dijous, 21 de maig de 2009

I'm back



Sí, sé que ha estat una llarga temporada sense Nòmades. Ho has d'entendre, no he pogut fer-hi res, ha passat allò que em temia que podia passar. Però tot, fins i tot el pitjor, té un final. Avui, col·lega, he estat alliberat, per fi. Però deixa que comenci pel principi.

Era una tarda plujosa de Gener, cap al tard. Em trobava sol al meu despatx de detectiu privat, a la penombra, esperant un nou cas, una trucada, una visita d'última hora. Res. Què em feia pensar que arribaria un client en aquell instant, just a l'hora de plegar, quan no ho havia fet en tot el dia?. Així que em vaig posar la gavardina i el barret i em vaig dirigir cap al meu petit apartament al 13 de Prescot Street.

La pluja era l'únic murmur que recorria el carrer a aquella hora i l'única cosa que m'acaronava amb suavitat aquells dies d'hivern. Vaig arribar al semàfor justament al moment que es posava vermell. Fill de puta, vaig pensar. I es que dos cops és casualitat, tres és força casualitat, quatre és una casualitat sospitosa, però que ocorri sempre... que sempre es posi vermell quan jo arribo no pot voler dir una altra cosa: el semàfor és un fill de puta que m'odia. Així que allà estava, junt al semàfor fil de puta, esperant que tornés a posar-se verd, quan va passar un camió ple de porquets. Va ser un instant, dècimes de segon. Però just en aquell moment el refredat incipient que m'acompanyava em va fer esternudar. L'esternut va impulsar un petit virus de dins la meva fossa nasal dreta. El virus va arribar a la fossa nasal esquerra d'un dels porquets, que estava en ple procés gripal. I un dels virus de la grip del porc es va recombinar amb el petit virus que havia sortit del meu nas. Un dia després aquell porc era enviat a Mèxic.

En arribar a l'apartament em vaig treure el barret i la gavardina i em vaig servir un whisky. Amb el got a la mà vaig dirigir-me cap a la finestra per fixar la meva vista a l'infinit, com fan els autèntics detectius privats. Llavors alguna cosa va cridar la meva atenció: els núvols s'obrien enmig d'un remolí turbulent, cada cop més gros. De un i do el cumulunimbus, vaig pensar. De cop, d'entre aquells núvols va sorgir una llum brillant, era un artefacte volador de grans dimensions. I venia a per mi. Quan l'ovni em va abduir el got de whisky va caure a terra, vertint el seu contingut sobre la moqueta color cru.

Vaig despertar estirat sobre una superfície dura al vell mig d'una sala blanca, plena de llum. Al meu costat tres extraterrestres manipulaven estris que mai abans havia vist.

-Qui sou?- vaig preguntar.
Un dels éssers alienígenes es va apropar.
-Som científics d'una societat molt més avançada que la teva- em va aclarir.
-I llavors perquè sembleu top-models?- vaig preguntar, estranyat.
-Bé, és que tots som així, tenim l'aparença de dones canyón. A ulls dels humans, siguin mascles o femelles, estem boníssimes.

Què fort, havia estat abduit per un ovni ple de top-models, allò que sempre havia temut que em podria passar.

-I com és que m'heu abduit?- vaig preguntar.
-Veuràs, la nostra raça està en perill d'extinció i necessitem reproduïr-nos. - Ostiaaaaa la mare de deuuuuu, m'ha tocat la loteria! vaig pensar, tot i que externament em vaig limitar a assentir impassible, controlant els meus instints com només un home curtit en mil batalles sap fer. Aquell ésser va continuar

- Però hem d'estar segures de que la nostra descendència és tan perfecta com nosaltres, necessitem a l'home més perfecte sobre la terra.

Llavors ho vaig entendre tot, estava clar. M'havien escollit a mi entre tots els humans, a l'home perfecte.

-A tu t'hem agafat com a control negatiu, capçot- em van aclarir.

Al principi m'ho vaig prendre malament. Però després vaig pensar que, malgrat tindre l'orgull ferit, al control negatiu se l'ha de tractar exactament igual que al subjecte de l'experiment.

-Correcte- em van confirmar elles - Et sotmetrem a activitat sexual constantment. Així podrem contrastar el teu baix rendiment reproductiu amb el de l'home perfecte.

Jo, veient que no hi havia marxa enrere, que era qüestió de vida o mort, una missió d'aquelles per la que et prepares tota la vida, vaig contestar capcot, amb semblant seriós i veu profunda, com només els grans herois saben fer

-Bé, faré l'esforç per tal de salvar una civilització.

Vet aquí el perquè de la meva absència. Tot just ahir em van alliberar de la meva difícil missió, en part perquè tenien prou descendència de l'home perfecte i, per altra banda, perque seria una crueltat intolerable no deixar-me veure la final de la Champions.

Per cert, tot i ser control negatiu vaig aconseguir repoduïr-me tres vegades. Però, donat que la meva descendència era el pitjor que havia vist aquella civilització en tota la seva existència, van decidir repartir els meus fills per l'espai i el temps del planeta terra. El primer fill el van enviar al segle passat, i va ser el cap d'un partit alemany nacional-socialista que la va liar parda a tot el món. Aquest primogènit meu acostumava a portar un bigotet igualet que el de Charles Chaplin a "el gran dictador". El segon fill meu també el van enviar a abans del meu naixement, però a diferència del primer, el segon encara és viu i ha arribat molt lluny, és Papa de Roma. I el tercer, bé, aquest encara està per arribar. Però m'han dit que serà president d'Espanya.

Però hi ha quelcom en aquesta història que no he arribat a aclarir: Qui és l'home perfecte? Tot i que ell estava al picade... al laboratori del costat, no el vaig arribar a conèixer, però ben bé es podria dir Lola.

9 comentaris:

Ferran ha dit...

Plas, plas, plas!!! Quatre mesos malaïnt el nòmada que ens havia deixat els sedentaris sense objectiu on fixar la nostra vista... però l'espera ha valgut la pena. Excel·lent crònica d'una follada anunciada!! (anunciada?)
Whatever; bentornat a la galàxia catosfèrica; et deus haver quedat descansat!

Edu ha dit...

Bentornat Asimetrich! Ens tenies ben abandonats, clar que ara coneixent els motius se't perdona tot :)

Salut!

la Teresa ha dit...

Bentornat, Asimetrich! Et trobàvem a faltar, però aquest post tant .... com el podria qualificar?... tan se val.. promet!

Asimetrich ha dit...

Gràcies xiquets/es pels vostres comentaris. És molt maco veure que continueu fent de les vostres (però us he seguit durant aquesta d'absència, no us penseu).

Ferran, em pots maleir, m'ho mereixo :). I sí que m'he quedat descansat jajaja!

Edu, gràcies, eren motius majors ;)

Teresa, millor que no el qualifiquis jejeje ... però "enajenación mental transitoria" s'hi escauria, no trobes? :)

Gràcies de nou!

Vainilla ha dit...

Molt bo aquest post. Se't trobava a faltar. Welkom i a l'espera ja del següent post.

Albertinho ha dit...

Jejeje!!! Bravo! M'he rigut de tal manera que se m'ha penjat l'ordinador i l'he hagut de reiniciar!!! ;)

Escolta quina aventura no? ja sabia jo que tenies una bona explicació a l'absencia cibernètica!!! Ben tornat..vigila no t'agafi la NASA ara per tallar-te el membre i experimentar amb ell....jijijiji!!!!

Asimetrich ha dit...

Vainilla, moltes gràcies, però ja m'estàs posant pressió? ;)

Albertinho, em temo que això de l'ordinador no és pas de riure :)
I ara que dius això de la NASA, hi ha un parell de tios vestits de negre que em segueixen tot el dia ... estrany oi?

Frij ha dit...

Ja se sap que els nòmades tornen quan un menys s'ho espera....
Ens anem veient per aquí!

Asimetrich ha dit...

Ei Frij, quant de temps. M'ha agradat el teu comentari, ves per on, molt apropiat!. Ens veiem. Una abraçada!