gràcies MacGyver

Recordo aquella època a la que només hi havia una cosa capaç de buidar de nens els carrers del barri. Ja podíem estar al mig d'una jugada clau pel desempat de la gran final d'ataquigol que enfrontava els del bloc número 92 contra els del 90, al vell mig d'una intensa partida del bote o explorant els inhòspits racons de la fàbrica Gior. Sempre hi havia un germà, un pare, un tiet que sortia al balcó per cridar, com si d'una sirena advertint d'un atac aeri es tractés "Que empieza MacGyveeeeer!!!". El que passava a continuació era un caos perfectament ordenat en que tot crio amb els genolls pelats sabia perfectament el que havia de fer: Córrer. En qüestió de segons tot el xivarri i les pilotades a la porta del garatge deixaven pas a un silenci sobrecollidor. I tots davant del televisor ens deixàvem transportar per aquella música.




És ben sabut que tots i cadascun dels trucs i els invents que utilitzava en MacGyver tenien un fonament científic i eren totalment verídics. I qui s'atreveixi a discutir aquest punt se les veurà amb mi a la sortida, perquè aquest bon senyor, barreja d'heroi i font de saviesa, em va salvar la vida fa uns mesos. En un dels seus episodis, en Mac (és que ja és com de la família) havia de fugir d'una habitació a la que l'havien tancat. Però per fer-ho, abans havia d'apagar una bombeta a la que no arribava i l'interruptor era a fora de l'estança. L'únic que tenia a mà era un nebulitzador amb aigua, objecte imprescindible dins un zulo, com és ben sabut. En MacGyver va agafar el nebulitzador, va ruixar la bombeta i aquesta va esclatar, ja tenia via lliure. Com ja he dit abans, ciència en estat pur!. Ens ho demostren els Myth Busters al següent vídeo. I la seva paraula és com la del Senyor nostre que està dalt del sostre (I qui s'atreveixi a discutir aquest punt...)




Fa uns mesos jo mateix estava segrestat, no per malfactors com en MacGyver, sinó pels retortijons del meu intestí, al lavabo. Es tracta d'un bany que no compleix la legislació sobre seguretat al vàter, i la llum la fa una bombeta que no disposa de cap aplic que la protegeixi. Doncs allà estava jo, interpretant la cavalgata de las walkirias en do sostingut (bé, massa no es sostenia) quan sento "psssssssssss". Uix, vaig pensar, qui em crida?. El primer que vaig fer va ser mirar dins la tassa del vàter... ... Sí, què passa? Pos és un pensament com un altre. Després un segon psssssssssssssss. Venia d'adalt. En mirar cap al sostre em va sorprendre una incipient taca d'humitat. Tot seguit els meus ulls es van fixar en una gota d'aigua que es precipitava cap als meus peus. La veïna del segon tenia una fuga al seu lavabo i l'aigua havia seguit el camí més directe cap abaix: el fil de la llum. Pssssssssssssss. El soroll era l'aigua que s'evaporava quan entrava en contacte amb la bombeta calenta. I en aquell moment em va vindre al cap en MacGyver i el nebulitzador.

Vaig reaccionar en qüestió de segons, com fan els herois, i vaig empendre una heroica fugida amb els pantalons a l'alçada dels turmells i corrent com només els grans herois saben fer, que tot i recordar a la salvatge cavalcada d'un pingüí, necessita de tècnica i un dur entrenament realitzat a base d'oblidar-se de canviar el rotllo de paper un cop s'ha acabat. I just quan vaig sortir de sota la bombeta BANG!, va esclatar en 152346 troços. Gràcies MacGyver!.

Però és que aquest personatge no només és un home d'acció. Els seus episodis eren tota una lliçó d'antropologia i història. Què me'n dius si no de la lliçó que ens va donar sobre Euskadi?




I si el MacGyver diu que els bascos són Chicanos amb boina que criden com els apaches mentre fan rapel, ho són. I punto!. I és per tot això, i molt més, que nomeno en MacGiver com a protector, patró i doctor honoris causa d'aquest blog.

deshumanitzats

Moltes vegades penso que ens trobem enmig d'una societat deshumanitzada. Es parla molt d'ecologisme, de conscienciació, de valors, però em pregunto a on està el llindar on acaba la sensibilitat i comença la hipocresia.

L'altre dia, visitant un blog amb molta iniciativa, mentre llegia les excel·lents conclusions del post, em va vindre al cap una situació a la que em vaig veure involucrat fa un parell de mesos, un d'aquells episodis on te n'adones del tarannà d'aquesta societat.

Era un divendres, les dotze tocades feia bona estona. Havia passat la tarda amb uns companys fent unes pintes, sopant després i prenent una copa més tard. Tornava sol cap a casa, enfilant la University square, quan sento el soroll de clàxons provinent d'uns cinc cotxes aturats al semàfor. De cop apareix una noia corrent del darrera de la llibreria Blackwell. Instants després apareix un noi que la persegueix. El noi s'abalança sobre la noia, cauen a terra, i ell comença a donar-li cops de puny al cap. A tot això, la gent dels cotxes es limitava a fer sonar el clàxon com dient "que algú faci alguna cosa". És clar, que ho faci algú... però jo no.

Seré sincer, no sóc cap heroi. I menys avui en dia després del parell d'antecedents que han acabat amb el defensor d'una dona agredida a l'hospital. Sí, el primer que em va passar pel cap va ser el cas del professor Neira. El segon va ser quelcom que sempre m'han dit als cursos de primers auxilis: Abans de res, assegura't que tu estàs protegit, de no ser així enlloc d'un ferit en poden haver dos. Així que vaig avaluar la situació: Dona de metre cincuanta agredida per un noi oriental de metre seixanta i aspecte esquàlid. Bé, si el noi fes dos metres i tingués uns braços com les meves cuixes potser m'ho hagués pensat més, però el risc en aquell moment era assumible, així que vaig córrer cap a ells, cridant-li a ell què cony estava fent.

El noi es va quedar glaçat. Què es pensava?. Als ulls de la noia s'hi veia pànic. Llavors ell em diu que la noia li havia pispat 20 lliures. Per 20 lliures calia tostar-la?. Els pregunto si haig de trucar a la policia, i ell calla. La noia em diu "sí, siusplau". Dit i fet, els faig aixecar i els separo mentre agafo el telèfon i truco al 112. Tot això davant la mirada impassible de la gent que roman a dins els cotxes.

Mentre parlo amb un policia, els dos personatges tornen a la seva discussió violenta... collons, no tinc més mans!. I llavors, només llavors, un noi que passava amb el cotxe decideix baixar a ajudar-me. Ostiaaaaaa! Per fi!.

La cosa no va anar a més. De fet em vaig quedar sol parlant amb la policia, perquè la noia va fugir corrent cap al centre de la ciutat i el noi oriental cap a l'altra banda.

Així que vaig continuar cap a casa mentre arribava a la conclusió de que difícilment la noia fos una carterista, doncs a aquelles hores a la University square hi ha ben poques ànimes a qui prendre la cartera. El que s'hi troba força per allí són prostitutes (de fet he tornat a veure la noia oferint els seus serveis per la zona) ... i, segurament, clients orientals insatisfets.

Vaig arribar a una altra conclusió, aquesta menys frívola i més desencoratjadora, després de fer-me algunes preguntes: Quanta gent estava aturada al semàfor fent sonar el clàxon? Algú d'ells, a banda de fer aquesta gilipollada, va decidir agafar el puto mòbil de cinquena generació amb 3G i càmera de quatre-mil megapíxels per trucar a la policia? No, de ser així m'haguessin dit que ja havien rebut l'alerta. De veritat tota aquella gent hagués posat primera en posar-se verd el semàfor i hagués desaparegut deixant que una dona fos apallissada? A quin cony de burro se li acudeix pegar cops de puny d'aquella manera a una noia?

Què ens està passant?

La conclusió te la pots imaginar.