SOS Madagascar

Madagascar, junt amb les Seychelles i Maurici no són només un grup d'illes, sinó tot un món. Situades al sud-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, alberguen el 5% de les espècies animals i vegetals de tot el món. D'aquestes, més del 80% són endèmiques d'aquest reservori de biodiversitat, i tot a una superfície que representa el 1.9 % del continent Africà.

Al seu sòl hi creixen set de les vuit espècies de l'arbre Baobab conegudes al llarg del món. S'hi poden trobar 300 espècies d'ocells, de les quals 180 no es troben a cap altre lloc de la Terra. El 90% de les 150 espècies de mamífers que hi habiten només es troben en aquelles contrades i enlloc més, així com el 96 % de les prop de 400 espècies de rèptils. Tot plegat, no és estrany que, per la seva riquesa i biodiversitat, Madagascar s'hagi guanyat el títol de "vuitè continent".



Però darrerament tot això està canviant.

Al Març, una revolta militar va forçar l'abdicació del seu cap d'estat, en Marc Ravalomanana. Segons els colpistes, la població volia un canvi radical a la direcció del país, doncs el 70% de la gent viu amb menys de 2$ al dia. El nou govern de transició, però, no ha fet més que empitjorar les coses. Sembla que el cop d'estat ha causat un nombre indeterminat de morts (es parla de 100 o més víctimes) degut a les protestes i manifestacions, tot i que no ha suposat l'inici d'una guerra civil (de moment). No obstant, l'illa es troba sumida a una inestabilitat política que ha derivat en un complert descontrol a la societat. Les ajudes internacionals han estat retirades, així com els diferents projectes d'investigació.



El 7 d'Octubre, diferents grups conservacionistes com Conservation International, Global Witness, WWF o la Wildlife Conservation Society junt amb altres 11 ONGs, van redactar una carta oberta on denuncien les conseqüències, els "danys col·laterals", de tot aquest pitote: Els animals protegits s'estan caçant com a menjar i per vendre'ls a restaurants, i molts arbres endèmics s'estan talant per exportar la seva valuosa fusta, fet que està portant aquestes espècies vegetals a l'extinció.

Però, evidentment, no es pot culpar a les seves gents, prou pena tenen. L'origen del problema es troba en el cop d'estat en si, doncs la inestabilitat i la manca de seguretat que se'n deriven han fet caure en picat el turisme, principal sustent d'aquell país, de forma que s'han de buscar les garrofes com bonament poden. Però, de seguir dins aquesta dinàmica, els habitants d'aquelles terres continuaran arrasant l'illa, el que pot suposar la pèrdua d'una gran quantitat d'espècies i, sobretot, la fi de la seva major riquesa, la natura, principal reclam pel turisme. Tot plegat, Madagascar és avui l'escenari d'un drama humà i natural que es complica dia rera dia. Un cop més, sembla que el planeta i els humans manifestem certes incompatibilitats i diferències irreconciliables. En aquest cas, però, el divorci és inviable.

un món abarrotat

Segons la Wikipedia, el cens mundial de balenes geperudes és d'uns 80000 exemplars. Això podria ser alarmant, doncs és menys que la població humana d'una ciutat mitjana com Tarragona. En canvi, si ens mirem el número de formigues que habiten el nostre planeta segurament els humans ens veuríem a la mateixa inferioritat que les balenes.

Vist així podria semblar que el número ideal d'individus d'una espècie és relatiu. No obstant, per molt que ho relativitzem, diria que si hi ha una cosa que sobra en aquest món són humans. En som uns 7 000 000 000. Que dius, sí, i què? Doncs el principal problema és que fa uns 50 anys erem uns 3 000 000 000 i al 1750 menys de 1000 000 000. El que implica que, mentre en 200 anys la població mundial va créixer en 2000 000 000 d'individus, durant els darrers 50 anys l'increment ha estat d'uns 4000 000 000. Massa números? Doncs anem a pel gràfic:



No és una mica desproporcionat?

Si seguim en aquesta dinàmica, no caldrà que els de Madrid es plantegin organitzar els jocs Olímpics del 2020, a no ser que pretenguin fer una marató on els atletes avancin a base de colzades entre la multitud i els llençadors de pes comptin la distància assolida en número de caps badats. Però deixem de banda les cares agres dels madrilenys i alegrem-nos pels de Rio (Es diran Riusencs?).

De fet, ni Madrid ni Europa, ni tan sols la resta de països industrialitzats no són els responsables ja que aquest augment espectacular de la població es deu al creixement incontrolat dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics. La causa d'aquest creixement sembla prou evident: la millora de la qualitat de vida fa que vivim més temps i que la supervivència de la nostra descendència tingui un èxit espectacular si el comparem amb la resta d'animals de la Terra. Però el que també és evident és que aquesta superpoblació representa un gran problema: Calen més aliments i més recursos energètics, el que fa que es sobreexplotin els recursos naturals amb el conseqüent preu mediambiental. I això, junt amb el canvi climàtic, representa un problema de grans dimensions per a la creixent població dels països més pobres, exposada a episodis de sequera i hambrunes.

Sembla doncs que el futur de molta gent , de milions de persones, passa inevitablement per la sostenibilitat. Uuuups, palabro!. Aquesta és una paraula que acostuma a associar-se amb certs grups polítics o/i amb un tipus de tarannà determinat. Això no és res dolent, però és possible que la paraula provoqui cert rebuig per simple associació d'idees. Així que demano un petit esforç per tal de foragitar certs personatges del nostre cap (NNNOOOOOOOOO!).

Pel que fa al desenvolupament i creixement sostenibles, el Consortium for Integration of Population , Health and Environment (CIPHE) està duent a terme una prova pilot a Addis Ababa, Etiòpia, per tal d'aconseguir un desenvolupament que integri la planificació familiar amb tècniques d'agricultura sostenible. La idea és tan simple com donar l'oportunitat d'adaptar el creixement de les famílies als recursos naturals, alhora que s'intenta adaptar aquests recursos a les condicions ambientals. Per fer-ho, s'ha aconseguit transformar els camps estèrils en zones acceptables per l'agricultura a base de nodrir la terra amb compost animal i unes plantes conegudes com a "vetiver grass". Es tracta de vegetals originaris de la Índia, però molt cultivats arreu del món per la seva capacitat de retindre la humitat del sòl. El secret es troba a les seves arrels, que enlloc de crèixer horitzontalment sota la superfície del terra s'enfonsen entre 2 i 4 metres en vertical. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'aigua quedi retinguda, permetent el conreu d'altres vegetals. A més, paral·lelament s'està fent una campanya informativa sobre contracepció i planificació familiar per tal que l'esforç dels 14000 habitants de Wichi no quedi en paper mullat si les famílies comencen a créixer gràcies als nous temps de bonança derivats dels nous conreus.

Es tracta d'una iniciativa pionera però, pel que sembla, de conceptes difícils d'assimilar: De 37 països que admeten la dificultat d'alimentar a tota la seva població, només 6, incloent-hi Etiòpia, han desenvolupat estratègies per fomentar la planificació familiar i la contracepció.

Però és clar, tenim nosaltres cap dret per fer una crida per la contenció als països pobres o en vies de desenvolupament i quedar-nos tan amples?. És evident que a Europa o Estats Units no creixem a un ritme tan bèstia, però sí que tenim una enorme responsabilitat en la degradació mediambiental i el consum dels recursos mundials de forma directa i indirecta. Un dels principals problemes del canvi climàtic, del que tenim gran part de culpa els Occidentals i Asiàtics, és l'impacte sobre la població dels països pobres i en vies de desenvolupament. La sostenibilitat i la contenció, doncs, no han de ser exclusives del tercer món, sinó que hauria de ser compartida per tothom.

arquitectura natural

Estem tan acostumats a viure rodejats de comoditats que ja ni tan sols en som conscients. Parlo de coses com l'aigua corrent, l'electricitat o els sistemes de clavegueram que fan desaparèixer els nostres residus "per art de màgia". Tots aquests "luxes" els devem a la imaginació dels nostres ancestres, que generació rera generació han anat transmetent els coneixements necessaris perquè avui visquem aïllats de la natura a pobles i ciutats. Però va haver-hi un temps en que es convivia en harmonia amb el medi, tot i que no per consciència ecològica, sinó per necessitat. I és que viure al vell mig de la natura sona molt maco, però implica una vida molt dura que la majoria de les societats desenvolupades no aguantaríem.

Avui, però, encara queden reductes al llarg i ample del món a on es pot veure què vol dir viure dels recursos de l'entorn. Un d'aquests exemples el trobem a la riba Peruana del llac Titicaca, a un assentament humà molt especial fet per l'ètnia dels Uros, o "fills de l'alba" com es fan dir. Les arrels d'aquest poble es remunten a èpoques pre-Incaiques, temps en el que vivien als voltants del llac Uro-Uro. Però les ànsies conqueridores dels Inques van acabar amb la vida pacífica dels Uros. Empaitats per les guerres, van fer cap al llac Titicaca i s'hi van instal·lar. Ho curiós del cas és que es van instal·lar al llac literalment, a sobre del llac, a l'aigua. Com ho van fer?

Doncs a base d'imaginació. Els únics recursos que tenien a l'abast era el mateix llac i l'escassa vegetació del costat, entre la que es pot trobar la totora, una mena de canya. I amb aquestes canyes van començar a construir petites illes flotants sobre les que aixecar les seves vivendes. I avui, encara hi viuen i construeixen aquestes illes, d'entre 10 i 30 metres, que es poden observar, per exemple, amb el Google maps:





El disseny d'aquestes illes artificials és tota una lliçó de d'arquitectura natural, doncs cal aprofitar les diferents parts de la planta per construir les estructures. Així, amb les arrels, que són resistents a l'aigua i floten, es fa la base que s'ancora al fons amb cordes, mentre que la tija s'utilitza per les capes superficials, el terra sobre el que viuen els Uro.

Però la vida d'aquesta ètnia del Perù no és pas paradisíaca malgrat viure a unes illes, doncs aquestes s'han d'anar mantenint constantment, posant-hi canyes sovint per tapar les àrees podrides o malmeses i no caure a l'aigua. I a aquesta feina constant cal afegir-hi el fet de viure sobre l'aigua d'un llac a 4000 metres d'alçada, on el fred i la humitat fan de les condicions de vida una autèntica prova de resistència. No obstant, és casa seva.

Volem ara fins a la Índia, als frondosos boscos de Meghalaya...





Si anèssim caminant per allí i ens trobéssim un riu que creuar, què faríem? Jo, sens dubte, agafaria una destral i em posaria a tallar arbres com un descosit, faria un pont amb la fusta i ala, a córrer (la veritat és que després de tallar el primer arbre estaria tan "deslomao" que ens quedaríem sense pont i hauríem de girar cua), però als habitants d'aquells boscos se'ls va ocórrer una forma més original de construir ponts.

A les ribes dels rius hi creix una espècie d'arbre del cautxú conegut com a Ficus elastica, que presenta una sèrie d'arrels secundàries que surten directament del tronc. Els War-Khasis, l'ètnia que habita aquelles contrades, es va fixar que aquestes arrels són molt flexibles i moldeables i creixen fortes i gruixudes. Així que van pensar a utilitzar-les per fer els ponts sobre els rius. Guiant aquestes arrels al llarg dels anys, les han dirigit des del tronc de l'arbre cap a la riba oposada del riu, aconseguint autèntics ponts vivents.



Per l'interior de les arrels que formen aquests ponts hi continua circulant la sàvia, i les construccions s'enforteixen any rera any (poden suportar fàcilment el pes de més de 50 persones), al contrari del que passaria amb un pont fet de fusta morta.

Al següent vídeo veiem un d'aquests ponts. La noia ha batejat l'arbre com a Álvaro, no sé perquè



Són dos exemples d'arquitectura natural, d'utilització dels recursos locals i de convivència amb la natura.

Però...Ahir mentre llegia sobre els Uro i les Ficus elastica va passar sota els meus peus una aranya grossa com mig dit gros i peluda, corrent que se les pelava. Què va ser el primer que em va passar pel cap? Matar matar mataaaaaaar!!!!!.

Hola. Me llamo Álvar... Íñigo... Asimetrich Montoya. Tu me has dao un susto de muerte, araña. Prepárate a morir

A continuació em va vindre al cap què seria de nosaltres al mig d'un bosc com els de Meghalaya, on anar a cagar deu ser com ajupir-se al mig d'un terrari del zoo amb el cul a l'aire, i què vols que et digui... Em caldria cert temps per adaptar-me (als dos dies correria cridant com una nena). Ah, i l'aranya grossa i peluda encara corre, però fora de casa, que a jugar s'ha d'anar al carrer.

Fonts: Retiario, Wikipedia, Living Root Bridges, Maikelnai's Blog, La princesa prometida

Què tal ens aniria amb caps de setmana de 3 dies?

Un dia algú va dir "Treballem de Dilluns a Divendres?" . Pel que es veu va haver-hi molta gent que va dir "Sí, i tant". I des de llavors la majoria segueix aquest costum. Si bé és cert que hi ha força feines o sectors professionals que es troben desacoblats d'aquest sistema, normalment per requeriments o necessitats particulars, en general el treball de Dilluns a Divendres és el que impera. Però fins fa poc ningú s'havia preguntat si aquest model és el més òptim fins que a l'estat de Utah van tindre una idea: Què passaria si enlloc de 5 dies a la setmana en treballem 4?

En aquest estat es va dur a treme una prova pilot amb 17000 treballadors estatals, als quals se'ls va proposar fer les 40 hores setmanals de feina en 4 dies, de Dilluns a Dijous, obtenint a canvi caps de setmana de 3 dies. D'aquesta manera no es reduïen les hores de feina, però sí la setmana laboral.

Quin era l'objectiu d'aquesta prova? Doncs es tractava de veure si aquest canvi d'hàbits presentava algun tipus d'impacte econòmic i/o mediambiental significatiu. Així que el mes d'Agost de l'any passat, els Utahlians ... Utahlins ... Utahlencs ... els fills de Utah, vaja, van iniciar l'experiment.

El primer balanç es va fer el darrer mes de Maig, quan es va constatar, amb sorpresa, que l'estat s'havia estalviat 1.8 milions de dòlars. Com podia ser? Doncs era el resultat d'una disminució espectacular de la factura elèctrica: durant el divendres no s'encenien els llums, ni els ordinadors, tampoc s'utilitzaven els ascensors i molt menys els aparells d'aire acondicionat.

Però a banda del benefici econòmic, també es va observar un benefici mediambiental: Al Febrer, el govern de l'estat de Utah va fer una projecció que indica una disminució mínima de 6000 tones mètriques de les emissions de CO2, tot i que és possible que la xifra arribi fins a les 12000, l'equivalent a retirar prop de 2300 cotxes de la carretera.

Sí, sí, deus pensar. Però condensar les 40 hores setmanals en 4 dies suposa treballar 10 hores al dia enlloc de les 8 de rigor. No podria suposar una davallada en la qualitat de vida del treballador? Doncs no deu ser així quan prop del 82% dels que es van sotmetre al canvi d'hàbits diuen voler continuar amb aquest sistema. A més, s'ha vist que entre els treballadors han disminuït les queixes i els dies de baixa.

Així, l'èxit d'aquest estudi, anomenat Working 4 Utah (Treballant per Utah, fent un joc de paraules entre el número four i la paraula for... que originaaaaaals), ha fet que sorgeixin més iniciatives d'aquest tipus, altres proves pilot que es duran a terme a altres ciutats dels US i, fins i tot, a la planta d ela General Motors d'Ohio. Però tindria èxit a llocs com Catalunya o Espanya, per exemple?

L'avantatge del món anglosaxó respecte al nostre és que el seu horari laboral típic és de 9 a 5 o, dit d'altra forma, en torns de 8 hores sense interrupció. I això vol dir que dinen a la feina????? Po zí. I és que tenim costums diferents, ells mengen poc però més sovint que nosaltres. Així poden dinar sobre la marxa, en qüestió de 15 30 minuts, i no necessiten 1 hora o 30 minuts per esmorzar i 1 o 2 hores per jalar. I no et pensis pas que no fan cafès o no fan petar la xerradeta, hi ha temps per tot. Al seu torn, això els permet sortir de la feina a les 5 de la tarda i els queda tot un munt d'hores per fer el que vulguin. Treballar 2 hores més al dia els suposaria sortir a les 7 de la tarda, que no és cap trauma, però tindre 3 dies de festa a la setmana. Nosaltres, en canvi, hauríem de sortir a les 9 o les 10 de la nit si haguéssim d'allargar la jornada d'aquesta manera.

Però bé, a banda de les particularitats de cada societat, si hi ha una cosa clara és que els models als que estem acostumats de tota la vida no tenen perquè ser els millors ni els més òptims i, tot i això, ens hi continuem aferrant com si fossin l'única opció vàlida. La vida ha canviat molt en els darrers anys. Avui en dia resulta estrany que només treballi un sol membre de la família mentre l'altre pren cura dels fills, i conciliar la vida laboral amb la familiar cada dia és més difícil. Davant aquest panorama segurament no anirien malament certs canvis.

El sistema Utah no té perquè ser el millor, tampoc és aplicable a tots els sectors i de ben segur que aixecaria ampolles a la nostra societat, però ens demostra que fins i tot els hàbits més arrelats poden ser canviats i acceptats amb més facilitat de la que ens pensem. Només cal una mica d'imaginació i atrevir-nos a experimentar. Afortunadament cada cop hi ha més empresaris, sobretot de la petita i mitjana empresa, que entenen que la flexibilitat laboral no va en contra de la productivitat, sinó tot el contrari.

Font: Scientific American

la planta que es rega a si mateixa

Avui viatgem fins als deserts muntanyosos d'Israel i Jordània. Ens trobem a un paratge àrid, amb temperatures que no són excessivament extremes, doncs les màximes ronden els 36 ºC, però amb unes precipitacions mitjanes anuals d'entre 120 i 300 mm a l'any (a Catalunya tenim mitjanes anuals d'entre 700 i 1500 mm) que es concentren a l'època de pluges, entre Novembre i Març. I hi trobarem autèntiques meravelles, com la ciutat de Petra o contemplar la posta de sol al desert (Oooooooh! Si és que sóc un romàntic). O una planta molt especial (no, no es fuma).

A un lloc així, la vida vegetal és escassa, reduint-se a uns pocs arbustos ecampats arreu de fulles primes per evitar l'evaporació de l'aigua i arrels molt superficials per poder aprofitar el poc líquid que penetra el terra rocós i gairebé impermeable. Però amagada entre les mastodòntiques muntanyes creix una planta que s'ha desmarcat de les tendències de les seves companyes. Presenta unes grans fulles arrodonides que poden arribar al metre de diàmetre i les seves arrels són molt més profundes que les de la resta de plantes.

És un disseny natural que, en un principi, s'escapa a tota lògica. Però és així perquè l'anomenada rhubarb del desert guarda un secret, descobert recentment, amagat a les seves enormes fulles dures i rebregades. La fulla de la rhubarb té unes cutícules cobertes d'una substància amb propietats similars a la cera que impedeix la pèrdua d'aigua del seu interior i fa relliscar l'aigua de l'exterior. La segona propietat de les fulles és els seus plecs, que actuen com a canals, enviant l'aigua que llisca per la seva superfície directament cap a les profundes arrels. És per això que, al voltant d'aquesta planta, l'aigua pot penetrar fins deu vegades més endins que a la resta del terra del desert.

les fulles de la rhubarb

Aquestes característiques li permeten a la rhubarb del desert recol·lectar fins a 16 vegades més aigua que qualsevol altra planta de la regió. D'aquesta manera, fins i tot a les condicions més seques pot disposar de més de 4300 centímetres cúbics d'aigua a l'any, disfrutant d'un règim d'irrigació proper als 427 mil·límetres anuals, una quantitat equivalent a l'abastiment que es pot aconseguir a un clima mediterrani.

I és que el món natural no deixa de sorprendre'ns amb els seus dissenys. La vida sempre se les enginya d'alguna manera per obrir-se pas als llocs més inhòspits.


vist a WiredScience

la mort d'un mar

Fa un temps vaig publicar un post anomenat el naixement d'un oceà. El cas d'avui és tot el contrari.

Unes dècades enrere, el mar d'Aral, a l'Àsia central, era el quart major reservori d'aigua continental sobre el planeta, però el desviament dels seus afluents per ús agrícola han fet mimbar el nivell de l'aigua al llarg dels anys. L'únic que s'ha salvat, gràcies a la construcció de dics a Kazakhstan, han estat algunes parts de la zona nord que ara semblen tolls esquitxant el terra.

A continuació pots veure una seqüència de fotografies que van de l'any 1998 fins avui:

Del 1989 al 2003

Del 2006 al 2009:

Font: NASA earth Observatory

La desaparició del mar d'Aral té un problema afegit a més de la pèrdua de línia de costa, i és el que ha quedat al seu lloc: El desert d'Aral Karakum, una extensió salada i erma propícia a les tempestes de sorra, que mouen prop de 150000 tones mètriques de sal anualment i deixen escenes tan paradòxiques com aquestes:

Font: D&T

Font: Flickr

Va ser a la dècada dels 60s quan l'antiga unió Soviètica va iniciar una sèrie de projectes de regadiu que feien ús de l'aigua dels rius Abu Darya i Sir Darya. Aquests eren els principals afluents del mar d'Aral. Des de llavors, els 68000 kilòmetres quadrats que formaven aquest ecosistema han anat reduint-se irremeiablement. Al 2004, el seu volum arribava a un 25% de l'original i, com a conseqüència, la salinitat havia augmentat de tal forma que cap animal hi podia viure. Avui ja no hi ha mar, i el que abans era una zona pròspera basada en la pesca, avui és un indret erm on les enormes quantitats de sal causen problemes constants a la salut dels habitants d'aquelles contrades. La poca aigua que queda està contaminada per la quantitat de proves armamentístiques realitzades a la zona i ara els estius són més secs i calorosos i els hiverns més llargs i freds. D'aquesta manera, per donar prosperitat a una zona, portant-hi aigua, es va enfonsar la vida d'altra gent.

El mar d'Aral i la trista història que el rodeja és un clar exemple de creixement insostenible. I és que, com va dir Víctor Penyas i recull en Carles Sampietro al seu blog, "L'ús principal d'un riu és precisament el de ser un riu".

Informació: Scientific American, Wikipedia, Gotes d'aigua

l'estat del clima: Crida al canvi des de Copenhage

El dia 18 de juny es va fer públic l'informe amb les conclusions del congrés més important sobre el clima de l'any 2009, dut a terme a Copenhage. Hi van assistir 2500 participants de 80 països, i es van fer 1400 presentacions científiques. Aquest congrés està organitzat per les institucions de recerca més importants al camp de la climatologia, incloent-hi noms d'Universitats com Yale, Berkeley, Oxford, Cambridge, Tokio, Beijing i un llarg etcètera. Aquest text és, doncs, l'actualització més important sobre l'estat del clima des de l'informe de l'IPCC del 2007.

L'informe recull els nous coneixements i dades presentades al congrés, que portà per títol "Climate change: Global Risks, Challenges & Decisions". Incloc, a continuació, els 6 missatges claus extrets (bàsicament traduïts) de l'informe:



Missatge 1: Tendències climàtiques



Les observacions més recents indiquen que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan canviant fregant el límit superior de les prediccions del IPCC. Molts indicadors climàtics s'estan movent més enllà dels patrons de variabilitat natural dins els que s'han desenvolupat les societats i economies actuals. Aquests indicadors inclouen temperatura mitja global de la superfície oceànica, augment del nivell del mar, temperatura oceànica global, disminució del gel àrtic, acidificació dels oceans, i fenòmens climàtics extrems. Si no s'aturen les emissions, aquestes tendències probablement s'acceleraran, portant a l'increment del risc d'un canvi climàtic irreversible.




Figura 1. Com es pot veure en aquest gràgic, les dades reals (línies sòlides) s'aproximen als valors més alts de la forquilla prevista per l'IPCC, (línies discontinues) complint les prediccions més pessimistes.



Missatge 2: Disrupció Social i Mediambiental (límit: 2ºC)



La comunitat científica proveeix molta informació apuntant a la idea d'un canvi climàtic perillós. Les observacions recents mostren que les societats i els ecosistemes són molt vulnerables, fins i tot, a nivells subtils de canvi climàtic, posant en un particular risc a les nacions i comunitats més empobrides, ecosistemes i biodiversitat. Les societats contemporànies no podran resistir un augment de la temperatura de més de 2 ºC.



Missatge 3: Estratègia a llarg termini - Objectius globals i calendari.



Es requereix una mitigació ràpida, sostinguda i efectiva basada en accions globals i regionals per evitar el "canvi climàtic perillós". Si es retallen els objectius per 2020 augmentarà el risc d'impactes seriosos, fent que els objectius pel 2050 siguin més costosos i difícils. Per mitigar els efectes del canvi climàtic és vital establir un preu sensat per les emissions de carboni a llarg termini i l'adopció de polítiques que promoguin l'energia eficient i les tecnologies amb baixa emissió de carboni.



Missatge 4: Dimensions equitatives



El canvi climàtic està tenint, i tindrà, greus efectes diferenciadors sobre les persones dins i entre països i regions, durant aquesta generació i les futures, i sobre les societats humanes i del món natural. Cal una xarxa de seguretat i adaptació ben finançada per aquelles persones més desprotegides davant l'impacte del canvi climàtic. L'aturament del canvi climàtic hauria d'integrar-se dins de projectes més amplis destinats a millorar el desenvolupament socioeconòmic i l'equitat al llarg del món.



Missatge 5: La manca d'acció és inexcusable



La societat ja té moltes eines i aproximacions -econòmiques, tecnològiques, socials i de gestió - per afrontar eficientment el repte del canvi climàtic. Si aquestes eines no són implementades de forma vigorosa i amplia, serà impossible l'adaptació al canvi climàtic i les transformacions socials requerides per descarbonitzar les economies. Això inclou el creixement del treball relacionat amb les energies sostenibles; la reducció dels costos socials, econòmics i de salut del canvi climàtic; i la reparació i revitalització d'ecosistemes.



Missatge 6: Afrontant el repte



Si es donen les transformacions socials requerides per afrontar el canvi climàtic, es podran superar molts impediments i apareixeran oportunitats. Aquestes inclouen la reducció de la inèrcia dels sistemes socio-econòmics; l'augment del desig dels governs per actuar contra el canvi climàtic; la reducció de les activitats que incrementen les emissions de gasos d'efecte hivernacle; i propiciar un canvi en les institucions que porti de la feblesa cap a un lideratge innovador als governs, al sector privat i a la societat civil. Lligar el canvi climàtic amb un consum i una producció sostenibles, amb els drets humans i els valors democràtics és crucial per redreçar les societats cap un desenvolupament sostenible.



En definitiva, sembla que donat que el canvi climàtic és irreversible, cal preparar-se per evitar els desastres socials que pot comportar. Ja no es tracta d'aturar-lo, sinó de mitigar els seus efectes. I no pel que fa tan sols al medi ambient, sinó pel que fa a nosaltres mateixos: Els canvis al clima afectaran a països, a societats i a l'ordre global. Les economies són fràgils, ho estem veient amb l'actual crisi, i poden sucumbir de forma desastrosa als efectes socio-econòmics del canvi climàtic.



Per tant, des de Copenhage es demana allò que els governs, les societats, l'ésser humà no ha sabut fer en tota la seva existència: un canvi radical en els costums i en la forma d'entendre i plantejar-se la vida. Aquest comunicat no és una advertència, no és només un informe. És una crida al món, a les persones, a tu, a mi. Una crida al microactivisme, si em permets l'expressió, que fa que cadascú de nosaltres es transformi en altaveu dels petits aspectes de la vida que poden ser canviats. Un "actua local, pensa global" que, ara més que mai, ha de deixar d'associar-se amb colors, amb partits polítics, amb idealismes o amb dogmes i que hauria de passar a ser un crit unànime.



És possible? No sé que en penses. Jo, veient com està el pati, no ho crec.

pots accedir al text original aquí

hivern volcànic

La casualitat va voler que el passat 12 de juny l'estació espacial internacional passés per sobre les illes Kuriles, al mar del Japó, en el moment que el volcà Sarychev entrava en erupció. A més de 350 kilòmetres d'alçada, els astronautes que flotaven per allí van agafar una càmera Nikon D2XS i van immortalitzar el moment:





Seria possible que aquesta erupció ens afectés a nosaltres, havent-se produït a un indret tan remot? Per respondre aquesta pregunta haurem de fer un salt en l'espai i el temps (per variar) i dirigir-nos cap al París del 1783. Pels carrers de la romàntica ciutat voltava el senyor Benjamin Franklin, que es trobava allà com a primer representant diplomàtic dels Estats Units. Mentre mirava al cel, feia una intel·ligent observació:

"Cony, quin fred que fot!"

De fet mai sabrem si va dir aquestes paraules exactes (que va a ser que no), però devia pensar quelcom molt semblant, donat que va escriure un article sobre aquell hivern, el de 1783-1784, en el que es va batre el rècord de temperatures mínimes als estats units. A Europa, les temperatures van ser gèlides i durant tot l'hivern una densa boira va establir-se a gran part del vell continent. A què es devia aquell canvi tan abrupte?

La resposta al descens de les temperatures la va donar el mateix Franklin al seu article, atribuint el fenomen a l'erupció del sistema de fissures Laki, a Islàndia. Les erupcions d'aquell sistema van expulsar 14 kilòmetres cúbics de lava durant més de vuit mesos. La cendra i els compostos sulfurats que van ser llençats a l'atmosfera van causar desenes de milers de morts a tota Europa. I els registres tèrmics indiquen que la temperatura mitja de tot l'hemisferi nord del planeta va caure 1 grau. És clar que 1 grau pot semblar una nimietat, però cal tindre en compte que la temperatura global durant l'era glacial més recent era "només" 6 graus inferior a l'actual.

Donats aquests números, sembla que l'activitat volcànica podria afectar el clima global provocant un refredament. Com pot ser? Què causa el que avui es denomina com a hivern volcànic?


En un principi es creia que la responsabilitat de l'hivern volcànic havia de recaure sobre les cendres provinents dels volcans. Un cop a l'estratosfera, podien actuar de parasol. Però va haver-hi un fet que va canviar aquesta visió. Al 1980, el Mont St Helens va entrar en erupció. Va ser un pet com un aglà, una gran erupció. Tant bèstia que la temperatura del planeta va disminuir 0.1 graus. Tot seguit, tan sols dos anys després, entrava en erupció el volcà El Chichón a Mèxic. Aquesta erupció, però, va ser petita comparada amb la del volcà St Helens, la quantitat de cendres que va arribar a l'atmosfera no va ser comparable ni de bon troç. No obstant, la temperatura global va caure entre 3 i 5 vegades més que en el cas del Mont St Helens. Com podia ser? En comparar ambdues erupcions es va veure que El Chichón, tot i ser de menor magnitud, va emetre 40 vegades més gasos sulfurats que el St Helens. Vet aquí la gran diferència. No eren les cendres volcàniques les causants dels hiverns volcànics, la resposta podia trobar-se als gasos rics en sofre.

Aquesta hipòtesi va ser confirmada al 1991, amb l'erupció del Mont Pinatubo, a les Filipines. El plomall d'aquell volcà va enlairar-se 40 kilòmetres a l'atmosfera, introduint-hi 17 milions de tones d'Òxid de Sofre, el doble que El Chichón. Els aerosols sulfurats van donar la volta al planeta en tres setmanes, i l'hemisferi nord va refredar-se fins a 0.6 graus durant el 1992 i el 1993.

Es creu que aquest efecte refrigerant del sofre volcànic és degut a la combinació dels composts sulfurats amb l'aigua de l'atmosfera. L'amalgama dóna com a resultat un aerosol acídic que absorveix la radiació solar i la retorna cap a l'espai, una funció similar a la que fa la capa d'ozó. Un cop formats els aerosols, els fluxes atmosfèrics els reparteixen ràpidament al voltant del planeta en qüestió de setmanes. I, malgrat la seva ràpida propagació, poden perdurar anys a l'atmosfera, estenent els seus efectes durant un període gens menyspreable.

El següent gràfic és extret de l'agència Anglesa Hadley Center for Climate Prediction and Research, i no fa referència a la temperatura en termes absoluts, sinó a les variacions respecte la mitjana 1960-2005 (anàleg als gràfics de la IPPC, però més clar). Es mostra un extracte que va del 1980 fins al 2005, on s'han assenyalat els moments de les 3 erupcions en que es centra aquest post. Tot i que no es pot veure l'efecte sobre la temperatura en termes absoluts, sí que s'aprecia com l'activitat volcànica va esmorteir la tendència alcista (línia vermella) de les temperatures.





Vet aquí com un fenomen que emet lava a 1200 graus Celsius, que associem al calor més intens sorgit de les entranyes del planeta, provoca, en realitat, un descens acusat de les temperatures. Vist això, no és estrany que molts estudiosos del clima afirmin que, de no ser per l'activitat volcànica, l'escalfament global derivat de l'activitat humana podria ser, avui dia, pitjor del que ja és. Així, malgrat que es tracti d'un fenomen local, l'erupció d'un volcà pot tindre efectes globals. Anàlogament, cadascun dels nostres actes poden tindre conseqüències al llarg i ample del planeta (Be a volcano, my friend).

Vist a Scientific American

la llegenda de la vila del sis

Allà on les muntanyes de Prades s'enfilen cap a l'interior, a 900 metres sobre el nivell del mar, dins la serra de Puigpelat, s'alça la Mussara. Pertany al terme municipal de Vilaplana i s'assenta, com un vigia mut, al damunt d'una paret de roca majestuosa que ofereix unes belles vistes de tot el camp de Tarragona, amb el mar a l'horitzó.

vista del Baix camp des de la Mussara (Foto: Flickr Aitor Escauriaza)

Al 1959 va marxar l'últim habitant d'aquest poble, que ha romàs silenciós des de llavors, desintegrant-se amb el pas dels anys. L'edifici millor conservat és L'església, amb el seu campanar sense campana que encara es projecta cap al cel, en un esforç titànic per no ensorrar-se i arrossegar amb ell la memòria d'aquell indret.

Apareix citat en documents del 1173, tot i que llavors ja estava habitat. De fet, se n'han trobat restes íberes, i el seu nom prové de l'àrab, Almussara, que pot fer referència a un lloc d'arrendament durant l'època sarraïna d'aquelles terres, però també a "lloc de marxa", referit a partença.

Les raons del seu abandonament es desconeixen, però s'apunta a les dures condicions de vida, doncs l'aigua era escassa i no hi arribava l'electricitat o el telèfon, fins al punt que els seus habitants es trobaven aïllats de la resta del món, guanyant-se la fama de desinformats. De fet, es va començar a utilitzar la frase "baixar de la Mussara" com a l'equivalent castellà de "bajar de la parra", sinònim de no enterar-se d'un lluç. I diu la dita popular:

Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.

Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.

La boira sempre hi jau. La boira de la Mussara és llegendària. Deixem-nos envoltar per la boira i entrem a .... "la nave del misterioooo"

(Dale al play pa escuchá la música, mi arma)

El costat fosc .... MUUUAAH HAHAHAHA (foto: flickr SantiMB)

Diuen que per aquells indrets acostuma a posar-s'hi una boira tan densa i freda que desorienta fins i tot als caminants més experimentats. Enmig de la desorientació pots voltar durant hores, tot i que et semblin minuts, i els aparells elèctrics deixen de funcionar. Però sens dubte el moment més misteriós arriba quan cau la nit.

Diuen que s'han vist tota mena de fenòmens estranys allà dalt. Alguns han escoltat cascs de cavalls, o el so de la campana del campanar... que no hi és. N'hi ha que hi han vist ombres estranyes, i d'altres figures etèries, enfundades en túniques transparents, que es reunien a l'interior de l'església. Però fins i tot això pot semblar pueril al costat del més estrany fenomen de la Mussara.

Amagada entre la malesa que ha engolit el poble, deixant-ne només parets i runa, es troba una pedra. T'hi pots pujar al damunt, o saltar-la. Però ves amb compte perquè diu la llegenda que al voltant d'aquesta pedra fluctua una porta dimensional. Una porta que et trasllada a la vila del 6. Què és la vila del 6? Difícil pregunta, doncs ningú n'ha tornat per explicar-ho. Però els més agosarats parlen d'una dimensió paral·lela, d'un món que podria ser tan semblant com diferent al nostre. D'altres, encara més agosarats, diuen que la vila del 6 és l'avantsala del mateix infern .... escalofriannnnte.

Diuen que un bon dia, un dels habitants de la Mussara va aparèixer, de cop, als estats units. Al 1995, diuen, un enginyer alemany va desaparèixer durant tres hores. Quan va reaparèixer no recordava absolutament res. Aquests, al menys, van continuar a aquest món. No va tindre tanta sort l'Enric Martínez Ortiz, que junt a uns amics es va dirigir als voltants de la Mussara a collir bolets. Això era a l'Octubre de 1991. L'Enric va desaparèixer de cop, sense deixar rastre. Es van organitzar batudes a les que va col·laborar l'exèrcit, i on es van utilitzar gossos ensinistrats, però només es va trobar el seu cistell. No se n'ha sabut res més.

Estranyes desaparicions. Portes dimensionals. Dites populars que clamen "que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". I un nom d'origen àrab que podria significar "lloc de partença", de partença cap a on? ... escalofriannnnnte.

val, val, val. Para la música. La Mussara es troba sobre un terreny calcari, amb força avencs. De fet, una visita a la Mussara es pot complimentar amb una excursioneta cap als avencs de la febró, una escletxa de 100 metres de llarg i gairebé 40 de profunditat a on es pot accedir a peu. Ser-hi a dins és una autèntica meravella. L'Enric podria haver caigut dins un avenc, o d'un pou natural, que s'obrís entre la malesa. De fet, si vas a caçar bolets no et mous sols per camins marcats, i et trobes exposat a caure dins un pou si no vigiles on poses els peus. Potser d'aquí uns anys un grup d'espeleòlegs trobi les seves restes.

Diuen de la Mussara que és un poble maleït. Pot ser ho és per aquells que hi creuen en malediccions. Pels que no, és un indret preciós que bé val una escapada pel seu paisatge i l'encant que té passejar entre els carrers d'un poble abandonat, on la imaginació sembla aflorar amb més força que a cap altre lloc. A banda, la seva història "indocumentada", la llegenda i la vila del sis el fan encara més atractiu si ets d'aquells que diuen que no hi creuen, però que passaria si...

Se m'oblidava. Hi ha una altra llegenda. Diu que aquell indret atreu, que un cop hi has anat es crea un vincle que et crida a tornar-hi. D'aquesta llegenda en dono fe. Des de que hi vaig ser, sovint penso a tronar-hi. De fet, ni tan sols sé per què dimonis m'he posat a buscar informació sobre la Mussara a la xarxa. Haurà caigut sobre mi la maledicció de la vila del sis? Trobaré una forma de viatjar gratis en l'espai i el temps? Em convertiré en turista multidimensional? Ja us ho explicaré quan torni cap a terres catalanes... des de l'altra dimensió.

l'estat del món en gràfics (2)

carreteres

New scientist


trànsit marí New scientist



ferrocarril New scientist



trànsit aeri





El món si atorguem a cada país una superfície proporcional a la quantitat de gasos d'efecte hivernacle que genera
Images of the social and economic world




vegetació (clik per ampliar) New scientist



Desintegració de la placa Wilkins (Antàrtida)

Denverpost

on és el cul del món?

"Què petit és el món!" s'acostuma a dir quan et trobes un conegut a un indret remot. De fet, no crec que sigui per que el món sigui petit, sinó perquè gent semblant es mou per llocs semblants. És possible que a Nova Zelanda et trobis un veí del barri, però difícilment et trobaràs un Sherpa del Nepal visitant la torre Eiffel.

No obstant, el que sí és cert és que viatjar pel planeta cada cop és menys difícil. Les xarxes de carreteres, vies fluvials i ferrocarril existents fan que més del 90% de la terra estigui a menys de 48 hores de camí de la ciutat més propera. Fins i tot àrees considerades com inaccessibles ho són menys del que ens pensem, com l'Amazones. Allà, tan sols un 20% del terreny és accessible en més de 48 hores desde una ciutat. La raó es troba en les extenses vies fluvials que poden utilitzar-se per navegar al llarg d'aquelles contrades.

A la següent imatge pots veure un mapa del planeta on es representa per colors el temps que es triga en arribar a una ciutat fent ús de vies terrestres i fluvials. Quant més groc, més ràpid.

clik sobre la imatge per ampliar

Com pots comprovar perdre's és difícil, sempre i quan tinguem el mitjà de transport adient a cada moment. I, tot i així, més d'un necessitaríem un bon GPS.

I, és clar, davant un mapa d'aquestes característiques, es impossible no fer-se una pregunta vital per la comunitat cristiana i la teologia en general: A on va perdre crist l'espardenya? O, en paraules més profanes: On és el cul del món? Si fem un zoom al mapa, a la zona del Tibet, ho descobrirem:

Doncs sí, oficialment el lloc més remot del planeta es troba al Tibet (amb permís de l'Antàrtida), i les coordenades exactes són 34.7°N, 85.7°E. Des d'aquí, arribar a la ciutat més propera (Lhasa o Korla) costa ni més ni menys que tres setmanes, 20 dies caminant i 1 dia en cotxe. Tot per fer uns 600-800 km, com pots comprovar amb el google maps.


Això sí, quan li planteges trobar la ruta per anar del punt A a Lhasa, el servei et respon que no la pot calcular. Google serà poderós, però no tant.

I per finalitzar, vist això i conya a banda, aquest mapa i el fet que el lloc més inaccessible del món es trobi a 600-800 Km de la ciutat més propera ens dona una idea de l'impacte de l'home al planeta. Dona per pensar, no trobes?

vist a New scientist

Top 10 de les espècies descobertes al 2008

Espècies vegetals, animals, ... coses. La vida que alberga el nostre planeta és tan variada que encara avui descobrim espècies noves al llarg i ample del món. Només a la zona del Gran Mekong, compartida per Laos, Burma, Vietnam, Tailàndia i Cambotja, s'han descobert més de 1000 espècies entre el 1997 i el 2007, pràcticament dues noves espècies cada setmana. En total, es calcula que al nostre planeta es troben unes 15000 espècies noves cada any. I com això dona per molt, fa poc, el International Institute for Species Exploration ha publicat un llistat amb les espècies més rares o curioses descobertes durant l'any 2008. Passem a veure-les:





Aquesta enorme palmera, la Tahina spectabilis, fa 18 metres i va ser descoberta a Madagascar. Floreix un únic cop en tota la seva vida de 35-50 anys, i generar les flors li resulta un esforç tan gran que mor poc després de fer-ho. Des del seu descobriment se n'han trobat un centenar d'exemplars.







No, no és un altre vegetal. És un insecte-pal. Concretament l'insecte més llarg trobat fins a l'actualitat i oficialment el més llarg del món: Fa 57 centímetres l'animaaal !. Se'l coneix com a Chan's megastick, literalment "el megapal de'n Chan" (es pot riure, sí), donat que va ser el naturalista Datuk Chan qui va adquirir l'insecte a Borneo.







I esto que é lo que eeeé (que diria Paquirrin). Això és un cavall de mar, alies Hippocampus satomiae, trobat a la costa de Borneo. Passarà al llibre dels rècords com el cavall de mar més petit del món, 13 mil·límetres fa la coseta.








Uiiiix quina coseta més moooooonaaaaaaa. Es tracta de la serp més petita del món (10.4 cm), anomenada Leptotyphlops carlae en honor a l'esposa del decobridor, Carla. Va ser trobada a l'illa de Barbados, i es creu que el seu petit tamany és degut a un llarg procés d'adaptacio de l'espècie a un territori limitat com és una illa.







És una deposició d'ocell? És el que em va sortir l'altre dia a l'esternudar? No! És el llimac fantasma!. I no és només terrorífic pel seu aspecte perquè aquest petit monstre és carnívor, un autèntic i temible depredador: Una filera de dents afilades li permeten caçar i menjar cucs de terra. D'acord, val, una batalla ferotge entre un llimac i un cuc de terra no és el mateix que una lleona caçant un Nyu, però no deixa de fer por. Aquest bitxo va ser descobert a un jardí de Cardiff. Sí, la Cardiff de Gales, de vegades no cal marxar molt lluny per trobar noves espècies.






I ara, què coi tenim al davant? el sifó del lavabo de casa? Un trombó de la Bang and Olufsen? Nop, això és un cargol. Però a diferència de la resta de cargols, que tenen la closca cargolada sobre un sol eix, la closca d'aquest bitxo gira entorn a 4 eixos diferents. Curiós, si més no, el disseny que l'evolució li ha regalat a aquest animal. Això sí, el que veus és la closca, perquè el bitxo que hi viu a dins encara no s'ha pogut veure. Caldrà cantar-li allò de "Cargol treu banya..."





Un peix.





I un altre peix... bé, no ens passem, aquest no és ben bé un peix, tot i que s'assembla. Aquest, però, no l'han trobat viu, sinó fossilitzat. Es tracta d'un fòssil de 380 milions d'anys trobat a Austràlia. Ho bó de la troballa és que el peix va morir mentre paria una cria que també va morir, i es van fossilitzar tots dos, cordó umbilical inclòs. Sí, he dit parir i cordó umbilical per què es tracta del vertebrat més vell del que es té noticia que pareix les cries enlloc de posar ous. Et pots imaginar la rellevància d'aquest fòssil: el nou malson dels creacionistes. Se l'ha anomenat "la mare peix", també conegut com a Materpiscis attenboroughi.






Un Bonsai? Ho podria ser, però es tracta d'una senyora planta amb tots els ets i uts. Una planta de cafè, per donar més pistes. De cafè ... Descafeïnat!. Trobada al Camerun, és la primera planta d'aquest tipus que no sintetitza cafeïna. Farà que no calgui recórrer a processos d'extracció per disposar de cafè descafeïnat. Ara només falta que trobin la vaca que dona llet amb cola-cao.






I per finalitzar... Què cony és això? Vaja, ja està el graciós de l'Asimetrich amb els seus acudits de meeeerda fent-se el graciós. Eeeep, calma, tranquil·litat. L'última de les noves espècies que es presenten és massa petita per poder ser vista, però resulta que la tenim ben aprop... al menys d'aquells que utilitzen esprais pel cabell. Es tracta d'un bacteri, el Microbacterium hatanois, un extremòfil que es troba com a casa als esprais cosmètics. De fet, va ser aïllat d'un pot de laca i es desconeix si pot ser nociu pels humans.

Així que ja ho veus, després de 250 anys classificant i descobrint noves espècies, als humans encara ens queden milions d'éssers vius per conèixer. El nostre planeta, sens dubte, ens guarda encara moltes sorpreses i descobriments asombrosos.