no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat

Asimetrich Lecter.

Vist a Scientific American

ho sé però no m'enrecordo

Com es diu la capital d'Arabia Saudí? Què vas dinar el Dissabte? Com es diu l'actor que feia de Mc Gyver? Si has pogut respondre ja pots deixar de llegir, aguafiestes!. Si ets d'aquells que s'han quedat amb la sensació "mmmmhh ... mmmmmh ... ho tinc a la punta de la llengua", t'interessarà saber que segurament saps la resposta, però no la recordes. Aquest record al que no pots accedir segurament no s'ha volatilitzat, potser no ha desaparegut, sinó que continua al teu cervell. Això sí, tancat i barrat entre sinapsis neuronals.

Al menys així ho assegura el neurobiòleg Jeffrey Johnson, que en declaracions a Wired Science assegura que encara que no puguis recordar els detalls del dinar del Dissabte "Podríem extreure informació del que vas menjar de la teva activitat cerebral, encara que tu no hi puguis accedir de forma conscient".

Com és possible? Doncs, un cop més, gràcies a un escànner de ressonància magnètica funcional (fMRI), un trasto del que ja s'ha parlat abans en aquest blog i que serveix per monitoritzar a temps real l'activitat cerebral de forma molt acurada. Per dur a terme aquest estudi publicat a Neuron aquest mes, els investigadors van recórrer a l'ajuda d'onze noies i cinc nois, estudiants tots ells, als qui van posar dins el fMRI. A cadascú se li va ensenyar un llistat de paraules, primer havien de dir-la al revés, i després havien de dir perquè podria ser usada i imaginar com la dibuixaria un artista. Llavors els donaven descans i, vint minuts després, els investigadors els tronaven a ensenyar la llista als joves i els demanaven que recordessin tot el que poguessin del que havien dit anteriorment.

Així, els estudiants havien de bucejar als seus records, desencadenant el que es coneix com a restauració (traducció meva de reinstatement), un procés en el que el cervell torna a repetir el mateix patró d'activitat que en el moment en que es generava el record. I és que, pel que sembla, des del punt de vista de la neurobiologia un record no és més que un patró determinat d'activitat cerebral.

Mentre l'estudiant intentava recordar tot el que havia dit sobre la paraula, al monitor del fMRI es podia veure un patró d'activitat idèntic al generat pel cervell del jove 20 minuts abans, mentre parlava sobre la paraula. La restauració era perfecte en tots els casos. No obstant, n'hi havia que afirmaven no poder recordar el que havien dit. Però al fMRI el record apareixia intacte, estava gravat al cervell, tot i que era inaccessible.

La següent qüestió és durant quant de temps es pot retindre aquest tipus de records. Hores? Dies? Mesos? Anys?!!. T'imagines el que podrien extreure del teu cap amb un fMRI en un futur?. Cada vegada es sap més sobre el cervell i els processos biològics encarregats de la generació dels records i el funcionament de la nostra ment. Es comença a saber tant que pot resultar fins i tot inquietannnnnteeeee.

mantinguem la distància, siusplau

Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.

ABRACADABRA!

Què tenen en comú un mag, un carterista i un neurobiòleg? Doncs que tots es passen la vida buscant els costats foscos del cervell o, més aviat, de la percepció. No hi ha mag que no es quedi amb nosaltres en les seves actuacions, i nosaltres ens trenquem les banyes per tal d'esverinar com cony s'ho ha fet el paio de l'escenari per treure 10 monedes de la mà quan no hi duia res. Al final, i després de donar-li voltes, l'únic que podem fer és reconèixer que ens ha ben enredat. La versió malrollista de la màgia ens l'ensenyen els carteristes. Estàs al metro, algú t'empeny lleument i minuts després te n'adones que t'han pres la cartera... me caguenlamadrequelopariohijolagranpiiiiiiiiiiip. Però, fredament, els carteristes no són tan dignes d'un aplaudiment com ho és un mag? (val, opinió discutible, ho admeto).



I què pinta el neurobiòleg en tot això? Resulta que, mentre mags i carteristes s'aprofiten dels límits de la nostra percepció, el neurobiòleg es pregunta quins són els mecanismes cerebrals que fan que els trucs de màgia semblin autèntica màgia. D'aquesta manera els trucs que utilitzen els mags s'estan convertint en una eina més per estudiar el funcionament de la nostra ment, i ja hi ha alguns grups de recerca que utilitzen trucs juntament amb altres tècniques, com les imatges obtingudes per resonància magnètica funcional, per tal d'estudiar els mecanismes de la percepció. Els resultats d'aquests estudis fets amb màgia tindrien aplicacions en diverses malalties que impliquen desordres de l'atenció, com la hiperactivitat infantil o fins i tot certes demències.



Els avenços, pel que fa a l'aplicabilitat de la màgia en malalties, han estat tímids fins al moment, però el que sembla clar és que els trucs de màgia utilitzen com a mínim tres grups de mecanismes per enganyar-nos. El primer d'ells implica les nostres limitacions. Posem per cas el següent truc: El mag ens presenta la seva ajudanta que llueix un vestit blanc cenyit al cos. És una dona espectacular que apareix entre aplaudiments i es planta al centre de l'escenari. Un focus de llum blanca molt potent la il·lumina mentre el mag ens diu que farà canviar el color del vestit de blanc a vermell. Sona un redoble, el públic comença a escrutar a l'ajudanta esperant trobar el truc. El mag dona una palmada i la llum canvia de blanc a vermell. Doncs sí, el vestit es veu vermell. El vestit i tot el que l'envolta.Ha estat una broma, el públic riu mentre el mag demana disculpes per un acudit tan dolent. Llavors el mag dona una altra palmada, torna a canviar la llum a blanc i... el vestit és vermell!!!. Oooooooh. Aplausuuuuuusss.



Què ha passat? La nostra retina s'ha impregnat amb la imatge de l'ajudanta que fa estona que està il·luminada. El canvi de llum s'ha fet en un petit instant, deixant unes mil·lèsimes de segon la sala a les fosques. En aquest curt període de temps uns cables molt fins han estirat el vestit blanc i l'han amagat per una trampilla situada sota de l'ajudanta, apareixent el vestit vermell que s'amagava sota del blanc. Però aquest pas ha estat imperceptible per nosaltres perquè teníem l'ajudanta impregnada a la retina. Ha passat el mateix que quan estem a un lloc ben il·luminat i entrem a un lloc fosc, els nostres ulls s'han d'acostumar a la foscor i no veiem res fins que ha passat una estona. Així, el canvi de vestit ha estat invisible pels nostres ulls. Aquí el mag ha fet ús de les nostres limitacions físiques jugant amb il·luminacions fortes seguides de foscor. d'aquests trucs que enganyen la visió n'hi ha força, al següent vídeo pots veure com una imatge en negatiu passa a mostrar-se en blanc i negre. No obstant, quan es fa el canvi tenim la impressió que la foto està en color:








Val, nens, d'acord, era difícil fixar-se (només) en la X ... jijijiiii Ets un suuussiiiooooo



Al truc del vestit blanc que passa a vermell també hi entra un altre factor. El primer vestit de l'ajudanta, el blanc, era molt cenyit i marcava totes les corbes. Tant que se'ns feia pràcticament impossible pensar que a sota del vestit blanc hi hagués cabuda per un altre vestit. Això també ha contribuït a despistar-nos. Aquest és el segon mecanisme i una altra eina dels mags: aprofitar-se dels nostres coneixements o, dit d'una altra manera, d'allò que ens és quotidià. Per exemple, si el mag mostra una moneda, fa el gest de llençar-la dins un pot metàl·lic i escoltem un “clinc”, assumim que la moneda ha caigut de la mà i s'ha dipositat al fons del pot degut a la llei de la gravetat. Però no té perquè ser així. Potser la moneda no ha marxat de la mà i el “clinc” es deu a alguna altra cosa. D'aquesta manera el mag podria fer aparèixer a la seva mà tantes monedes com volgués i anar llençant-les al pot metàl·lic. Com a exemple mira el següent vídeo:










Donem per suposat que la carta petita es veu així perquè està lluny i la grossa ho és per estar aprop. Un cop més, ho quotidià (o diga-li experiència o causalitat) ens enganya. Mira el següent truc:




En trucs en els que s'utilitzen nans o nens i contorsionistes (o tot alhora), si ens els disfressen bé i els col·loquen l'un sobre l'altre, tendim a assumir que dues persones poden ser només una i aquesta es pot partir en dos.

Però què hi ha de la màgia d'aprop? O dels carteristes? En aquests casos no valen trucs visuals ni quotidianitat. Aquí és on es posa “toda la carrrrrrne en el asadorrrrrr”. Entra en joc l'atenció i la percepció pura i dura, el tercer mecanisme. I és que dirigint la nostra atenció cap a un lloc determinat ens poden colar qualssevol cosa. Que no? Veiem els següents vídeos.



Al primer hem de comptar el número de passes de pilota que fa l'equip de blanc.








Ja has comptat els passes? Has vist l'os mentre comptaves? Pot ser sí que l'has vist, et creus molt llest no? Totalment incorrompible eh? Et sents un/a superhome/dona? Doncs t'invito a veure el proper vídeo de màgia d'aprop a veure si descobreixes com fan el truc de les cartes (el fet de no ser mags professionals ajuda a veure-ho).








De vegades ens pensem que allò que ens poden colar són coses petites com una carta, una moneda, un os ballant break dance... Però com has pogut comprovar et poden fer el gran cambiazo i et quedes tan ample. I es que jugant amb l'atenció, només amb això, ens poden fer ballar com a un titella.



Això és el que vol demostrar l'Apollo Robins, un carterista que un bon dia va pensar que les seves habilitats podien ajudar a la ciència a entendre els mecanismes de l'atenció i la percepció. Segons ell, dirigir l'atenció de qualssevol persona a voluntat és ben fàcil, però cal seguir una sèrie de normes. Per prendre una cartera cal estar ben aprop de la víctima, però si t'apropes de cara violaràs fàcilment el seu espai vital, per tant cal posar-se al costat, sense establir contacte visual. En aquesta situació poc violenta pot començar una conversa normal. Al llarg de la conversa, depenent d'on miris pots cridar l'atenció de la víctima i desviar els seus ulls de les teves mans. Si t'interessa, amb moviments circulars d'un dels teus braços podràs cridar i, literalment, segrestar l'atenció de la víctima mentre li pispes la cartera amb l'altra mà. Tot un munt de regles i observacions que l'Apollo ens mostra en aquest vídeo. No te'l pots perdre, és espectacular veure com pràcticament despulla a un paio sense que aquest noti el més mínim.



Que el nostre cervell ens enganya és un fet, passa constantment. Sentim un soroll a la dreta quan venia de l'esquerra, pensem que algú ens ha dit una cosa quan estava en silenci, veiem la cara de jesucrist en una taca d'humitat o ens abdueix una nau extraterrestre farcida de top-models que ens sotmeten sexualment durant hores i hores ... ah, a tu no t'ha passat? Vaja... En definitiva, que ens enganyi el cervell és normal i natural, el que em fot de veritat és que hi hagi gent que sàpiga com dominar aquests enganys i em pugui prendre el pel d'aquesta manera!!.

vist a Scientific American