dijous, 28 d’agost de 2008

viure dins la cèl·lula


Som molts els freakies a qui ens agradaria poder encabir-nos dins una cèl·lula i veure en directe els processos que hi tenen lloc, com es sintetitzen les proteïnes, com es transporta una vesícula des de l'aparell de golgi fins a la membrana mitjançant els filaments d'actina, o senzillament veure la interacció en directe d'una proteïna amb el seu lligand. Malauradament, ens hem de conformar amb evidències indirectes de tot això...



... Però com ja he dit ... Som molts els freakies a qui ens agradaria veure aquestes coses. I com som molts, també n'hi ha a Hardvard, que és on tenen pasta gansa per fer freakades. Així que els de Hardvard van contractar els serveis d'una empresa dedicada a l'animació en 3D amb finalitats científiques anomenada XVIVO (si t'agraden aquestes coses, et recomano que et donis una volta per la seva web). El resultat de la col·laboració ha estat un passeig de 8 minuts per l'interior d'una cèl·lula. Per veure el vídeo en alta resolució, pitja aquí. Per veure'l en baixa, aquí



Podràs veure membranes (semblen un mar blau). Es veuen els filaments que formen el citoesquelet, grans estructures que recorden un inmens andamiatge. I també la rapidíssima formació i degradació de microtúbols. Apareix un ribosoma llegint el mRNA per una banda i expulsant la proteïna per una altra banda. Veuràs les cisternes de l'aparell de golgi intercanviant vesícules. I veuràs també una proteïna que sembla que camina sobre un filament mentre transporta una vesícula. És una proteïna que per una banda es lliga a una vesícula que transporta alguna cosa (posem per cas una hormona ;-) ) i per l'altra banda es lliga als filaments que formen el citoesquelet. D'aquesta manera usa els filaments d'actina coma a carreteres per desplaçar la vesícula d'una banda a l'altra de la cèl·lula. Aquesta forma de desplaçar-se, que sembla un dibuix animat caminant, no és pas una recreació amb molta llicència artística, és realment així.


Ara la gran pregunta (sí, ara em dona per interactuar amb el lector del blog). El premi el rebrà aquell que sàpiga explicar la història que ens conta el vídeo. T'haig de dir que no són històries ni imatges al tun tun, tot forma part de la mateixa història, hi ha un fil argumental. Quin és?

divendres, 22 d’agost de 2008

foc al gel

imatge: bombolles de metà atrapades sota el gel


Tenim ben assumit que el CO2 te un paper clau en el canvi climàtic, però actualment hi ha un altre gas que porta de corcoll a diferents grups de recerca, és el metà. El seu potencial com a gas d’efecte hivernacle és unes 20 vegades més elevat que el del diòxid de carboni i existeix un reservori molt important a Siberia...

Ens hem de remuntar 11000 anys en la història de la terra, quan aquesta regió del planeta va quedar sepultada pel gel. En aquell moment, la regió més septentrional era una tundra plena de petites llacunes que van quedar congelades superficialment. Al seu interior, però, la matèria orgànica que s’hi trobava va continuar descomposant-se de forma natural i el metà resultant va quedar atrapat en forma de bombolles sota la capa superficial de gel fins als nostres dies.

Aquest gas és altament inflamable:




Ara imagina què passa si el gel que atrapa una d’aquestes bombolles de metà es trenca i hi apropem una font de calor... obtenim una autèntica flamerada que emergeix del gel. En aquest vídeo es pot veure el foc al gel, espectacular ...

foto: si trenquem el gel i hi apropem una font de calor, s'encén el metà alliberat


...però alhora sinistre donat l’enorme potencial d’aquest gas en el procés d'escalfament global, doncs petites quantitats de metà tindrien un efecte gens menyspreable. I en el cas de Siberia, el desgel podria alliberar quantitats molt importants. Com pots suposar, això representa un problema greu en la situació actual, ja que l’hemisferi nord, i el pol nord especialment, és la zona de la terra que més s’està escalfant amb diferència (en parlo aquí). Tot plegat sembla que ens trobem en una espiral en que l'escalfament només porta a més escalfament...


dimarts, 19 d’agost de 2008

parlant clar


Avui m'ha arribat el següent text per mail i m'agradaria donar-li difussió:

Aquest és el discurs pronunciat per Gervasio Sanchez (periodista i fotògraf) durant l'entrega dels premis Ortega i Gasset el 7 de Maig. A l'acte eren presents la vicepresidenta del govern, exministres del PP, la presidenta de la comunitat i l'alcalde de Madrid i el president del senat entre el públic.

"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:


Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.
….


Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.


No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.


Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.


Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.


Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.


Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.


Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.


Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.


Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.


Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.


Muchas gracias."

divendres, 15 d’agost de 2008

mestres del camuflatge

Quan parlem d'animals mimètics el primer que ens ve al cap són insectes que imiten altres insectes més perillosos amb la finalitat d'espantar possibles predadors. També n'hi ha que imiten fulles o branques d'arbustos per passar desapercebuts. Però hi ha un animal que els supera a tots. No es tracta de nèixer amb forma de pal o de fulla, ni amb colors d'advertiment, sinó d'imitar la forma i el comportament d'altres animals per intimidar possibles adversaris.



És un animal estrany, tímid i molt intel·ligent. Pot ser va ser degut a la seva capacitat per la imitació pel que ha passat desapercebut pels humans ni més ni menys que fins al 1998, any en que va ser oficialment descobert. Dins del seu repertori d'imitacions es troben fins a 15 animals diferents, i es creu que escull quin animal representar en funció del depredador o l'amenaça que se li acosta. Per trobar-lo cal que ens desplacem fins a Indonèsia i ens submergim a les cristal·lines aigües. Hi som? Doncs aquí el tens, li diuen Thaumactopus mimicus, també conegut com a pop mimètic











Ho haveu vist? Al regne animal hi ha altres exemples de mimetisme. Et deixo un video del National Geographic on mostren altres animalons espectaculars:


diumenge, 10 d’agost de 2008

Es poden heretar les experiències? (L'altra cara de l'evolució)



“Creus que algun dia serà possible que els nostres fills heretin les nostres experiències?”. La pregunta em va sorprendre i, fins a cert punt, em va resultar evident. L’herència és fruit de la transmissió dels gens barrejats del pare i la mare, si la seva dotació genètica és constant durant tota la seva vida (obviant les possibles mutacions), com és possible que puguin transmetre tot allò que han viscut entre el seu naixement i el del fill?. La resposta, en principi, hauria de ser no ... no???


Pos no!. És evident que allò que fem durant la nostra vida es pot reflectir en la nostra descendència, sobretot ho tenim ben assumit pel que fa els mals hàbits com fumar, beure, drogar-se, i actualment fins i tot la dieta .... sabem que poden afectar la nostra descendència. Però tendim a pensar que els efectes tenen lloc només durant el període de gestació. No obstant, diferents estudis apunten cap a una altra direcció,amb força més implicacions per la descendència, indicant que tot allò que fem o patim durant la vida pot deixar una petjada genètica transmissible a les futures generacions. La majoria d’aquests estudis parteixen del repte de voler explicar per que s’hereten certes malalties que no tenen “component hereditari”. Malalties com l’esquizofrènia, certs càncers “familiars” o fins i tot la pandèmia actual d’obesitat segueixen patrons clarament hereditaris, però no s’ha pogut identificar cap component genètic associat. Com pot ser?


La resposta (al menys parcial) la trobem en el que es coneix com “epigenètica”, l’estudi de com es modula l’expressió dels nostres gens, quins gens estan actius o inactius o en quin grau s’estan expressant. Cada cèl·lula al nostre cos te exactament els mateixos gens, però depenent de quins estiguin “encesos” o “apagats” o si es troben més o menys actius, la cèl·lula és del fetge o d’un òrgan tant diferent com un ull ... o li surt una cueta i es mou, transformar-se en espermatozoo. El que modula el patró d’expressió gènica dins una cèl·lula són diferents processos químics i físics. Per que un gen s’expressi cal que la maquinària cel·lular de transcripció pugui accedir “físicament” al gen, doncs aquest es pot trobar empaquetat en l’estructura de cromatina. Per exposar-lo a les proteïnes, RNAs i altres components que expressaran el gen cal tot un arsenal de components i processos que afegeixen o treuen grups metil al DNA o acetil a les histones (proteïnes que empaqueten el DNA) entre altres canvis. El resultat final serà el mateix que si agafem un paper rebregat com una pilota (i per tant il·legible) i l’obrim i l’allisem, tenint accés al que hi ha escrit.



Figura 1: Cal "desempaquetar" els gens per que puguin ser llegits per la maquinària que els expressa. Alguns canvis com la metil·lació actuen com a impediments "físics", evitant que la maquinària de transcripció actui sobre el gen, d'aquesta manera es silencia l'expressió.


Pel que sembla aquests canvis epigenètics, que són constants – i necessaris - al llarg de la nostra vida poden ser transmesos a la descendència. És el cas de l’esquizofrènia. Durant molt de temps s’ha debatut com és possible que sigui hereditària si no s’ha trobat cap gen o mutació associada. Una possible resposta la va publicar aquest Març Arturas Petronis i col·lboradors, del Centre for Addiction and Mental Health de Toronto. Al analitzar mostres de 35 esquizofrènics va trobar un patró epigenètic diferent del “normal” implicant l’expressió de 40 gens, la majoria controlant l’expressió de neurotransmissors i altres processos cerebrals. La sorpresa va arribar en trobar els mateixos canvis a l’esperma. D’aquesta manera es troba una explicació plausible al component hereditari de l’esquizofrènia, que no te a veure amb els gens en si, sinó en com es modulen, en l’epigenètica.


Serà l'epigenètica la causa de la plaga d'obesitat que s'estén pel primer món?


Al 2005, Matthew Anway de la Universitat de Idaho van exposar un grup de rates al perniciós fungicida vinclozolin. Com a resultat es va observar un increment en la incidència del càncer i en defectes al ronyó. I aquests efectes van perdurar durant tres generacions. Quina era la causa? Una mutació segurament ... No ... cap mutació, cap canvi en els gens, només diferències en el patró de metilació del DNA. L’any següent, a la University of Mariland, a Baltimore, van observar que ratolins exposats a cocaïna van passar els problemes de memòria a la seva descendència. La raó? Un cop més la metilació del DNA de l’esperma.

Al 2000, Randy Jirtle de la Duke University de Durham va dur a terme un experiment dels que es coneixen com a trencadors. Va utilitzar ratolins amb el gen conegut com agouti, que causa una obesitat exagerada en aquests animals, així com tendència a la resistència a insulina i al càncer. Van fer que la dieta de les femelles fos rica en grups metil i temps després les van fer procrear. El resultat va ser una descendència de ratolins prims. Tots conservaven el gen agouti, no hi havia canvis genètics, però es trobava silenciat per un munt de grups metil que s’hi trobaven associats. Era el primer cop que es canviava de forma deliberada l’herència sense canviar la genètica.


Hem vist doncs com les “lleis” de l’herència estan sent reescrites, tornant als criticats conceptes de Lamarck. I no només les lleis, l’herència en si mateixa es pot reescriure ja que allò que menjem, respirem i vivim és potencialment transmissible a la nostra descendència. Avui tornem a replantejar-nos preguntes que semblaven solventades com “Per què les girafes tenen el coll tant llarg?”. I ens generem noves preguntes com: Si som esportistes, resultaran més forts o més resistents els nostres fills gràcies a l’epigenètica? Si exercitem el nostre cervell durant tota la vida, seran els nostres fills més intel·ligents o tindran més facilitat per l'aprenentage?.


Com deia Maximus Decimus (tot i que no parlava d'epigenètica): “El que fem avui te el seu eco a l’eternitat” ... o al menys en unes quantes generacions ;).