Al blog de la Zel he vist la següent petició universal. Si hi estàs d'acord entra i signa, després dona-li difussió:
Israel ha de ser jutjat per la Cort Penal Internacional
Petició universal
Al Fiscal de la Cort Penal Internacional (CPI)
El Dret és la marca de la civilització. Cada progrés de la humanitat ha coincidit amb la consolidació del Dret. El desafiament que ens imposa l’agressió d’Israel contra Gaza consisteix en afirmar, enmig del patiment, que la justícia ha de respondre a la violència.
Crims de guerra? Únicament els tribunals els poden condemnar. Però tots hem de donar testimoni, doncs l’ésser humà només existeix en la seva relació amb la resta. Les circumstàncies donen tota la seva dimensió a l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».
La protecció dels pobles, no la dels Estats, és la raó de ser de la Cort Penal Internacional. Un poble sense Estat és el més indefens de tots i, davant la Història, es troba situat sota la protecció de les instàncies internacionals. El poble més vulnerable ha de ser el més protegit.
Quan assassinen a la població civil palestina, els carros de combat israelians fan sagnar a la humanitat. Hem lluitat per a que el poder del Fiscal general estigui al servei de totes les víctimes i aquesta competència ha de permetre que el món sencer rebi un missatge d’esperança, el de la construcció d’un Dret Internacional basat en el dret de les persones. I, tots plegats, un dia podrem rendir homenatge al poble palestí per tot el que ha aportat a la defensa de les llibertats humanes.
Ha estat casualitat, però justament quan encetava el llibre the Afghan, , un thriller sobre terroristes Islamistes de’n Frederick Forsyth, he començat a supervisar una noia Àrab, alumna de màster. De cop m’he trobat amb tot un munt de revelacions sobre el món Islàmic. Al llibre del Forsyth he trobat un passatge que resumeix alguna de les nostres converses. Tradueixo les respostes d’un fictici professor del Koran a les preguntes d’un auditori.
“ Vostè va dir que està en desacord amb el qualificatiu de fundamentalista en referència a la filosofia dels terroristes, perquè?
Per que es tracta d’un error. La mateixa paraula implica “anar a les bases”. Però els que posen bombes als trens i autobusos no estan anant a les bases de l’Islam. Estan reescrivint el seu propi guió, i després argumenten retroactivament, intentant trobar passatges que justifiquin la seva guerra. Hi ha fonamentalistes a totes les religions. Monjos cristianes en ordres de clausura, fent vot de pobresa, castedat i obediència, aquests són fonamentalistes. Els Ascetes existeixen a totes les religions, però no clamen indiscriminadament per l’assassinat d’homes, dones i nens. Aquesta és la frase clau. Jutgi a totes les religions i les sectes dins aquestes religions segons aquesta frase i veurà que voler tornar a l’ensenyament de les bases no és terrorisme. Per cap religió, incloent-hi l’Islam, ensenyar les bases no vol dir assassinats massius.
Llavors, com anomenaria als terroristes actuals? Jihadistes?
Fins i tot Jihad és una paraula equivocada. Per suposat que la jihad existeix, però té regles. Pot tractar-se d’una lluita personal interior per esdevenir un millor musulmà, però en aquest cas és totalment no agressiva. O pot tractar-se de la veritable guerra santa, lluita armada en defensa de l’Islam. Això és el que els terroristes diuen que fan. Però han decidit esborrar les regles del text. L’autèntica jihad només pot ser declarada per una autoritat Korànica legítima de provada i acceptada reputació. I Bin Laden i els seus acòlits són notables per la seva manca d’educació. Inclús si occident hagués atacat, ferit, danyat i humiliat l’Islam i així tots els musulmans , hi ha regles i el Koran és absolutament específic amb això. Està prohibit atacar i matar aquells que no t’han ofès ni t'han fet mal. Està prohibit matar dones i nens. Està prohibit agafar hostatges i torturar o matar presoners. Els terroristes d’AQ i els seus seguidors fan aquestes quatre coses diàriament. I no oblidem que han matat més musulmans que no pas cristians o jueus.
...
Tots els terroristes suïcida han dit ser màrtirs. Com ho justifiquen?
Malament. És perfectament factible morir com un màrtir lluitant per l’Islam en una autèntica guerra santa. Però un cop més hi ha regles bastant específiques al Koran. El guerrer no pot morir per la seva pròpia mà ni tan sols quan s’ha presentat voluntari per una missió sense retorn. No ha de saber el lloc ni el moment de la seva mort. Els suïcides fan exactament això. A més el suïcidi està específicament prohibit. Durant la seva vida, Mahoma va refusar beneir el cos d’un suïcida tot i que havia acabat amb la seva vida per fugir de l’agonia de la malaltia. Aquells que cometen assassinats en massa i suïcidi estan destinats a l’infern, no al paradís. I els falsos predicadors i imams que els avoquen a fer això els acompanyaran en la seva caiguda.”
I avui, després d'estar dues setmanes treballant colze a colze amb ella, haver compartit converses i bromes, em pregunto a on cony està el xoc de civilitzacions del que tant s'ha parlat i es parla. Pot ser no existeix cap xoc de civilitzacions, sinó un xoc d'interessos. Igual que una papallona que aleteja aquí pot causar un huracà a l'altra banda del món, l'interès egoista d'una sola persona prou poderosa pot arribar a enfrontar dues cultures tan diferents i alhora tan iguals com les nostres. I llavors volen disfressar l'ambició d'idealisme.
Defensar les idees amb violència porta a inventar excuses per justificar la guerra. I al final només queda la violència i les idees es dilueixen en un mar d’excuses.
Avui m'ha arribat el següent text per mail i m'agradaria donar-li difussió:
Aquest és el discurs pronunciat per Gervasio Sanchez (periodista i fotògraf) durant l'entrega dels premis Ortega i Gasset el 7 de Maig. A l'acte eren presents la vicepresidenta del govern, exministres del PP, la presidenta de la comunitat i l'alcalde de Madrid i el president del senat entre el públic.
"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas. Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.
Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Qui no ha tingut mai una d'aquelles converses "d'arreglar el món"? Una conclusió a la que s'acostuma a arribar (si no La conclusió) és que cal un canvi de mentalitat a nivell global . Tant fa d'on som, a qui preguem o el nostre color, tots volem el mateix. Al blog Com gotes a l'oceà he vist avui un vídeo que crec que val la pena fer-ne difusió:
Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.
L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.
Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.
A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.
Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.
Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.
Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.
