quins collons!

-Ep, nen, t'enrecordes de que tens un blog?

-Digues? Un què?

-Un blog, es diu nòmades

-Nòmades? I ara, si fes un blog mai li posaria un nom com aquest

-Sí home sí, que escrius posts molt curtets de divulgació científica.

- "Divulgació científica"? Au va, però tu m'has vist? Però ara que hi penso sí que em sona d'algo.

-Quins collons!

-jijiji sí, dos en tinc per aquí abaix. Per cert, t'has preguntat mai perquè ens pengen els collons a l'entrecuix?

-Perquè si pengessin del front no hi veuríem

-No, no, la pregunta és perquè pengen?

-Au va, ara no canviïs de tema

que no, que no, que avui parlem de collons, testicles, ous o nacasones. Tot i que podem estar més o menys acostumats a veure un parell d'ous penjant i haver-ho assimilat com a quelcom quotidià, molts encara es pregunten perquè es troben tan exposats dins la bossa escrotal. I és que es tracta d'una part de la nostra anatomia que, tot i ser objectivament lletja, és extremadament important, doncs potser no és indispensable per la nostra supervivència, però sí per la supervivència de la nostra espècie. De fet, en aquesta estranya carrera que és la vida al nostre planeta (entenent vida com a conjunt d'espècies, no la vida d'una persona amb els seus objectius, aspiracions, somnis i tot això), l'únic que importa és la reproducció, el manteniment de l'espècie. Vist així, no som més que un aparell reproductiu rodejat de tota una parafernàlia que el permet sobreviure a l'ambient per poder tindre descendència. Llavors perquè collons tenim els mascles un òrgan tan important penjant entre les cames? Perquè està tan exposat, fent-lo vulnerable a tot un munt d'amenaces?

A un article recent publicat al Journal of Psychology, en Gordon Callup fa un repàs a diferents hipòtesis que intenten explicar el perquè d'aquest fet. En general s'accepta que es tracta d'una forma de mantindre la temperatura dels testicles per sota de la temperatura corporal. De fet, mentre que el nostre cos està a una temperatura que ronda els 36 ºC, els testicles humans es troben entre 2.5 i 3 ºC per sota de la temperatura corporal. Això s'aconsegueix gràcies a la separació de la resta del cos que suposa la bossa escrotal, però també perquè les artèries que porten la sang als testicles es troben just al costat de les venes que s'emporten la sang de retorn cap al cor. Així es crea un intercanvi de calor en el que la sang venosa refredarà la sang que va cap als testicles per les artèries. Per altra banda, quan fa fred els testicles pugen, s'apropen cap al cos per mantindre la temperatura i no refredar-se massa gràcies a l'acció del múscul cremasteric.

Però perquè cal aquest manteniment tan exhaustiu de la temperatura? Una de les raons és que l'espermatogènesi, el procés que resulta en la generació d'espermatozous, és molt més eficient a 34 ºC. Tot això vol dir dues coses: primer, que en la situació en la que es troben els testicles produïm esperma amb més eficiència i, segon, que si enxampes la grip no t'has de posar el termòmetre als cataplins per mirar si tens febre.

Però no és només l'espermatogènesi el que determina la temperatura necessària dels testicles, sinó els mateixos espermatozous. Quan aquests capgrossos microscòpics es troben a 36 ºC entren en hiperactivitat i es mouen frenèticament. Això està molt bé si han d'iniciar una carrera cap a l'òvul, però el problema és que aquesta hiperactivitat els dura molt poc temps, entre 50 minuts i 4 hores, curiosament el temps que es triga en viatjar pel tracte reproductiu de la dona i fertilitzar l'òvul. Si es trobessin sempre a 36 ºC gastarien l'energia immediatament i a l'hora de la veritat, al moment de l'ejaculació, sortirien cansats i caurien com a mosques abans d'arribar a l'òvul. No obstant, a temperatures inferiors els espermatozous estan relaxats, fan unes cerveses i xerren de dones, reservant l'energia pel moment de la fecundació.

Així, segons la hipòtesi de l'activació, tindre els ous penjant és necessari per produir l'esperma i mantindre'l inactiu fins al moment de la fecundació...

- Sí, sí, ja. Tu sempre que et fan una pregunta incòmoda te'n vas (tant, però tant) pels "cerros de Úbeda"?

- Sí, pels de Úbeda, els de Baeza, i si m'apures arribo al montseny

- Ja veig ja. Però escolta, es pot saber on collons t'has fotut?

- Has dit collons? Saps perquè els collons ...

- Vols fer el favor de callar?!

- Val, val. Tu diràs

- Que què fas?! Que perquè no hi ets?! Que perquè no respons els comentaris?!

- Aix, és allò que vas de cul, que dius ara després escriuré això i allò i no te n'adones i pam! ha passat un mes.

- És gravíssim

- Ho sé.

- I la cimera de Copenhage? El canvi climàtic? les darreres notícies científiques? el Barça?

- Sí, ja, que m'haig de posar les piles, que sóc un impresentable, si ja m'ho deia la meva professora de tercer d'EGB... Ho sé, no tinc excusa

- Ara vens de víctima? Mira que t'escaldo les orelles ...

- Per cert, tu qui cony ets? Amb qui estic parlant?

- Au xato, pren-te un gelocatil i quan et baixi la febre ho començaràs a veure tot més clar

- Quins collons!

INTENCIONS

(imatge del blog INTENCIONS. Agafada sense permís dels autors. Quin morro, no?)

Va que avui et parlaré d'art. No pateixis, que no pretenc donar un gir inesperat a nòmades (estic grillat, però no tant jijiji). Però és que l'ocasió s'ho val, i molt. La qüestió és que un bon dia l'Ignasi i el Xavier van decidir iniciar un projecte comú. L'I posa la paraula, el vers i el X la pintura i la fotografia. Junts fan una simbiosi, l'IiX, on la poesia es mescla amb els colors, les formes i el moviment. El dia 11 de Novembre vaig tindre el plaer i l'honor d'assistir a la inauguració de la seva primera exposició, INTENCIONS, un viatge al·lucinant on dues disciplines artístiques es fonen genialment. INTENCIONS la trobaràs encara a La Vaqueria, un local força conegut de Tarragona, amb bona música i bon beure. I allà estarà fins al 5 de Desembre.

Però això no és tot. INTENCIONS també és un blog a on l'IiX van penjant "mossets" de l'obra per anar obrint boca. I ho fan a poc a poc i postejant en l'ordre i la data en que es van fer les obres. Si vols fer-hi una ullada tens el link aquí i els originals a la Vaqueria. Disfruta-ho!

Imagina que arriben a la terra uns éssers alienígenes conduint sofisticades naus espacials. Ens diuen que són genèticament més complexes que nosaltres, que per alimentar-se només els cal una mescla de sals minerals i prendre el sol i que es poden reproduir sense tocar-se. A més, s'ofereixen altruistament a prendre el CO2 en excés de l'atmosfera i transformar-lo en Oxigen. Segurament tots els humans sortiríem al carrer i els rebríem amb admiració i honors, i molts els considerarien "una espècie superior". El curiós del cas és que ja la tenim aquí des d'uns milions d'anys després del principi de la història de la vida. Són les plantes.

Ara que si les plantes fossin extraterrestres tot seria molt maco i de color de rosa fins que els enxampéssim menjant rates vives i planejant la forma d'envair el nostre planeta, esclavitzar-nos, saquejar-nos i sodomitzar-nos fins aconseguir exterminar-nos, com ja sabem gràcies a tot un munt de pelis. Llavors començaria una lluita a mort per la nostra supervivència. Però no pateixis, segur que els americans s'inventarien la manera de vèncer els invasors i salvar l'espècie humana. A més, les plantes no són pas extraterrestres, oi?

Però, a banda d'aquests petits detallets sense importància, d'uns éssers tan i tan evolucionats hom esperaria que tinguessin un llenguatge, una cultura, una vida social,... I les plantes es passen la vida allà, quietes, mudes, "vegetant", i això els fa perdre força "glamour", no fotem. No obstant, a la vista de les darreres investigacions sembla que, potser, les plantes sí que tenen tot això, però a la seva manera. Avui parlem de

La vida social de les plantes



I és que malgrat la imatge passiva que tenim d'aquestes companyes de planeta, últimament s'està observant que presenten "comportaments" similars als dels animals, com afavorir la presència de familiars al seu voltant o foragitar els intrusos. Tindran també clubs exclusius? Faran timbes de Poker? Intentarà lligar el pi pinyoner amb la falguera?

-Ei, nena, mira quines pinyes que em pengen.

Siguem seriosos, per favor.

A un article publicat al Novembre al American Journal of Botany, la Susan Dudley de la McMaster University descriu com una planta anomenada Impatients pallida (pàl·lida impacient?) dedica molta menys energia del normal a fer créixer les arrels si es troba envoltada de parents, entenent com a parent a altres Impatients genèticament properes. No obstant, si una d'aquestes plantes es conrea junt amb Impatients d'una altra família, fa créixer les seves arrels tan ràpid com pot. Semblaria doncs que la planta és capaç de reconèixer als seus familiars i llavors procura repartir l'aliment, ajudant als parents i no només a si mateixa. Aquest mateix comportament portat al regne animal és conegut com a "reconeixement familiar" (tradueixo de kin recognition), responsable de que moltes espècies animals ajudin als seus parents i competeixin contra altres famílies.

El mateix tipus de "comportament" s'ha observat en altres plantes, com la Cakile edentula, que accelera el creixement de les arrels en presència d'estranys i només alenteix el seu desenvolupament si la companya de test és una germana. Si fossin animals no hi hauria cap dubte en afirmar que amb les germanes comparteixen l'aigua i el menjar. De fet, la bibliografia especialitzada en va plena del que s'anomena com a "Self-recognition", podríem dir-li reconeixement mutu, entre plantes. Però com s'ho fan?

El lligam familiar entre animals es troba a molts nivells, des del químic mitjançant olors, al cognitiu, basat en el cervell i els mecanismes de la memòria. I en plantes? És un mecanisme purament químic? Hi ha quelcom equivalent al cervell dels animals? Malauradament el regne vegetal és un gran desconegut i tot just es comença a entendre aquest aspecte de les plantes.

A un article del Communicative and Integrative Biology publicat a l'Octubre per en Harsh Bais de Delaware, van recórrer a la Arabidopsis thaliana, una planta molt utilitzada en biologia vegetal. Cada Arabidopsis estava plantada al seu propi test, soletes i al seu rotllo. A continuació exposaven una planta a les secrecions de les arrels d'altres Arabidopsis. El que van observar fou que el ritme de creixement de la planta responia a les secrecions de les altres depenent de si eren familiars o no, de forma idèntica al que ocorre quan es conreen els vegetals junts. El secret, doncs, es troba a les arrels. Només?

A un altre estudi de la University of California publicat a Ecology Letters, en Richard Karban descriu com l'arbust Artemisa potencia el seu sistema immunitari quan és exposat a un familiar que ha estat malmès mitjançant talls a les branques. En aquest cas semblaria que el parent ferit advertiria als seus de que alguna cosa està passant, i els altres hi respondrien potenciant els mecanismes de defensa pel que pugui passar. Les senyals químiques, doncs, no estarien només a les arrels sinó també a les parts superficials de la planta.

Aquests treballs dels que parlem són molt interessants ja que ens ajuden a entendre el món que ens envolta, això és indiscutible. No obstant, des del noste punt de vista antropocèntric és inevitable preguntar-se de què ens pot servir tot aquest coneixement, o si serveix per alguna cosa. Però més enllà del que es pugui pensar, entendre el regne vegetal pot ser de gran utilitat, sobretot en els temps d'escassetat d'aliment que vivim a molts llocs del món. Portar tot aquest coneixement al sector de l'agricultura pot suposar una optimització dels recursos i una maximització de les collites. I segurament el més espectacular està per arribar, doncs sembla que els vegetals encara tenen moltes coses a dir-nos.

Adaptat de Wired Science

més ràpid, més alt, més fort ... més dopat

On està el límit? Serà l'Usain Bolt el darrer recordman dels 100 metres llisos? Arribarà el moment en que els rècords mundials siguin insuperables? Sembla que hagi de ser així, doncs els humans tenim limitacions. Però cada dia que passa es descobreixen formes d'estendre més i més aquests límits. Els avenços tecnològics ens permeten viure més temps, ser més guapos i guapes, patir menys malalties i fins i tot córrer més ràpid. Però en aquest darrer cas tot allò que sigui potenciar el físic amb tècniques farmacològiques enlloc d'entrenament es considera doping... aaaah, mala sort.

Determinar si un esportista ha usat substàncies dopants és d'allò més difícil, més que res perquè per poder trobar restes d'una substància no autoritzada el primer que cal és saber què s'està buscant. I a banda de córrer a la pista, alguns esportistes gamben que se les pelen quan es tracta de trobar noves substàncies dopants desconegudes pels encarregats de determinar si hi ha o no un cas de doping. Existeix un bon ventall de substàncies d'aquest tipus, però falta saber si hi ha alguna que a més de potenciar el físic sigui indetectable. Així que algú va pensar: I si enlloc de fotre'ns coses per la vena ens canviem els gens? El cas és que recentment s'ha obert un debat sobre la possibilitat d'anar més lluny en el dopatge gràcies als nous avenços en genètica. Es tractaria d'alterar els gens de l'esportista utilitzant les eines i estratègies inventades per la teràpia gènica. Aquest és un debat que pot sonar a ciència ficció, però les alarmes s'han disparat recentment perquè cada cop és una possibilitat que es veu més propera. Com es podria dur a terme el doping genètic?


A un treball publicat a la revista Science Translational Medicine, l'equip liderat per en Jerry R Mendell del Nationwide Children’s Hospital ens explica com van aconseguir introduir i sobreexpressar el gen de la Follistatin al múscul d'uns macacos. Pel seu nom es podria pensar que aquest gen té més a veure amb tècniques amatòries que amb qualsevol altra cosa, però deixa de fregar-te les mans que la història no va d'anar fotent claus a tort i a dret. En realitat la Follistatin codifica per una proteïna que reprimeix la myostatin, encarregada d'impedir el desenvolupament massiu dels músculs. Quan la myostatin falla, el resultat són uns músculs sobredimensionats com s'ha vist en animals i a un nen molt especial que vàrem visitar fa un temps. Així, si tenim molta Follistatin, la myostatin estarà reprimida i els nostres músculs creixeran qual Schwarzennagggerrr hipervitaminat.

Per sobreexpressar la Follistatin els investigadors van fer ús d'un virus modificat amb tècniques de biologia molecular que portava al seu interior el gen de la proteïna. Però aquesta tècnica té un petit problema, i és que aquest tipus de virus infecten la majoria de les cèl·lules del cos, de forma que introduirien la Follistatin a tot arreu i això podria causar problemes de molts tipus, com convertir-se en un monstre mutant més lleig que en Jabba the Hut. Per tal de solventar aquest inconvenient es va recórrer a una variant del gen que expressa la proteïna mutada, diferent de la normal. Quan porta aquesta mutació la Follistatin és efectiva al múscul però no a la resta de teixits. D'aquesta manera els macacos van desenvolupar considerablement la massa muscular de la zona on s'havia injectat el virus sense presentar problemes adversos.

Evidentment la finalitat d'aquests experiments no és facilitar el doping genètic sinó contrarestar els efectes atrofiants de diferents malalties degeneratives. No obstant, tot i que l'autoritat antidoping mundial ja ha inclòs el doping genètic com a mètode prohibit, es tem que es pugui començar a utilitzar en breu. Però, la veritat, no tinc ni pajorela idea de qui podria estar interessat en utilitzar aquestes tècniques... ehemmm

va sorgir la vida d'una pedra? (part 2)

En episodios anteriores ...

...Parlàvem de com es podia originar la vida. De com algunes hipòtesis apunten al món del RNA i als Ribozymes per intentar apropar-se a com podia ser aquest origen. Però molts us vàreu adonar i vau prendre bona nota de la paraula "atzar". És una paraula problemàtica que incita a la incredulitat i, per molts, a la crítica de qualsevol hipòtesi. D'altres van apuntar que, quan parlem de 2000 a 4000 milions d'anys (temps que s'estima que va aparèixer la vida sobre la terra), de l'atzar es pot dir probabilitat, doncs en tot aquest munt d'anys pot passar de tot, inclòs que s'origini vida a partir de matèria inert.

Hi ha una hipòtesi, però, que deixa el factor sort una mica més de costat. Es basa en una idea diferent que es mira el problema des d'una altra òptica, l'òptica de l'energia. Ja ho vàrem veure al capítol anterior que totes les cèl·lules, siguin animals, vegetals, bacterianes, de fongs, de ministres o de consellers utilitzen energia química coneguda com a ATP. I, parlant a grans trets, la forma d'obtindre-la és sempre la mateixa, fonamentada en les membranes cel·lulars.

Les membranes cel·lulars tenen la capacitat de compartimentalitzar, fent que a una banda de la membrana l'ambient sigui diferent al de l'altre costat. I a on està la diferència? Doncs en la quantitat d'ions. A una banda n'hi ha més que a l'altra. Quan aquests ions són protons (ions d'hidrogen), tendeixen a passar a través de porus de la banda on estan més concentrats al costat on hi ha un dèficit per tal d'arribar a l'equilibri. Aquest és un fenomen conegut com a Quimiosmosis. I quan passen a través de la membrana generen una energia que fa possible la síntesi d'ATP. Així, aquestes membranes transformen l'energia potencial dels protons en la preuada energia química o ATP que utilitza la cèl·lula per dur a terme els seus processos (doncs l'energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, com passa amb la corrupció política).

Tornant a l'origen de la vida, si fa 2000 o 4000 milions d'anys hagués existit alguna forma de produir ATP similar a la que utilitza una membrana actual, la capacitat per sintetitzar biomolècules com el DNA, el RNA o les proteïnes estaria força més garantida que en una situació on tot passés "per atzar". I ho dic perquè una d'aquestes membranes no només produeix ATP de forma constant, sinó que, a més, la reté al seu interior, el que augmentaria molt la probabilitat de que un ribozyma o qualsevol altra unitat catalítica tingués una font d'energia constant i propera per replicar-se o, senzillament, funcionar. Podria haver existit una membrana amb aquestes característiques?

Doncs sí, i de fet encara existeix avui. Per trobar-la cal que ens desplacem al mig de l'oceà Atlantic, a un lloc conegut com The Lost City. Aquesta ciutat perduda és una formació mineral alcalina enorme formada per un tipus de fumeroles o xemeneies hidrotermals que no tenen un origen volcànic sinó químic, descobertes a l'any 2000. Es tracta doncs de pedres, però d'unes pedres molt especials. El seu interior és una xarxa laberíntica amb cavitats microscòpiques i porus encara més petits, en molts casos tan petits com els porus de les membranes cel·lulars actuals. I tenen una característica molt especial, la capacitat de generar espontàniament gradients de protons com els que fan les membranes cel·lulars. I els gradients de protons, amics i amigues, signifiquen energia. Així, ens trobem davant d'unes cavitats microscòpiques formades per parets poroses capaces de generar el fenomen de la Quimiosmosis de protons. No s'assembla molt a una membrana cel·lular?. Finalment, perquè aquesta "membrana mineral" pugui produir energia química només li cal un substracte inorgànic com podria ser el sulfur de metil, comú en aquests sistemes hidrotermals, que podria generar acetyl phosphate, una molècula que alguns bacteris encara avui utilitzen com a energia de forma intercanviable amb l'ATP.

Foto: les xemeneies hidrotermals en qüestió

Però encara hi ha més. En simulacions de laboratori s'ha vist que dins d'aquestes cavitats es creen gradients de temperatura que concentren els nucleòtids, les molècules que formen el RNA i el DNA, en zones concretes del porus. Concentrats d'aquesta manera, ben apretadets, ja se sap ... "el rose hase el carinyu": La formació d'estructures com el DNA i el RNA s'hauria de deixar menys a l'atzar... molt menys. Quelcom similar podria ocórrer amb les proteïnes, la formació de les quals no seria difícil en aquests sistemes minerals.

Tenim compartimentalització gràcies a les estructures poroses minerals, gradient de protons per donar energia, els nucleòtids ben concentradets i en actitud amorosa i la possibilitat de tindre proteïnes. Què falta? Bé, un mineral fent la funció de membrana cel·lular està molt bé, però la primera cèl·lula hauria de tindre la seva pròpia membrana formada per lípids, no? En Jack Szostak, guardonat amb un Nobel, ens donava una pista al juny: Al igual que els nucleòtids, els àcids grassos tendeixen a acumular-se a zones concretes de l'interior d'aquests porus. I un cop acumulats produeixen micel·les, de forma similar a les que forma l'oli a l'aigua. Aquest tipus de micel·les, amb altres components i amb una major complexitat podrien haver acollit a la resta de components (DNA, RNA i proteïnes) al seu interior, creant així la primera cèl·lula totalment orgànica.



Aquesta hipòtesi es un viatge al·lucinant al voltant de la geologia, la química, la física, la bioquímica, .... Tant al·lucinant com devia ser l'aparició de la primera cèl·lula (o les primeres cèl·lules). Segurament no sabrem mai com va ser exactament l'origen de la vida, però cada cop, amb cada nova hipòtesi i cada nova troballa, l'atzar pren un paper més secundari.

vist a New Scientist

va sorgir la vida d'una pedra? (part 1)

Si hi ha un misteri insondable i totalment impossible de resoldre, a banda de trobar el sistema nerviós central de la classe política d'aquest país, és l'origen de la vida. Fins i tot si aconseguíssim crear vida dins un matrau que reproduís una hipotètica "sopa primigènia" no podríem tindre mai la certesa de que en realitat fos així. Però és evident que sempre hi haurà algú a qui aquest dilema el cridi com els diners al senyor Millet i es llenci a la recerca d'una explicació plausible . I per això han sortit moltes i diverses hipòtesis al llarg de la història.

La primera fou la més fàcil. Diu que hi havia un paio amb barba i pel blanc que primer va crear la terra i les estrelles i després la vida. No obstant, malgrat el fotimer de gent que ha parlat amb Déu al llarg de tots aquests milions d'anys, no hi ha ningú que hagi aconseguit treure-li la recepta per fer vida del no res. Llàstima.

Una altra hipòtesi és la panspèrmia, que ens explica que la llavor de la vida va arribar a la terra des de l'espai exterior. D'això ... És una bona forma de llençar pilotes fora. De fet no té res de dolent, podria ser, i tant, però el problema és que si bé explica com va poder arribar la vida a la terra, no explica pas l'origen de la vida.



I és que aquest origen no té perquè vindre de l'espai exterior o ser diví, doncs al nostre planeta hi ha prou material com per que es pugui generar vida. De fet, en l'actualitat, la hipòtesi més acceptada és la que situa aquest origen a la Terra, i es basa en el "món del RNA".

El RNA és una de les tres molècules maó de la vida al nostre planeta. Les altres dues són el DNA, que forma els nostres gens, i, per últim, les proteïnes. El DNA emmagatzema la informació genètica. Aquesta informació es transmet i llegeix dins la cèl·lula gràcies al RNA donant lloc a les proteïnes, que fan possible tot un munt de funcions, entre elles la que li dona a les cèl·lules la capacitat de replicar el seu DNA, dividint-se durant generacions i fent que la vida s'hagi mantingut i evolucionat durant tot aquest temps. Es tracta d'un cercle que dóna lloc a la típica pregunta de l'ou i la gallina: Perquè la gallina no menja ous ferrats amb ho bons que estan?. Perdó, és que tinc gana. La pregunta era: Què va ser abans?

Doncs els que en saben diuen que primer fou el RNA. Perquè? Per tres raons. La primera és que, de les tres, és la molècula més senzilla, el que suggereix que dins una "sopa primigènia" seria la que podria sorgir per atzar amb més facilitat. La segona raó per triar el RNA fou que, al igual que el DNA, enmagatzema informació genètica, funció imprescindible per mantindre una espècie al llarg de diverses generacions. I la tercera raó va arribar als 1980s, quan en Tom Cech i en Sydney Altman van descobrir els ribozymes, unes molècules de RNA que, a més de poder codificar informació genètica, tenien activitat catalítica, un fenòmen que abans es pensava exclusiu de les proteïnes. Més tard s'ha comprovat al laboratori que aquest tipus de RNAs tenen la capacitat d'autoreplicar-se, tot i que de forma força limitada. Així, un ribozyma seria una unitat d'informació genètica amb el poder de reproduir i replicar la seva pròpia informació de generació en generació. I a partir d'aquí, què va passar? Com es va formar la primera cèl·lula que donaria origen a la resta d'organismes del planeta?

Diuen que un cop format aquest RNA tan especial, es va embolcallar per atzar d'una capa de lípids, greixos que repelen l'aigua, adquirint així una primigènia "membrana cel·lular" i formant les primeres proto-cèl·lules. Serien com microscòpiques gotes d'oli que contendrien al seu interior RNA amb capacitat d'autoreplicar-se. Després va arribar el DNA, més complex i estable que el RNA, que va prendre la funció de mantindre la informació genètica. I les proteïnes van guanyar la partida catalítica en ser molt més eficients, adoptant diferents funcions cada cop més complexes. Entre les tres biomolècules s'establiria llavors una íntima relació en la que cadascuna tindria unes funcions determinades. Després l'evolució va fer la resta.

Però en tot això hi ha diversos buits. En primer lloc la limitada capacitat del RNA (dels ribozymes) per replicar-se, que no li hauria permès reproduir-se amb la facilitat necessària. I, en segon lloc, que per dur a terme la seva activitat catalítica el RNA necessita energia. Per aquells temps la podria haver obtingut de l'ambient, però calia una font constant que difícilment es trobaria a la "sopa primigènia" a on tot es donava i es trobava per atzar.

L'energia, quin paper pot jugar l'energia en tot aquest misteri? I és que potser per solventar l'enigma de l'origen de la vida no cal centrar-se en quina de les tres biomolècules maó fou la primera en aparèixer, sinó d'on podrien treure l'energia per fer les seves funcions. En l'actualitat les cèl·lules obtenen l'energia gràcies a les seves membranes. Es tracta d'energia química, condensada en una molècula coneguda com ATP (abreviació de adenosine tri-phosphate). Aquest sistema d'obtenció i gestió de l'energia en forma d'ATP és força complex biològicament parlant, però alhora universal, utilitzat per totes les cèl·lules, el que podria voler dir que la primera de les cèl·lules ja funcionava mitjançant aquest sistema. Així, seria possible que l'origen de la vida no es trobés ni al RNA, ni al DNA ni a les proteïnes, sinó a una membrana amb capacitat de generar energia química suficient perquè es formessin totes aquestes molècules. Existeix aquest tipus de membrana? Sembla que sí. I sembla que podria ser una cosa tan senzilla com una simple pedra...

SOS Madagascar

Madagascar, junt amb les Seychelles i Maurici no són només un grup d'illes, sinó tot un món. Situades al sud-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, alberguen el 5% de les espècies animals i vegetals de tot el món. D'aquestes, més del 80% són endèmiques d'aquest reservori de biodiversitat, i tot a una superfície que representa el 1.9 % del continent Africà.

Al seu sòl hi creixen set de les vuit espècies de l'arbre Baobab conegudes al llarg del món. S'hi poden trobar 300 espècies d'ocells, de les quals 180 no es troben a cap altre lloc de la Terra. El 90% de les 150 espècies de mamífers que hi habiten només es troben en aquelles contrades i enlloc més, així com el 96 % de les prop de 400 espècies de rèptils. Tot plegat, no és estrany que, per la seva riquesa i biodiversitat, Madagascar s'hagi guanyat el títol de "vuitè continent".



Però darrerament tot això està canviant.

Al Març, una revolta militar va forçar l'abdicació del seu cap d'estat, en Marc Ravalomanana. Segons els colpistes, la població volia un canvi radical a la direcció del país, doncs el 70% de la gent viu amb menys de 2$ al dia. El nou govern de transició, però, no ha fet més que empitjorar les coses. Sembla que el cop d'estat ha causat un nombre indeterminat de morts (es parla de 100 o més víctimes) degut a les protestes i manifestacions, tot i que no ha suposat l'inici d'una guerra civil (de moment). No obstant, l'illa es troba sumida a una inestabilitat política que ha derivat en un complert descontrol a la societat. Les ajudes internacionals han estat retirades, així com els diferents projectes d'investigació.



El 7 d'Octubre, diferents grups conservacionistes com Conservation International, Global Witness, WWF o la Wildlife Conservation Society junt amb altres 11 ONGs, van redactar una carta oberta on denuncien les conseqüències, els "danys col·laterals", de tot aquest pitote: Els animals protegits s'estan caçant com a menjar i per vendre'ls a restaurants, i molts arbres endèmics s'estan talant per exportar la seva valuosa fusta, fet que està portant aquestes espècies vegetals a l'extinció.

Però, evidentment, no es pot culpar a les seves gents, prou pena tenen. L'origen del problema es troba en el cop d'estat en si, doncs la inestabilitat i la manca de seguretat que se'n deriven han fet caure en picat el turisme, principal sustent d'aquell país, de forma que s'han de buscar les garrofes com bonament poden. Però, de seguir dins aquesta dinàmica, els habitants d'aquelles terres continuaran arrasant l'illa, el que pot suposar la pèrdua d'una gran quantitat d'espècies i, sobretot, la fi de la seva major riquesa, la natura, principal reclam pel turisme. Tot plegat, Madagascar és avui l'escenari d'un drama humà i natural que es complica dia rera dia. Un cop més, sembla que el planeta i els humans manifestem certes incompatibilitats i diferències irreconciliables. En aquest cas, però, el divorci és inviable.

no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat

Asimetrich Lecter.

Vist a Scientific American