dimarts, 21 de juliol del 2009

miralls a la lluna





Avui fa 40 anys que un grup d'amics, tot caçant bolets, va fer cap a la lluna. Aquell va ser un petit pas per l'home, però un gran salt per la humanitat (osti quina gran frase m'acabo d'inventar). Allà estaven els senyors Aldrin, Collins i Armstrong, dins la nau Apollo XI, equipada amb la més sofisticada tecnologia: 72 K de memòria ROM i tot un munt de trastos que els va permetre convertir-se en els primers homes que trepitjaven la superfície del nostre satèl·lit.

I ha estat amb motiu d'aquest aniversari que la NASA ha començat a fer públiques imatges recents dels llocs d'allunatge de les diferents missions Apollo, gentilesa del Lunar Reconnaissance Orbiter.

Lloc d'allunatge del mòdul lunar Eagle (Apollo 11)


restes de la missió Apollo 14. S'aprecia el camí fet pels astronautes a la pols lunar.


Però el que segur que no recullen aquestes imatges són uns miralls que es van escampar per la superfície lunar durant aquestes missions. Miralls? Tan presumits eren els astronautes? És clar, en ser un moment tan important calia que els senyors poguessin pintar-se abans de sortir per la tele, que si una ombra d'ulls aquí, un antiojeres per allà, un mitjó a l'entrecuix ...

Doncs no, res de tot això. Parlem de coses sèries. Resulta que a meitat dels 1960s, la NASA va començar a cercar propostes de possibles experiments que es podrien fer durant la missió de l'Apollo XI. Una d'aquestes propostes va ser la del Lunar Laser Ranging (LLR), basada en col·locar miralls a la superfície de la lluna. El propòsit d'aquests miralls era reflectir la llum d'un làser disparat des de la Terra. Si es disparava el làser cada nit i es mesurava el temps que trigaven els fotons a retornar a la Terra un cop reflectits, es podrien determinar fluctuacions en el moviment del nostre satèl·lit al llarg dels anys. De fet, només cinc de cada 300 quatrilions de fotons emesos des de la Terra retornen reflectits de la lluna, però això ja és suficient per poder mesurar el seu moviment amb una precisió d'un o dos mil·límetres. Així, el principi d'aquest experiment és similar al dels radars tan simpàtics que estan desperdigats per les nostres carreteres esperant que pitgem l'accelerador.

Però quin era el propòsit de tot aquest muntatge? multar a la lluna per excés de velocitat? Bé, si l'experiment l'hagués dissenyat l'Ajuntament de Barcelona pot ser sí, però no és el cas (afortunadament). L'autèntica finalitat era posar fi a una disputa entre físics:

A una banda del ring, amb 70 kilos de pes, es trobava el geni despentinat per excel·lència, Albert Einstein, defensant el principi d'equivalència, la pedra angular de la teoria de la relativitat general. A l'altra banda del ring, una parella letal, els físics Carl Brans i Robert Dicke, que defensaven la teoria de la gravitació de Brans-Dicke, una teoria que trencava, polvoritzava i trepitjava el principi d'equivalència d'Einstein i, per tant, es carregava la relativitat general.

Si la parella de científics Americans tenia raó, l'òrbita de la lluna havia de patir una pertorbació de 13 metres en un període d'uns quants anys. Però si Einstein estava en el cert, l'òrbita lunar no canviaria. I aquí és on entra en joc el Lunar Laser Ranging i els mirallets lunars. Qui s'endurà el títol?

Aquest experiment ha estat funcionant des de llavors fins als nostres dies. De fet, el responsable actual del projecte, en Tom Murphy de l'Apache Point Observatory, té 39 anys, el que vol dir que encara no havia nascut quan L'Armstrong i l'Aldrin van dipositar els primers miralls a la lluna.

Però què ha passat durant tots aquests anys amb l'òrbita lunar? Ha canviat o no? Guanya Einstein o Brans i Dicke?

Doncs les mesures realitzades fins avui indiquen que la constant definida per Einstein no canvia més d'una part entre 10 elevat a 12 cada any. El que vol dir que si l'òrbita de la lluna ha patit cap pertorbació, és molt propera a zero. Sí amics i amigues, nens i nenes, petits i grans: Albert Einstein és el campió del món mundial. En Brans i en Dicke hauran de marxar del ring amb la cua entre les cames!


hi,hi, hiiiiii


Vet aquí la importància dels mirallets lunars, posar cotes a la física moderna i a les teories cosmològiques, donar eines empíriques per entendre el nostre univers, només comprensible des del món de les matemàtiques i l'abstracció. Si, al final, és possible demostrar de forma rotunda la teoria de la relativitat general, els miralls de la lluna i l'experiment LLR seran els llegats més importants de les missions Apollo.

vist a Wired Science

3 comentaris:

Alasanid ha dit...

El que és sorprenent de la Teoria General de la Relativitat és que cada dos per tres surt alguna observació (astronòmica) que la fa una mica més sòlida.

Einstein, tot i ser mort, va guanyar el 2 contra 1.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Molt interessant.

Els amants de les conspiranoies no sé que deuen pensar dels miralls. Suposo que diran que els va col·locar l'E.T. o l'Alf.

Ja que has parlat de l'Einstein, l'altre dia em va fer gràcia veure aquesta foto. A veure si els guiris prenen nota: les persones intel·ligents no duen les sandàlies amb mitjons!! :)

Salut!

Asimetrich ha dit...

Alasanid. Tot i que no estic massa posat amb el tema, sí que es veritat que de tan en quant surt alguna cosa a alguna revista i sempre coincideixen amb el que tu dius, que la teoria cada cop guanya més força. Tenia un bon cap el senyor Einstein :)

Edu, els amants de les conspiracions treurien petroli dels miralls jajaja.
I la foto aquesta l'hauré d'estampar a una samarreta i passejar-me amb ella per aquí, que els guiris també porten mitjons amb sandalies a casa seva!.