SOS Madagascar

Madagascar, junt amb les Seychelles i Maurici no són només un grup d'illes, sinó tot un món. Situades al sud-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, alberguen el 5% de les espècies animals i vegetals de tot el món. D'aquestes, més del 80% són endèmiques d'aquest reservori de biodiversitat, i tot a una superfície que representa el 1.9 % del continent Africà.

Al seu sòl hi creixen set de les vuit espècies de l'arbre Baobab conegudes al llarg del món. S'hi poden trobar 300 espècies d'ocells, de les quals 180 no es troben a cap altre lloc de la Terra. El 90% de les 150 espècies de mamífers que hi habiten només es troben en aquelles contrades i enlloc més, així com el 96 % de les prop de 400 espècies de rèptils. Tot plegat, no és estrany que, per la seva riquesa i biodiversitat, Madagascar s'hagi guanyat el títol de "vuitè continent".



Però darrerament tot això està canviant.

Al Març, una revolta militar va forçar l'abdicació del seu cap d'estat, en Marc Ravalomanana. Segons els colpistes, la població volia un canvi radical a la direcció del país, doncs el 70% de la gent viu amb menys de 2$ al dia. El nou govern de transició, però, no ha fet més que empitjorar les coses. Sembla que el cop d'estat ha causat un nombre indeterminat de morts (es parla de 100 o més víctimes) degut a les protestes i manifestacions, tot i que no ha suposat l'inici d'una guerra civil (de moment). No obstant, l'illa es troba sumida a una inestabilitat política que ha derivat en un complert descontrol a la societat. Les ajudes internacionals han estat retirades, així com els diferents projectes d'investigació.



El 7 d'Octubre, diferents grups conservacionistes com Conservation International, Global Witness, WWF o la Wildlife Conservation Society junt amb altres 11 ONGs, van redactar una carta oberta on denuncien les conseqüències, els "danys col·laterals", de tot aquest pitote: Els animals protegits s'estan caçant com a menjar i per vendre'ls a restaurants, i molts arbres endèmics s'estan talant per exportar la seva valuosa fusta, fet que està portant aquestes espècies vegetals a l'extinció.

Però, evidentment, no es pot culpar a les seves gents, prou pena tenen. L'origen del problema es troba en el cop d'estat en si, doncs la inestabilitat i la manca de seguretat que se'n deriven han fet caure en picat el turisme, principal sustent d'aquell país, de forma que s'han de buscar les garrofes com bonament poden. Però, de seguir dins aquesta dinàmica, els habitants d'aquelles terres continuaran arrasant l'illa, el que pot suposar la pèrdua d'una gran quantitat d'espècies i, sobretot, la fi de la seva major riquesa, la natura, principal reclam pel turisme. Tot plegat, Madagascar és avui l'escenari d'un drama humà i natural que es complica dia rera dia. Un cop més, sembla que el planeta i els humans manifestem certes incompatibilitats i diferències irreconciliables. En aquest cas, però, el divorci és inviable.

no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat

Asimetrich Lecter.

Vist a Scientific American

terra negra

(de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys II)

Volem en l'espai fins a Sudamèrica i en el temps fins al segle XVI.

Quan Francisco de Orellana es va embarcar en l'expedició que al 1541 organitzava Gonzalo Pizarro a través dels Andes, mai s'hagués imaginat com d'injusta seria la història amb ell.

Un any després de l'inici d'aquella expedició, que tenia la missió de trobar el país de la canyella, Orellana, Pizarro i els seus homes es trobaven extenuats, derrotats pel fracàs, i van decidir construir un veler que els portés riu Coca avall. Temps després les provisions eren escasses i ja havien perdut 140 Espanyols dels 220 inicials i 3000 dels 4000 indis que els acompanyaven. Arribat aquest punt, Orellana va decidir continuar riu avall acompanyat d'una cinquantena d'homes per mirar de trobar provisions.

Va navegar durant 4800 kilòmetres, sent el primer Europeu en solcar les aigües d'un riu que ell mateix va batejar com a Amazones en ser atacats per una tribu de ferotges guerreres que li van recordar a les amazones de la mitologia grega. Quan va arribar a Cubagua, exhaust, es va embarcar cap a Espanya.

Un cop a la cort de Carlos I, Francisco de Orellana va explicar una història fantàstica sobre el que havia vist en la travessia d'aquell enorme riu. Parlà de ribes poblades per multituds d'indígenes, de magnífiques viandes, fruites i conreus. I de grans ciutats al vell mig de la selva, connectades per grans carreteres de molts metres d'amplada guanyades a la vegetació. Una gran civilització s'amagava sota l'espessor de l'amazonia.

Però quan els conqueridors van tornar a aquella zona no van poder trobar res del que l'Orellana havia descrit. I se'l va prendre per un boig fantasiós i exagerat amb ànsies de protagonisme.

I així quedà la seva història durant segles, fins als nostres dies. El que va dir aquell expedicionari no podia ser veritat, doncs no es va trobar ni la més mínima pista de ciutats o vies de comunicació. A més, l'assentament d'una gran civilització en aquelles contrades era impossible per la manca d'aliment. Pot semblar paradòxic, però malgrat ser una selva, la terra de l'amazonia és tremendament ingrata, "infèrtil" per qualsevol tipus de cultiu de consum, limitant-se l'explotació d'aquell sòl al conreu d'un escàs i insuficient número de vegetals.

Però, i si la història d'en Francisco Orellana fos veritat?.

No ha estat fins fa molt poc, quan aquest blog ja existia, que s'han trobat les restes d'una ciutat al cor de l'Amazones. Una ciutat que s'adapta sorprenentment a tot allò que va descriure l'expedicionari en els seus suposats deliris. Però una ciutat no fa civilització. I queda per resoldre el gran enigma: Com s'alimentava aquella gent si l'agricultura era impossible?. Caldria que disposessin d'una tecnologia revolucionària que permetés conrear aquell sòl. Com podria una simple "tribu" amazònica desenvolupar un coneixement que avui seria tota una revolució tecnològica i una solució al creixent problema de la manca de conreus? Doncs no es sap, però el tenien. Es diu Terra Negra.

La coneguda com a Terra Preta, terra negra en portuguès, és un tipus de terra molt especial, excepcionalment fèrtil i que es troba al llarg i ample de la conca de l'Amazones, però de forma discontinua, seguint patrons que recorden als dels assentaments humans. De fet, actualment l'origen més acceptat d'aquest sòl és l'antropogènic, doncs està formada de carbó vegetal, sòl natural, fragments d'objectes de ceràmica, desfetes orgàniques com residus vegetals, fems i espines de peix, i una varietat de microorganismes increïblement elevada.

De fet, la terra negra és com un petit ecosistema en sí mateixa, on la porositat del carbó vegetal reté els nutrients, aporta gran quantitat de carboni i afavoreix el creixement microbià, de forma que 6 mesos després de conrear-la, pot tornar a usar-se. Això contrasta amb els 8 o 10 anys que necessiten els sòls Amazònics per recuperar-se. Fins i tot es coneix un cas en el que aquesta terra ha estat sent conreada contínuament durant més de 40 anys per una població autòctona sense perdre la seva fertilitat. La dada més contundent, però, és que avui en dia la terra negra feta abans de l'arribada dels europeus a Amèrica continua sent igual de fèrtil que llavors.

La terra negra (dreta) comparada amb el sòl normal de l'amazonia (esquerra)

Com s'ho van fer els antics Amazònics per desenvolupar aquesta tecnologia encara es desconeix, així com la importància de cadascun dels seus components en el manteniment de la fertilitat. És important la presència de certs microorganismes? Quin és el paper de la ceràmica que s'hi troba? Quina és la procedència del carbó? Són un munt de misteris que encara resten per resoldre. És curiós, fins i tot sembla que la història ens vulgui donar una cruel lliçó, però potser la solució del major problema al que s'enfronten molts milions de persones avui en dia, el conreu de sols infèrtils, hauria estat en mans d'una antiga civilització exterminada fa segles per l'ànsia de poder dels conqueridors.

Més informació: Wikipedia, Blog del Juan José Ibáñez (CSIC-València)

el misteri de "La Vila del Sis" strikes back

Fa poc repassava alguns posts i vaig anar a topar amb el de La Mussara. I rellegint els comentaris em vaig trobar amb un que no havia vist abans escrit per una visitant anònima, com desat misteriosament per una mà fantasmal i etèria. La seva experiència em va deixar glaçat. Diu així:

Fa poc vaig anar amb una amiga a la Mussara (segons se els pares dels meus vis eran de alla)..vaig fer fotos per tot arreu..li vaig dir a la meva amiga que esperaes devant de la iglesia que jo anava darrera un moment a fer fotos .Just darrera amb vaig asenta de esquena a la igleia i vaig comencar a fer fotos .i havia un silencia que te invitava aa quedarte molta estona .....despres amb vaig gira i vaig fer fotos a la pared de darrera de la iglesia i just on jo havia estat asentada...no se el temps que vaig esta alla ..de sobte vaig senti que amb cridavan amb un to de veu una mica nervioss ,dons es veu que feia molta estona que havia marxt..( la veritat es quella el temps semblaba quiet).
la meva sorpresa va ser quan vaig mira las fotos ni havian dos de elles que tenian un crecle de color blau un blau precioss i si miravas be es veien dintre del cercle una especia de aiguas vermellosas....aquestas fotos van ser just damunt on vaig seure ,damunt una pedra , darrera la esclesia....amb vaig quedar gelada..............

Ho haveu vist?!. Si ja ho diuen que quan el riu sona és perquè al maig cada dia un raig. Una experiència escalofriannnnnnteeeee a on surten tots els elements: l'esglèsia, una pedra, una absència prolongada en el temps i ... serà possible? Proves gràfiques!. Seran aquestes les primeres imatges de la vila del sis?

Així que em dirigeixo a aquesta visitant anònima, en el cas que, per aquelles coses d'intenet, estigui llegint aquest post : Em podries enviar les fotos? vaaaaaaaaa porfaaaaaaaa, estic que em pujo per les parets!.

Què en penses tu d'aquests temes? Els refuses o ets dels qui els dóna el benefici del dubte? Sigui com sigui, no t'agradaria veure les suposades fotos?

un món abarrotat

Segons la Wikipedia, el cens mundial de balenes geperudes és d'uns 80000 exemplars. Això podria ser alarmant, doncs és menys que la població humana d'una ciutat mitjana com Tarragona. En canvi, si ens mirem el número de formigues que habiten el nostre planeta segurament els humans ens veuríem a la mateixa inferioritat que les balenes.

Vist així podria semblar que el número ideal d'individus d'una espècie és relatiu. No obstant, per molt que ho relativitzem, diria que si hi ha una cosa que sobra en aquest món són humans. En som uns 7 000 000 000. Que dius, sí, i què? Doncs el principal problema és que fa uns 50 anys erem uns 3 000 000 000 i al 1750 menys de 1000 000 000. El que implica que, mentre en 200 anys la població mundial va créixer en 2000 000 000 d'individus, durant els darrers 50 anys l'increment ha estat d'uns 4000 000 000. Massa números? Doncs anem a pel gràfic:



No és una mica desproporcionat?

Si seguim en aquesta dinàmica, no caldrà que els de Madrid es plantegin organitzar els jocs Olímpics del 2020, a no ser que pretenguin fer una marató on els atletes avancin a base de colzades entre la multitud i els llençadors de pes comptin la distància assolida en número de caps badats. Però deixem de banda les cares agres dels madrilenys i alegrem-nos pels de Rio (Es diran Riusencs?).

De fet, ni Madrid ni Europa, ni tan sols la resta de països industrialitzats no són els responsables ja que aquest augment espectacular de la població es deu al creixement incontrolat dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics. La causa d'aquest creixement sembla prou evident: la millora de la qualitat de vida fa que vivim més temps i que la supervivència de la nostra descendència tingui un èxit espectacular si el comparem amb la resta d'animals de la Terra. Però el que també és evident és que aquesta superpoblació representa un gran problema: Calen més aliments i més recursos energètics, el que fa que es sobreexplotin els recursos naturals amb el conseqüent preu mediambiental. I això, junt amb el canvi climàtic, representa un problema de grans dimensions per a la creixent població dels països més pobres, exposada a episodis de sequera i hambrunes.

Sembla doncs que el futur de molta gent , de milions de persones, passa inevitablement per la sostenibilitat. Uuuups, palabro!. Aquesta és una paraula que acostuma a associar-se amb certs grups polítics o/i amb un tipus de tarannà determinat. Això no és res dolent, però és possible que la paraula provoqui cert rebuig per simple associació d'idees. Així que demano un petit esforç per tal de foragitar certs personatges del nostre cap (NNNOOOOOOOOO!).

Pel que fa al desenvolupament i creixement sostenibles, el Consortium for Integration of Population , Health and Environment (CIPHE) està duent a terme una prova pilot a Addis Ababa, Etiòpia, per tal d'aconseguir un desenvolupament que integri la planificació familiar amb tècniques d'agricultura sostenible. La idea és tan simple com donar l'oportunitat d'adaptar el creixement de les famílies als recursos naturals, alhora que s'intenta adaptar aquests recursos a les condicions ambientals. Per fer-ho, s'ha aconseguit transformar els camps estèrils en zones acceptables per l'agricultura a base de nodrir la terra amb compost animal i unes plantes conegudes com a "vetiver grass". Es tracta de vegetals originaris de la Índia, però molt cultivats arreu del món per la seva capacitat de retindre la humitat del sòl. El secret es troba a les seves arrels, que enlloc de crèixer horitzontalment sota la superfície del terra s'enfonsen entre 2 i 4 metres en vertical. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'aigua quedi retinguda, permetent el conreu d'altres vegetals. A més, paral·lelament s'està fent una campanya informativa sobre contracepció i planificació familiar per tal que l'esforç dels 14000 habitants de Wichi no quedi en paper mullat si les famílies comencen a créixer gràcies als nous temps de bonança derivats dels nous conreus.

Es tracta d'una iniciativa pionera però, pel que sembla, de conceptes difícils d'assimilar: De 37 països que admeten la dificultat d'alimentar a tota la seva població, només 6, incloent-hi Etiòpia, han desenvolupat estratègies per fomentar la planificació familiar i la contracepció.

Però és clar, tenim nosaltres cap dret per fer una crida per la contenció als països pobres o en vies de desenvolupament i quedar-nos tan amples?. És evident que a Europa o Estats Units no creixem a un ritme tan bèstia, però sí que tenim una enorme responsabilitat en la degradació mediambiental i el consum dels recursos mundials de forma directa i indirecta. Un dels principals problemes del canvi climàtic, del que tenim gran part de culpa els Occidentals i Asiàtics, és l'impacte sobre la població dels països pobres i en vies de desenvolupament. La sostenibilitat i la contenció, doncs, no han de ser exclusives del tercer món, sinó que hauria de ser compartida per tothom.

I'm back ... again

Doncs sí, ja torno a estar aquí. Encara em trobo en procés d'adaptació, doncs no acabo de fer-me a la idea de que Liverpool ja formi part del meu passat. També m'haig de readaptar a les formes de fer d'aquí, com tindre present que els diumenges està tot tancat, que dinar porta el seu temps i que dir bon dia i fer petar la xerradeta són costums molt arrelats i, què coi, molt sans. Però, a banda de tot això, el canvi més notable és que porto un alleugeriment a les esquenes que fa temps que no experimentava.

Aprofito també l'avinentesa per agrair els ànims rebuts als bonics comentaris que em vau deixar al meu últim post Liverpoolenc. Sens dubte són un motiu més per continuar amb nòmades. Per cert, tindrà sentit ara que es continuï dient nòmades aquest blog? Si ha de ser per la meva condició, segurament no, tot i que el futur és incert i no es sap mai què pot passar. Però, a banda del que faci o deixi de fer, crec que amb el temps hem agafat la sana costum de viatjar post a post en l'espai i el temps buscant descobriments, treballs científics i curiositats sobre el món que ens envolta... Som nòmades o no? Jo crec que sí.

Així que continuarem navegant, arriem les veles!