dilluns, 19 d’octubre del 2009

no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat



Asimetrich Lecter.




14 comentaris:

maria ha dit...

Fan por aquests personatges que has penjat^-^!No fa gaire gràcia trobar-te'ls pel carrer.Ostres si que hi deu haver assessins a Houston...Em pensava que allà només era tipus "Dallas"jejeje.
Em sembla que ens tan per descobrir al cervell.Pot ser si que els assassins en sèrie es fan,però també penso que hi influeix molt l'entorn.
Boníssim article.Sorpresa rera sorpresa,mai es sap de què anirà el teu pròxim post^-^.

noemi ha dit...

Jo em quedo amb la cara del gat amb botes de Srek es buniiisim!!!! encara ric ara desde que ho vaig veure per primera vegada!! Veig que continuem intentant donar explicacions de perquè hi ha gent que mata a gent, i no només això sinó que ho faci repetidament i els hi doni alguna satisfacció, està clar que en aquests casos ha d'haver alguna cosa que no rutlli bé, perquè així ens dona certa protecció respecte a la resta, es fàcil dir es que no és "normal", hem de definir un terme normal per poder-los incloure o millor dit excloure de la resta, i autoprotegir-nos, espero que aquesta part de la ciència no es converteixi en una activitat preventiva, perquè on està el marge d'error?? i la educació d'aquests éssers no influeix en que al final no actuin de la manera que la ressonància ha predit? curiós post i curioses preguntes que genera... curioses curioses....

Ferran Porta ha dit...

Aaahhrggg! He vist la cara que has posat en el link i... aaahrrggg!!! Segur que el pàjaru en qüestió no és conscient que només de veure'n la imatge, a molts en fa pànic!!

Jo... que només sé que cada dia sé menys... tinc la intuició que un element d'aquests deu néixer amb alguna "tara", però possiblement també hi hagi qüestions "ambientals" (família, amics, escola...) que el posin pitjor. In any case... mama por! :-(

Els del PiT ha dit...

Jo no m'he atrevit a clicar l'enllaç del palosantos per si de cas...
Amb aquesta cara final entenc que no et fes res tornar a l'apartament caminant, qualsevol et bufa pel carrer, eh?

Això de l'estudi de la canalla m'ha deixat amb una mica de mal cos, perquè en sé d'un que li costa una mica penedir-se i demanar perdó... ai ai...

Alasanid ha dit...

Jo tenia pensat etiquetar alguna motxilla o cosa amb un logo de radioactivitat... Si el Serial Killer és prou llest espero espantar-lo.

Pel que fa a la lletra jo he acabat afartant-me de blogger i moltes coses les enganxo directament al "bloc de notes".

Els que pateixen el síndrome d'Aspenger també són curiosos. (suposo que és un cas particular del que deies).

Goblin77 ha dit...

O sigui que de cares de por va l'assumpte!! jejejeje!!! ET veig entrant en el mon inquietante..... en els darrers posts! :D

Assumpta ha dit...

Asimetrich... pot ser que la lletra s'hagi fet cada vegada més petita?
És això al que et referies a la teva nota inicial?
I això no es pot arreglar? :-))

Quasi m'he quedat cega per llegir aquesta lletra microscòpica :-P

Si alguna vegada, doncs, em trobo amb un serial killer, el que faré serà posar-me a riure: com aquesta informació la seva amígdala ditxosa sí que la processa, veurà que sóc psicològicament més forta que ell i desistirà (o no)

Ara bé, aquesta tàctica no sé si em funcionaria si el possible agressor fos "aquell" que has posat a l'enllaç!! ;-)

Asimetrich ha dit...

maria, gràcies. Espero no fer-me massa previsible jejeje. De fet a Houston deu haver-hi tants psicòpates com a la resta de llocs, però allà deu ser que tenen més sensació d'inseguretat. Hauríem de preguntar a en Michael Moore a veure què opina del tema ;-)

noemí, ja ho dius bé. Que la capacitat de "predicció" es converteixi en una arma de doble fil és un risc. Però cal assumir-lo, doncs entendre els mecanismes del cervell ens faria avançar molt en molts sentits... Però és clar, què t'haig de dir ara? jijiji

Ferran, jajaja, aquest fenòmen del link segur que no té problemes amb psicòpates, els deu espantar directament. Pel que dius dels factors ambientals, segur que hi tenen a veure, però potser només per desencadenar el serial killer que aquesta gent porta a dins. Però bé, tampoc especularé massa, que tot està per veure.

Els del Pit, jejeje, sí, no se m'apropen massa pel carrer no. Llàstima que no puc mossegar.
aiai aquesta canalla. Per si de cas amagueu els ganivets i els bazooques de casa, no sigui cas...

Alasanid,doncs és una estratègia a tindre en compte. Però a veure si et vindran a buscar els del consell de seguretat nuclear i encara la liem. El síndrome d'Aspenger és ben curiós, però no en vaig sentir a parlar fins que vaig començar a llegir Millenium :-)

Goblin, inquietante y escalofriannnnte jejeje. A veure si m'adreço una mica que al final m'hauré de dir Iker Giménez i fer el blog cuarto milenio

Assumpta, pot ser, pot ser. L'editor aquest de Blogger em té fregit!.

I no riguis massa davant un psicòpata que potser es pensa que et va el sado i s'anima encara més (el de l'enllaç segur que ho fa) jejeje

Toni En Blanc ha dit...

Com diuen els del PiT, jo tampoc m'he atrevit a fer click en eixe enllaç... jaja.

zel ha dit...

Nano, avui, a més d'il.lustrar-me, m'has fet riure...amb la signatura, molt rebó!!! Per cert, jo tinc un fill amb TDAH, i ja sé de què parles...bufffff

Asimetrich ha dit...

Toni, benvingut, no ho heu pogut evitar eh? Aiiiiix morbosilloooos jejeje

zel, doncs me n'alegro de fer-te riure, sobretot després de llegir el teu post-indignació d'ahir. La TDAH, ostres, deus estar ben entretinguda ;-)

Roger ha dit...

Glups!

Ada ha dit...

hihihi!!! Mira que ets bo eh! M'agrada la teva tàctica del despiste amb preguntes filosòfiques... pot servir.
Però quina por fan aquestes carasessss!!!
Interessant teoria, però no crec que siga del tot certa. Segurament al psicòpata no l'importa si l'altre fa cara d'espant, encara que la puga reconèixer... La meva opinió és que, en realitat aquestes persones són egoistes fins a un punt extrem i només els importa gaudir dels seus desitjos. Pot ser?

Asimetrich ha dit...

Roger, respira jejeje

Ada, gràcies per la floreta ;-). Sí que pot ser, serien com el "senyor" Millet o els Gurtel, però amb un altre tipus d'obsessions. Potser aquests treballs estan més enfocats a la fisiologia d'aquests comportaments més que no pas a la psicologia. És una idea molt interessant.