quins collons!

-Ep, nen, t'enrecordes de que tens un blog?

-Digues? Un què?

-Un blog, es diu nòmades

-Nòmades? I ara, si fes un blog mai li posaria un nom com aquest

-Sí home sí, que escrius posts molt curtets de divulgació científica.

- "Divulgació científica"? Au va, però tu m'has vist? Però ara que hi penso sí que em sona d'algo.

-Quins collons!

-jijiji sí, dos en tinc per aquí abaix. Per cert, t'has preguntat mai perquè ens pengen els collons a l'entrecuix?

-Perquè si pengessin del front no hi veuríem

-No, no, la pregunta és perquè pengen?

-Au va, ara no canviïs de tema

que no, que no, que avui parlem de collons, testicles, ous o nacasones. Tot i que podem estar més o menys acostumats a veure un parell d'ous penjant i haver-ho assimilat com a quelcom quotidià, molts encara es pregunten perquè es troben tan exposats dins la bossa escrotal. I és que es tracta d'una part de la nostra anatomia que, tot i ser objectivament lletja, és extremadament important, doncs potser no és indispensable per la nostra supervivència, però sí per la supervivència de la nostra espècie. De fet, en aquesta estranya carrera que és la vida al nostre planeta (entenent vida com a conjunt d'espècies, no la vida d'una persona amb els seus objectius, aspiracions, somnis i tot això), l'únic que importa és la reproducció, el manteniment de l'espècie. Vist així, no som més que un aparell reproductiu rodejat de tota una parafernàlia que el permet sobreviure a l'ambient per poder tindre descendència. Llavors perquè collons tenim els mascles un òrgan tan important penjant entre les cames? Perquè està tan exposat, fent-lo vulnerable a tot un munt d'amenaces?

A un article recent publicat al Journal of Psychology, en Gordon Callup fa un repàs a diferents hipòtesis que intenten explicar el perquè d'aquest fet. En general s'accepta que es tracta d'una forma de mantindre la temperatura dels testicles per sota de la temperatura corporal. De fet, mentre que el nostre cos està a una temperatura que ronda els 36 ºC, els testicles humans es troben entre 2.5 i 3 ºC per sota de la temperatura corporal. Això s'aconsegueix gràcies a la separació de la resta del cos que suposa la bossa escrotal, però també perquè les artèries que porten la sang als testicles es troben just al costat de les venes que s'emporten la sang de retorn cap al cor. Així es crea un intercanvi de calor en el que la sang venosa refredarà la sang que va cap als testicles per les artèries. Per altra banda, quan fa fred els testicles pugen, s'apropen cap al cos per mantindre la temperatura i no refredar-se massa gràcies a l'acció del múscul cremasteric.

Però perquè cal aquest manteniment tan exhaustiu de la temperatura? Una de les raons és que l'espermatogènesi, el procés que resulta en la generació d'espermatozous, és molt més eficient a 34 ºC. Tot això vol dir dues coses: primer, que en la situació en la que es troben els testicles produïm esperma amb més eficiència i, segon, que si enxampes la grip no t'has de posar el termòmetre als cataplins per mirar si tens febre.

Però no és només l'espermatogènesi el que determina la temperatura necessària dels testicles, sinó els mateixos espermatozous. Quan aquests capgrossos microscòpics es troben a 36 ºC entren en hiperactivitat i es mouen frenèticament. Això està molt bé si han d'iniciar una carrera cap a l'òvul, però el problema és que aquesta hiperactivitat els dura molt poc temps, entre 50 minuts i 4 hores, curiosament el temps que es triga en viatjar pel tracte reproductiu de la dona i fertilitzar l'òvul. Si es trobessin sempre a 36 ºC gastarien l'energia immediatament i a l'hora de la veritat, al moment de l'ejaculació, sortirien cansats i caurien com a mosques abans d'arribar a l'òvul. No obstant, a temperatures inferiors els espermatozous estan relaxats, fan unes cerveses i xerren de dones, reservant l'energia pel moment de la fecundació.

Així, segons la hipòtesi de l'activació, tindre els ous penjant és necessari per produir l'esperma i mantindre'l inactiu fins al moment de la fecundació...

- Sí, sí, ja. Tu sempre que et fan una pregunta incòmoda te'n vas (tant, però tant) pels "cerros de Úbeda"?

- Sí, pels de Úbeda, els de Baeza, i si m'apures arribo al montseny

- Ja veig ja. Però escolta, es pot saber on collons t'has fotut?

- Has dit collons? Saps perquè els collons ...

- Vols fer el favor de callar?!

- Val, val. Tu diràs

- Que què fas?! Que perquè no hi ets?! Que perquè no respons els comentaris?!

- Aix, és allò que vas de cul, que dius ara després escriuré això i allò i no te n'adones i pam! ha passat un mes.

- És gravíssim

- Ho sé.

- I la cimera de Copenhage? El canvi climàtic? les darreres notícies científiques? el Barça?

- Sí, ja, que m'haig de posar les piles, que sóc un impresentable, si ja m'ho deia la meva professora de tercer d'EGB... Ho sé, no tinc excusa

- Ara vens de víctima? Mira que t'escaldo les orelles ...

- Per cert, tu qui cony ets? Amb qui estic parlant?

- Au xato, pren-te un gelocatil i quan et baixi la febre ho començaràs a veure tot més clar

- Quins collons!

Imagina que arriben a la terra uns éssers alienígenes conduint sofisticades naus espacials. Ens diuen que són genèticament més complexes que nosaltres, que per alimentar-se només els cal una mescla de sals minerals i prendre el sol i que es poden reproduir sense tocar-se. A més, s'ofereixen altruistament a prendre el CO2 en excés de l'atmosfera i transformar-lo en Oxigen. Segurament tots els humans sortiríem al carrer i els rebríem amb admiració i honors, i molts els considerarien "una espècie superior". El curiós del cas és que ja la tenim aquí des d'uns milions d'anys després del principi de la història de la vida. Són les plantes.

Ara que si les plantes fossin extraterrestres tot seria molt maco i de color de rosa fins que els enxampéssim menjant rates vives i planejant la forma d'envair el nostre planeta, esclavitzar-nos, saquejar-nos i sodomitzar-nos fins aconseguir exterminar-nos, com ja sabem gràcies a tot un munt de pelis. Llavors començaria una lluita a mort per la nostra supervivència. Però no pateixis, segur que els americans s'inventarien la manera de vèncer els invasors i salvar l'espècie humana. A més, les plantes no són pas extraterrestres, oi?

Però, a banda d'aquests petits detallets sense importància, d'uns éssers tan i tan evolucionats hom esperaria que tinguessin un llenguatge, una cultura, una vida social,... I les plantes es passen la vida allà, quietes, mudes, "vegetant", i això els fa perdre força "glamour", no fotem. No obstant, a la vista de les darreres investigacions sembla que, potser, les plantes sí que tenen tot això, però a la seva manera. Avui parlem de

La vida social de les plantes



I és que malgrat la imatge passiva que tenim d'aquestes companyes de planeta, últimament s'està observant que presenten "comportaments" similars als dels animals, com afavorir la presència de familiars al seu voltant o foragitar els intrusos. Tindran també clubs exclusius? Faran timbes de Poker? Intentarà lligar el pi pinyoner amb la falguera?

-Ei, nena, mira quines pinyes que em pengen.

Siguem seriosos, per favor.

A un article publicat al Novembre al American Journal of Botany, la Susan Dudley de la McMaster University descriu com una planta anomenada Impatients pallida (pàl·lida impacient?) dedica molta menys energia del normal a fer créixer les arrels si es troba envoltada de parents, entenent com a parent a altres Impatients genèticament properes. No obstant, si una d'aquestes plantes es conrea junt amb Impatients d'una altra família, fa créixer les seves arrels tan ràpid com pot. Semblaria doncs que la planta és capaç de reconèixer als seus familiars i llavors procura repartir l'aliment, ajudant als parents i no només a si mateixa. Aquest mateix comportament portat al regne animal és conegut com a "reconeixement familiar" (tradueixo de kin recognition), responsable de que moltes espècies animals ajudin als seus parents i competeixin contra altres famílies.

El mateix tipus de "comportament" s'ha observat en altres plantes, com la Cakile edentula, que accelera el creixement de les arrels en presència d'estranys i només alenteix el seu desenvolupament si la companya de test és una germana. Si fossin animals no hi hauria cap dubte en afirmar que amb les germanes comparteixen l'aigua i el menjar. De fet, la bibliografia especialitzada en va plena del que s'anomena com a "Self-recognition", podríem dir-li reconeixement mutu, entre plantes. Però com s'ho fan?

El lligam familiar entre animals es troba a molts nivells, des del químic mitjançant olors, al cognitiu, basat en el cervell i els mecanismes de la memòria. I en plantes? És un mecanisme purament químic? Hi ha quelcom equivalent al cervell dels animals? Malauradament el regne vegetal és un gran desconegut i tot just es comença a entendre aquest aspecte de les plantes.

A un article del Communicative and Integrative Biology publicat a l'Octubre per en Harsh Bais de Delaware, van recórrer a la Arabidopsis thaliana, una planta molt utilitzada en biologia vegetal. Cada Arabidopsis estava plantada al seu propi test, soletes i al seu rotllo. A continuació exposaven una planta a les secrecions de les arrels d'altres Arabidopsis. El que van observar fou que el ritme de creixement de la planta responia a les secrecions de les altres depenent de si eren familiars o no, de forma idèntica al que ocorre quan es conreen els vegetals junts. El secret, doncs, es troba a les arrels. Només?

A un altre estudi de la University of California publicat a Ecology Letters, en Richard Karban descriu com l'arbust Artemisa potencia el seu sistema immunitari quan és exposat a un familiar que ha estat malmès mitjançant talls a les branques. En aquest cas semblaria que el parent ferit advertiria als seus de que alguna cosa està passant, i els altres hi respondrien potenciant els mecanismes de defensa pel que pugui passar. Les senyals químiques, doncs, no estarien només a les arrels sinó també a les parts superficials de la planta.

Aquests treballs dels que parlem són molt interessants ja que ens ajuden a entendre el món que ens envolta, això és indiscutible. No obstant, des del noste punt de vista antropocèntric és inevitable preguntar-se de què ens pot servir tot aquest coneixement, o si serveix per alguna cosa. Però més enllà del que es pugui pensar, entendre el regne vegetal pot ser de gran utilitat, sobretot en els temps d'escassetat d'aliment que vivim a molts llocs del món. Portar tot aquest coneixement al sector de l'agricultura pot suposar una optimització dels recursos i una maximització de les collites. I segurament el més espectacular està per arribar, doncs sembla que els vegetals encara tenen moltes coses a dir-nos.

Adaptat de Wired Science

més ràpid, més alt, més fort ... més dopat

On està el límit? Serà l'Usain Bolt el darrer recordman dels 100 metres llisos? Arribarà el moment en que els rècords mundials siguin insuperables? Sembla que hagi de ser així, doncs els humans tenim limitacions. Però cada dia que passa es descobreixen formes d'estendre més i més aquests límits. Els avenços tecnològics ens permeten viure més temps, ser més guapos i guapes, patir menys malalties i fins i tot córrer més ràpid. Però en aquest darrer cas tot allò que sigui potenciar el físic amb tècniques farmacològiques enlloc d'entrenament es considera doping... aaaah, mala sort.

Determinar si un esportista ha usat substàncies dopants és d'allò més difícil, més que res perquè per poder trobar restes d'una substància no autoritzada el primer que cal és saber què s'està buscant. I a banda de córrer a la pista, alguns esportistes gamben que se les pelen quan es tracta de trobar noves substàncies dopants desconegudes pels encarregats de determinar si hi ha o no un cas de doping. Existeix un bon ventall de substàncies d'aquest tipus, però falta saber si hi ha alguna que a més de potenciar el físic sigui indetectable. Així que algú va pensar: I si enlloc de fotre'ns coses per la vena ens canviem els gens? El cas és que recentment s'ha obert un debat sobre la possibilitat d'anar més lluny en el dopatge gràcies als nous avenços en genètica. Es tractaria d'alterar els gens de l'esportista utilitzant les eines i estratègies inventades per la teràpia gènica. Aquest és un debat que pot sonar a ciència ficció, però les alarmes s'han disparat recentment perquè cada cop és una possibilitat que es veu més propera. Com es podria dur a terme el doping genètic?


A un treball publicat a la revista Science Translational Medicine, l'equip liderat per en Jerry R Mendell del Nationwide Children’s Hospital ens explica com van aconseguir introduir i sobreexpressar el gen de la Follistatin al múscul d'uns macacos. Pel seu nom es podria pensar que aquest gen té més a veure amb tècniques amatòries que amb qualsevol altra cosa, però deixa de fregar-te les mans que la història no va d'anar fotent claus a tort i a dret. En realitat la Follistatin codifica per una proteïna que reprimeix la myostatin, encarregada d'impedir el desenvolupament massiu dels músculs. Quan la myostatin falla, el resultat són uns músculs sobredimensionats com s'ha vist en animals i a un nen molt especial que vàrem visitar fa un temps. Així, si tenim molta Follistatin, la myostatin estarà reprimida i els nostres músculs creixeran qual Schwarzennagggerrr hipervitaminat.

Per sobreexpressar la Follistatin els investigadors van fer ús d'un virus modificat amb tècniques de biologia molecular que portava al seu interior el gen de la proteïna. Però aquesta tècnica té un petit problema, i és que aquest tipus de virus infecten la majoria de les cèl·lules del cos, de forma que introduirien la Follistatin a tot arreu i això podria causar problemes de molts tipus, com convertir-se en un monstre mutant més lleig que en Jabba the Hut. Per tal de solventar aquest inconvenient es va recórrer a una variant del gen que expressa la proteïna mutada, diferent de la normal. Quan porta aquesta mutació la Follistatin és efectiva al múscul però no a la resta de teixits. D'aquesta manera els macacos van desenvolupar considerablement la massa muscular de la zona on s'havia injectat el virus sense presentar problemes adversos.

Evidentment la finalitat d'aquests experiments no és facilitar el doping genètic sinó contrarestar els efectes atrofiants de diferents malalties degeneratives. No obstant, tot i que l'autoritat antidoping mundial ja ha inclòs el doping genètic com a mètode prohibit, es tem que es pugui començar a utilitzar en breu. Però, la veritat, no tinc ni pajorela idea de qui podria estar interessat en utilitzar aquestes tècniques... ehemmm

va sorgir la vida d'una pedra? (part 2)

En episodios anteriores ...

...Parlàvem de com es podia originar la vida. De com algunes hipòtesis apunten al món del RNA i als Ribozymes per intentar apropar-se a com podia ser aquest origen. Però molts us vàreu adonar i vau prendre bona nota de la paraula "atzar". És una paraula problemàtica que incita a la incredulitat i, per molts, a la crítica de qualsevol hipòtesi. D'altres van apuntar que, quan parlem de 2000 a 4000 milions d'anys (temps que s'estima que va aparèixer la vida sobre la terra), de l'atzar es pot dir probabilitat, doncs en tot aquest munt d'anys pot passar de tot, inclòs que s'origini vida a partir de matèria inert.

Hi ha una hipòtesi, però, que deixa el factor sort una mica més de costat. Es basa en una idea diferent que es mira el problema des d'una altra òptica, l'òptica de l'energia. Ja ho vàrem veure al capítol anterior que totes les cèl·lules, siguin animals, vegetals, bacterianes, de fongs, de ministres o de consellers utilitzen energia química coneguda com a ATP. I, parlant a grans trets, la forma d'obtindre-la és sempre la mateixa, fonamentada en les membranes cel·lulars.

Les membranes cel·lulars tenen la capacitat de compartimentalitzar, fent que a una banda de la membrana l'ambient sigui diferent al de l'altre costat. I a on està la diferència? Doncs en la quantitat d'ions. A una banda n'hi ha més que a l'altra. Quan aquests ions són protons (ions d'hidrogen), tendeixen a passar a través de porus de la banda on estan més concentrats al costat on hi ha un dèficit per tal d'arribar a l'equilibri. Aquest és un fenomen conegut com a Quimiosmosis. I quan passen a través de la membrana generen una energia que fa possible la síntesi d'ATP. Així, aquestes membranes transformen l'energia potencial dels protons en la preuada energia química o ATP que utilitza la cèl·lula per dur a terme els seus processos (doncs l'energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, com passa amb la corrupció política).

Tornant a l'origen de la vida, si fa 2000 o 4000 milions d'anys hagués existit alguna forma de produir ATP similar a la que utilitza una membrana actual, la capacitat per sintetitzar biomolècules com el DNA, el RNA o les proteïnes estaria força més garantida que en una situació on tot passés "per atzar". I ho dic perquè una d'aquestes membranes no només produeix ATP de forma constant, sinó que, a més, la reté al seu interior, el que augmentaria molt la probabilitat de que un ribozyma o qualsevol altra unitat catalítica tingués una font d'energia constant i propera per replicar-se o, senzillament, funcionar. Podria haver existit una membrana amb aquestes característiques?

Doncs sí, i de fet encara existeix avui. Per trobar-la cal que ens desplacem al mig de l'oceà Atlantic, a un lloc conegut com The Lost City. Aquesta ciutat perduda és una formació mineral alcalina enorme formada per un tipus de fumeroles o xemeneies hidrotermals que no tenen un origen volcànic sinó químic, descobertes a l'any 2000. Es tracta doncs de pedres, però d'unes pedres molt especials. El seu interior és una xarxa laberíntica amb cavitats microscòpiques i porus encara més petits, en molts casos tan petits com els porus de les membranes cel·lulars actuals. I tenen una característica molt especial, la capacitat de generar espontàniament gradients de protons com els que fan les membranes cel·lulars. I els gradients de protons, amics i amigues, signifiquen energia. Així, ens trobem davant d'unes cavitats microscòpiques formades per parets poroses capaces de generar el fenomen de la Quimiosmosis de protons. No s'assembla molt a una membrana cel·lular?. Finalment, perquè aquesta "membrana mineral" pugui produir energia química només li cal un substracte inorgànic com podria ser el sulfur de metil, comú en aquests sistemes hidrotermals, que podria generar acetyl phosphate, una molècula que alguns bacteris encara avui utilitzen com a energia de forma intercanviable amb l'ATP.

Foto: les xemeneies hidrotermals en qüestió

Però encara hi ha més. En simulacions de laboratori s'ha vist que dins d'aquestes cavitats es creen gradients de temperatura que concentren els nucleòtids, les molècules que formen el RNA i el DNA, en zones concretes del porus. Concentrats d'aquesta manera, ben apretadets, ja se sap ... "el rose hase el carinyu": La formació d'estructures com el DNA i el RNA s'hauria de deixar menys a l'atzar... molt menys. Quelcom similar podria ocórrer amb les proteïnes, la formació de les quals no seria difícil en aquests sistemes minerals.

Tenim compartimentalització gràcies a les estructures poroses minerals, gradient de protons per donar energia, els nucleòtids ben concentradets i en actitud amorosa i la possibilitat de tindre proteïnes. Què falta? Bé, un mineral fent la funció de membrana cel·lular està molt bé, però la primera cèl·lula hauria de tindre la seva pròpia membrana formada per lípids, no? En Jack Szostak, guardonat amb un Nobel, ens donava una pista al juny: Al igual que els nucleòtids, els àcids grassos tendeixen a acumular-se a zones concretes de l'interior d'aquests porus. I un cop acumulats produeixen micel·les, de forma similar a les que forma l'oli a l'aigua. Aquest tipus de micel·les, amb altres components i amb una major complexitat podrien haver acollit a la resta de components (DNA, RNA i proteïnes) al seu interior, creant així la primera cèl·lula totalment orgànica.



Aquesta hipòtesi es un viatge al·lucinant al voltant de la geologia, la química, la física, la bioquímica, .... Tant al·lucinant com devia ser l'aparició de la primera cèl·lula (o les primeres cèl·lules). Segurament no sabrem mai com va ser exactament l'origen de la vida, però cada cop, amb cada nova hipòtesi i cada nova troballa, l'atzar pren un paper més secundari.

vist a New Scientist

va sorgir la vida d'una pedra? (part 1)

Si hi ha un misteri insondable i totalment impossible de resoldre, a banda de trobar el sistema nerviós central de la classe política d'aquest país, és l'origen de la vida. Fins i tot si aconseguíssim crear vida dins un matrau que reproduís una hipotètica "sopa primigènia" no podríem tindre mai la certesa de que en realitat fos així. Però és evident que sempre hi haurà algú a qui aquest dilema el cridi com els diners al senyor Millet i es llenci a la recerca d'una explicació plausible . I per això han sortit moltes i diverses hipòtesis al llarg de la història.

La primera fou la més fàcil. Diu que hi havia un paio amb barba i pel blanc que primer va crear la terra i les estrelles i després la vida. No obstant, malgrat el fotimer de gent que ha parlat amb Déu al llarg de tots aquests milions d'anys, no hi ha ningú que hagi aconseguit treure-li la recepta per fer vida del no res. Llàstima.

Una altra hipòtesi és la panspèrmia, que ens explica que la llavor de la vida va arribar a la terra des de l'espai exterior. D'això ... És una bona forma de llençar pilotes fora. De fet no té res de dolent, podria ser, i tant, però el problema és que si bé explica com va poder arribar la vida a la terra, no explica pas l'origen de la vida.



I és que aquest origen no té perquè vindre de l'espai exterior o ser diví, doncs al nostre planeta hi ha prou material com per que es pugui generar vida. De fet, en l'actualitat, la hipòtesi més acceptada és la que situa aquest origen a la Terra, i es basa en el "món del RNA".

El RNA és una de les tres molècules maó de la vida al nostre planeta. Les altres dues són el DNA, que forma els nostres gens, i, per últim, les proteïnes. El DNA emmagatzema la informació genètica. Aquesta informació es transmet i llegeix dins la cèl·lula gràcies al RNA donant lloc a les proteïnes, que fan possible tot un munt de funcions, entre elles la que li dona a les cèl·lules la capacitat de replicar el seu DNA, dividint-se durant generacions i fent que la vida s'hagi mantingut i evolucionat durant tot aquest temps. Es tracta d'un cercle que dóna lloc a la típica pregunta de l'ou i la gallina: Perquè la gallina no menja ous ferrats amb ho bons que estan?. Perdó, és que tinc gana. La pregunta era: Què va ser abans?

Doncs els que en saben diuen que primer fou el RNA. Perquè? Per tres raons. La primera és que, de les tres, és la molècula més senzilla, el que suggereix que dins una "sopa primigènia" seria la que podria sorgir per atzar amb més facilitat. La segona raó per triar el RNA fou que, al igual que el DNA, enmagatzema informació genètica, funció imprescindible per mantindre una espècie al llarg de diverses generacions. I la tercera raó va arribar als 1980s, quan en Tom Cech i en Sydney Altman van descobrir els ribozymes, unes molècules de RNA que, a més de poder codificar informació genètica, tenien activitat catalítica, un fenòmen que abans es pensava exclusiu de les proteïnes. Més tard s'ha comprovat al laboratori que aquest tipus de RNAs tenen la capacitat d'autoreplicar-se, tot i que de forma força limitada. Així, un ribozyma seria una unitat d'informació genètica amb el poder de reproduir i replicar la seva pròpia informació de generació en generació. I a partir d'aquí, què va passar? Com es va formar la primera cèl·lula que donaria origen a la resta d'organismes del planeta?

Diuen que un cop format aquest RNA tan especial, es va embolcallar per atzar d'una capa de lípids, greixos que repelen l'aigua, adquirint així una primigènia "membrana cel·lular" i formant les primeres proto-cèl·lules. Serien com microscòpiques gotes d'oli que contendrien al seu interior RNA amb capacitat d'autoreplicar-se. Després va arribar el DNA, més complex i estable que el RNA, que va prendre la funció de mantindre la informació genètica. I les proteïnes van guanyar la partida catalítica en ser molt més eficients, adoptant diferents funcions cada cop més complexes. Entre les tres biomolècules s'establiria llavors una íntima relació en la que cadascuna tindria unes funcions determinades. Després l'evolució va fer la resta.

Però en tot això hi ha diversos buits. En primer lloc la limitada capacitat del RNA (dels ribozymes) per replicar-se, que no li hauria permès reproduir-se amb la facilitat necessària. I, en segon lloc, que per dur a terme la seva activitat catalítica el RNA necessita energia. Per aquells temps la podria haver obtingut de l'ambient, però calia una font constant que difícilment es trobaria a la "sopa primigènia" a on tot es donava i es trobava per atzar.

L'energia, quin paper pot jugar l'energia en tot aquest misteri? I és que potser per solventar l'enigma de l'origen de la vida no cal centrar-se en quina de les tres biomolècules maó fou la primera en aparèixer, sinó d'on podrien treure l'energia per fer les seves funcions. En l'actualitat les cèl·lules obtenen l'energia gràcies a les seves membranes. Es tracta d'energia química, condensada en una molècula coneguda com ATP (abreviació de adenosine tri-phosphate). Aquest sistema d'obtenció i gestió de l'energia en forma d'ATP és força complex biològicament parlant, però alhora universal, utilitzat per totes les cèl·lules, el que podria voler dir que la primera de les cèl·lules ja funcionava mitjançant aquest sistema. Així, seria possible que l'origen de la vida no es trobés ni al RNA, ni al DNA ni a les proteïnes, sinó a una membrana amb capacitat de generar energia química suficient perquè es formessin totes aquestes molècules. Existeix aquest tipus de membrana? Sembla que sí. I sembla que podria ser una cosa tan senzilla com una simple pedra...

no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat

Asimetrich Lecter.

Vist a Scientific American

terra negra

(de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys II)

Volem en l'espai fins a Sudamèrica i en el temps fins al segle XVI.

Quan Francisco de Orellana es va embarcar en l'expedició que al 1541 organitzava Gonzalo Pizarro a través dels Andes, mai s'hagués imaginat com d'injusta seria la història amb ell.

Un any després de l'inici d'aquella expedició, que tenia la missió de trobar el país de la canyella, Orellana, Pizarro i els seus homes es trobaven extenuats, derrotats pel fracàs, i van decidir construir un veler que els portés riu Coca avall. Temps després les provisions eren escasses i ja havien perdut 140 Espanyols dels 220 inicials i 3000 dels 4000 indis que els acompanyaven. Arribat aquest punt, Orellana va decidir continuar riu avall acompanyat d'una cinquantena d'homes per mirar de trobar provisions.

Va navegar durant 4800 kilòmetres, sent el primer Europeu en solcar les aigües d'un riu que ell mateix va batejar com a Amazones en ser atacats per una tribu de ferotges guerreres que li van recordar a les amazones de la mitologia grega. Quan va arribar a Cubagua, exhaust, es va embarcar cap a Espanya.

Un cop a la cort de Carlos I, Francisco de Orellana va explicar una història fantàstica sobre el que havia vist en la travessia d'aquell enorme riu. Parlà de ribes poblades per multituds d'indígenes, de magnífiques viandes, fruites i conreus. I de grans ciutats al vell mig de la selva, connectades per grans carreteres de molts metres d'amplada guanyades a la vegetació. Una gran civilització s'amagava sota l'espessor de l'amazonia.

Però quan els conqueridors van tornar a aquella zona no van poder trobar res del que l'Orellana havia descrit. I se'l va prendre per un boig fantasiós i exagerat amb ànsies de protagonisme.

I així quedà la seva història durant segles, fins als nostres dies. El que va dir aquell expedicionari no podia ser veritat, doncs no es va trobar ni la més mínima pista de ciutats o vies de comunicació. A més, l'assentament d'una gran civilització en aquelles contrades era impossible per la manca d'aliment. Pot semblar paradòxic, però malgrat ser una selva, la terra de l'amazonia és tremendament ingrata, "infèrtil" per qualsevol tipus de cultiu de consum, limitant-se l'explotació d'aquell sòl al conreu d'un escàs i insuficient número de vegetals.

Però, i si la història d'en Francisco Orellana fos veritat?.

No ha estat fins fa molt poc, quan aquest blog ja existia, que s'han trobat les restes d'una ciutat al cor de l'Amazones. Una ciutat que s'adapta sorprenentment a tot allò que va descriure l'expedicionari en els seus suposats deliris. Però una ciutat no fa civilització. I queda per resoldre el gran enigma: Com s'alimentava aquella gent si l'agricultura era impossible?. Caldria que disposessin d'una tecnologia revolucionària que permetés conrear aquell sòl. Com podria una simple "tribu" amazònica desenvolupar un coneixement que avui seria tota una revolució tecnològica i una solució al creixent problema de la manca de conreus? Doncs no es sap, però el tenien. Es diu Terra Negra.

La coneguda com a Terra Preta, terra negra en portuguès, és un tipus de terra molt especial, excepcionalment fèrtil i que es troba al llarg i ample de la conca de l'Amazones, però de forma discontinua, seguint patrons que recorden als dels assentaments humans. De fet, actualment l'origen més acceptat d'aquest sòl és l'antropogènic, doncs està formada de carbó vegetal, sòl natural, fragments d'objectes de ceràmica, desfetes orgàniques com residus vegetals, fems i espines de peix, i una varietat de microorganismes increïblement elevada.

De fet, la terra negra és com un petit ecosistema en sí mateixa, on la porositat del carbó vegetal reté els nutrients, aporta gran quantitat de carboni i afavoreix el creixement microbià, de forma que 6 mesos després de conrear-la, pot tornar a usar-se. Això contrasta amb els 8 o 10 anys que necessiten els sòls Amazònics per recuperar-se. Fins i tot es coneix un cas en el que aquesta terra ha estat sent conreada contínuament durant més de 40 anys per una població autòctona sense perdre la seva fertilitat. La dada més contundent, però, és que avui en dia la terra negra feta abans de l'arribada dels europeus a Amèrica continua sent igual de fèrtil que llavors.

La terra negra (dreta) comparada amb el sòl normal de l'amazonia (esquerra)

Com s'ho van fer els antics Amazònics per desenvolupar aquesta tecnologia encara es desconeix, així com la importància de cadascun dels seus components en el manteniment de la fertilitat. És important la presència de certs microorganismes? Quin és el paper de la ceràmica que s'hi troba? Quina és la procedència del carbó? Són un munt de misteris que encara resten per resoldre. És curiós, fins i tot sembla que la història ens vulgui donar una cruel lliçó, però potser la solució del major problema al que s'enfronten molts milions de persones avui en dia, el conreu de sols infèrtils, hauria estat en mans d'una antiga civilització exterminada fa segles per l'ànsia de poder dels conqueridors.

Més informació: Wikipedia, Blog del Juan José Ibáñez (CSIC-València)

escoltant les plantes

De teories n'hi ha de molts tipus i colors. I avui en porto una acabada de sortir del forn que ens parla de la possibilitat de que els animals haguem aprés, al llarg de milions d'anys d'evolució, a escoltar les advertències que ens transmeten els nostres companys de planeta, els vegetals. Es diu Xenohormesis


Segons expliquen en Konrad T. Howitz, de BIOMOL International i en David A. sinclair, de la Harvard Medical School, a la revista Cell, els heteròtrofs (animals i fongs) som capaços de sentir les senyals químiques sintetitzades per les plantes quan aquestes es troben en condicions d'estrès. Aquesta capacitat ens permetria als animals preparar-nos per l'adversitat quan les condicions ambientals són encara favorables. Però anem per passos...

I és que les plantes també s'estressen a la seva manera. Posem per cas una vinya, què la pot estressar? Que els seus gutims siguin més petits que els de la veïna? Veure apropar-se el veremador amb les tisores de poda?. No pas, afortunadament el regne vegetal no coneix l'enveja o la por, però es pot estressar quan les condicions ambientals són desfavorables, com és el cas d'una disminució de la irrigació, una infecció o la manca de nutrients. En aquestes situacions excepcionals la planta genera certs metabòlits secundaris, molècules que no es sintetitzen en condicions normals i no formen part de cap metabolisme primari (imprescindible pel dia a dia). En la majoria de casos, però, es desconeix la funció d'aquestes molècules o quina avantatge li donen al vegetal. I com lliguen aquests metabòlits vegetals de resposta a l'estrès amb l'adaptació dels animals a futures condicions desfavorables?

Imaginem què passaria si l'animal fos capaç d'avançar-se a una època d'escassetat gràcies a una advertència. I per il·lustrar-ho recorrerem a un vell amic, en Kagoncete. Imaginem una època en la que les pluges han estat escasses: Els rius han baixat el seu cabal però d'aigua encara n'hi ha. La irrigació de les plantes ha estat minsa però encara fan fruits. En Kagoncete encara podrà beure aigua, disposarà del mateix aliment que a l'estació anterior i no se n'adonarà de que s'apropa una època de vaques flaques on les plantes potser moriran i no disposarà de massa aliment. Així, quan la sequera es faci patent enganxarà al nostre protagonista en calces. No obstant, les plantes sí que han notat aquest canvi i s'han estressat, sintetitzant els metabòlits secundaris. En Kagoncete, en menjar-se la planta estressada ingerirà aquestes molècules que, un cop dins el seu cos, començaran a actuar com si fossin hormones, modificant el metabolisme energètic de l'animal.

D'aquesta forma, quan l'època d'escassetat arribi l'animal haurà patit un canvi (ha guanyat pes o, senzillament, utilitza l'energia del menjar d'una forma diferent) que el fa estar ben adaptat a les noves condicions i li permetrà sobreviure un temps addicional.

Canvi metabòlic dius? Toooooma mecanisme adaptatiu, pallús!

Es tracta d'un tipus de comunicació que no utilitza les paraules, els gestos o les expressions facials, sinó molècules. Dins el nostre cos això ocorre contínuament: Quan ingerim glucosa el pàncrees secreta insulina, una hormona que "comunica" a gran part dels nostres òrgans l'arribada d'aquest nutrient. Tenint en compte aquest concepte de comunicació molecular, la teoria de la Xenohormesis ens diu que no només som capaços de sentir les nostres pròpies hormones, sinó que, amb el temps, hem desenvolupat la capacitat de sentir les molècules d'estrès de les plantes com si fossin les nostres pròpies senyals, com a missatges d'advertiment, una habilitat que ens ha facilitat el llarg camí de l'evolució.

Seria possible aprofitar aquests metabòlits secundaris de les plantes al nostre favor? He parlat d'animals, i nosaltres també ho som, pel que és molt possible que també siguem sensibles a aquestes molècules d'estrès. No en va molts dels fàrmacs basats en productes naturals que utilitzem nosaltres són metabòlits secundaris de plantes. Al seu text, en Howard i en Sinclair ens posen com a exemple els polifenols del raïm, abundants al vi negre, uns metabòlits secundaris amb força propietats beneficioses pel nostre cos. Al grup de Nutrigenòmica de la URV, a Tarragona (no ens cal anar més lluny) ja fa temps que s'investiguen aquests composts, havent-se descrit efectes sobre el metabolisme de lípids, de la glucosa i el sistema inmunitari. Així, la teoria de la Xenohormesis ens parla d'evolució, però entendre-la en profunditat ens obre tot un ventall de possibilitats per poder identificar noves molècules amb diferents propietats. Però, com a totes les noves teories, només el temps i la recerca l'establiran o la refutaran.

ho sé però no m'enrecordo

Com es diu la capital d'Arabia Saudí? Què vas dinar el Dissabte? Com es diu l'actor que feia de Mc Gyver? Si has pogut respondre ja pots deixar de llegir, aguafiestes!. Si ets d'aquells que s'han quedat amb la sensació "mmmmhh ... mmmmmh ... ho tinc a la punta de la llengua", t'interessarà saber que segurament saps la resposta, però no la recordes. Aquest record al que no pots accedir segurament no s'ha volatilitzat, potser no ha desaparegut, sinó que continua al teu cervell. Això sí, tancat i barrat entre sinapsis neuronals.

Al menys així ho assegura el neurobiòleg Jeffrey Johnson, que en declaracions a Wired Science assegura que encara que no puguis recordar els detalls del dinar del Dissabte "Podríem extreure informació del que vas menjar de la teva activitat cerebral, encara que tu no hi puguis accedir de forma conscient".

Com és possible? Doncs, un cop més, gràcies a un escànner de ressonància magnètica funcional (fMRI), un trasto del que ja s'ha parlat abans en aquest blog i que serveix per monitoritzar a temps real l'activitat cerebral de forma molt acurada. Per dur a terme aquest estudi publicat a Neuron aquest mes, els investigadors van recórrer a l'ajuda d'onze noies i cinc nois, estudiants tots ells, als qui van posar dins el fMRI. A cadascú se li va ensenyar un llistat de paraules, primer havien de dir-la al revés, i després havien de dir perquè podria ser usada i imaginar com la dibuixaria un artista. Llavors els donaven descans i, vint minuts després, els investigadors els tronaven a ensenyar la llista als joves i els demanaven que recordessin tot el que poguessin del que havien dit anteriorment.

Així, els estudiants havien de bucejar als seus records, desencadenant el que es coneix com a restauració (traducció meva de reinstatement), un procés en el que el cervell torna a repetir el mateix patró d'activitat que en el moment en que es generava el record. I és que, pel que sembla, des del punt de vista de la neurobiologia un record no és més que un patró determinat d'activitat cerebral.

Mentre l'estudiant intentava recordar tot el que havia dit sobre la paraula, al monitor del fMRI es podia veure un patró d'activitat idèntic al generat pel cervell del jove 20 minuts abans, mentre parlava sobre la paraula. La restauració era perfecte en tots els casos. No obstant, n'hi havia que afirmaven no poder recordar el que havien dit. Però al fMRI el record apareixia intacte, estava gravat al cervell, tot i que era inaccessible.

La següent qüestió és durant quant de temps es pot retindre aquest tipus de records. Hores? Dies? Mesos? Anys?!!. T'imagines el que podrien extreure del teu cap amb un fMRI en un futur?. Cada vegada es sap més sobre el cervell i els processos biològics encarregats de la generació dels records i el funcionament de la nostra ment. Es comença a saber tant que pot resultar fins i tot inquietannnnnteeeee.

la brúixola interior

Ja ho saps que aquest blog va ser comentat a RAC1? hihihi. Al comentari deien que, malgrat ser un blog dedicat als joves nòmades del món, no dono massa pistes de com utilitzar la nostra brúixola interior. El tema és Com haig d'explicar com usar-la si jo mateix estic més perdut que el Gimenez-Losantos dins la manifestació de l'11 de Setembre? Però el que sí puc fer és explicar què és la brúixola interior. Així que, voleu brúixola? Pos tindreu brúixola.

Salmons que tornen al riu on van néixer després de tota una vida nedant al mar, tortugues que fan la posta a la mateixa platja on van trencar l'ou, aus que migren cada any als mateixos indrets,... El món animal està ple d'exemples del que s'anomena magnetorecepció, la capacitat de percebre el camp magnètic terrestre per orientar-se al nostre planeta. Com és possible aquesta increïble capacitat?

La darrera teoria per explicar aquest fenomen va ser publicada aquest mes de Juny a la revista Biophysical Journal, formulada pel Klaus Schulten de la University of Illinois at Urbana-Champaign. En Klaus és un pioner en magnetorecepció a les aus, i porta treballant en aquest enigmàtic camp desde finals dels anys 70s. Desde les seves primeres hipòtesis, sempre ha estat convençut de que la resposta es troba al món subatòmic. Així que, per entendre la brúixola interior, primer cal que investiguem com funciona una brúixola de les de tota la vida, d'aquelles que ens hem d'endur d'excursió quan fem un GR (junt amb una lot). No ens queda més remei que submergir-nos a l'apassionant i abstracte món quàntic.

Què és una brúixola? Inventada pels Xinesos, una brúixola no és més que un fil metàl·lic imantat que disposa de lliure rotació sobre un eix o un fluid. I el magnetisme d'aquest fil es deu a la disposició dels seus electrons. Els electrons, per la seva naturalesa, són petits imants gràcies a que tenen moment dipolar magnètic, una propietat quàntica. Però d'electrons n'hi ha a tots els àtoms. I tot el que veiem, inclosos nosaltres mateixos, està format d'àtoms. Com és que nosaltres no som magnètics?

Doncs perquè un material sigui magnètic, els electrons que conté han d'estar orientats en la mateixa direcció. En aquesta excepcional situació, la imperceptible "força magnètica" generada per cada electró es suma a la dels seus companys. És un "todos a una como en Fuente Ovejuna" quàntic. I aquesta força combinada dels petits electrons fa que, finalment, poguem percebre el seu magnetisme microscòpic al nostre món macroscòpic. És a dir, fent que tot el material sigui magnètic. Nosaltres no som imants perquè els nostres electrons campen d'una forma molt diferent a la dels seus companys que habiten als materials metàl·lics.

I, ja que hi som, perquè gira el fil de la brúixola posicionant-se en direcció Nord-Sud? Doncs perquè a la natura qualsevol cosa, qualsevol reacció química, tendeix a un equilibri fonamentat en assolir el mínim estat energètic. Així, com el fil de la brúixola disposa de lliure moviment, res l'impedirà arribar al seu estat ideal d'equilibri amb el camp magnètic terrestre. Són els electrons del fil de la brúixola els que "estiren" per moure'l, usant el magnetisme terrestre com si fos una corda unida a una politja. És aquesta corda invisible el que fa que associem el magnetisme amb moviment.

Electroneeeeees!
Au! Au! Au!

Ara que ja em fet la investigació prèvia de rigor, centrem-nos en les aus migratòries i la seva brúixola interior. Però potser no l'anomeno bé, enlloc de brúixola interior hauria de parlar de brúixola visual, doncs segons en Klaus Schulten, aquests ocells poden veure el camp magnètic terrestre. La brúixola es trobaria als ulls.

I és que als ulls d'aquestes aus s'hi troba una proteïna anomenada cryptochrome. Aquesta proteïna és un fotoreceptor (és sensible a la llum, com altres proteïnes que es troben als ulls i ens permeten veure), i en Klaus, ja a l'any 2000, va suggerir que podria ser la base de la brúixola natural dels ocells. La seva hipòtesi deia que el cryptochrome reacciona amb una altra molècula, que ara ha identificat com l'anió superòxid, de forma que pot generar electrons en un estat quàntic ordenat, com el dels imants. Aquest seria el primer pas.

Llavors entra en joc un segon factor, la naturalesa fotosensible del Cryptochrome. Quan un fotó incideix sobre la proteïna, li transmet energia, fent que els electrons saltin i es reparteixin per tota la molècula. Però en saltar, els electrons es col·loquen a un lloc o un altre de la proteïna en funció de com els influeix el camp magnètic terrestre, fent que el chryptochrome adquireixi un estat químic lleugerament diferent a l'anterior. Aquests dos passos es donen contínuament i de forma molt ràpida, pel que podem imaginar tot el procés com un bucle rapidíssim que va fent canviar la proteïna de forma constant. Així, a mesura que l'ocell es mou pel planeta, el chryptochrome va canviant en funció del camp magnètic terrestre. I aquest canvi continu provoca una alteració al flux de les senyals cel·lulars de l'ull, que fa que l'au pugui veure, literalment parlant, el camp magnètic de la terra.

Però què veu l'ocell exactament? una fletxeta i una X que assenyala el tresor? En això no hi ha un consens. Alguns diuen que podria tractar-se d'un punt fosc que es mou a la perifèria del seu camp visual i d'altres que podria tractar-se de canvis de colors o nitidesa.

Tot i que aquesta novedosa teoria implica una complexitat considerable, diferents grups de recerca han trobat força evidències que assenyalen en la mateixa direcció, proves que van des d'estudis cel·lulars a models informàtics que avalen aquest mecanisme.

I nosaltres? Tenim també una brúixola interior? Ens hem gastat els diners innecessàriament en comprar aquell GPS que ens indica 20 vegades "tome la siguiente salida a la izquierda"? Doncs els humans tenim uns misterioros dipòsits de material magnètic a l'os etmoides del nas. A cas som capaços d'ensumar el camp magnètic terrestre? La olor que sentia aquest matí al laboratori era que m'estava posicionant en direcció Nord-Sud o un pet de la meva jefa? Aix, quins misteris.

Vist a : Wired Science
Fonts: Wikipedia1 , Wikipedia 2, Edufuturo, Superlopez

mantinguem la distància, siusplau

Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.

la calor interior

Lamentant-ho molt, el post no va de sexe. Parlem de teixit adipós: greix, cel·lulitis, mitxelins, panxes cerveseres, .... El teixit adipós és l'òrgan del nostre cos encarregat d'emmagatzemar greixos a l'interior dels adipòcits. Però tot i que avui en dia aquest òrgan ens pot amargar la vida quan creix en excés, al passat fou fonamental per la supervivència dels mamífers, doncs els greixos són la reserva més energèticament eficient que posseïm.

Sota el microscopi, els adipòcits són ràpidament identificables pel gran número de vacuoles rodones i brillants que són els cúmuls de greixos. L'acumulació estructurada d'aquests adipòcits és el que forma el teixit adipós, el que anomenem greix.

No obstant quan parlem de greix, de dietes del cucurutxo i de operasión bikini ens referim al que es coneix com a teixit adipós blanc, o WAT (de l'anglès White Adipose Tissue) . Però hi ha un altre tipus de teixit adipós més desconegut que podria jugar al nostre favor, en el cas que haguéssim de perdre uns quilets de més (tu segur que no, que estàs molt beeee), és l'anomenat teixit adipós marró, o BAT (per Brown Adipose Tissue, res a veure amb aquest).



Es creu que l'origen del BAT es remunta al temps que els primers mamífers trepitjaven el planeta. Eren temps durs, allò sí que era una guerra i no el Vietnam. La competència era ferotge per aconseguir aliment i els charlies estaven por todas partes, així que alguns es van veure obligats a convertir-se en pioners, buscant nous nínxols ecològics que colonitzar. Això suposava o bé moure's cap a latituds menys càlides o canviar els seus hàbits i centrar les seves activitats durant la nit. Fos com fos, en ambdós casos calia adaptar-se a un enemic temible: el fred. El fet de ser de sang calenta ajudava, doncs no depenien de la temperatura ambient per mantenir els seus processos metabòlics, com els ocorre als rèptils. El greix i el pelatge també ajudaven com a aïllant davant les baixes temperatures. Però, a més, alguns van desenvolupar un sistema de calefacció central, el BAT. I és que la funció del teixit adipós marró consisteix en transformar l'energia dels greixos en calor.

El procés utilitzat per dur a terme aquesta funció no és gens complex, doncs depèn d'una única proteïna anomenada UCP1, de l'anglès Uncoupling Protein, o proteïna desacoblant. I què desacobla aquesta UCP1? Doncs la cadena de transport electrònic mitocondrial. Els mitocondris són els orgànuls subcel·lulars encarregats d'extreure l'energia dels nutrients (glucosa i àcids grassos principalment), convertint-la en un altre compost que la cèl·lula pot utilitzar, conegut com ATP. I això és possible gràcies a que els mitocondris poden gestionar els electrons procedents dels nutrients a través de les seves membranes. El que fa la UCP1 és colocar-se en aquestes membranes interferint el transport d'electrons i obtenint com a resultat la dissipació de l'energia en forma de calor. D'aquesta manera, el teixit adipós marró utilitza el greix per cremar-lo i donar calor, un procés conegut com a termogènesis.

Llavors, seria possible utilitzar el BAT per cremar els greix en excés del nostre cos mitjançant la termogènesis? Tot apunta a que sí, doncs en ratolins la manca d'un teixit adipós marró actiu provoca obesitat. Així, en principi, si activéssim el nostre BAT podríem cremar aquests mitxelins tan molestos... sempre i quan en tinguem de teixit adipós marró.

En rosegadors, aquest òrgan és un vell conegut, localitzant-se principalment i de forma ben clara a l'esquena, a l'alçada de les espatlles i el coll. El mateix ocorre amb els nadons humans. Però i els adults, en tenim? Doncs la cerca d'aquest BAT, feta durant força anys mitjançant autòpsies, indicava que no, que en arribar a l'edat adulta els humans perdem aquest preuat cremador de greixos. Però la història va canviar al 2002 gràcies a una nova tecnologia desenvolupada per localitzar tumors, la PET-CT, que detecta fonts de calor dins el nostre cos. Les imatges obtingudes mitjançant aquesta tècnica de vegades donaven uns resultats inexplicables al llarg de l'esquena. Això passava quan, durant l'adquisició de les imatges, el pacient es trobava a una sala freda. Si feien la mateixa prova incrementant la temperatura de la sala, aquestes fonts de calor desapareixien. L'explicació fou el teixit adipós marró. Al cap i a la fi, sembla que els adults també en tenim i que, a més, és actiu sota certes circumstàncies.

Però no cantem victòria. En un estudi recent es va observar que només la meitat dels individus d'entre 23 i 35 anys tenen un BAT metabòlicament actiu, mentre que només a una d'entre 24 persones de 38 a 65 anys es troba actiu. Estem perdent el teixit adipós marró els humans? Potser l'òrgan en si no el perdem, però sí la seva activitat. Una pista per entendre d'aquesta pèrdua ens la donen els nadons. En ser tan petits els seus cossos tenen molta dificultat per retindre la calor i, a més, no tenen desenvolupada la capacitat de tremolar, que és la forma que tenen els nostres músculs de generar calor. En un cas així, la funció del teixit adipós marró és molt rellevant i necessària. Però en fer-nos adults la necessitat de generar calor seria inferior perquè no en perdem tant. A més, els sistemes de calefacció i les comoditats que ens envolten eviten que passem fred i, per tant, fan prescindible l'activitat d'aquest òrgan. Però hi ha una altra possibilitat: els gens, doncs podria ser que alguns individus, per genètica, disposessin de més BAT i/o que aquest fos més actiu. De moment continua sent tot un misteri.

Tot plegat, el teixit adipós marró humà és una nova descoberta dins la nostra fisiologia que desperta molt interès. Poder activar-lo, ja sigui de forma artificial o natural podria ajudar a combatre l'obesitat, un fenomen que s'estén a ritme d'epidèmia a les societats occidentals (i cada cop més a les orientals) i que, a més d'anar a la contra dels canons estètics que ens tenallen, té associada tot un munt de patologies molt més serioses. Però, com sempre, cal moderar l'optimisme, encara queda molt per fer.

el misteri de les abelles desaparegudes

jooodeeeeeeeer

Cap a finals del 2006 van saltar les alarmes a Nord Amèrica quan es van adonar que colònies senceres d'abelles estaven desapareixent misteriosament al llarg i ample del continent. Ningú s'explicava la causa i per això el fenomen es va batejar amb un nom ben explícit: colony collapse disorder (CCD) o, traduït al cristià, no tenim ni pajolera idea de perquè els eixams d'abelles estan desapareixent. Aquesta inquietant tendència es va mantindre durant els següents anys de forma que entre el 2007 i el 2008 el CCD havia eliminat prop d'una tercera part de les abelles americanes. A Europa, els països afectats per aquest misteri han estat fins al moment Bèlgica, França, Holanda, Grècia, Italia, Portugal i, com no, Espanya. I a l'Abril del 2007 es va reportar el primer cas asiàtic de CCD, localitzat a Taiwan. Sembla doncs que la desaparició de les abelles s'estén arreu del planeta a un ritme trepidant. Però perquè?

Les abelles són uns bitxos excepcionals. Els eixams actuen com un super organisme on els diferents individus tenen tasques ben especialitzades i coordinades, sempre liderats per l'abella reina. L'excepcionalitat d'aquests insectes es posa de manifest en diversos aspectes de la seva vida, començant per la reproducció. La reina és la única femella fèrtil del grup i posa ous fecundats per donar origen a les obreres infèrtils, i ous no fecundats (mitjançant la partenogènesi) dels que neixen els abellots (o dropos), mascles fèrtils amb una única missió: fecundar a la reina. Una vida duuuuura. Però deixem de fecundar i anem per feina.

Una de les habilitats més curioses d'aquestes recolectores de pol·len és la seva afició per la dansa. Quan una abella troba una font de pol·len ho comunica a les companyes del rusc mitjançant uns moviments ràpids, remenant "el cul", mentre les altres li canten allò de remenaaaa, remena nenaaaaa. Aquest moviment indica la direcció del pol·len en relació a la posició del sol. És més, l'abella té en compte que el sol es mou contínuament i va corregint les seves indicacions en funció de la posició actual de l'astre. Pots veure aquesta dansa al següent vídeo:



I és precisament la seva font d'alimentació, el pol·len, que les fa tan especials i importants pels ecosistemes i l'agricultura, doncs són un dels agents polinitzadors més importants. Vet aquí perquè la seva desaparició dels nostres paisatges és tan temuda. Trobar la font del CCD es converteix així en una prioritat per molts científics.

Les hipòtesis que expliquen l'origen de la mort sobtada d'aquests insectes són moltes, variades i, perquè no dir-ho, fins i tot originals. N'hi ha que ho atribueixen a patògens, i d'altres a l'estrès causat per canvis ambientals o a l'ús de pesticides. Altres hipòtesis apunten als cultius d'organismes genèticament modificats i, fins i tot, a les radiacions emeses per la telefonia mòbil.

Però el dia 24 d'aquest mes la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) publica un treball signat per la May Berenbaum, de la University of Illinois on es dóna una possible resposta al CCD.

El grup d'Illinois es va dedicar a agafar abelles de diferents parts dels Estats Units, algunes de ruscs afectats pel CCD i d'altres de colònies sanes. Fins i tot en algun cas van ser capaços d'agafar abelles de ruscs sans que més tard es van veure afectats pel fenomen, de forma que tenien espècimens sans i afectats de la mateixa colònia, o dit d'una altra forma, dues germanes, una sana i l'altra afectada. Aquest darrer cas fou clau per poder comparar l'abans i el després del CCD.

I el que van comparar va ser l'expressió dels gens de les abelles, en principi buscant canvis en aquells gens relacionats amb la resposta als pesticides. Però no hi van trobar diferències, el que volia dir que no eren els pesticides els causants del CCD.

La sorpresa va arribar d'on no s'ho esperaven. Es trobava a uns gens molt especials que porten la informació per fer els ribosomes, les fàbriques cel·lulars de proteïnes. Es van adonar que l'expressió d'aquests gens havia estat alterada a causa de la CCD de forma que els ribosomes de les abelles afectades no eren funcionals. Així, les cèl·lules d'aquests insectes no eren capaces de sintetitzar noves proteïnes, el que resulta en un col·lapse total i immediat de l'organisme. A què es devia aquesta alteració? "Afortunadament" era traçable, doncs s'havia vist abans associada a la infecció per certs virus coneguts com a picorna.

D'aquesta manera sembla que el misteri de les abelles arriba al seu fi. Un final força dramàtic, doncs no és res que es pugui solventar a curt termini. Es podria tractar, doncs, d'una pandèmia vírica que s'ha estès a escala global. Només queda esperar que no hagem d'incloure a l'abella dins el catàleg d'espècies en perill en un futur, doncs es perdria un element essencial pels ecosistemes i l'agricultura. Però no cal perdre l'esperança, doncs aquestes desaparicions sobtades s'han donat abans al món de l'apicultura i, malgrat això, les abelles ja fa uns 100 milions d'anys que volten pel món. Es pot dir que les han vist de tots colors.


Font primària: PNAS
Altres fonts: Wikipedia, New Scientist, Scientific American

elles els prefereixen casats

Al saber popular masculí hi ha un tema recurrent que ens ha portat de corcoll els darrers mil·lenis sense poder arribar encara a una conclusió lògica: les dones. I diu aquest saber transmès per tradició oral de generació en generació, a la intimitat de bordells i cantines sota els eteris vapors de l'alcohol, que quan l'home s'emparella sembla que desprengui uns efluvis als quals les femelles no es poden resistir. Segons aquesta teoria de la vida, és quan un home troba parella que li surten pretendentes fins i tot de sota de les pedres. Alguns diuen que no és cosa de les dones, sinó dels mateixos mascles: Un cop emparellats, creix la nostra auto-confiança, ens sentim més segurs i això ens dona cert sex appeal. Però hi ha una segona teoria (sí, senyores, els homes també tenim tendències d'opinió en aquest tema més enllà del tamany dels glutis i les glàndules mamàries) que apunta directament a les dones.

Aclarir aquest darrer punt és d'una importància cabdal per la nostra espècie, pel planeta i per l'univers en general (notis la ironia). I per això un grup de investigadors ha destinat els diners i el temps a estudiar si aquest saber popular té un fonament científic, segurament pensant en guanyar el proper premi Nobel.

Per fer aquest estudi, la Melissa Burkley i la Jessica Parker, de la Oklahoma State University a Stillwater, van reclutar 148 estudiants de la universitat, 74 homes i 74 dones, als qui van dir que l'ordinador els seleccionaria una parella basant-se en les preferències de cadascú. Així que tots es van esforçar en descriure com havia de ser la seva parella ideal. El que no sabien és que la fotografia i el perfil que els va proposar l'ordinador era el mateix mascle fictici per totes les dones i la mateixa dona fictícia per tots els homes.

Totes les parelles ofertes per l'ordinador eren la mateixa, excepte per un petit detall. A la meitat de les dones els van dir que l'home de la foto estava compromès i a l'altra meitat que era solter (i el mateix van fer amb els homes). Després la pregunta: t'interessaria mantenir una relació amb aquesta parella?

La resposta dels homes no donà cap sorpresa, alguns van respondre afirmativament i d'altres negativament. Els percentatges els desconec, però segur que la gran majoria d'homes va dir que no, doncs som extremadament selectius, això ho sap tothom i totdon.

Però la sorpresa va arribar amb les dones, concretament amb les solteres. Quan el que s'oferia era l'home solter, el 59 % de les dones va respondre que els interessaria iniciar una relació. Però quan el mateix home estava compromès, el percentatge de respostes afirmatives va créixer fins a un espectacular 90% (!!!!).

Pel que fa a les dones compromeses, si bé es va observar una tendència similar a la de les solteres, no fou tan espectacular ni estadísticament significativa.

Pel que es veu, doncs, per una dona soltera l'atractiu d'un home augmenta quan està emparellat. Però quins són els mecanismes psicològics i/o culturals responsables d'això? Per trobar la resposta caldrà esperar un temps, doncs les autores d'aquest estudi continuaran gastant els diners i el temps en indagar sobre aquesta qüestió. Es barallen algunes hipòtesis, però. Una d'elles és que un home compromès ja ha estat prèviament avaluat per una dona, el que dóna certa seguretat de que és vàlid per mantenir una relació. La segona hipòtesi és, fins i tot, més interessant. La Melissa Burkley apunta que a una societat com la dels US, les dones són socialitzades per a ser competitives, i prendre-li la parella a una altra dona representaria tot un repte en un ambient d'aquestes característiques, ves quines coses de pensar.

Així que senyors, si esteu al darrere d'aquella senyoreta que us fa vindre papallones a L'estómac (i he dit estómac, no vulgueu anar més avall, bruts!), mentiu com a cosacos si sou solters i digueu que teniu parella (a la guerra i a l'amor...). I senyores, què voleu que us digui? Entre l'estudi que us assenyala com a autèntiques catxondes i ara aquest, jo ja no sé que pensar. El que sí és cert és que la saviesa popular masculina no estava tan errada com vosaltres, senyores dones, ens volíeu fer creure. Ens ha costat milers, què dic milers, milions de generacions d'homes amb pèl als ous arribar a certes conclusions i ara podem cridar al vent amb orgull: Llibertaaa ... ehemmm, podem clamar que el sacrifici i el treball dur dels nostres avantpassats ens ha portat pel camí correcte, i que ara sabem de les dones exactament el mateix que ells: res.

imatge: alberto montt

super humans

En sentir la paraula "mutant" hom (i don) tendeix a pensar en éssers grotescs d'intel·ligència limitada que es dediquen a perseguir als humans per exterminar-los de la forma més horrible possible. Però deixem de parlar d'en Jiménez-Losantos, perquè també podem trobar un altre tipus de mutants als que la natura ha fet un regal, enlloc d'una miserable clatellada.

De mutacions n'hi ha de molts tipus i es donen amb freqüència a tots els genomes. De fet són un dels motors de l'evolució, doncs una mutació pot aportar una nova característica a un organisme que el faci més adaptable a l'entorn, més dessitjable sexualment (serà ella una mutant?), etcètera. Aquests avantatges faran al portador de la mutació més dominant i susceptible de reproduir-se, tenint més descendència i transmetent la mutació de generació en generació. Amb el temps, els que en un principi eren mutants acabaran sent el nou pas en l'evolució de l'espècie.

Per tant, una mutació no té perquè donar com a resultat un engendre del diable, sinó que pot suposar un avantatge, la consecució d'un superhumà. D'exemples d'aquestes mutacions n'hi ha alguns. Així que, si et sembla bé, comencem a viatjar per conèixer-los.

El primer cas el trobem a Alemanya, i ja en vaig parlar fa un bon temps, és el super nen. Actualment deu tindre uns 9-10 anys i uns músculs espectaculars. Aquest nen va néixer amb una mutació a la proteïna myostatin (als dos al·lels) que la fa no funcional. El resultat és un augment brutal de la massa muscular acompanyat per una manca de greix que dona als portadors d'aquesta mutació l'aspecte d'un Arnold Swartzenenrgggggrer hipervitaminat. Però aquesta mutació no és exclusiva dels humans, hi ha diferents animals als que s'hi ha trobat de forma espontània i, normalment, són masses de músculs:



Deixem al supernen (si en vols saber més pots llegir el post al que s'hi parla) i viatgem fins a terres Italianes, al petit poble de Limone sul Garda, situat al nord del país, a prop de Milà. En aquest poble, un 3.5% (com a mínim) de la població són mutants. Van ser descoberts als finals del anys 70s, quan investigadors de la universitat de Milà es van fixar en un individu de força edat que presentava uns paràmetres de lípids plasmàtics (triglicèrids i colesterol) extremadament alterats. Van pensar que era un miracle que continués viu, i encara més que no hagués tingut cap problema d'aterosclerosis (l'obstrucció de vasos sanguinis causada pels alts nivells de colesterol i triglicèrids) a la seva vida. Però es van començar a mosquejar una mica quan van observar que altres veïns de l'individu d'estudi també presentaven les mateixes característiques. Així, van identificar un grup de la població resistent al desenvolupament d'aterosclerosis.

La causa és una mutació a l'apolipoproteïna A1(apoA1), involucrada al metabolisme del colesterol. A la nova variant d'apoA1 la van batejar com ApoA1Milano, i ha contribuït al desenvolupament de fàrmacs contra l'aterosclerosis. Però el més curiós és que s'ha pogut traçar l'origen d'aquesta mutació fins a un avantpassat comú de tots els portadors que va viure al 1700, un home que es podia afartar de botifarres sense témer pels seus nivells de colesterol.



Per conèixer als següents mutants no cal que viatgem massa, doncs es troben entre nosaltres, a Europa. S'estima que un 10% de la població europea és resistent a la infecció per HIV, el virus causant de la SIDA. Això es deu a la mutació d'una proteïna que resulta imprescindible per a que el virus pugui entrar dins la cèl·lula (pots repassar el post sobre virus de fa uns dies), anomenada CCR5.

Però aquesta elevada prevalença de la CCR5 mutada a la població europea, sobretot a països escandinaus, no és gratuïta, sinó que es deu a l'exposició a diverses plagues que van afrontar els nostres ancestres. Al 2004, el professor Christopher Duncan i la Dra Susan Scott van publicar el llibre Return of the Black Death, on apuntaven que entre el 1347 i el 1660 Europa va ser arrasada per una sèrie d'epidèmies d'un virus letal causant de febres hemorràgiques, responsable d'unes morts que en un principi havien estat atribuïdes a la pesta bubònica. Aquest virus utilitzava el mateix mecanisme que el HIV per infectar les cèl·lules, basat en la proteïna CCR5. Per tant, aquells individus amb la mutació eren resistents al virus hemorràgic letal. Però eren només uns pocs, tan sols 1 de cada 20000 europeus, segons les estimacions dels mateixos investigadors. L'arribada del virus va fer estralls. Amb una mortalitat del 100% va eliminar a gran part de la població del vell continent excepte als portadors de la CCR5 mutada. De forma que, un cop passades les epidèmies, la prevalença de la mutació havia augmentat fins a 1 de cada 10 individus.

Vet aquí com els humans hem estat sotmesos a selecció natural mitjançant un virus. I vet aquí com uns mutants que representaven un 0.005% de la població a l'edat mitjana ara són el 10%. I si el HIV no hagués estat identificat, fàcilment haguessin pujat al 20%, o al 50% en un futur immediat.

Així que, qui sap, potser tu mateix/a ets un/a mutant. Potser ets tu el proper graó de l'evolució de l'espècie humana i encara no ho saps. Sigui com sigui, per si de cas... cuida't molt!.

Fonts: The TalksOrigin Archive, ScienceDaily