dilluns, 14 de gener del 2008

Evolució a una placa petri


Cadascú mata el temps d’espera als aeroports com pot. L’altre dia vaig decidir comprar la Scientific American, passar-me per l’Starbucks coffe i pendrem un Caffé latte extra espresso mentre llegia amb avidesa la revista. Tot plegat, i mirat així, em faig fàstic a mi mateix per lo pedant i lo ianqui que queda el que acabo d’escriure (podeu fotre’m calbots quan em veieu). El tema és que em va indignar profundament llegir un article breu sobre un grup de recerca espanyol, publicat recentment a PNAS. No m’indigna ni que siguin espanyols ni que publiquin al PNAS, sinó que hagi de llegir la notícia a una revista de divulgació americana (He buscat a la investigación y ciencia, a la muy interesante i la omnis cellula i no he trobat res sobre el tema, tot i que la noticia la va transmetre l’agència EFE i surt reflectida a una nota de premsa del CSIC tampoc trobo res ni al mundo ni a ElPais ... total, que ja us la poso aquí). Aquesta podria ser una mostra més de la importància que se li dona a la ciència al nostre país.

El treball en qüestió:

Alfonso Navas, Guillermo Cobas, Miguel Talavera, Juan Ayala, Juan López y José Luis Martínez. Experimental validation of Haldane's hypothesis on the role of infection as an evolutionary force for Metazoans. PNAS, 13-17 agost de 2007.

Al 2001, aquests científics volien comprovar com els caenorhabditis elegans (alias c.elegans) que podeu veure a la figura 1 eren anihilats pel bacteri infecciós Pseudomonas aeruginosa. Una setmana després, van quedar sorpresos de veure que a una de les 152 plaques petri usades en l’experiment, tot un munt de C.Elegans remenava com si res. Al principi van pensar que era un error (jeje, com no?). Però els següents experiments van demostrar que els supervivents d’aquella placa no només eren immunes a la infecció, sinó que a més podien subsistir alimentant-se dels temuts bacteris.

Figura 1. Imatge dels c. elegans ... els cucs simpàtics


Comparats amb els seus predecessors, els nous cucs són de moviments extra lents i consumeixen un 30% menys d’oxigen. Pel que sembla, això es deu a un canvi radical en els mecanismes de respiració, que es basen en enzims diferents als utilitzats pels progenitors dels nous c.elegans. De fet, els nous mutants tenen fins a set canvis proteics respecte als cuquets originals. En el cas d’altres nemàtodes, aquest número de divergències és suficient com per parlar d’espècies diferents. No obstant, els autors diuen que no ho consideren com una nova espècie, però que està molt a prop de ser-ho. És evolució en directe i dins una placa de petri.

Tot i que mai abans s’havia vist una evolució tant frenètica, ja es sospitava que les malalties infeccioses podien jugar un paper clau en l’evolució d’algunes espècies (conegut com a Haldane's hypothesis). Sense anar més lluny, es creu que a l’Àfrica coneixen bé les conseqüències d’aquest tipus de selecció natural. A certes poblacions africanes es dona una persistència insòlita de glòbuls vermells falciformes (figura 2), que pot causar un tipus d’anèmia letal.










Figura 2. Un glòbul vermell falciforme al costat de cèl·lules sanes vist amb SEM.


Es creu que aquesta persistència es deu a la resistència que confereixen les cèl•lules falciformes front la malària, una plaga que s’enduu milers de vides cada any. Estadísticament, els individus amb cèl•lules falciformes tenen 1/10 menys probabilitat de contraure la malària que els individus amb glòbuls vermells normals. Ara, gràcies a aquests cucs tant fastig ... simpàtics, podem comprovar al laboratori el paper de les malalties en la selecció de les espècies.

dijous, 10 de gener del 2008

Projecte 80%


Vinc de visitar un blog anomenat "La sombra de Aznar" que vaig descobrir ja fa un temps, desde que el seu artífex, en Peperufo, va incloure-hi un post brillant satiritzant sobre les mentides del PP. Aquest blog ja ha estat esmentat a diversos medis de comunicació i s'està guanyant un espai propi dins el món de la informació.

Des d'aquest Blog se'ns planteja una inciativa engrescadora , arribar al 80% de participació a les properes eleccions. Amb un objectiu ben concret, impedir l'ascens al poder del PP. No importa el teu color polític, només que comparteixis els ideals d'esquerres. I l'únic que se't demana és molt senzill, que vagis a votar, a qui vulguis. Us deixo a continuació la traducció al Català del manifest del projecte 80%. I en breu suposo que començaran a còrrer mails amb el missatge.



Pregunta: què passaria si aconseguíssim una participació del 80% a les eleccions generals ?



L'esquerra porta 4 anys adormida, esperant el seu moment, guardant les distàncies en el debat polític, mossegant-se la llengua i el que no és llengua, respirant fons, empassant bilis, suportant insults, rebent menyspreus, passiva, retirada, ofegada en un sospir. Recordem la desena de manifestacions de la dreta mediàtica; les coses que han cridat; els disbarats que s'han atrevit a dir; fins a on han estat capaços d'arribar grapejant institucions sagrades com el Tribunal Constitucional; fins i tot s'han atrevit a jugar amb el dolor de les víctimes i amb els morts del 11M. Nosaltres, convençuts del nostre sentit de la responsabilitat cívica, hem triat, sigui per omissió o per comoditat, no respondre aquests avalots. Apostem per la política de la pau i per cedir el nostre espai al carrer confiats que les concentracions es deslegitimessin per si soles a causa dels discursos antidemocràtics que es desenvolupaven en cadascuna de les intervencions de la dreta social espanyola. 4 anys de silenci, 4 anys estoics tolerant l'intolerable.



Però ha arribat el moment en què els ciutadans progressistes d'aquest país podem respondre amb tota la força merescuda a aquests 4 anys de descrèdit i deslleialtat democràtica per part de la dreta espanyola, individualitzada en personatges com Acebes, Zaplana, Alcaraz, Rouco Varela o Jimenez Losantos. Ha arribat el moment de convocar una manifestació col•lectiva, tant gran i espectacular, que sigui capaç de procurar tal lliçó democràtica per a aquells que han violentat la nostra convivència, que mai, mai, l'oblidin. És hora, és el moment, de treure a passejar el nostre orgull, la nostra sang, el nostre cor, els nostres ideals, amb el cap ben alt. Però no ho farem al carrer en forma de concentració sorollosa amb pancarta i eslògans. Ho anem a plantejar des de la xarxa, més enllà de la xarxa, al•ludint al sentit de responsabilitat ciutadana que milions d'espanyols tenim. Serà un boca a boca a escala nacional el qual cridarem als nostres amics, coneguts, familiars, companys de treball, a unir-se a un objectiu espectacular i grandiós: aconseguir el 80% de participació en les eleccions generals. Sí, has llegit bé! Un 80%! Un repte tant gran, tant valuós, que si s'aconseguís ens omplís d’orgull i satisfacció a tots. Tots a una, posant grans de sorra per a arribar a formar una bella muntanya de vots, tan grandiosa que aconseguim, el dia 9 de març, admirar-la amb sorpresa i profunda satisfacció.



Tot comença amb una pregunta. Coneixes el "Projecte 80%"? Sí, el gran objectiu, la gran obra mestra de l'esquerra espanyola, serà arribar a aquesta xifra per a impartir una lliçó que mai serà oblidada. Una demostració de força que ningú podrà negar. Un cop d'efecte que obri portades, titulars i rodes de premsa. No és impossible. És una xifra a la qual es va arribar al 1982 per exemple. Al 1993 i 1996 es va arribar al 77%. A les últimes, al 76%. Algú recorda unes eleccions democràticament més transcendentals des de 1982? Mirant fins a on és capaç d'arribar la dreta espanyola un té la impressió de que són els mateixos que en plena transició qüestionaven la Constitució i l'Estat Autonòmic. Són els mateixos que deien com llavors que "España se rompe". Per què no arribar llavors al 80% de participació per a marcar-li el terreny a aquesta dreta casposa i retrògrada? Per què no donar-los una lliçó en tota regla? Per què no demostrar-los que Espanya no tolera actituds post franquistes i antidemocràtiques com el boicot als productes catalans o el col•lapse de les nostres institucions? Per què no recordar-los que els ciutadans que conformem aquesta societat imperfecta no tolerem ni tolerarem que es jugui amb la mentida, amb la falsedat i amb la desqualificació burda? Per què no arribar al 80% per a deixar al món bocabadat i donar-li una lliçó als Acebes i als Zaplanas! Una meta difícil, però altament motivant; un objectiu grandiós que donaria la volta a mig món i que retornaria la fe a la ciutadania espanyola. Anem!



Com? Alhora senzill i estel•lar. Una campanya per internet, un mailing anunciant-la, una recollida de signatures, SMS, un lloc on centralitzar propostes, vídeos, iniciatives de mobilització. Ens sobren idees si ens posem. Som la gent de la cultura, de la inspiració, els creadors! Som l'esquerra espanyola, unida malgrat les seves diferents tonalitats. Que es facin eco els mitjans digitals, que s'assabenti el país que tenim un grandiós objectiu. Anem a aconseguir el 80%! D'internet es podrà passar al boca a boca, aconseguir que es parli en els col•lectius ciutadans progressistes, en les tertúlies..."saps què és el projecte 80%?". Veureu que remarco sempre, progressistes, bé, tots sabem que no fa falta llançar campanyes per a mobilitzar a la dreta. Ells van a votar fix, plogui nevi o hi hagi un terratrèmol. Nosaltres i solament nosaltres tenim la responsabilitat i el pes per a arribar, i per què no superar, aquesta xifra. Ens atrevim? Ens il•lusionem? Ens mullem? Un repte per a ser atractiu ha de ser difícil, estimulant, ha de ser de tal manera que per a aconseguir-ho calgui dedicar-li esforç i temps, poc individualment però en suma una enorme iniciativa ciutadana i social. Un 80%!



Qui s’hi apunta? Et sumes tu? Es sumen els teus amics? Aquests que tenint ideals progressistes gairebé mai s'animen a anar a votar perquè tots els polítics són iguals? I els teus familiars? Què proposes? Hi ha tanta gent a la qual mobilitzar i il•lusionar....Podem organitzar grans coses. Podem organitzar una enorme festa al carrer el mateix dia 9 de març si aconseguim l'objectiu. Al carrer a celebrar-ho! Som del projecte 80% i ho hem aconseguit! Som grans! Anem a Gènova a celebrar-ho amb Rajoy! Que se'ns escolti, que se'ns conegui! Anem a muntar l'enorme festa de la democràcia, la del vot, la de la participació! Podem donar moltes lliçons als polítics! Som poderosos si ens ho creiem! Avui serà al PP. Però el PSOE, i la resta de forces polítiques, prendran nota per a futurs comicis. És un crit de "no ens fallis" més alt i nítid que els anteriors. És la nostra resposta a les embranzides dels que insulten, dels que separen, dels que odien.



Ens atrevim? Ens atrevim? Jo, m'atreveixo. Qui s'apunta? Projecte 80%!



“La sombra de Aznar” convoca a tots els progressistes i us demana que us feu eco als vostres webs, blogs, fòrums i mitjans. Servidor posa la llavor. El sol, l'abonament i l'aigua és cosa de tots perquè aquesta enorme iniciativa culmini. Orgull companys, orgull! Projecte 80%!





dimarts, 8 de gener del 2008

El món perdut

No sé què dimonis deu estar passant últimament que només fan que aparèixer noves espècies de mamífers. Recentment ens sorprenien les imatges d’un simpàtic rosegador que semblava mig ratolí mig cangur descobert per la Zoological Society of London al desert de Mongòlia.

I gairebé alhora, en una expedició a les muntanyes Foja de Papua, els investigadors de Conservation International informen (o reporten... jeje ) de la troballa d’un nou marsupial nan i una rata gegant.












La rata gegant i el opossum nan de Foja


Aquesta zona de Papua és un “món perdut” on l’home no havia posat el peu fins el 2005. Va ser llavors quan Conservation International i científics del Indonesian Institute of Sciences van realitzar una expedició d’un mes a les muntanyes Foja que els va portar al descobriment de centenars d’espècies noves, vegetals i animals, inclosos mamífers (trobareu un vídeo sobre aquella expedició aquí).










Nova espècie trobada a Foja l'any 2005



És recomfortant veure com mentre el llistat d’espècies en perill d’extinció augmenta alarmantment, a algun lloc de la superfície del nostre planeta encara queden formes de vida desconegudes. I dic a la superfície, perquè encara ens queden els oceans “gairebé” per descobrir. En un cens d’espècies oceàniques iniciat al 2003, s’estimava que s’estaven trobant 3 noves espècies de peixos a la setmana. Els càlculs aproximats indiquen que al 2010, any en que es finalitzarà l’estudi, s’hauran trobat uns 2 milions de noves espècies de vida marina.



dijous, 20 de desembre del 2007

UUUUUUUUUUPS!!!

Dedicat a la nova doctora (Tot i que al principi et soni a xinès).

La revista New Scientist es fa resó d’un recent descobriment que obre noves vies pel tractament d’infeccions degudes a bacteris resistents a antibiòtics. Investigadors de la universitat de Wisconsin han descobert que certes barreges de polímers són altament efectives per aniquilar bacteris, sense ésser necessari recórrer als cada cop menys efectius antibiòtics. És un avenç realment important, però què fa que hagi aixecat tant rebombori com per sortir a New Scientist? Doncs la xamba, ni més ni menys.


Resulta que aquests investigadors intentaven reproduir l’acció de certes proteïnes naturals del nostre sistema immune, les “host-defence peptides”. Es creu que aquestes actuen adherint-se a la membrana dels bacteris i obrint-hi porus, matant així al germen. El problema amb les host-defence peptides, és que maten tot allò al que s’enganxen, incloent-hi glòbuls vermells.
Així, La Shannon Stahl i el Samuel Gellman van dissenyar uns biopolímers ultrasofisticats que haurien d’imitar l’acció dels host-defence peptides, però amb major efectivitat sobre bacteris i menor efecte sobre els glòbus vermells. Per tant, aquests nous biopolímers van ser testats sobre bacteris i glòbuls vermells (evidentment, no els testarem sobre cacahuets).


Però, és clar, necessitaven incloure al seu experiment un control negatiu, és a dir, un tractament similar al dels biopolímers però que resultés innocu, per estar segurs que l’efecte dels biopolímers no és degut a la seva naturalesa polimèrica -i per tant gens selectiu-, sinó al seu efecte exclusiu sobre la membrana dels bacteris. I per fer aquest control negatiu van escollir una barreja de polímers qualssevol.


La seva sorpresa va arribar en constatar que els nous biopolímers ultrasofisticats eren ... bé ... una merda punxada a un pal, incapaços de matar una mosca, mentre que els usats com a control negatiu presentaven una eficàcia sorprenent matant bacteris i no afectaven als glòbuls vermells, eren fins i tot millors que els host-defence peptides!. Sclinc!

I és que el món de la ciència està plagat d’exemples del que ja es coneix com a Serendipia, que ve de Serendipity en anglès, llengua en la que tampoc vol dir res. Però és el terme utilitzat per la capacitat de fer descobriments afortunats.

Ara sí. Mentre escric això em ve al cap una estada al Baylor College of Medicine. Recordo la meva cara d’estupor mentre observava els valors de luminometria d’un experiment. El primer que vaig pensar va ser algo així com “Merda, l’he tornat a cagar...”. D’aquesta manera tant “serendipitesca” varem començar a estudiar si certs compostos naturals interaccionen amb receptors nuclears. Poc després, la flamant nova Doctora Vaqué, a un treball inclós a la seva tesis sense precedents i ensense aturador, ha tret l’entrellat del que jo vaig considerar un error.

Es diu que l'autèntic mèrit de la serendipia és tindre la capacitat de parar-se davant l'aparent error, estudiar-ho, formular hipòtesis i finalment demostrar que allò que inicialment semblava impossible és una realitat. Jo no vaig tindre aquesta capacitat, només vaig obtindre les dades i li vaig plantejar el problema. Ella va acceptar el repte, el va estudiar i finalment ha pogut explicar de la forma més elegant el que jo mai m'hauria imaginat. Has resolt el problema. Tot en un temps rècord i sotmesa a la pressió més absoluta. És per això que des d'aquí vull mostra-te la meva admiració. Gràcies pel teu treball, estaré sempre en deute.

diumenge, 16 de desembre del 2007

via fora!


Amb el crit que servia per convocar l'host de Barcelona per defensar la seva terra, us convido a un via fora contra els enemics

Tot navegant em trobo amb un interessant article de acción patriótica de Sevilla. Un any més, ens trobem davant la farsa del boicot als productes Catalans. El teniu a continuació: i podeu accedir al text complert aquí.

“Reproducimos este post que puede leerse en numerosos blogs.

Dales a los nacionalistas donde mas les duele: deja de comprar productos catalanes y vascos

No se trata de “nacionalismo” espanol ni madrileño. Pedimos que compres cosas de tu zona o del resto de Espana. Revisa bien las etiquetas.

Ya esta bien de que nos tomen el pelo. Despertemos ya de la anestesia nacionalista. Esto no es del PSOE o del PP, sino de ciudadanos cabreados con lo que se nos viene encima

Funcionan como el niño gamberro al que se le consiente todo y se termina convirtiendo en un delincuente, egoista y cada vez mas descarado.”

Molt bé. Anem a veure les seves raons i si et sembla les comentem:

“BASTA YA DE AFRENTAS:

1. “Ellos” boicotean a Pascual por no tragar con las leyes hipernacionalistas de etiquetado y publicidad, al vino de la Rioja, etc.”

Resposta: L’únic boicot que recordo és el de Pascual, no en se de cap contra la Rioja i molt menys contra l'empresa etc. El boicot a Pascual no va ser degut a l’etiquetat sinó a la decisió presa per aquesta empresa de no comprar productes làctics dels ramaders catalans. I va funcionar, és el que tenen les iniciatives portades a terme per una societat unida.

2. Ganan entre un 30 y un 50 % más que en el resto de Espana (policias autonomas, profesores, medicos, etc.)

Resposta: Sóm els tercers empatats amb Euskadi i Balears en sou (per sota de Madrid i Navarra) i els últims quan el sou es corregeix pel preu de la vivenda (veure entrada “estudis...seriosos?” d’aquest Bloc)

3. “Ellos” se pueden presentar a las oposiciones en nuestras comunidades y nosotros no en las suyas por la lengua propia. Además les ponen nuestras oposiciones en años distintos a las suyas, para que puedan presentarse también.

Resposta: Som una societat bilingüe. Aquesta és una avantatja inherent davant altres societats monolingües. Els Anglesos poden voltar per tot el món perquè l’Anglès és l’idioma intenacional i no fem boicot als productes Anglesos per aquest “monopoli”. Jo treballo a Anglaterra, i he hagut d'apendre Anglès per teballar aquí.

4. Negocios, locutores, tertulias en radios y TV con sus comisarios nacionalistas catalanes y vascos, ya vale de la invasion de todo lo nuestro a cambio de un odio creciente a todo lo espanol (a los ciudadanos de a pie). Locutores: Igartiburu, Gabilondo…; Cocineros: Arguinano, Arzak, Subiñana, Adria…

Resposta: Al menys la televisió autonòmica Catalana és clarament imparcial si es compara amb la resta de televisions autonòmiques (posem per cas, Telemadrid). Els serveis informatius de Televisió de Catalunya han estat distingits en diverses ocasions per la seva imparcialitat informativa. Mai hem assistit a cap comentari que fomenti l’odi vers Espanya, però sí ens han arribat exemples anticatalans d’altres televisions. A Catalunya tenim dret a veure televisió en Català, doncs és la nostra llengua.

5. Y ademas, su nivel de vida e industrializacion se ha conseguido a costa de la desindustrializacion de Andalucia y del resto de regiones espanolas en el siglo XIX y durante el franquismo.

Resposta: A banda de la iniciativa de la burgesia Catalana, molts Andalusos van emigrar a Catalunya per treballar-hi, i van ser ben acollits. Si Andalusia no ha estat capaç d’engegar malgrat la contribució econòmica dels Catalans (via impostos) durant els darrers 20 anys, haurien de plantejar-se un canvi de model. Abans de donar les culpes a tercers, plantejeu-vos si heu fet alguna cosa malament.

6. Los vascos y catalanes solo meten su dinero en sus bancos y cajas, y nosotros nos dejamos utilizar como borregos.

Resposta: en general, el punt 6 no té cap mena de fonament. Degut al sentiment anticatalà, organismes com La Caixa fan tractes preferents als seus clients a fora de Catalunya. És un fenòmen que també ha fet CajaMadrid: ha atorgat impressionants avantatges (targetes sense costos de manteniment, fons d’elevada rentabilitat) als seus clients Catalans per tal de captar clientela.

7. El boicot nacionalista a la candidatura de Madrid a las Olimpiadas, cuando Espana entera se volco con Barceloba 92.

Resposta: Cert. Va ser un error reconegut immediatament. Va ser una proposta desafortunada d’en Carod, que no va anar més enllà. Es va demanar perdó. Encara més, els artífex de Barcelona 92 van estar treballant amb Madrid per preparar la seva candidatura.

8. Pero lo que ya es intolerable es que encima que se rien de nosotros, nos obliguen a beber cava catalán en lugar de champán en Navidad. Por Dios, nos toman por imbéciles.

Resposta: Ningú obliga a ningú a consumir res. El mercat Espanyol és prou ampli com per poder escollir el producte que més t’agradi. I sí, us prenem per imbecils... a tots aquells que promoveu aquesta farsa, aquest odi i aquest separatisme.

Des d’aquí us convido a aportar més arguments per poder deixar un bonic comentari al Bloc de Acción patriótica de Sevilla, i a tots aquells Blocs que reprodueixin entrades com aquesta.

Gràcies per avançat

dijous, 13 de desembre del 2007

Gernikako Bakearen Museoa



Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.

L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.

Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.

A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.

Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.

Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.

Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.



dimarts, 11 de desembre del 2007

què te a dir un cacahuet d'en Cristòfol Colom?



Diuen que Colom va descobrir Amèrica, al menys sudamèrica, doncs les evidències arqueològiques han arribat a tal punt que ja és ben acceptada la hipòtesis de que els Vikings van fer unes quantes incursions a nord-amèrica abans que el senyor Colom fes el gran descobriment al 1492. però fins i tot el “descobriment” de sud-amèrica per part dels Espanyols es pot posar en dubte.

No fa massa, un mapa Xinés (Figura 1) va causar gran rebombori. En un principi es tractava d’una còpia feta al 1763 d’un mapa original del 1418. Aquesta podia haver estat la proba definitiva del descobriment d’Amèrica per part dels Xinesos... de no ser per que és fals. O així ho dictaminen els experts, entre altres coses per que en aquest mapa suposadament Xinés i suposadament de 1418 es reprodueixen de forma calcada errors de molts mapes Europeus del nou continent fets al segle XVII... apuntant a que és una falsificació que s'ha intentat colar com del 1418.

figura 1. Mapa xinès del món mundial

De totes maneres, no són pocs els acadèmics que defensen la hipòtesis de que Amèrica no va estar descoberta mai, per que sempre es va saber de la seva existència. Però, desafortunadament, les probes en forma de mapa revelador no ens les portarà Indiana Jones després d’arriscar la vida contra els nazis, sinó que cal buscar-les a altres llocs. Per que, com diria Jose M Aznar (ara que parlem d’Indiana Jones i els seus enemics), las pruebas “no se encuentran en desiertos lejanos, no,no,no”. Les probes, les tenim per tot arreu.

Segons el professor emèrit de la Brigham Young University, John L.Sorenson, hi ha centenars de pistes. Ens explica el doctor Sorenson que la presència de molts organismes (entre ells el cacahuet, d’aquí el títol) a ambdós continents en èpoques anteriors al 1492 només es pot explicar per una exportació no natural, que podria dir-se comerç entre els habitants de sudamèrica i els d'altres llocs del món. Entre aquests organismes, objecte d'intercanvi, hi ha una gran quantitat de plantes, o fruits d’aquestes, que es consumien tant al vell com al nou continent, tot i que majoritàriament estem parlant de la India i altres països asiàtics. A la llista d'aquest professor també hi figuren alguns patògens, documentats a texts molt antics, comuns a tots dos continents segurament degut a l'intercanvi entre americans i asiàtics. Però també sobta trobar-s’hi certes races de gossos, i fins i tot de pollastres, que eren presents tant a Àsia com a Amèrica en períodes molt anteriors a l’arribada dels Espanyols al nou continent, segons indiquen diferents estudis arqueològics. Així, si bé en el cas de les plantes pot vindre al cap el transport de les llavors per aus migratòries, és força improbable pensar en una migració del pollastre de granja a través de l’oceà, enfrontant-se a la tempesta mentre maneja un bot de vela.

No són probes indiscutibles, per descomptat, i queda molt per investigar (paraules del doctor Sorenson), sobretot des de un punt de vista multidisciplinar (aquesta última és la meva opinió). No obstant, tot apunta a que Colom no va ser ni el primer en res, i el descobridor de poca cosa. Els homes de l’antiguitat eren tant intel·ligents com nosaltres, i hi han molts aspectes desconeguts de les antigues civilitzacions. I es que la història antiga és massa antiga. Va haver-hi una època en la qual el món occidental va estar sumit en la foscor acadèmica i intel·lectual més absoluta, assetjat pel fonamentalisme eclesiàstic, l’autoritarisme feudal i la tirania monàrquica. Aquella època va ser sens dubte el punt de tall entre la història antiga i la modernitat. A l’edat mitjana es va voler reinventar el món... i ho van aconseguir. Potser Colom no va ser més que un oportunista a qui li va arribar un mapa antic d’unes terres que havien caigut en l’oblit després de segles de documents cremats a la foguera per heretgia. O, segurament, era un tio molt llest que va dedicar anys d’estudi a fer un recull de pistes que el van dur fins a Amèrica. Qui sap?

Ah, podeu visitar el treball d'en Sorenson a:

http://maxwellinstitute.byu.edu/display.php?table=transcripts&id=154




dijous, 6 de desembre del 2007

the pink and white terraces

Deixa’m explicar-te una història. Parla del poder de la natura, de la terra. No és una història feliç, però tampoc es pot dir que sigui trista. És, més aviat, tot el contrari. Deixa’m explicar-te la història de les terrasses roses i blanques. Estaven a la illa anomenada Arotearoa (la terra de l’etern núvol blanc) pels seus habitants, avui coneguda com a Nova Zelanda. Al costat del llac Rotomahana, de la terra brollava aigua amb un alt contingut en carbonats. Durant mil•lenis aquella aigua havia lliscat suament per la falda de la muntanya, dipositant els minerals i formant petites terrasses on l’aigua quedava atrapada, tranquil•la.

A un costat hi havia les terrasses blanques, formant llacunes d’aigua calmada que semblaven grans miralls emmarcats en marbre, l’un sobre l’altre. A l’altra banda, la mateixa construcció però de color rosa. Era tal l’ordre i l’harmonia de les terrasses que no semblaven obra de la natura. Però eren massa belles com per haver estat concebudes per la imaginació humana. Tal era l’atracció que exercien, que ja a principis dels 1880s hi arribaven turistes Europeus per contemplar-les, malgrat el difícil accés per la gent del vell continent a aquelles terres llunyanes. I es va dir d’elles que eren la vuitena meravella natural del món, títols només atorgats al Grand Canyon, a Arizona o a Milford Sound, a la illa sud de Nova Zelanda.

Però la natura és capritxosa, de vegades deliciosa i d’altres cruel. Tal és així que el 10 de Juny de 1886 el volcà Tarawera, cinc quilòmetres al nord de les terrasses, va esclatar enmig de violents terratrèmols. Va ser tal l’erupció que va desprendre dos quilòmetres cúbics de magma i es va poder veure a 800 kilòmetres. Les terrasses van quedar sepultades. Aquest va ser el tràgic final de la vuitena meravella del món.

Però Arotearoa sembla destinada a ser la terra de les meravelles. L’erupció del Tarawera va arrasar una extensió de sis quilòmetres. Res no va quedar viu, sols quilòmetres de negra pedra erma. Després van arribar els bacteris i els líquens, que van colonitzar el territori verge. Més tard hi van fer cap els petits vegetals. I després els grans arbres i falgueres... Així, per primer cop en la història de la ciència, es va poder fer el seguiment complert del naixement i establiment d’un ecosistema. Avui, la vall del Tarawera és una reserva plena de vida, l’únic lloc a la terra on es poden observar, en només sis quilòmetres, tots els fenòmens geotèrmics coneguts. La terra ens va prendre una de les seves obres d’art més perfectes, les terrasses, i després, com si en fos conscient i vulgues compensar-nos, es va despullar davant nostre regalant-nos els seus secrets més íntims.