenim ficat al cap que, en qüestió de sexe, els homes som una mena d’animals no evolucionats, que ens tiraríem fins als forats dels mahons, que ens posa tot allò que tingui pits i camini i que el nostre propòsit a la vida és passar-nos el dia car piiiiiiiiiiip dant... Que som uns cromagnons, vaja. Per altra banda les dones ens han venut la moto de que són mooolt més selectives, escullen la parella (sexual, s’entén) dins un ampli context, més ric emocionalment i a nivell cognitiu ... més rotllo intel·lectual, assenyat i madur ... MENTIRA!

Avui parlarem de la ciència del sexe ... o d’una part, ja que “sexe” implica tot un munt de conceptes. Centrem-nos en el desig ... Què ens posa catxondos/es?

La història comença amb una tal Mariluz (nom fictici, però no la història), la qual feia temps que havia perdut el desig sexual i les ganes de marro. La Mariluz es va enrolar en un estudi mèdic que pretenia fer augmentar el desig en dones mitjançant l’aplicació d’uns pegats hormonals. Al poc temps de començar el tractament, la Mariluz va anar a un funeral, a on es va trobar un cosí que feia temps que no veia ... i va començar a sentir que alguna cosa es despertava dins el més íntim de la seva persona (vaja, a uns 20 cm del melic en direcció sud, per donar coordenades més exactes). Uf!, va pensar, això només pot ser el pegat!. 12 setmanes després de començar el tractament, les carícies més simples li feien despertar tot de sensacions eròtiques i fantasies sexuals ben vívides. Finalment, inclús va fer-li l’amor al seu marit!.

-Aquests pegats són la po piiiiiiiiiip lla! - Va dir la Mariluz al seu metge.

-Doncs deuen ser-ho, certament, per que tu formes part del grup control. Als teus pegats no hi ha cap hormona – Li va dir el metge.

Si va ser maco l’efecte placebo per la Mariluz. Està clar que la psicologia fa molt en això del desig. De fet, el que segurament li havia passat a la Mariluz és que el fet de començar a parlar sobre el tema amb amics i coneguts a arrel d’enrolar-se a l’estudi havia tingut un efecte estimulant.

Deixem a la Mariluz amb la seva nova vida de dominatrix i anem per feina ... d’això, per feina del blog, eh! (de l’altra en podem parlar a la sortida). Anem a diseccionar el desig!

L’any passat, la psicòloga Meredith Chivers del Center for Addiction and Mental Health de Toronto es va proposar endinsar-se en els mecanismes que desfermen el desig. Per això va reclutar a tot un seguit d’homes i dones tant heterosexuals com homosexuals sobre els que va estudiar les respostes emocionals i fisiològiques a una sèrie de vídeos de caire seeeerrrsuaaaaall. Les imatges eren les següents: pràctiques homosexuals, masturbació (en solitari, rotllo chochoa chochoa del Rubianes) i homes sols i dones soles practicant exercici en pilota picada. També es van passar vídeos de parelles heterosexuals practicant el coit i, finalment el plat fort, una parella de bonobos (un tipus de micos) en ple acte sexual.

Què va observar?

En primer lloc, que la gent fent exercici despullada era el que menys excitava en general i el que més, les imatges de parelles en ple acte. En segon lloc, i això no te desperdici, que els homes mostraven una major selectivitat envers el tipus d’actriu/actor que els excitava. Mentre, les dones heterosexuals presentaven una major excitació quant més intens era l’exercici sexual, independentment de l’actor/actriu del vídeo ... s’excitaven genitalment tant amb les actrius com amb els actors sense mostrar cap tipus de preferència ... inclús mostraven resposta física mirant als bonobos fo piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip llant!!!. Les dones homosexuals, al seu torn, no reaccionaven front els homes masturbant-se o fent exercici nus. Els homes, en canvi, es mostraven excitats per les seves parelles corresponents (dones pels hetero i homes pels homosexuals) i no mostraven signes d’excitació física mentre observaven la còpula dels micos.

Les conclusions: Que les dones no són tan selectives com els homes, i que mostren una major flexibilitat en les seves preferències i desigs sexuals. Aquesta és la conclusió que queda maca, és clar, la del estudi. En paraules normals diríem que, en realitat, els recatats i selectius som els homes mentre que les dones són unes SUSIIIIIEEEESSS que es tirarien qualssevol cosa que tingui pits, o po piiiiiiiiiipppp piiiipp piiiiiiiiippp lla. Inclús si és un micoooooooooooo!!!!

Així que dones del món, desemmascareu-vos, acabeu amb aquesta farsa amb la que ens heu enganyat als homes tot aquest temps. Ja us podeu desfermar i desinhibir-vos ... per que us hem descobert!

MUAH HA HA HA HA HA HA (interpreti’s riure maligne)

MUAH HA HA HA HA HA HA ( ... MOLT maligne)

Si us sembla bé, fem la prova. Què us sembla el següent vídeo?

(Nota: Que les dones s’excitin veient a una parella de micos no és d’estranyar veient l’aspecte de molts homes que corren pels puestos... pobretes, han aprés a fer el cor fort)

Per veure l'article complert: Scientific American

Ràbia, indignació i fàstic

RÀBIA:



INDIGNACIÓ:




FÀSTIC:

Quant queda per una vacuna contra el HIV?

Imatge: Microscopia electrònica a un macròfag. Les fletxes indiquen partícules víriques en formació. Les esferes més petites que es poden veure al costat de la fletxa blava són virus continuguts en un nou compartiment subcel·lular recentment descrit pel Doctor Mark Marsh

De vegades et trobes davant una quantitat ingent de números, gràfics, imatges, ... i has d’intentar quadrar-ho tot, destriar la informació, posar-te enmig d’aquell maremàgnum de dades i extreure’n una hipòtesi o, en el millor dels casos, una conclusió. I és quan et trobes davant un laberint d’aquesta magnitud quan t’agradaria ficar-te dins la cèl·lula i veure en directe el que està passant en realitat. És per això que la setmana passada vaig assistir a un simposi (quina paraula més lletja) sobre microscopia electrònica i live cell imaging. No m’esperava pas assistir a una de les xerrades més impressionants de les que he estat últimament.

Un dels ponents, el Doctor Mark Marsh, de la University College of London, exposava el seu treball amb el virus HIV, causant de la SIDA. En concret els estudis que han dut a terme al seu laboratori gràcies a la microscopia electrònica. Del seu treball es deduïa la importància d’una proteïna del virus anomenada Env en el procés infecciós d’aquest petit fill de puta. I d’aquesta proteïna, ens explicava el Doctor Marsh, es van fixar en una petita seqüència de 6 aminoàcids imprescindible pel correcte desenvolupament del virus. Deguda a la importància d’aquesta zona de la Env, la seva seqüència no es veu subjecta a mutacions, quan precisament són les continues mutacions el que fa que no es pugui fer una vacuna efectiva contra el virus. Per tant, la seqüència de 6 aminoàcids es presentava com una diana interessant per lluitar contra el HIV.

Per testar la importància d’aquesta proteïna es va recórrer a la col·laboració del Doctor James A. Hoxie de la University of Pennsylvania. Van agafar el SIV, l’equivalent al HIV però per simis, i van mutar-lo, introduint un petit canvi a la seqüència de 6 aminoàcids de la Env. A continuació van infectar dos macacos, un amb el SIV natural i l’altre amb el SIV mutat. Els nivells d’infecció els van seguir mesurant la quantitat de RNA del virus en plasma (el mètode habitual). En el macaco amb el SIV natural es veia el típic perfil de la infecció: Un augment inicial de la concentració de virus plasmàtic i una posterior baixada (deguda a la resposta inmunològica de l’hoste) seguida d’una estabilització. La sorpresa arriba en el cas del SIV mutat, després de la infecció inicial els nivells de virus baixen fins a nivells indetectables, i es manté així al llarg del temps:

Figura 1: simulació del gràfic mostrat a la xerrada sobre l'evolució de la infecció per SIV natural.

Figura 2: simulació del gràfic mostrat a la xerrada sobre l'evolució de la infecció amb el SIV mutat. Al moment d'immunodepressió s'observa un augment de la quantitat de virus plasmàtics que torna a nivells indetectables quan remet el tractament immunodepressiu.

Els macacos infectats amb el SIV natural desenvolupaven la malaltia i morien un temps després de la infecció, mentre que els infectats amb el SIV mutat continuen vius. A aquests últims se’ls hi va administrar, passades unes setmanes, un anticòs contra la proteïna CD8 (si no recordo malament) per immunodeprimir l’individu. El resultat és que els nivells de virus augmentaven immediatament, tornant a ser indetectables al poc temps de retirar el tractament amb l’anticòs. El que volia dir que el virus hi era, però estava controlat pel sistema immunològic de l’hoste gràcies a la mutació que havien introduït els investigadors. D'aquesta manera els simis infectats amb el virus mutat no desenvolupaven la malaltia.

El següent pas fou infectar els macacos que ja tenien el SIV mutat amb el SIV natural. Què va passar? Imagina. El SIV natural no podia proliferar. Havien aconseguit prevenir la infecció per SIV natural.

Al final de la xerrada s’obre el torn de preguntes, i surt la que tots teníem al cap: Quant queda per tindre una vacuna contra la sida?

A la cara del doctor Marsh es va perfilar un somriure de resignació

- Si us plau, no em faci aquesta pregunta ...

Va dirigir la vista a terra, negant amb el cap i, sense mirar a la seva interlocutora va acabar de respondre

- Molts, molts anys.

Jo esperava una altra resposta, però és d’agrair tal sinceritat per part seva.

Es tracta d’una vacuna? La resposta és no. Tot i que es pogués previndre la infecció pel virus natural, els macacos estaven infectats amb el SIV mutat. Això no podria aplicar-se a humans de cap manera, que passaria si en algun moment ens baixen les defenses per un estat d’estrès, per exemple? Doncs que estaríem infectats i podríem desenvolupar la malaltia. No oblidem, però, que els fàrmacs antiretrovirals ja aconsegueixen baixar el titratge víric fins a nivells indetectables sense necessitat de sotmetre’s a una altra infecció. Avui, per sort, la malaltia és controlable.

Sigui com sigui es tracta d’un pas més, d’una dada més que s’ha d’afegir al munt de números, gràfics, imatges... i s’ha d’intentar quadrar-ho tot, extreure’n hipòtesis de treball i, en el millor dels casos, conclusions... Però ... quant de temps deu quedar?

“ni sienten, ni entienden, ni padecen“

Aquest post no és meu. Es tracta de la carta al director de "El País" que el meu tiet va enviar fa un temps. Per posar-te en situació: Fa un mes aproximadament el responsable de la catedral d'Almeria va negar l'entrada al temple a un grup de persones amb síndrome de Down adduint que “ni sienten, ni entienden, ni padecen“, justificant així la negativa. Faig meva la seva indignació.

La desfachatez con la que históricamente se ha comportado esa institución llamada ‘iglesia católica’ es de todos conocida.

Son constantes en su funcionamiento las contradicciones mas escandalosas, pongamos por ejemplo su preconizada defensa de la pobreza, y de todos es sabida la opulencia y derroche con que viven sus altas jerarquías, y si no, ahí esta la denostada defensa de los débiles y oprimidos, no me digan ustedes que no estamos hartos de ver las imágenes de los jefes de la iglesia, acompañando y apoyando a los poderosos, militares, dictadores, etc.

También es de todos conocida la férrea oposición de su cúpula hacia cualquier normalización de los derechos de gays y lesbianas, y es precisamente entre sus miembros donde se producen un gran número de casos de prácticas homosexuales.

Y no hablemos de la sistemática ocultación a los niños de cualquier tema relacionado con el sexo y cada día aparece algún nuevo caso de pederastia protagonizado por sacerdotes y obispos.

Pero lo que me ha hecho sentir el mas profundo rechazo hacia esta institución y hacia la permanente hipocresía de sus dirigentes es el incidente ocurrido en la catedral de Almería en fecha reciente, en el que un presunto sacerdote impedía la entrada a un grupo de niños con síndrome de Down en la iglesia porque, según el, estos niños “ni sienten, ni entienden, ni padecen” y paralelamente, sin ningún pudor, se permiten incluir en su campaña en la que piden marcar la ‘X’ de la declaración de la renta, en la casilla de la iglesia, a una persona con síndrome de Down.

¿Cómo se puede ser tan hipócrita?.

Agradeciendo su atención, les saluda atentamente,

Manuel Prior Martínez

(Soy padre de un niño con síndrome de Down).

vertigen

Diuen que el vertigen t'envaeix per la por que tens a caure.

Passejava a la vora del parc, per Gregston Street. Després de la tempesta, l’ambient nítid deixava rajar la llum grisa de l’Atlàntic i ell es deixava acaronar per la suau brisa que emmascarava l’escalfor del sol. No tenia res més a fer, per primer cop en molt de temps, no tenia res més a fer que parar-se per un moment i trobar-se amb si mateix. I allà, de sobte, una forta ràfega d'aire li va esvalotar els cabells, portant-los sobre els ulls. I per alguna estranya connexió entre sensacions i records va fer la vista enrere, també per primer cop en molt de temps, fins a aquells dies. I va recordar les baixades en bicicleta des del pantà de Cànoves. Li encantava, pedalava tot el que podia i enganxava la baixada de la pista de terra precipitant-se cap a baix. Poc després arribava la cadena que barrava el pas als cotxes deixant només un estret pas a banda i banda pels excursionistes. Havies de frenar a fons, controlar la derrapada i colar-te pel pas dret, seguint la traçada del revolt. Després hi havia via lliure, cap més obstacle, pedalar fins que les rodes giraven més ràpid que les cames i lluitar per dominar la màquina sobre la pista forestal. Els braços tensos, rebotant per esmorteir els sots i les pedres, les mans aferrades al manillar, tocant el fre només ho just per poder traçar les corbes, i els ulls fent assalts fugaços al comptaquilòmetres, buscant el rècord enmig del descens frenètic. Sentir els cops de les pedres que surten disparades contra el quadre per la goma de les rodes, mantindre’s fred quan notes la roda posterior lliscar sobre la pista sorrenca i corregir la derrapada amb fermesa. Ni casc ni proteccions ni res, a pèl sobre una bici a 60 quilòmetres hora precipitant-se per una pista forestal. Després arribava l’asfalt de la carretera plana i deixava que per fi explotés l’adrenalina. Si va arribar a cridar de plaer aquells dies, mentre la bici perdia velocitat sobre el paviment llis.

Ara no podria.

Que faria ara de trobar-se allà dalt, al pantà, sobre la bici? Es llençaria com un puto kamikaze o pensaria abans que sobre una pista forestal flanquejada d’arbres a una banda i d’una paret de roca viva a l’altra, una caiguda a 60 quilòmetres per hora podria resultar mortal?. No és que ara tingués més a perdre que llavors, ni que llavors no tingués res a perdre, senzillament no podria fer-ho, no s’atreviria. Ara, anys després, li faria por, segur.

Deu ser amb coses com aquesta que vas notant que et fas gran, va pensar.

Pot ser el vertigen només t’imbueix quan, en el moment de mirar avall, penses en les conseqüències de caure enlloc de gaudir del moment.

Premi GoldenBird

En Carles Sampietro Lara m'ha concedit el premi GoldenBird. Moltes gràcies, és tot un honor rebre un premi de les teves mans. El premi, creat per Niñapajaro es concedeix por nada en especial, tal vez simplemente por estar ahí, gracias por compartir vuestro mundoblog, no tiene ni bases ni normas ni prohibiciones.


Com no hi ha cap norma establerta, aquest premi el dedico a tots aquells que visiteu aquest blog i hi participeu activament, sigueu o no blogaires (o blocaires o bloggers). Per que enriquiu cada post i aporteu opinions, idees i bons moments. Com haig de seguir la cadena premio als blogs dels meus comentaristes habituals (els que encara no tenen el premi, per que n'hi ha que ja l'han rebut). I els habituals que no teniu blog... jejeje ... ja sabeu!!!. I els premiats són:

Paraules i mots

Goblin77

El Llindar

DJ Raman

El super nen

L’altre dia parlava de greix i culs grossos, el que va desfermar certs comentaris sobre un hipotètic sobrepès meu. Avui parlaré de tot el contrari ... cossos musculosos ... molt musculosos ... extremadament musculosos (a veure què tindran a dir ara sobre la meva persona ... i figura).

Fa uns 8 anys, al Charité University Medical Center de Dublin va néixer un nen. Tot era correcte, excepte per que presentava uns músculs extraordinàriament desenvolupats per ser un nadó. El Doctor Markus Schuelke es va adonar des de bon principi que allò no era normal, així que va decidir seguir-lo d’aprop. Durant els mesos posteriors observaren certs espasmes en les extremitats del crio, com aquells que fem de vegades quan estem apunt de dormir, i l’equip mèdic va pensar en una mena d’epilèpsia. Però al poc temps els espasmes van remetre, tot i que el to muscular del nen no va desaparèixer. La mare del nen havia estat sprinter professional de 100 metres llisos, i provenia d’una família de forçuts, pel que el Doctor Schuelke va començar a sospitar que les qualitats d’aquell super-nen podien tindre a veure amb l’herència i la genètica. Així que va començar a investigar.

Va trobar que a la Johns Hopkins University, feia uns anys que el doctor Se-Jin Lee havia generat uns ratolins coneguts com a “mighty mice”, extremadament musculosos i sense una gota de greix. I l’únic que havia fet el Dr Lee a aquells ratolins era eliminar un gen que codifica per la proteïna myostatin.

Imatge: Un mighty mouse (esquerra) al costat d'un ratolí normal (dreta). Ni em vullimaginar una mossegada del ratolinet aquest

Així que van analitzar la dotació genètica del nadó alemany, trobant que presentava anomalies als dos al·lels del gen de la myostatin. Com a conseqüència, el nen no produïa aquesta proteïna, el que feia d’ell un autèntic superhome. També van analitzar la dotació genètica de la mare, adonant-se que ella era portadora d’un sol al·lel defectuós, mentre que la segona còpia del gen era viable. Aquesta situació també confereix un desenvolupament muscular per sobre del normal... i així va ser com la mare es va enterar que la seva carrera havia estat facilitada per la genètica.

De fet, el nen i els ratolins no són els primers animals als que els hi manca la myostatin. Podem trobar més exemples. El primer és el d’un gos:

Es tracta d’un llebrer, tot i que no ho sembli.

El segon exemple és el d’una raça de bous coneguda com Belgian Blue. Aquests bous són el resultat d’encreuaments (l’enginyeria genètica del pagès) dirigits a obtindre una raça amb alt contingut càrnic i baixa en greix. Va ser anys després de la seva obtenció per tècniques d'entrecruament clàssiques quan es va descobrir que la vuloptuositat d'aquests animals es deu als seus dos al·lels no funcionals del gen de la myostatin.

Aquest gen es converteix així en un bon candidat per lluitar contra certes malalties que impliquen degeneració i distròfia muscular. Deu ser per això que els treballs destinats a comprendre la funció d’aquesta proteïna creixen com l’escuma (gairebé 58 articles per any), i es tenen ja evidències de que la myostatin és un regulador clau, per no dir El regulador, del creixement muscular, des de la diferenciació de les cèl·lules musculars fins a la formació de la matriu extracel·lular que forma el teixit. La reducció d’aquesta proteïna fa que els músculs creixin extraordinàriament, reverteix estats d’atrofia musculars com la fibrosis de músculs esquelètics en ratolins i podria tindre un paper en el tractament de malalties degeneratives.

No obstant, no es coneixen les conseqüències de bloquejar la myostatin a llarg termini, tot i que els mighty mice i els Belgian Blue porten una vida normal. Sobre el nen... bé, als 4 anyets era capaç de mantindre un pes de 3 Kg amb un sol braç en horitzontal i els seus músculs eren el doble de grans que els dels altres nens. En un futur, de seguir els passos de la seva mare, pot ser esdevé el següent recordman mundial de 100 metres llisos... el que fa la genètica.

Imatge: Les "cametes" del nen

Anys després ...

… d’Aznalcollar

Ja han passat deu anys des d’aquell desastre que va començar amb el trencament d’una precària bassa d’enmagatzament de metalls pesants. Es van abocar milions de metres cúbics d’aigües àcides, contaminant 63 quilòmetres de riu i 4634 hectàrees de terreny, amb la conseqüent repercussió sobre flora i fauna del llindar del parc natural de Doñana. Avui en dia es considera que els ecosistemes afectats s’han recuperat, després d’invertir entre 300 i 400 milions d’Euros de diners públics.

Imatge de satèl·lit del desastre d'Aznalcollar

La responsabilitat va recaure sobre l’empresa sueca Boliden-Apirsa ... responsabilitat he dit? El cost d’aquell desastre per l’empresa en qüestió ha estat de ... 0 Euros. El govern d’aquell moment va amenaçar a l’empresa amb una multa milionària. La resposta dels suecs va ser que haurien de tancar per afrontar una penalització econòmica d’aquell calibre, i els treballadors van sortir al carrer i van manifestar-se, doncs aquella mina era l’únic recurs que tenien al poble. Finalment no va haver-hi multa i poc després l’empresa es va fer la sueca i va tancar, posant a la puta calle als treballadors que havia usat com a escut per tal de no haver de pagar pel delicte ecològic.

L’única nota positiva d’aquell desastre és que, a partir de llavors, totes les empreses han d’estar assegurades contra desastres ecològics. I, per suposat, que s’ha pogut recuperar la terra i el riu.

Tens el cul gros? Millor per tu!

Ja fa temps que se sap que el greix no el tenim només com a reserva energètica, sinó que juga un paper molt important com a òrgan endocrí i exocrí, doncs secreta tota una sèrie d’hormones, algunes bones, com l’Adiponectina, i altres dolentes.

Però això no és tot, científics de la Harvard Medical School han descobert recentment que no tot el greix és igual de bo o de dolent (segons es miri). Van agafar uns ratolins i els van trasplantar el teixit subcutani (que en humans ve a ser cel·lulitis), posant-lo a la zona abdominal. El resultat és que els ratolins perdien pes i guanyaven sensibilitat a la insulina. En canvi, el fet de moure greix abdominal a altres parts del cos no va tindre cap efecte. Del que se n’extreu que el teixit adipós subcutani ajuda a combatre malalties com la resistència a la insulina que porta a la diabetis tipus 2. Podeu consultar l'article del journal of cell metabolism aquí

Aquest treball també reforça als que fa temps que posen en dubte la mesura clàssica de l'índex de massa corporal com a indicador de risc per la salut. De fet,en persones obeses s’ha observat que aquelles amb una major proporció de greix subcutani hi ha una menor prevalença de resistència a la insulina. Igualment, una dona amb el cul gros podria estar més protegida que una sense cul però amb panxeta.

Així que si ets dona i et sobren uns quilets, procura que al menys estiguin ben posats al cul, és millor per la teva salut i alegra més la vista dels que passegen darrera teu. De fet, qui no prefereix unes bones corbes abans que una dona recta com un pal?

Oceans contra el canvi climàtic

Al post sobre corrents oceànics i canvi climàtic vaig llençar-me a l’especulació, com pensant en veu alta, per dir que potser l’escalfament global es veia compensat per la desacceleració de la THC, fenomen que podria portar cap a un refredament de l’hemisferi nord. El llindar (ara Pere) ens comentava que això ja ho deia l'Al Gore al seu famós documental (que estic a punt de veure), tot i que li donava cert matís tràgic de glaciació. Però resulta que aquest mes ha sortit publicat a Nature el treball del Noel Keenlyside del IFM-GEOMAR, en el que s’apunta al fet que la desacceleració actual de la gran corrent oceànica podria mitigar l'escalfament global (coincidència? En qualssevol cas és la prova palpable de que quan jo vaig, altres tornen ... perra vida).

En Keenlyside i col·laboradors van establir un model matemàtic (d’aquests que no agraden al Crichton) per estimar els canvis de temperatura que es podrien donar en els anys futurs. Però per establir aquest model van tindre en compte la influència que la THC te sobre el clima. El resultat el podeu veure a la figura 1.

Figura 1: en vermell veiem la temperatura global observada. En negre les prediccions fetes per models sense tindre en compte la influència de les corrents oceàniques i en verd les prediccions fetes tenint en compte les corrents.

Com es pot veure, el seu model fa una estimació a la baixa de les temperatures reals que s’estan observant, mentre que, quan no es te en compte la influència de la gran corrent oceànica, els models prediuen un augment superior a l’actual. Tot plegat, sembla que la temperatura real del planeta vol fugir dels models matemàtics i es situa en un terme mig, como ni pa ti ni pa mi. Però el que sobretot indica aquest treball és que els cicles naturals de la Terra podrien compensar durant uns 10 anys l’increment de temperatures causat per l’home, ja que tots els models arriben a confluir cap a l’any 2020... una data que te pinta d’algo així com l’inici de l’apocalipsi ... Sembla, però, que el nostre planeta ens vulgui donar una treva i un temps preciós per solucionar el que hem destarotat. Però, com som idiotes, pos ves a saber si això servirà d’alguna cosa.