vaja pàjarus

Quan parlem d'animals intel·ligents, capaços de fer raonaments o utilitzar certs estris, el que se'ns passa pel cap poden ser simis, com el ximpanzé o el goril·la; o fins i tot els dofins. Però segurament no ens pararíem mai a pensar en ocells. I no parlo pas de lloros amb habilitats per imitar sons o veus humanes, sinó d'autèntics superdotats del regne animal.



És el cas dels corbs, animals misteriosos proposats com a missatgers de la mort, sempre presents en escenes tètriques de cementiris, pájaros de mal agüero per excel·lència. Però més enllà de ser icones de la foscor i font d'inspiració per una de les millors pel·lícules que ha parit mare, els corbs saben com treure's les castanyes del foc, tot i que en el cas d'avui més que castanyes hauria de dir nous. Alguns d'aquests ocells que habiten a la ciutat han trobat formes ben curioses i intel·ligents per trencar les nous que tant els agraden.


Per començar van descobrir que la duresa de l'asfalt és una bona eina per trencar la closca dels fruits si els deixen caure de certa alçada. Però moltes vegades això no funciona i calen mesures alternatives. Així que es van fixar en la utilitat dels nostres cotxes. Si posaven la nou al mig del carrer, el trànsit acabava per matxacar la closca, alliberant el fruit del seu interior. Aquesta estratègia només tenia un problema: posar-se al bell mig de la carretera a menjar-se les nous és lleugerament perillós per un ocell, gens recomanable si no vols acabar com a compota (xof!). Calia una solució. I aquesta va arribar en comprendre que si posaven la nou al mig d'un pas de vianants els cotxes l'esclafarien, després només calia esperar que el semàfor es posés verd per donar-se un bon atracón de nous. Ho pots veure al següent vídeo.




Pel següent exemple cal que ens desplacem fins a Nova Zelanda. No fa tant pujàvem dels fiords de Milford Sound en direcció a Te Anau quan ens vàrem trobar amb una cua de cotxes. Era deguda a un semàfor que regulava el pas dins un túnel d'un sol carril, calia esperar fins que els cotxes que baixaven haguessin passat el túnel. L'espera era llarga i els ocupants d'alguns cotxes de davant nostre havien baixat dels seus vehicles i semblaven entretinguts amb alguna cosa. Encuriosits vam anar cap al grup de gent, i quina va ser la nostra sorpresa al trobar-nos un parell de Keas, els únics papagais que habiten en climes alpins, capaços d'alimentar-se de qualssevol cosa, fins i tot carn. Són uns ocells força grans, de plomatge verd-grisós i cos compacte. I feien les delícies dels presents fotent-se amb avidesa tot allò que els donaven. Pel que sembla, aquell era un punt estratègic pels Keas, doncs només els calia aparèixer quan el semàfor es posava en vermell per obtindre menjar fàcil dels turistes.

El que no sabia en aquell moment és que només queden entre 1000 i 5000 exemplars, trobant-se en perill d'extinció (com gairebé tot bitxo vivent de Nova Zelanda) però sobretot que estava davant d'un dels animals més intel·ligents del món doncs, pel que sembla, aquests papagais tenen un quocient intel·lectual superior al d'un ximpanzé. Existeixen moltes històries sobre els Keas, sobretot perque són especialment trapelles, t'obren les motxilles, torcen els netejaparabrises dels cotxes, et desfan els nusos de les sabates o bé obren la tenda de campanya i et lien un pitote que ni el Madoff. Però per veure'ls en plena acció millor que et miris el següent vídeo.




I es que encara desconeixem tant el món que ens envolta que segurament ens hagin passat desapercebuts comportaments i habilitats de molts animals. Per molt coneixement que acumulem, el nostre entorn continuarà sorprenent-nos cada dia.

Intel•ligència animal

Un títol senzill per un tema molt complicat. Fins a quin punt es pot parlar d’intel·ligència animal? Que entenem per aquest concepte? Serà en Kagoncete el de la foto d'adalt?.

Recentment em va sorprendre un animal, un dofí anomenat Moko (sí, un nom certament curiós) que habita a les aigües de la illa nord de Nova Zelanda. És ben conegut per que acostuma a jugar amb la gent que es banya a la platja i ha esdevingut una atracció turística recentment. De fet, els dofins disfruten de la nostra companyia ... els devem semblar divertits, amb les nostres llargues extremitats i amb ho patossos i maldrestes que som a l’aigua. Se t’apropen, neden envoltant-te i tracten de provar les teves habilitats natatòries enfonsant-se per veure si els pots seguir ... després tornen i sembla ben bé que s’enfotin de tu amb aquell somriure permanent que porten a la cara. Però no és aquest lligam lúdic el que em va sorprendre de Moko, sinó la seva actitud altruista.

A principis d’aquest mes, a la platja de Mahia van arribar dues balenes pigmees, una mare i la seva cria, fet bastant habitual a les costes de Nova Zelanda. Estaven perdudes i no sabien com sortir d’aquelles aigües poc profundes, fet que suposa una mort lenta per uns cetacis tan grans. El conservacionista Malcolm Smith es va dirigir cap a les dues balenes per tractar de retornar-les a mar obert, però els seus intents resultaven estèrils. Fins que va arribar Moko. Els que estaven allà diuen que el dofí es va dirigir a les balenes, que van acceptar a seguir-lo. I tranquil·lament les va dirigir per un estret pas cap a mar obert.

A què es pot atribuir una acció similar si no és a la intel·ligència? Aquest episodi va més enllà de la empatia o del vincle emocional que es pot establir entre un gos i el seu amo. I per suposat molt més enllà del que s’entén com a instint.

Imatge: Dusky dolphins.

I es que encara ens queda molt per aprendre dels dofins, per exemple el seu llenguatge. L'intent més seriós d'estudiar el llenguatge verbal d'aquests cetacis el va protagonitzar en John C. Lilly, neurofisiòleg americà que al 1950 va establir un laboratori per l'estudi i ensinistrament de dofins a les illes Vírgenes. Però un temps després en Lilly va abandonar els seus estudis. Segons les seves pròpies paraules resultava massa cruel tindre en captivitat uns éssers tan intel·ligents. Entre els seus descobriments, es troba la capacitat dels dofins d'aprendre el nostre llenguatge ... no, no vull dir entendre'l, sinó arribar a pronunciar algunes paraules en anglès, tot i que "amb un pèssim accent" segons Lilly. A més, es transmeten els nous coneixements entre ells, de forma que després d'ensenyar a un dofí els sons corresponents als números de l'1 al 10, aquest va ensenyar als seus companys tota la seqüència.

Actualment el que es sap d'aquests companys marins és més fisiologia que no pas lingüística. Així, se sap que el cervell d'un dofí està sobradament preparat per la comunicació verbal, per tamany i fisiologia. No obstant, encara no entenem el seu idioma, entre altres coses per que parlen a una freqüència 10 vegades superior a la nostra ... el que vol dir que ells podrien parlar amb nosaltres en "humà" si baixessin de "revolucions" però nosaltres mai podrem parlar amb ells en "dofí" ... sense ajuts tècnics, és clar.

Tot i això, la comunitat científica no accepta de moment que els dofins tinguin un llenguatge. Però aquí entra en joc des de la definició de llenguatge, que no està massa clara, fins el fet que queda molt per estudiar sobre la comunicació en "dofí", ja que es sap ben poca cosa. No obstant, tenint present com en Moko va va solventar l'episodi de les balenes a Nova Zelanda ... Què vols que et digui? Crec que només és qüestió de temps. Sigui com sigui, és una llàstima que es destinin tants recursos a la cerca d'intel·ligència artificial o extraterrestre i ens deixem de banda aquests cetacis ... t'imagines el que ens podrien arribar a contar?

A continuació et deixo un vídeo que no va de dofins. Potser no es pot parlar d’intel·ligència, però de vegades animals que considerem autèntiques bèsties ens sorprenen.

the pink and white terraces

Deixa’m explicar-te una història. Parla del poder de la natura, de la terra. No és una història feliç, però tampoc es pot dir que sigui trista. És, més aviat, tot el contrari. Deixa’m explicar-te la història de les terrasses roses i blanques. Estaven a la illa anomenada Arotearoa (la terra de l’etern núvol blanc) pels seus habitants, avui coneguda com a Nova Zelanda. Al costat del llac Rotomahana, de la terra brollava aigua amb un alt contingut en carbonats. Durant mil•lenis aquella aigua havia lliscat suament per la falda de la muntanya, dipositant els minerals i formant petites terrasses on l’aigua quedava atrapada, tranquil•la.

A un costat hi havia les terrasses blanques, formant llacunes d’aigua calmada que semblaven grans miralls emmarcats en marbre, l’un sobre l’altre. A l’altra banda, la mateixa construcció però de color rosa. Era tal l’ordre i l’harmonia de les terrasses que no semblaven obra de la natura. Però eren massa belles com per haver estat concebudes per la imaginació humana. Tal era l’atracció que exercien, que ja a principis dels 1880s hi arribaven turistes Europeus per contemplar-les, malgrat el difícil accés per la gent del vell continent a aquelles terres llunyanes. I es va dir d’elles que eren la vuitena meravella natural del món, títols només atorgats al Grand Canyon, a Arizona o a Milford Sound, a la illa sud de Nova Zelanda.

Però la natura és capritxosa, de vegades deliciosa i d’altres cruel. Tal és així que el 10 de Juny de 1886 el volcà Tarawera, cinc quilòmetres al nord de les terrasses, va esclatar enmig de violents terratrèmols. Va ser tal l’erupció que va desprendre dos quilòmetres cúbics de magma i es va poder veure a 800 kilòmetres. Les terrasses van quedar sepultades. Aquest va ser el tràgic final de la vuitena meravella del món.

Però Arotearoa sembla destinada a ser la terra de les meravelles. L’erupció del Tarawera va arrasar una extensió de sis quilòmetres. Res no va quedar viu, sols quilòmetres de negra pedra erma. Després van arribar els bacteris i els líquens, que van colonitzar el territori verge. Més tard hi van fer cap els petits vegetals. I després els grans arbres i falgueres... Així, per primer cop en la història de la ciència, es va poder fer el seguiment complert del naixement i establiment d’un ecosistema. Avui, la vall del Tarawera és una reserva plena de vida, l’únic lloc a la terra on es poden observar, en només sis quilòmetres, tots els fenòmens geotèrmics coneguts. La terra ens va prendre una de les seves obres d’art més perfectes, les terrasses, i després, com si en fos conscient i vulgues compensar-nos, es va despullar davant nostre regalant-nos els seus secrets més íntims.