Un altre blog parlant de crisis

Si d’evolució en sé poc, d’economia i de la crisis encara menys. Així que seguiré la màxima de Nòmades “parlar del que no sé” i escriuré alguns pensaments que darrerament m’han passat pel cap. Rebré collejas, val, diguem masoquista. Però és que cada cop m’indigna més la situació actual i totes les misèries del sistema que sempre han estat, però que estan aflorant ara.

I és que crec que la crisis no és només econòmica o energètica, també ens trobem davant una crisis del sistema capitalista i de lliure mercat. Ai, els lliberals, aquests que defenien la no intervenció de l’estat quan les coses els anaven bé i ara clamen ajuts de tots els estaments polítics i socials. Començant pel sector immobiliari a Espanya i acabant pels bancs dels US, tots han hagut de fer una baixada de pantalons massiva i els hem pogut veure el culet un rere l’altre. Ara, el mar de corbates i caps repentinats es va convertint en un camp de culs nus als que se’ls escapen els pets pel canguelis de la crisi. També ens afecta a nosaltres, però nosaltres ja estem acostumats a sentir la brisa fresca als nostres darreres, i sabem que continuarem sent el sac de boxe i la vaca sobreexprimida que ha donat als lliberals la llet que han mamat durant els temps de bonança. Aquests que ens han exprimit en nom seu, ara volen continuar exprimint-nos en nom del sistema, però les vaques estem seques: Augmenten els endeutats i els morosos creixen cada dia. Tot plegat, sembla que va per llarg.

Què poquet ha durat el liberalisme econòmic. Ara els que deien ser-ho diuen allò de “donde dije digo digo Diego”, i ara que la llibertat de mercat ja és una idea fallida, al menys els hi queda el consol de donar pel cul als Catalans amb allò de “llibertat d’idioma”. Collons, mira que tenen lloc per anar a parlar Espanyol i han de vindre a tocar el que no sona al nostre petit país?. Que aquesta és una altra crisi, però aquesta fa temps que va.

I es que això del lliberalisme de sempre que ha fet pudor de socarrim. Es basa en l’individualisme. Quina paraula, un eufemisme pel que en realitat és egoisme. Hem posat sobre l’altar a gent que “s’ha fet a si mateixa”, que “van començar recollint llaunes” però que “gràcies al seu instint i determinació” han aconseguit arribar a “lo más alto”. Com es pot fer això en una sola vida si no és fent la teva egoistament sense pensar en els que t'envolten? Què collons és “lo más alto”?. Hem idolatrat i hem volgut imitar als escaladors de la societat, que han volgut (i han aconseguit) transformar les nostres vides en una carrera cap al cim de la societat. Una carrera en el que tot s’hi val, on no hi ha regles i on sovint la manca de potencial es supleix amb puteria. Així, no només cal anar avançant als teus competidors, perquè existeix la possibilitat que aquests remuntin en algun moment. Per tant cal avançar i, a més, matxacar al que acabes d’avançar, despenyar-lo per evitar que en un futur et disputi la posició en la cursa cap “lo más alto”. Això és l’individualisme que tant defensen els lliberals. I per això les empreses no dubten ni un moment a fer fora a milers de treballadors quan els hi dóna la gana. Quantes vegades hem hagut de tragar amb els acomiadaments massius perquè una empresa “no ha arribat als beneficis esperats”? Que no és que no tingui beneficis, en té, i molts, però vol més, sempre més. Així, arribem a la paradoxa en una societat individualista on resulta que l’individu és ho de menys. Un eufemisme, res més. Quina és la diferència entre la nostra societat capitalista i el comunisme que criticava George Orwell a “1984”?

La nostra societat, el primer món, s’ha convertit en un monstre que s’autofagocita mentre remou la cua arrassant tot el que l'envolta. I potser ara ha arribat el moment de repassar els fonaments de la casa en la que hem estat vivint. Potser aquesta crisis serveix d’alguna cosa per què ara comença a surar tota la merda que havíem tractat d’enfonsar a les foses sèptiques del capitalisme. I potser això ens permet veure com estàvem en realitat i reaccionem, i canviem la mentalitat a poc a poc. I potser comencem a revolucionar-nos i a entendre què és el realment important en la nostra vida ara que hem de començar a estar-nos de molts capricis que el consumisme ens havia fet creure imprescindibles. Les crisis faran aflorar el pitjor si es tracta de sobreviure, però potser ara també comencem a necessitar la mà del company i ens adonem de com és d’important parar-se un moment per ajudar a l’altre. Potser a la fi la nostra generació tindrà una altra oportunitat per canviar el món, com ja van fer altres generacions.

The boss, that lovely creature

Fa 5 mesos. Interior Laboratori. Dia

M’apropo a la meva jefa després de veure un pòster sobre un congrés de diabetis i metabolisme.

Jo
He vist que fan a Oxford un congrés sobre diabetis i metabolisme que té bona pinta, m’agradaria anar-hi a veure que s’hi cou. A més, em faria il•lusió veure tot allò, la Universitat i la ciutat ...

Jefa
Ui, no et pensis, vaig estar l’any passat i tot eren metges, estudis d’intervenció, epidemiològics... res de molecular o de lo nostre. La veritat, no val la pena.

Jo
Vaja, llàstima, un altre cop serà.

5 mesos després. passadís. Tarda

Em creuo amb la meva jefa. Ella arrossega una petita maleta de mà

Jefa
Ah, ara que et trobo, demà no hi seré, ni demà passat ... ni l’altre.

Jo
Osti, a on marxes?

Jefa
A un congrés a Oxford, ja t’explicaré que tal. Marxo que perdo el tren!

Fa 2 dies. Interior Pub. Nit

Li explico ho anterior a l’Stefan de Nova Zelanda, un company de departament, mentre prenem unes pintes

Stefan
What a bastard!

Buscant els secrets de l'eterna joventut

La veritat, no sé que pensaria si un bon dia se m’apropés algú i em preguntés “Vols viure eternament?” Segurament li diria que no, deu ser un pal enorme. Però si s’apropés algú i em preguntés “Vols no envellir?” llavors m’ho pensaria seriosament. Sí, ja sé que hi ha tot allò de “ La arruga es bella” o “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”, però, sincerament, la arruga ben posada pot ser bella, però més bella és la turgència. I això del diablo, bé, sap més per haver viscut més temps i haver guanyat experiència, però no pas per tindre problemes de pròstata, estar mig sordo i haver de dissenyar un pla d’atac cada cop que ha de baixar l’escala de davant de casa. Deixant de banda la vida eterna, el no envellir seria tot un punt.

Perquè envellim? De fet, no hi ha cap raó pràctica des del punt de vista de la natura. Si visquéssim eternament seria un problema, ja que superpoblaríem el planeta en poques generacions i acabaríem per col•lapsar l’ordre natural en uns pocs centenars d’anys. Llavors, morir és necessari i sostenible (com diria un de ICV). Però realment cal envellir? És necessari? Aporta alguna avantatja evolutiva? No podríem morir amb 60-70 anys sense haver de patir el que la vellesa suposa?.

Per entendre-ho cal fer-nos una altra pregunta: Perquè estem aquí? Tots ho sabem, el nostre objectiu únic des de que naixem és transferir la nostra dotació genètica, reproduir-nos. Quina és la finalitat d’això? No ho sé, a cas hi ha algun premi per l’espècie que arribi més lluny transferint els seus gens? Formem part d’una competició de resistència sense saber-ho? Massa preguntes.

Però el cert és que tot ésser viu del planeta està aquí amb l’objectiu de reproduir-se. De fet, què és un home? Un home és un penis i dos testicles que pengen rodejats de tota una parafernàlia (resta del cos) que assegura la supervivència de l’aparell reproductiu fins a una edat fèrtil. Res més. Això a tu, si ets home, no et ve de nou, les dones ens ho recorden constantment: “Només penses amb la polla!” És clar, senyora, he vingut al món per fecundar-la. Elles diuen molt (i nosaltres els hi hem de riure la gràcia si no volem ser titllats de masclistes) però hi ha una cosa que deuen ignorar, i és que elles no són més que una vagina, matriu, unes trompes de fal•lopi amb els respectius òvuls, tot rodejat d’una parafernàlia (resta del cos) destinada a la supervivència de l’aparell reproductiu fins a edat fèrtil.

Foto: representació artística de l'autèntica naturalesa de l'home

Edat fèrtil, vet aquí el rovell de l’ou (mai millor dit), la paraula clau. I és que un cop hem transmès els nostres gens, res més importa. Quan ja ens hem reproduït, ja no fem cap servei. A partir d’aquest moment, la natura s’oblida de nosaltres i ens deixa a mans dels radicals lliures que ens comencen a oxidar, a poc a poc, ens arruguen i ens putejen.

Però un moment. Si són els radicals lliures la causa de tot, perquè dimonis hi ha tan pocs estudis que hagin demostrat feacenment una relació entre el dany oxidatiu i la disfunció cel•lular que porta a l’envelliment? Que l'oxidació hi té a veure és cert, però calen més actors en aquesta pel•lícula per poder explicar tota l’historia. I aquests actors sembla que són gens (per variar).

La revista Cell publica un treball de científics de la Stanford University i la University of Colorado at Boulder en el que es van estudiar les diferències entre nemàtodes (cucs) joves i altres vells. Es van trobar fins a 1000 gens que s’expressen de forma diferent a la joventut respecte la vellesa. Però el més interessant és que tots aquests 1000 estan controlats per només tres, anomenats ETL-3, ETL-5 i ETL-6. i que codifiquen factors de transcripció: proteïnes que actuen com a interruptors, engegant o apagant l’expressió de gens. El curiós del cas és que aquests 3 gens es troben controlats per insulina, i ja sabem que els nivells d’insulina es controlen per l’ingesta (per la glucosa que ingerim, més aviat). Això es troba en la mateixa línia que diferents estudis que apunten a la restricció calòrica com una forma d’augmentar el temps de vida. I, t’enrecordes del post de la nutrigenòmica?, quan et deia que els nutrients que ingerim cada dia normalment modulen l’expressió dels nostres gens? Doncs resulta que la Quercetina, un compost contingut als vegetals, és capaç de mimetitzar els efectes de la restricció calòrica, fent un “reset” dels gens ETL-3, ETL-5 i ETL-6 als nivells que presenten els organismes més joves.

D’aquesta manera, coneixent aquests mecanismes genètics i genòmics implicats en l’envelliment, s’obren tot un munt de possibilitats i vies encara per explorar cap a l’eradicació de la vellesa i l’augment del nostre temps de vida. Quant de temps podrem viure al futur? Ni tu ni jo ens ho podem arribar a imaginar. Arribarà un dia en que la vellesa es pugui tractar com es tracta avui un refredat? Segurament.

Només una darrera reflexió. Segons aquest estudi, resulta que portem programada la vellesa a nivell genètic, la vellesa doncs no és només una coincidència. No envellim perquè ja haguem complert el nostre objectiu i el que ens passi a continuació no importi, sinó que forma part del nostre programa. Quin objectiu té doncs fer-se vell? Serà que al cap i a la fi sí que ens aporta un avantatge evolutiu? Quin deu ser?

contadors d'històries

Després de prendre’m un café ben carregat al coffe break per despejar-me del tostón que va suposar la darrera ponència de la sessió de la tarda, varem entrar al lecture room number 2, dedicat als grans esdeveniments. No hi havia estat mai encara a aquella sala de conferències i posar-hi els peus em va deixar esglaiat, és enorme, amb seients disposats com a un anfiteatre, elevant-se metres i metres fins que, al fons de l'inmens espai, gairebé toquen el sostre alt i folrat de fusta. Al davant, el luxós atril sota una pantalla enorme on es projectaria el Powerpoint que acompanyava les paraules del ponent.

Estàvem a punt d’assistir a la 28ª ponència Sherrington. El Dr Sherrington és (era) un premi Novel sortit de la Universitat de Liverpool, un fisiòleg que ara dona nom a l’edifici principal de Biomedical Sciences i a qui es rendeix tribut (o culte) dedicant-li una ponència cada any. El ponent d’aquest any era en Katsuhiko Nikoshiva, una autèntica eminència, descobridor del receptor de IP3 (inosytol 3 phosphate Receptor) i que sembla abonat a publicar en revistes com Science, Nature o Cell. Ha dedicat la seva vida a l’estudi d’aquesta proteïna, així com les seves implicacions en diferents malalties i processos fisiològics.

Amb tots vostés, el Dr Katsuhiko Mikoshiva

Després de la correctíssima presentació del Dr Nikoshiva per part del vice-degà de recerca i la cap de Fisiologia, la sala va esclatar en una ovació per rebre al mestre. I un japonés petit, més calb que a la foto però amb el mateix semblant càlid, s’aixecà i es dirigí cap a l’atril. Enmig dels aplaudiments es va parar uns segons per saludar al públic amb una reverència a l’estil japonès. Amb calma, va començar la seva exposició amb un accent entranyable, em semblava un híbrid entre mestre Ioda i el professor de Karate Kid.

Ompliria línies i línies només resumint tot el que va explicar. Va ser al•lucinant. Però no només el que explicava sinó com ho explicava. Com a mi m’agrada. Com aquell que explica una història que no té res a veure amb ciència o amb complicats dissenys experimentals. El Dr Nikoshiva estava exultant, s’emocionava, “Aquest descobriment va ser al•lucinant!” deia de tant en tant explicant els resultats d’un experiment genial. Em vaig sentir com un nen petit escoltant embadalit un conte de mags i fades. Només va haver-hi un moment en el que vaig despistar-me, va ser quan, amb una frase, una miserable frase, va donar explicació a un fet que feia anys que no entenia malgrat haver-ho estudiat durant la carrera i haver-li donat voltes vàries vegades. Una frase. La vaig gravar a la memòria i vaig tornar a deixar-me endur pel Katsuhiko Nikoshiva. Aquell petit japonès es movia a dalt i a baix mentre parlava, em feia riure o em mantenia en tensió a voluntat. Com és possible? Parlava de ciència, pura i dura, de resultats objectius i imparcials però alhora transmetia, em feia sentir, com quan una pel•lícula o un bon llibre et transporta al misteri, al suspens o a l’eufòria. Hi ha gent nascuda per això, deuen ser pocs, però divendres vaig tindre la sort de topar-me amb un d’aquests personatges que et retornen a l'infantesa amb la seva il•lusió, amb un d’aquests únics i irrepetibles contadors d’històries.

quant més conservadors, més cagats

Què fa que uns siguin tan de dretes i altres tan d’esquerres? Hi ha alguna explicació a la gran diversitat d’opinions sobre política i afers socials que s’estén a la nostra societat? Com deia el savi “La opinión es como el culo, todo el mundo tiene uno”.

Però és possible que les opinions o la tendència política estiguin condicionades per la biologia de la persona?

Per donar llum a aquesta qüestió transcendental, investigadors dirigits per Douglas Oxley, de la Universitat de Nebraska, van dur a terme un experiment. Després de fer consultes telefòniques, els investigadors van cridar a 46 persones seleccionades a les que van sotmetre a qüestionaris on se’ls demanava l’opinió sobre diferents qüestions polítiques i socials. Més tard, es va sotmetre als participants a una sèrie de tests on es va avaluar de forma objectiva la seva tendència a ser espantats. Per fer-ho, es van mesurar les reaccions fisiològiques dels voluntaris a estímuls com imatges desagradables o sorolls forts i sobtats. Els resultats són concloents: Aquells amb idees més conservadores, defensors de la guerra de l’Irak i patriotes són els que van resultar més espantadissos, mentre que els més liberals, defensors de l’ajuda al tercer món i del control de les armes i pacifistes van mostrar més resistència a ser espantats.

Si no t’ho creus només cal que consultis l’article original a la revista Science. També hi ha la noticia en espanyol a El País.

Ara resulta que aquests patriotes de tota la vida, els rancis i intransigents que sempre han anat per la vida de machotes són en realitat els més cagats. Com deia el savi d’abans “Dime de que presumes y te diré de que careces”.


Però, de fet, no sé perquè em sorprenc, el mestre Ioda ja ens ho va dir:


"El miedo es el camino al lado oscuro. El miedo lleva al odio, el odio lleva a la ira, la ira lleva al sufrimiento. Percibo mucho miedo en ti."

P.D Com estimo la ciència Muah ha ha ha ha haaaa

de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys

Els humans acostumem a menysprear l'intel•ligència d’altres animals. Ens tenim cregut que som l’únic animal racional i amb habilitats intel•lectuals. Això és simptomàtic del nostre egoisme i antropocentrisme. Quan ens varem posar a divagar sobre la natura de l’univers, el primer que varem fer va ser posar-nos al centre de tot plegat. Quan va néixer el cristianisme, de seguida ens varem situar com els nens mimats de Déu, fent la resta d’éssers mers figurants d'un món fet per a nosaltres. Avui en dia no hem canviat tant, i som tan però tan antropocèntrics que continuem veient a les antigues civilitzacions com a grups de gent vestida amb taparrabos i fotent-se d'òsties a diestro i siniestro amb espases i llances o, en el millor dels casos, com un grup de bohemis vestits amb túnica que es passaven el dia filosofant. Ah, i de passada van inventar la democràcia

Però de totes les civilitzacions que han patit aquest menyspreu, la que s’endú el premi gordosón les americanes. Desconeixem per complert què s'hi coia a sudamèrica abans de que els Espanyolshi arribessini ho arrasessintot, i els únics testimonis en forma de gegantines construccions en pedra han donat poques pistes, però són indicatius de societats que van anar més enllà del que ens imaginem.

Sudamèrica ens ha reservat fins fa poc un dels seus millors secrets amagat dins l’Amazonia. A finals del mes passat es publicava a science la troballa del que haurien estat diferents ciutats emplaçades a on ara no hi ha més que jungla Brasilera, a la zona del Xingu Alt . Amb muralles, carreteres per connectar-les i un disseny urbanístic que poc té a envejar al grec o al romà, que comprèn places centrals amb finalitats similars als fòrums romans. Aquests assentaments començaren a existir fa uns 1500 anys i van perdurar fins l’arribada dels Espanyols, gràcies a un desenvolupament S-O-S-T-E-N-I-B-L-E. La població d'una d'aquestes urbes s'ha estimat entre 800 i 1000 habitants, però sumant-hi petits pobles satèl·lits es podria arribar a nuclis de població d'uns 2500 habitants, gens menyspreable si es compara amb les ciutats gregues o romanes. I resulta que sempre hem pensat que, a l’Amazones, els homes mai han deixat de ser tribus primitives.

Treiem-nos la disfressa d'Indiana Jones, agafem l’avió i marxem de l’Amazones, viatgem cap a Grècia, al museu nacional d’arqueologia d’Atenes. A una de les seves vitrines ens trobarem amb el mecanisme d’Antikythera (Per veure un vídeo del Nature, clica aquí). La seva història es remunta 2100 anys a la història, quan el vaixell que el transportava va naufragar. Les restes van ser trobades per bussejadors al 1901 i, des de llavors, els seus engranatges han estat estudiats per diferents investigadors. Es tracta d’un complex mecanisme a mode de rellotge que portava el control de dos calendaris diferents, els cicles lunars i, fins i tot, els jocs olímpics. El fet de que estigués malmès i incomplert deixa obert a la imaginació què més podia fer aquell mecanisme. Tindria interfície d’algun tipus? Seria un proto-ordinador?. Siguem raonables, els antics, per molt antics que fossin, tenien les mateixes habilitats intel·lectuals que nosaltres.Perquè sens deu fer tan difícil imaginar que aquesta gent hagi tingut idees o coneixements similars als nostres abans que nosaltres? Per exemple... no sé ... l’electricitat. Que no?

Tornem a fer un salt en l’espai i el temps (sense causar cap paradoja espacio-temporal, siusplau!). I anem a la riba del riu Eufrates, a prop de Bagdad. Al 1938, un arqueòleg alemany anomenat Wilhelm es va fixar en una estranya àmfora de fang que data entre el 248 a.c i el 226 d.c. (sí, val, peazo error que té la datació, però és el que hi ha). Al seu interior contenia una barra metàl·lica que semblava haver estat exposada a l’acció d’un àcid. El muntatge recordava molt, massa, al disseny d’una pila elèctrica. I ho és, funciona i pot generar una corrent de fins a 0.87 V. La seva utilitat encara no està del tot establerta, però es creu que podria haver estat destinat a fer recobriments metàl·lics ornamentals mitjançant electrolisis. Després diuen els llibres d’història que la primera aplicació pràctica de l’electricitat es va fer al 1833 amb el telègraf de Samuel Morse (pi pi piiiip pip).

Què quedarà per descobrir soterrat sota la sorra d’algun lloc no tan llunyà? Si el que s'ha trobat fins ara és només un vell i ínfim testimoni del que va ser el món antic, fins a on arribaven els coneixements d'aquelles civilitzacions? Què pensaran els humans del futur quan, d’aquí a 2000 anys, trobin a Europa les restes d’una antiga civilització que es va extingir degut a la fallida d’un sistema capitalista agònic i antropofàgic, acompanyat d’un canvi climàtic “d’orígen desconegut”? T’imagines que troben aquest blog? Ufffff

Algú ha vist un forat negre per aquí?

Hola. Hola. sí sí. probando. nnnnnnno nnnnnnnno. ehemm. Bé, doncs sembla que el món segueix com estava, fet una meeeerda però com estava. El que vol dir que el LHC no era la fi del planeta.

Avui estic gos i només et porto un parell d'actualitzacions de dos posts anteriors. En primer lloc el de viure dins la cèl·lula. El Santi (gràcies dear colleague) va deixar un últim comentari on donava la direcció del vídeo íntegre, a on una veu en off ens narra tots els processos i explica el significat de les imatges que es veuen. De fet s'ha de reconèixer que el vídeo del post original era molt més "poètic", amb aquella música i les imatges més espectaculars. En aquest altre vídeo, fet amb finalitats didàctiques, podràs trobar explicacions detallades, tot i que pugui perdre encant.

La segona actualització fa referència al post un dia per la història, referent al LHC. Un dels objectius d'aquest experiment és trobar (al menys intentar-ho) el Bossó de Higgs, una partícula subatòmica sense la qual és impossible sostindre els fonaments de la física actual. Aquesta partícula és l'encarregada de donar massa a les demés partícules, d'aquí la seva importància. Sí, ho sé, sembla complicat ... perquè ho és, coi, perquè ho és. Però l'altre dia vaig llegir un article a on s'explica molt bé. Parteix de la paràbola que, al 1993, el físic David Miller va fer servir per explicar-li al ministre Britànic de ciència, William Waldegrave, què era això del Bossó de Higgs i perquè el govern Anglès havia de continuar finançant els experiments. La paràbola és aquesta:

"La sala de reuniones del partido tory está llena de militantes que charlan tranquilamente cuando, de pronto, la señora Thatcher entra por la puerta. A medida que Thatcher camina por la habitación, los militantes más cercanos forman corrillos a su alrededor y, en consecuencia, dificultan el movimiento de su líder."

La Tatcher seria una partícula i els militants serien Bossons de Higgs. L'acumulació de Bossons seria la responsable de donar massa a la Tatcher ... bé, no continuaré que encara la liaré més. Si tens interès per saber què és el Bossó de Higgs (que avui és tan cool i tan posh com saber què és un iPhone) et recomano que li facis una ullada clicant aquí

Una abraçada

(P.D. Les col·lisions a LHC no començaran fins a l'Octubre, el que vol dir que el món encara pot petar)

una senyera, un poble, un estat

el viatge més extraordinari de tots els temps

No, no pateixis, no penso parlar de les meves vacances, t’ho juro. Avui et vull parlar d’un viatge transcendent, del viatge més increïble que ha fet mai l’espècie humana. Va començar fa 60000 anys i va durar desenes de milers d’anys. Un viatge en el que homes i dones corrents van creuar continents, travessar muntanyes i es van enfrontar a totes les forces conegudes de la natura.

I es que fa 60000 anys, l’espècie humana habitava les càlides terres de l’Àfrica interior, animalets insignificants amb tot un planeta per descobrir. No se sap perquè, però un bon dia un grup d’humans va decidir marxar, potser era la necessitat de més recursos, aliments? Potser era la felera exploradora d’alguns que els va convertir en nòmades? (...). No es sap, però el cert és que van creuar l’estret de Bab el Mandeb amb petits bots, travessant el mar roig i arribant a les costes de l’oceà índic. I a partir de llavors, fa uns 50000 anys que uns quants van decidir continuar explorant, arribant a la Índia i d’aquí fins a Austràlia. Fins i tot alguns van arribar a creuar l’estret de Bering, poblant Nord-Amèrica. Uns altres van partir fa 45000 anys cap al nord, cap a terres Europees, i en els següents 20000 anys tot de grups van anar escindint-se de l’original, poblant diferents parts d’Europa i Àsia. I un d’aquests grups més joves, fa 20000 anys que va aventurar-se-se per les fredes terres del nord de l’Àsia i fa 10000 anys va creuar cap a Amèrica, poblant tot el continent.

Figura 1: mapa de les diferents rutes migratòries dels humans durant els darrers 60000 anys

Com es pot saber tot això? Fixa’t en el mapa anterior, els noms M45 o M130 no són noms d’autopistes, ni tan sols els noms de les rutes que van seguir aquells humans. Són noms de marcadors genètics. I és que els canvis que pateixen els nostres gens poden perdurar en el temps com fòssils entre la roca. I revelar-nos tota la seva història al cap de molts i molts ... però molts anys.

Entre tu i jo el 99.9 % del nostre genoma és idèntic. Però queda un 0.1% que ens diferencia, permetent-nos classificar individus, fins i tot identificar-los entre centenars, que dic centenars, milers, que dic milers, mil•lions, perquè aquest 0.1% és el que ens fa únics a tu i a mi (i menys mal que ens fa únics, imagina’t dos com tu voltant pels puestos ... buf!). Sabent això, es poden utilitzar aquestes diferències entre individus com a marcadors genètics i aconseguir classificar diverses poblacions en funció del seu perfil genètic. Però, a més, és possible identificar en quin moment en el temps va aparèixer un marcador, fent possible seguir-lo en el temps i en l’espai mitjançant diferents eines estadístiques. És d’aquesta manera com s’ha pogut establir el mapa de les migracions humanes.

No obstant, aquest mapa ha estat realitzat amb informació proporcionada únicament pel cromosoma Y, però les tècniques actuals permeten analitzar marcadors repartits per tot el genoma, el que farà augmentar sens dubte l’exactitud de les rutes migratòries que ha seguit la humanitat al llarg del temps, així com la seva temporització. De fet, un dels darrers estudis ha estat fet amb 500000 marcadors analitzats en 1000 individus de 51 poblacions diferents. El resultat (el que es sap de moment) el pots veure a la següent figura, que en sí mateixa és un document molt revelador:


Fixa’t en el requadre petit de l’esquerra, es veu clarament com la diversitat genètica (dels humans) a Àfrica (Addis Ababa) és enorme, mentre que a Tierra de Fuego és el punt amb menys diversitat del planeta. És lògic si tenim en compte que fa molt més temps que hi ha humans a Àfrica, mentre que Sud Amèrica va ser colonitzat fa molt poc temps.

El dendograma de la dreta també és força aclaridor. Si no has vist mai un arbre d’aquest tipus, pots preguntar al Pere, al Santi o a l’Albertinho que t'ho explicaran la mar de bé (i els sobra temps ;-)). Però si vols et faig cinc cèntims barroerament (arriscant-me a que em fotin de collejas per inculte "filogenètic"). De fet, el que és interessant és veure la longitud de les línies horitzontals que assenyalen cada grup estudiat (bascos entre ells). La longitud representa, a escala, el “temps de vida genètic” que te aquell grup. És interessant fixar-se també com uns grups provenen d'uns altres, trobant-se l'ancestre comú de tots, o aquell que podriem considerar com "el primer grup humà", a l'Àfrica. D'aquesta manera es corrobora l’evident origen Africà de la humanitat, postulat amb anterioritat per diferents proves arqueològiques i antropològiques.

Però tot això no ha fet més que començar. I és que les eines que ens proporciona la genètica ens permetran resoldre qüestions insalvables per altres disciplines científiques. Per això s’espera que en els següents mesos sorgeixin pistes que ajudin a revelar grans qüestions sobre l’origen de la humanitat actual, com ara si el H. Sapiens va arribar a creuar-se amb altres homínids que haurien evolucionat fora d’Àfrica, com l’homo erectus. Provenim tots d’un grup homogeni d’homes primigenis o ens hem anat creuant amb diferents tipus d’homínids fins arribar a tindre l’herència genètica actual? De moment les proves apunten cap a la segona possibilitat...

Font: Scientific American

Si vols saber més: La National Geographic Society manté The Genographic Project, on es recullen les dades aportades per diferents estudis genètics sobre les migracions humanes.

si tenes blog, sos un pelotudo

Us deixo el que he vist a mikelnai's blog ... No te desperdici !. L'iluminat es diu Jose Pablo Freinman, escriptor guionista, filòsof... ... ... i psicòleg si et descuides. Però sobretot sobretot sobraaaaaaat

Un dia per la història

El 10 de Setembre del 2008 segurament serà un dia normal per la majoria de nosaltres, un dia d’aquests dels de cada dia. Però quan estiguis fent el ronso al llit després d’apagar el despertador, o fent el cafè al bar de la cantonada, o parat al semàfor darrera el volant fent burilles, o rascant-te els pebrpiiiiiiip ots mentre fas veure que treballes, para un segon i pensa que justament en aquell moment estàs vivint un fet històric. Per sempre més, el 10 de Setembre del 2008 serà el dia en que es va posar en marxa el Gran Col•lisionador de Hadrons (LHC per les seves sigles en anglès). Es tracta de l’accelerador de partícules més gran que s’hagi fet mai, ha costat 20 anys de feina i s’han invertit 7000 milions d’Euros. I tot això per què? Doncs ni més ni menys que per agafar dos protons i fer-los xocar ... ... ...

The grrrrreat experrrriment!

Dit així no sona massa històric, i molt menys èpic. Però el cert és que l’energia que es generi en el moment del xoc serà de la mateixa magnitud que la de les partícules que xocaven justament després del Big Bang. Es tracta d’un experiment dissenyat per resoldre els grans dubtes que la física ha plantejat des dels seus inicis fins avui, descobrir partícules subatòmiques que només han estat concebudes a la imaginació d’alguns físics gràcies a càlculs i teories utilitzades durant els darrers 40 anys ... que també es posaran a prova en aquest gran experiment. Es tracta de treure el nas pel mateix origen de l’univers.i comprovar si les teories vigents són vàlides o no. Però jo d'això no en tinc ni idea, així que us recomano el blog del Pere Estupinyà (Bioquímic i Químic URV) que ens remet , al seu torn, a un escrit d’en Gonzalo Merino que recomano a tothom que vulgui saber una mica més sobre el LHC per la seva senzillesa i claredat.

Però ... hi ha una petita anècdota al voltant del LHC i el 10 de Setembre. Res greu, és com una broma, com aquell vell acudit ... SERÀ LA FI DEL MÓN!!!!. Resulta que un parell d’il•luminats, científics ells, han posat una denúncia a un tribunal de Hawai per evitar que es posi en marxa el LHC. La raó? Segons ells, existeix un 75% de possibilitats de que aqest gran experiment generi un forat negre que engoleixi la terra. Evidentment, el CERN ja ha avisat de que no passa res, que el LHC és totalment inofensiu... Que es poden generar forats negres, sí, però tan petits que col•lapsaran en qüestió de fraccions de segon. Així que tots tranquils i a continuar a lo nostre.

Serà un dia històric ... però, collons, tampoc s’acaba el món!.

bittersweet

Un dia els txelos d'Apocalyptica es van trobar amb el Lauri Ylönen, cantant de The Rasmus i en Ville Hermanni Valo, cantant de HIM. I van començar a tocar una cançó amargdolça. I des de llavors no me la puc treure del cap, perquè és tan amarga i tan dolça com la vida

històries macroscòpiques de coses microscòpiques

(Atenció: pren-t'ho amb calma)







I. l’Ego








Va ser mentre empaquetava el seu genoma en una estructura de cromatina i l’embolcallava amb una membrana nova de trinca quan va començar a prendre consciència del seu recent naixement i nova existència. Va intuir que s’havia d’ancorar a la superfície sota seu: un paisatge infinit i monòton de poliestirè esterilitzat amb radiacions gamma. Així que va escupir els seus fil·laments de tripsinògen i es va aferrar tot el que va poder al terra amb olor de plàstic, no volia quedar surant a la deriva dins el medi líquid que ho recobria tot i que li proporcionava diòxid de carboni i aliments. I un cop acabada la mitosis, i ja ben ancorada al poliestirè, va mirar cap a l’esquerra i la va veure per primer cop, allà estava la seva bessona-mare, aquella de qui havia nascut. Va ser una trobada molt emotiva. Ambdues cèl·lules es van abraçar mitjançant un munt de proteïnes d’adhesió intracel·lulars llefiscoses i globulars i es van fer petons proteïcs amb els receptors de membrana. Després va conèixer a les seves germanes-clons, totes ben apretades al seu voltant, i les va saludar. Quan es va fixar amb més deteniment en elles amb prou feines va poder aguantar-se el riure en pensar “Pobretes, ja se n’adonen que són totes iguals?”.








II. Sobre Deus i religions








Unes hores després de néixer, quan ja era una adulta amb tots els drets i obligacions que te una cèl·lula cultivada in vitro, va tindre una de les màximes revelacions que una cèl·lula pot tindre. Va ser de cop, una llum intensíssima la va il·luminar, a ella i a altres cèl·lules del voltant. De seguida va notar una escalfor especial que l’envolcallava. La resta de germanes-clons van començar a murmurar, un murmuri que va anar creixent fins convertir-se en clam “És ell!!” deien unes. “És la llum del senyor!!” deien altres. I podia sentir tot de citoquines d’excitació que suraven amunt i avall, saturant els seus receptors de plaer i joia. “Alabat sigui el senyor que ens il·lumina!” se sentia de més enllà.





Però ella no tenia ni idea de què estava passant, i ho va preguntar a la seva bessona-mare. “És Deu” li va contestar “Deu nostru senyor omnipresent que ens mira a través del microscopi. Ell és el creador de tot”. La nouvinguda va dubtar per uns segons “Ell m’ha creat?” va preguntar a la seva bessona-mare. “No, capçot! Tu vas nèixer per mitosi, com tothom. Però és a ell a qui deus l’existència”. Aquestes paraules encara la van confondre més. “I com pot ser això?”. La seva bessona-mare la va mirar amb ulls tendres de rafts lipídics. “Petita...” li va dir amb veu dolça com la dextrosa “Ell va crear a la cèl·lula a imatge i semblança seva”. Ara començava a entendre-ho “Vols dir que ell també és petit, rodó i amb capes diferenciades ... nucli, citoplasma ...” va preguntar. “Exacte!. I és pare, vesícula i esperit sant alhora ... la santa trinitat”. Això ja no ho va entendre, però va pensar que ja ho comprendria més endavant.





Va mirar cap a dalt, allà estava, la llum del creador, il·luminant-la a ella com si d’una escollida es tractés. Va dirigir-se a la seva bessona-mare de nou “I com va ser que Deu nostru senyor va crear a la cèl·lula?”. La bessona-mare va rodejar-la amb un tendre filament de proteïna d’adhesió VCAM. “Veuràs bessona-filla, fa molt i molt, però que molt de temps ... “ La petita va interrompre “Quant de temps?”. La bessona-mare va fer aquell gest de fer molt de temps “Gairebé deu fer un mes”. Allò la va esglaiar, tant feia que existia la seva espècie? “Doncs fa un mes, Deu nostru senyor va apretar el botó del microscopi i va dir Que es faci la llum. I la llum es va fer. Després, en 6 minuts va fer un medi de nutrients, posant-hi glucosa, aminoàcids, sèrum i penicilina. I al setè minut va descansar. I després amb uns quants sucres va crear DNA i amb unes amines va fer aminoàcids amb els que va construir proteïnes i ho va embolcallar tot amb colesterol i fosfolípids ... Creant així la cèl·lula original”. Ella estava bocabadada, per primer cop des de que va néixer va entendre quin era el seu origen, tot i que encara li quedava una pregunta vital per ser contestada. “Però, per què ens va fer?”. La bessona-mare, dibuixant un somriure a la membrana plasmàtica li va contestar “ Creixeu i reproduius ... aquesta és la vostra finalitat, va dir el senyor”. La petita cèl·lula es va mirar a la seva bessona-mare "I com ho saps tot això tu?". "Aiii petita... Això és dogma de fe, és així per que així ens ho ha revelat el mateix senyor".




Ara sí, ja ho entenia tot, no podia ser més senzill. Havia posat remei a les seves preguntes, havia alleugerit aquella càrrega vital que arrossegava des del naixement, ara sabia qui era i per què estava allà, no li calia res més, i que fàcil havia estat. El senyor l’havia creat i el senyor tindria cura d’ella. I ella estaria allà a disposició de la voluntat del senyor, al igual que les seves germanes-clons i la seva bessona-mare, Què seria d’ella? Doncs el que el senyor vulgui que sigui, res més senzill, tenia la vida solventada. I estaria disposada a posar la seva vida a mans del senyor? Per suposat, com no deixar la seva gomositat a les mans de l’ésser perfecte, de d’intel·lecte superior creador de tot, benèvol i compassiu amb les seves filles.








Agraïdes per la visita del seu Deu, convençudes que nostrusenyor les protegiria i donaria sentit a les seves vides, van iniciar plegades una pregària per donar-li les gràcies “Pare nostre que esteu darrera l’objectiu de 40X, sigui santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el seu medi de cultiu. Facis la vostra voluntat així a l’incubador com es fa al laboratori. La glucosa nostra de cada dia, doneu-nos senyor el dia d’avui. I perdoneu les nostres emanacions àcides així com nosaltres perdonem. No permeteu que nosaltres caiguem en l’apoptosis ans deslliureu-nos de qualsevol micoplasma. Ameeeevaaa”.








III. Deu nostrusenyor










Al món macroscòpic, la Fiona, coneguda com a “Deu nostru senyor”, mirava pel microscopi l’estat de les cèl·lules que feia temps cultivava en un flascó de 75 centímetres quadrats, però malgrat tindre els ulls posats sobre aquelles informes i gomoses partícules, el seu cap només pensava en les vacances que començaria al dia següent. Per fi es podia lliurar de les cèl·lules que havia de mantindre i supervisar cada dia. Va agafar el pot de lleixiu, un rajolinet i totes estarien mortes, s’havia acabat l’esclavisme, haver d’anar al laboratori dissabtes i diumenges per canviar el medi de cultiu, passar-les de placa en placa per fer-hi experiments, controlar que no hi haguessin infeccions o que no creixessin massa o massa poc... “ Totes mortes i visca les vacances!” pensava “I quan torni, bronzejada i relaxada, treuré més cèl·lules de les que conservo en nitrogen líquid i tornarem a començar... però de moment ... aquestes mortes i a la brossa i jo a preparar les maletes!”. Va treure el tap del pot de lleixiu.

i Groenlàndia va parlar

Durant l'Agost, científics de la Ohio State University informaven de dos trencaments enormes a les glaceres de Groenlàndia. Entre el 10 i el 24 de Juliol es va desprende de la glacera Petermann un bocí de 29 kilòmetres quadrats (diga-li bocí diga-li peaaaacho de mazacote on the rocks) i si la fractura continua, es podria arribar a despendre una superfície de 160 kilòmetres quadrats. Per altra banda, s’està monitoritzant la branca nord de la glacera Jacobshavn que sembla que s’està esquerdant.

Groenlàndia, aquest reservori de gel continental de l’hemisferi nord, no trigarà massa a lliurar tot el seu volum d’aigua a l’oceà. Que el pol nord s’està escalfant ja no ho nega ningú, però que aquest escalfament és d’origen antropogènic encara és motiu de discussió: És l’home el causant del trencament (o fusió) de la placa de gel de Groenlàndia o pel contrari ens trobem davant un procés climàtic natural?.

Per poder respondre aquestes preguntes en primer lloc ens caldria conèixer la història de Groenlàndia. Difícil, sí, però no impossible donat que la història de la terra queda impregnada als diferents estrats geològics. Només cal saber llegir-los. Es creu que el gel a Groenlàndia no va arribar fins fa (només) 3 milions d’anys. Fins aquell moment aquesta massa de terra es trobava coberta de vegetació. Sabent això, si esbrinem per què Groenlàndia es va gelar de cop fa 3 milions d’anys, podrem trobar una resposta a per què el gel està marxant avui.

Hi ha diverses hipòtesis per explicar la glaciació de Groenlàndia. Es parla per una banda del final d’un El Niño que s’hauria mantingut permanentment fins que fa 3 milions d’anys va acabar-se, permetent llavors la glaciació. També s’hipotetitza amb el tancament físic de l’istme de Panamà, que hauria canviat les corrents oceàniques, deixant-les tal i com les coneixem avui. Una altra hipòtesi parla del canvi tectònic de la plataforma de Groenlàndia, que l’hauria desplaçat cap a zones més fredes. I una altra explicació seria un canvi d’òrbita de la Terra. Hi ha una altra d’hipòtesis, diu que fa 3 milions d’anys els nivells de CO2 atmosfèric van caure en picat, les temperatures van baixar i això va suposar l’inici de la glaciació del pol nord.

Per aportar una mica de llum sobre tot aquest maremàgnum d'hipòtesis, en Daniel J. Lunt, Gavin L. Foster, Alan M. Haywood i Emma J. Stone ,de les Universitats de Bristol i Leeds, publiquen al número d’agost de Nature un estudi en el que acoblen un model matemàtic dels processos atmosfèrics i la circulació oceànica global a un model de la capa de gel de Groenlàndia. Armats amb tot aquest arsenal de matemàtiques i computació, s'han plantejat si és possible determinar quina d'aquestes hipòtesis és la correcta. Què va ocasionar la glaciació de Groenlandia fa 3 milions d’anys?

Figura 1: Efecte modelat de les diferents hipòtesis sobre la placa de gel de Groenlàndia.

Fixa’t en l’esquema. Al centre (c) ens trobem l’estat de Groenlàndia just abans de la glaciació, és l’estat control, aquell que sabem que va existir (gràcies a registres fòssils). Com pots veure, tant el tancament de l’istme de Panamà com la finalització d’un hipotètic “El Niño permanent” portarien a una disminució de la placa de gel, enlloc d’augmentar-la. Un aixecament tectònic hauria augmentat la superficie gelada de Groenlàndia, però no fins al punt actual. Només una de les hipòtesis, la del CO2, dóna un resultat positiu, obtenint-se una placa de gel molt similar a l'actual. Així, segons aquest estudi, la placa de gel que recobreix Groenlàndia es va originar per un descens dramàtic dels nivells de CO2 atmosfèric.

Per tant, si ara estem augmentant els nivells de CO2, és lògic que es desfaci el gel del pol nord, no? Vet aquí una altra pista sobre l’orígen de l’escalfament del pol nord i el despreniment del gel de Groenlàndia.

Ara bé, cal tindre en compte que en aquest estudi s’han avaluat les hipòtesis actuals... però i si la causa real va ser una altra que no s’ha contemplat com a hipòtesis (encara)? En qualssevol cas, hi ha una pregunta que no ha estat resolta: Què va causar el descens dels nivells de CO2 que va propiciar la glaciació de Groenlàndia? Potser caldria prendre nota, no sigui cas que es pugui aplicar en un futur per corregir els nivells actuals d’aquest gas ...