terra negra

(de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys II)

Volem en l'espai fins a Sudamèrica i en el temps fins al segle XVI.

Quan Francisco de Orellana es va embarcar en l'expedició que al 1541 organitzava Gonzalo Pizarro a través dels Andes, mai s'hagués imaginat com d'injusta seria la història amb ell.

Un any després de l'inici d'aquella expedició, que tenia la missió de trobar el país de la canyella, Orellana, Pizarro i els seus homes es trobaven extenuats, derrotats pel fracàs, i van decidir construir un veler que els portés riu Coca avall. Temps després les provisions eren escasses i ja havien perdut 140 Espanyols dels 220 inicials i 3000 dels 4000 indis que els acompanyaven. Arribat aquest punt, Orellana va decidir continuar riu avall acompanyat d'una cinquantena d'homes per mirar de trobar provisions.

Va navegar durant 4800 kilòmetres, sent el primer Europeu en solcar les aigües d'un riu que ell mateix va batejar com a Amazones en ser atacats per una tribu de ferotges guerreres que li van recordar a les amazones de la mitologia grega. Quan va arribar a Cubagua, exhaust, es va embarcar cap a Espanya.

Un cop a la cort de Carlos I, Francisco de Orellana va explicar una història fantàstica sobre el que havia vist en la travessia d'aquell enorme riu. Parlà de ribes poblades per multituds d'indígenes, de magnífiques viandes, fruites i conreus. I de grans ciutats al vell mig de la selva, connectades per grans carreteres de molts metres d'amplada guanyades a la vegetació. Una gran civilització s'amagava sota l'espessor de l'amazonia.

Però quan els conqueridors van tornar a aquella zona no van poder trobar res del que l'Orellana havia descrit. I se'l va prendre per un boig fantasiós i exagerat amb ànsies de protagonisme.

I així quedà la seva història durant segles, fins als nostres dies. El que va dir aquell expedicionari no podia ser veritat, doncs no es va trobar ni la més mínima pista de ciutats o vies de comunicació. A més, l'assentament d'una gran civilització en aquelles contrades era impossible per la manca d'aliment. Pot semblar paradòxic, però malgrat ser una selva, la terra de l'amazonia és tremendament ingrata, "infèrtil" per qualsevol tipus de cultiu de consum, limitant-se l'explotació d'aquell sòl al conreu d'un escàs i insuficient número de vegetals.

Però, i si la història d'en Francisco Orellana fos veritat?.

No ha estat fins fa molt poc, quan aquest blog ja existia, que s'han trobat les restes d'una ciutat al cor de l'Amazones. Una ciutat que s'adapta sorprenentment a tot allò que va descriure l'expedicionari en els seus suposats deliris. Però una ciutat no fa civilització. I queda per resoldre el gran enigma: Com s'alimentava aquella gent si l'agricultura era impossible?. Caldria que disposessin d'una tecnologia revolucionària que permetés conrear aquell sòl. Com podria una simple "tribu" amazònica desenvolupar un coneixement que avui seria tota una revolució tecnològica i una solució al creixent problema de la manca de conreus? Doncs no es sap, però el tenien. Es diu Terra Negra.

La coneguda com a Terra Preta, terra negra en portuguès, és un tipus de terra molt especial, excepcionalment fèrtil i que es troba al llarg i ample de la conca de l'Amazones, però de forma discontinua, seguint patrons que recorden als dels assentaments humans. De fet, actualment l'origen més acceptat d'aquest sòl és l'antropogènic, doncs està formada de carbó vegetal, sòl natural, fragments d'objectes de ceràmica, desfetes orgàniques com residus vegetals, fems i espines de peix, i una varietat de microorganismes increïblement elevada.

De fet, la terra negra és com un petit ecosistema en sí mateixa, on la porositat del carbó vegetal reté els nutrients, aporta gran quantitat de carboni i afavoreix el creixement microbià, de forma que 6 mesos després de conrear-la, pot tornar a usar-se. Això contrasta amb els 8 o 10 anys que necessiten els sòls Amazònics per recuperar-se. Fins i tot es coneix un cas en el que aquesta terra ha estat sent conreada contínuament durant més de 40 anys per una població autòctona sense perdre la seva fertilitat. La dada més contundent, però, és que avui en dia la terra negra feta abans de l'arribada dels europeus a Amèrica continua sent igual de fèrtil que llavors.

La terra negra (dreta) comparada amb el sòl normal de l'amazonia (esquerra)

Com s'ho van fer els antics Amazònics per desenvolupar aquesta tecnologia encara es desconeix, així com la importància de cadascun dels seus components en el manteniment de la fertilitat. És important la presència de certs microorganismes? Quin és el paper de la ceràmica que s'hi troba? Quina és la procedència del carbó? Són un munt de misteris que encara resten per resoldre. És curiós, fins i tot sembla que la història ens vulgui donar una cruel lliçó, però potser la solució del major problema al que s'enfronten molts milions de persones avui en dia, el conreu de sols infèrtils, hauria estat en mans d'una antiga civilització exterminada fa segles per l'ànsia de poder dels conqueridors.

Més informació: Wikipedia, Blog del Juan José Ibáñez (CSIC-València)

de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys

Els humans acostumem a menysprear l'intel•ligència d’altres animals. Ens tenim cregut que som l’únic animal racional i amb habilitats intel•lectuals. Això és simptomàtic del nostre egoisme i antropocentrisme. Quan ens varem posar a divagar sobre la natura de l’univers, el primer que varem fer va ser posar-nos al centre de tot plegat. Quan va néixer el cristianisme, de seguida ens varem situar com els nens mimats de Déu, fent la resta d’éssers mers figurants d'un món fet per a nosaltres. Avui en dia no hem canviat tant, i som tan però tan antropocèntrics que continuem veient a les antigues civilitzacions com a grups de gent vestida amb taparrabos i fotent-se d'òsties a diestro i siniestro amb espases i llances o, en el millor dels casos, com un grup de bohemis vestits amb túnica que es passaven el dia filosofant. Ah, i de passada van inventar la democràcia

Però de totes les civilitzacions que han patit aquest menyspreu, la que s’endú el premi gordosón les americanes. Desconeixem per complert què s'hi coia a sudamèrica abans de que els Espanyolshi arribessini ho arrasessintot, i els únics testimonis en forma de gegantines construccions en pedra han donat poques pistes, però són indicatius de societats que van anar més enllà del que ens imaginem.

Sudamèrica ens ha reservat fins fa poc un dels seus millors secrets amagat dins l’Amazonia. A finals del mes passat es publicava a science la troballa del que haurien estat diferents ciutats emplaçades a on ara no hi ha més que jungla Brasilera, a la zona del Xingu Alt . Amb muralles, carreteres per connectar-les i un disseny urbanístic que poc té a envejar al grec o al romà, que comprèn places centrals amb finalitats similars als fòrums romans. Aquests assentaments començaren a existir fa uns 1500 anys i van perdurar fins l’arribada dels Espanyols, gràcies a un desenvolupament S-O-S-T-E-N-I-B-L-E. La població d'una d'aquestes urbes s'ha estimat entre 800 i 1000 habitants, però sumant-hi petits pobles satèl·lits es podria arribar a nuclis de població d'uns 2500 habitants, gens menyspreable si es compara amb les ciutats gregues o romanes. I resulta que sempre hem pensat que, a l’Amazones, els homes mai han deixat de ser tribus primitives.

Treiem-nos la disfressa d'Indiana Jones, agafem l’avió i marxem de l’Amazones, viatgem cap a Grècia, al museu nacional d’arqueologia d’Atenes. A una de les seves vitrines ens trobarem amb el mecanisme d’Antikythera (Per veure un vídeo del Nature, clica aquí). La seva història es remunta 2100 anys a la història, quan el vaixell que el transportava va naufragar. Les restes van ser trobades per bussejadors al 1901 i, des de llavors, els seus engranatges han estat estudiats per diferents investigadors. Es tracta d’un complex mecanisme a mode de rellotge que portava el control de dos calendaris diferents, els cicles lunars i, fins i tot, els jocs olímpics. El fet de que estigués malmès i incomplert deixa obert a la imaginació què més podia fer aquell mecanisme. Tindria interfície d’algun tipus? Seria un proto-ordinador?. Siguem raonables, els antics, per molt antics que fossin, tenien les mateixes habilitats intel·lectuals que nosaltres.Perquè sens deu fer tan difícil imaginar que aquesta gent hagi tingut idees o coneixements similars als nostres abans que nosaltres? Per exemple... no sé ... l’electricitat. Que no?

Tornem a fer un salt en l’espai i el temps (sense causar cap paradoja espacio-temporal, siusplau!). I anem a la riba del riu Eufrates, a prop de Bagdad. Al 1938, un arqueòleg alemany anomenat Wilhelm es va fixar en una estranya àmfora de fang que data entre el 248 a.c i el 226 d.c. (sí, val, peazo error que té la datació, però és el que hi ha). Al seu interior contenia una barra metàl·lica que semblava haver estat exposada a l’acció d’un àcid. El muntatge recordava molt, massa, al disseny d’una pila elèctrica. I ho és, funciona i pot generar una corrent de fins a 0.87 V. La seva utilitat encara no està del tot establerta, però es creu que podria haver estat destinat a fer recobriments metàl·lics ornamentals mitjançant electrolisis. Després diuen els llibres d’història que la primera aplicació pràctica de l’electricitat es va fer al 1833 amb el telègraf de Samuel Morse (pi pi piiiip pip).

Què quedarà per descobrir soterrat sota la sorra d’algun lloc no tan llunyà? Si el que s'ha trobat fins ara és només un vell i ínfim testimoni del que va ser el món antic, fins a on arribaven els coneixements d'aquelles civilitzacions? Què pensaran els humans del futur quan, d’aquí a 2000 anys, trobin a Europa les restes d’una antiga civilització que es va extingir degut a la fallida d’un sistema capitalista agònic i antropofàgic, acompanyat d’un canvi climàtic “d’orígen desconegut”? T’imagines que troben aquest blog? Ufffff

el viatge més extraordinari de tots els temps

No, no pateixis, no penso parlar de les meves vacances, t’ho juro. Avui et vull parlar d’un viatge transcendent, del viatge més increïble que ha fet mai l’espècie humana. Va començar fa 60000 anys i va durar desenes de milers d’anys. Un viatge en el que homes i dones corrents van creuar continents, travessar muntanyes i es van enfrontar a totes les forces conegudes de la natura.

I es que fa 60000 anys, l’espècie humana habitava les càlides terres de l’Àfrica interior, animalets insignificants amb tot un planeta per descobrir. No se sap perquè, però un bon dia un grup d’humans va decidir marxar, potser era la necessitat de més recursos, aliments? Potser era la felera exploradora d’alguns que els va convertir en nòmades? (...). No es sap, però el cert és que van creuar l’estret de Bab el Mandeb amb petits bots, travessant el mar roig i arribant a les costes de l’oceà índic. I a partir de llavors, fa uns 50000 anys que uns quants van decidir continuar explorant, arribant a la Índia i d’aquí fins a Austràlia. Fins i tot alguns van arribar a creuar l’estret de Bering, poblant Nord-Amèrica. Uns altres van partir fa 45000 anys cap al nord, cap a terres Europees, i en els següents 20000 anys tot de grups van anar escindint-se de l’original, poblant diferents parts d’Europa i Àsia. I un d’aquests grups més joves, fa 20000 anys que va aventurar-se-se per les fredes terres del nord de l’Àsia i fa 10000 anys va creuar cap a Amèrica, poblant tot el continent.

Figura 1: mapa de les diferents rutes migratòries dels humans durant els darrers 60000 anys

Com es pot saber tot això? Fixa’t en el mapa anterior, els noms M45 o M130 no són noms d’autopistes, ni tan sols els noms de les rutes que van seguir aquells humans. Són noms de marcadors genètics. I és que els canvis que pateixen els nostres gens poden perdurar en el temps com fòssils entre la roca. I revelar-nos tota la seva història al cap de molts i molts ... però molts anys.

Entre tu i jo el 99.9 % del nostre genoma és idèntic. Però queda un 0.1% que ens diferencia, permetent-nos classificar individus, fins i tot identificar-los entre centenars, que dic centenars, milers, que dic milers, mil•lions, perquè aquest 0.1% és el que ens fa únics a tu i a mi (i menys mal que ens fa únics, imagina’t dos com tu voltant pels puestos ... buf!). Sabent això, es poden utilitzar aquestes diferències entre individus com a marcadors genètics i aconseguir classificar diverses poblacions en funció del seu perfil genètic. Però, a més, és possible identificar en quin moment en el temps va aparèixer un marcador, fent possible seguir-lo en el temps i en l’espai mitjançant diferents eines estadístiques. És d’aquesta manera com s’ha pogut establir el mapa de les migracions humanes.

No obstant, aquest mapa ha estat realitzat amb informació proporcionada únicament pel cromosoma Y, però les tècniques actuals permeten analitzar marcadors repartits per tot el genoma, el que farà augmentar sens dubte l’exactitud de les rutes migratòries que ha seguit la humanitat al llarg del temps, així com la seva temporització. De fet, un dels darrers estudis ha estat fet amb 500000 marcadors analitzats en 1000 individus de 51 poblacions diferents. El resultat (el que es sap de moment) el pots veure a la següent figura, que en sí mateixa és un document molt revelador:


Fixa’t en el requadre petit de l’esquerra, es veu clarament com la diversitat genètica (dels humans) a Àfrica (Addis Ababa) és enorme, mentre que a Tierra de Fuego és el punt amb menys diversitat del planeta. És lògic si tenim en compte que fa molt més temps que hi ha humans a Àfrica, mentre que Sud Amèrica va ser colonitzat fa molt poc temps.

El dendograma de la dreta també és força aclaridor. Si no has vist mai un arbre d’aquest tipus, pots preguntar al Pere, al Santi o a l’Albertinho que t'ho explicaran la mar de bé (i els sobra temps ;-)). Però si vols et faig cinc cèntims barroerament (arriscant-me a que em fotin de collejas per inculte "filogenètic"). De fet, el que és interessant és veure la longitud de les línies horitzontals que assenyalen cada grup estudiat (bascos entre ells). La longitud representa, a escala, el “temps de vida genètic” que te aquell grup. És interessant fixar-se també com uns grups provenen d'uns altres, trobant-se l'ancestre comú de tots, o aquell que podriem considerar com "el primer grup humà", a l'Àfrica. D'aquesta manera es corrobora l’evident origen Africà de la humanitat, postulat amb anterioritat per diferents proves arqueològiques i antropològiques.

Però tot això no ha fet més que començar. I és que les eines que ens proporciona la genètica ens permetran resoldre qüestions insalvables per altres disciplines científiques. Per això s’espera que en els següents mesos sorgeixin pistes que ajudin a revelar grans qüestions sobre l’origen de la humanitat actual, com ara si el H. Sapiens va arribar a creuar-se amb altres homínids que haurien evolucionat fora d’Àfrica, com l’homo erectus. Provenim tots d’un grup homogeni d’homes primigenis o ens hem anat creuant amb diferents tipus d’homínids fins arribar a tindre l’herència genètica actual? De moment les proves apunten cap a la segona possibilitat...

Font: Scientific American

Si vols saber més: La National Geographic Society manté The Genographic Project, on es recullen les dades aportades per diferents estudis genètics sobre les migracions humanes.

Van existir els Hobbits?

Tots tenim en ment els homenets petits i peluts que a l’obra de JRR Tolkien “El senyor dels anells” salven el món. Frodo i Sam, dos petits Hobbits, la sexualitat dels quals ha estat força discutida, van portar l’anell únic a les entranyes de Mordor i el van destruir (ups, espero no esguerrar el final del llibre –o la pel·lícula- a ningú). I si haguessin existit uns éssers similars als Hobbits de Tolkien en l'antiguitat, fa milers d'anys?

Al 2003 uns científics australians es van plantar a la illa Indonesia de Flores cercant pistes sobre la migració dels humans des de Àsia fins a Austràlia. Aquesta cerca els va portar a descobrir uns fòssils que semblaven humans, però tot i pertànyer a un individu adult, eren extremadament petits. A més, la calavera que van trobar tenia certes particularitats que recordaven als cranis dels ximpanzés. Així es va començar a parlar d’una nova espècie d’homínids, l’Homo Floresiensis. Aquests homenets es van començar a conèixer amb el nom de Hobbits, rememorant els personatges de Tolkien. No en va, a la illa de Flores es parla d’un ésser mitològic, el Ebu Gogo, un home petit i pelut que es dedica a robar menjar i viu en coves ... portarà també un anell penjat al coll?.

calavera trobada a la illa Flores: Pertany a una nova espècie d'homínid?

S’ha discutit molt sobre si les restes trobades a la illa de Flores pertanyen a una nova espècie... i sembla que per ara guanyen els escèptics. En primer lloc es parla de que aquest Homo Floresiensis podria ser un grup d’humans moderns que s’havien adaptat a les condicions d’una illa petita com és Flores, resultant en humans de molt baixa talla. També s’ha parlat molt de la possibilitat que la calavera de Flores fos d'un humà amb algun defecte genètic.

Aspecte que tindria l'Homo Floresiensis al teu costat (considerant que facis 1.80 metres, és clar)

Al 2006, La paleoantropòloga Lee Berger de la University of Witwatersrand de Johannesburg (vaja noms!) va descobrir un jaciment a la illa de Palau, a la Micronèsia ( que no a Palau de plegamans) on es van trobar tota una sèrie d’ossos d’Homo sapiens de talla molt petita, molt similars als de l’Homo Floresiensis. Els seus descobriments publicats aquest mes donen més força a la hipòtesis de que el de Flores també devia ser un Homo sapiens però amb algun problema de creixement. També aquest mes a vist la llum un estudi basat en dades antropomètriques que apunta la gran similitud entre els ossos de Flores i els dels humans que pateixen Cretinisme, una malaltia deguda a la mancança de Iode, causant de talla petita i certes característiques facials que encaixarien amb aquests humans reduïts.

La polèmica continua. Serà l’Homo Floresiensis una nova balda de l’evolució del mico a l’Homo sapiens o serà només un malalt de Cretinisme?. Potser no és ni un ni altre, potser es tracta d’un Homo sapiens diferent, com són els Pigmeus africans que arriben als 1.5 metres o els Tutsis, a Burundi, amb una estatura mitja de 1.83 metres. L’establiment de l’Homo Floresiensis com a nova espècie continua, així que encara no podem saber si van existir els Hobbits o no. En qualssevol cas, aquí us deixo un petit resum de la pel·lícula “El senyor dels anells” ... pels nostàlgics ...

Les mòmies ionquis (Què te a dir un cacahuet part 2)

Reprenc el que vaig encetar fa un temps al post Què te a dir un cacahuet d’en Cristòfol Colom?. La possibilitat de l’existència de contacte entre civilitzacions Americanes i de la resta del món abans de Colom és un tema d’estudi que es mou entre l’especulació, les pseudociències i els fraus. Sens dubte són aquests últims els que més mal han fet a la comprensió de les civilitzacions antigues. Com a conseqüència, sobre qualssevol nova troballa hi recau sempre l’ombra de la sospita ...

La història comença a l’any 1992 (l’any del Cobi, de Maragall com a alcalde i de la primera chaminyons del Barça) a Munich, Alemanya, quan científics del Museu de Munich decideixen començar una sèrie d’anàlisis en profunditat de les mòmies egípcies propietat del museu. Amb aquesta finalitat van cridar a la Doctora Svelta Balabanova, toxicòloga de renom, per que s’encarregués dels anàlisis toxicològics (evident, no? No la cridarien per fer els bocates de pernil ... homeeeee Joseeeeep).

La sorpresa arribà amb els primers resultats. Les mòmies donaven positiu en cocaïna i nicotina. Era quelcom intrigant, com podien trobar-se restes d’aquestes substancies en cossos egipcis de més de 3000 anys? Més que res, per que se suposa que la cocaïna i el tabac són originaris del continent Americà i no van arribar fins a nosaltres fins després de la “descoberta” d’Amèrica. Les anàlisis es van repetir i contrastar a diferents laboratoris i usant tècniques que avui en dia estan acceptades com a proba forense de consum en vida d’aquestes substancies, obtenint-se idèntics resultats.

Com a conseqüència (esperable) van començar a alçar la veu tot un munt d’escèptics. Es va suggerir en primer lloc que es tractava d’una contaminació, però es va descartar aquesta hipòtesis després d’un munt d’anàlisis. Més tard es va dir que les mòmies en si podrien ser un frau, doncs se sap que alguns “caçadors de tresors” del segle XVI havien introduït mòmies falses (és a dir, cadàvers contemporanis) a dins de sarcòfags, donat que un sarcòfag amb regalito a dins valia molts més diners que un de vuit. Però els assajos de 14C per un banda i els anàlisis històrics per un altra van descartar aquesta possibilitat.

Malgrat les veus crítiques, Balabanova va continuar amb els seus anàlisis, fins i tot més enllà de les mòmies, analitzant cossos de Sudan, Xina, Alemanya i Austria, cobrint un període que va del 3700 AC al 1100 DC amb un total de 3000 mostres. I en una gran part dels cossos va detectar la presència de nicotina. Començava a quedar clar que el tema tabac ja es coneixia prou bé arreu del món abans del 1492. Però el tabac presentava un problema... El misteri en aquest cas era que la nicotina de les mòmies egípcies era 35 vegades superior a la que es troba a un fumador ... una dosis potencialment letal!!!. O els egipcis es passaven el dia fumats o allà hi havia alguna cosa més. I tant, però ens cal remuntar-nos al 1976 (el millor any del segle XX, com tots sabreu).

El 26 d’Octubre de 1976 arribava a Paris la mòmia de Ramses II. Com estava molt deteriorada es va decidir canviar les benes que l’envoltaven. Així, un cop en Ramses va estar en pilota picada, van enviar mostres de les benes antigues a diferents botànics per saber el material del que estaven fetes i reproduir-les. Al microscopi,la doctora Michelle Lescot va identificar el que semblava impossible... restes de Tabac!. I es que en dosis elevades, la nicotina és un potent bactericida... serà el tabac part del secret de l’avançada momificació egípcia? I si ho era, d'on l'obtenien rutinariament els egipcis si només era present a Amèrica?.

Per tant, si bé el tema de la cocaïna roman com un misteri, sembla que el tabac ja es coneixia a tot el món molt més abans que Colom divisés terra. Podria ser que el tabac es trobés a tot el món i no sols a Amèrica? Pot ser. Podria ser que la història estigui equivocada? Pot ser. Podria ser que el tabac i la coca haguessin arribat a l’antic Egipte via comerç? Pot ser... Perquè no?. Però bé, es tracta d’un d’aquells temes que es silencien i que amb el temps deixen d’existir. Per una banda, per que no ens solucionarà la vida i, per una altra, per que hi ha molt estudiós que ha de conservar la seva bona reputació, i l’últim que els hi cal és que una toxicòloga els desmunti amb 4 anàlisis (o 3000) el que ells han defensat tota la vida.

Gernikako Bakearen Museoa

Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.

L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.

Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.

A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.

Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.

Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.

Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.

què te a dir un cacahuet d'en Cristòfol Colom?

Diuen que Colom va descobrir Amèrica, al menys sudamèrica, doncs les evidències arqueològiques han arribat a tal punt que ja és ben acceptada la hipòtesis de que els Vikings van fer unes quantes incursions a nord-amèrica abans que el senyor Colom fes el gran descobriment al 1492. però fins i tot el “descobriment” de sud-amèrica per part dels Espanyols es pot posar en dubte.

No fa massa, un mapa Xinés (Figura 1) va causar gran rebombori. En un principi es tractava d’una còpia feta al 1763 d’un mapa original del 1418. Aquesta podia haver estat la proba definitiva del descobriment d’Amèrica per part dels Xinesos... de no ser per que és fals. O així ho dictaminen els experts, entre altres coses per que en aquest mapa suposadament Xinés i suposadament de 1418 es reprodueixen de forma calcada errors de molts mapes Europeus del nou continent fets al segle XVII... apuntant a que és una falsificació que s'ha intentat colar com del 1418.

figura 1. Mapa xinès del món mundial

De totes maneres, no són pocs els acadèmics que defensen la hipòtesis de que Amèrica no va estar descoberta mai, per que sempre es va saber de la seva existència. Però, desafortunadament, les probes en forma de mapa revelador no ens les portarà Indiana Jones després d’arriscar la vida contra els nazis, sinó que cal buscar-les a altres llocs. Per que, com diria Jose M Aznar (ara que parlem d’Indiana Jones i els seus enemics), las pruebas “no se encuentran en desiertos lejanos, no,no,no”. Les probes, les tenim per tot arreu.

Segons el professor emèrit de la Brigham Young University, John L.Sorenson, hi ha centenars de pistes. Ens explica el doctor Sorenson que la presència de molts organismes (entre ells el cacahuet, d’aquí el títol) a ambdós continents en èpoques anteriors al 1492 només es pot explicar per una exportació no natural, que podria dir-se comerç entre els habitants de sudamèrica i els d'altres llocs del món. Entre aquests organismes, objecte d'intercanvi, hi ha una gran quantitat de plantes, o fruits d’aquestes, que es consumien tant al vell com al nou continent, tot i que majoritàriament estem parlant de la India i altres països asiàtics. A la llista d'aquest professor també hi figuren alguns patògens, documentats a texts molt antics, comuns a tots dos continents segurament degut a l'intercanvi entre americans i asiàtics. Però també sobta trobar-s’hi certes races de gossos, i fins i tot de pollastres, que eren presents tant a Àsia com a Amèrica en períodes molt anteriors a l’arribada dels Espanyols al nou continent, segons indiquen diferents estudis arqueològics. Així, si bé en el cas de les plantes pot vindre al cap el transport de les llavors per aus migratòries, és força improbable pensar en una migració del pollastre de granja a través de l’oceà, enfrontant-se a la tempesta mentre maneja un bot de vela.

No són probes indiscutibles, per descomptat, i queda molt per investigar (paraules del doctor Sorenson), sobretot des de un punt de vista multidisciplinar (aquesta última és la meva opinió). No obstant, tot apunta a que Colom no va ser ni el primer en res, i el descobridor de poca cosa. Els homes de l’antiguitat eren tant intel·ligents com nosaltres, i hi han molts aspectes desconeguts de les antigues civilitzacions. I es que la història antiga és massa antiga. Va haver-hi una època en la qual el món occidental va estar sumit en la foscor acadèmica i intel·lectual més absoluta, assetjat pel fonamentalisme eclesiàstic, l’autoritarisme feudal i la tirania monàrquica. Aquella època va ser sens dubte el punt de tall entre la història antiga i la modernitat. A l’edat mitjana es va voler reinventar el món... i ho van aconseguir. Potser Colom no va ser més que un oportunista a qui li va arribar un mapa antic d’unes terres que havien caigut en l’oblit després de segles de documents cremats a la foguera per heretgia. O, segurament, era un tio molt llest que va dedicar anys d’estudi a fer un recull de pistes que el van dur fins a Amèrica. Qui sap?

Ah, podeu visitar el treball d'en Sorenson a:

http://maxwellinstitute.byu.edu/display.php?table=transcripts&id=154