diumenge, 18 de maig del 2008

vertigen


Diuen que el vertigen t'envaeix per la por que tens a caure.

Passejava a la vora del parc, per Gregston Street. Després de la tempesta, l’ambient nítid deixava rajar la llum grisa de l’Atlàntic i ell es deixava acaronar per la suau brisa que emmascarava l’escalfor del sol. No tenia res més a fer, per primer cop en molt de temps, no tenia res més a fer que parar-se per un moment i trobar-se amb si mateix. I allà, de sobte, una forta ràfega d'aire li va esvalotar els cabells, portant-los sobre els ulls. I per alguna estranya connexió entre sensacions i records va fer la vista enrere, també per primer cop en molt de temps, fins a aquells dies. I va recordar les baixades en bicicleta des del pantà de Cànoves. Li encantava, pedalava tot el que podia i enganxava la baixada de la pista de terra precipitant-se cap a baix. Poc després arribava la cadena que barrava el pas als cotxes deixant només un estret pas a banda i banda pels excursionistes. Havies de frenar a fons, controlar la derrapada i colar-te pel pas dret, seguint la traçada del revolt. Després hi havia via lliure, cap més obstacle, pedalar fins que les rodes giraven més ràpid que les cames i lluitar per dominar la màquina sobre la pista forestal. Els braços tensos, rebotant per esmorteir els sots i les pedres, les mans aferrades al manillar, tocant el fre només ho just per poder traçar les corbes, i els ulls fent assalts fugaços al comptaquilòmetres, buscant el rècord enmig del descens frenètic. Sentir els cops de les pedres que surten disparades contra el quadre per la goma de les rodes, mantindre’s fred quan notes la roda posterior lliscar sobre la pista sorrenca i corregir la derrapada amb fermesa. Ni casc ni proteccions ni res, a pèl sobre una bici a 60 quilòmetres hora precipitant-se per una pista forestal. Després arribava l’asfalt de la carretera plana i deixava que per fi explotés l’adrenalina. Si va arribar a cridar de plaer aquells dies, mentre la bici perdia velocitat sobre el paviment llis.

Ara no podria.

Que faria ara de trobar-se allà dalt, al pantà, sobre la bici? Es llençaria com un puto kamikaze o pensaria abans que sobre una pista forestal flanquejada d’arbres a una banda i d’una paret de roca viva a l’altra, una caiguda a 60 quilòmetres per hora podria resultar mortal?. No és que ara tingués més a perdre que llavors, ni que llavors no tingués res a perdre, senzillament no podria fer-ho, no s’atreviria. Ara, anys després, li faria por, segur.

Deu ser amb coses com aquesta que vas notant que et fas gran, va pensar.

Pot ser el vertigen només t’imbueix quan, en el moment de mirar avall, penses en les conseqüències de caure enlloc de gaudir del moment.

6 comentaris:

Teresa Bosch ha dit...

No et coneixia la vena literària. Ho fas molt bé!

noemi ha dit...

Perquè a mesura que la humanitat es fa gran, perdem tot allò que ens sembla que dóna vida, la ingenuïtat on uns reis de diferentes racen porten regals en uns camells i on un tronc treu gominoles i xocolatines per un forat, la absència de perill on tot es converteix en una aventura i mai et plantejes que et podries fer mal, la imaginació on 4 ninos i una mica de terra era un perfecte camp de batalla.... ostras en això no m'hagues volgut fer mai gran... i el que hem queda...

Asimetrich ha dit...

Gràcies pels ànims Teresa. Diuen que canviar fa de nets jejeje. Ja faré algun post més d'aquests, però sense abusar... potser d'aquí a 20 anys ... ;-)

Noemí: I tant! Enyoro aquells temps on la meva màxima preocupació era quina seria la propera muntanya a pujar o si arribaria als 70 per hora baixant del pantà jejeje. Llavors era un ésser de ferro: semblava que no em pogués passar res ... Anda que no em vaig jugar la vida o les cames sense saber-ho!. Tinc sort de continuar d'una sola peça. En certa manera enyoro aquell ímpetu. Però també haig d'admetre que continuo fent el que em dona la gana, i en això sóc conscient de la meva fortuna! (tot i que me l'he currat la fortuna, eh!).

P ha dit...

Jo sempre he sigut una mica inconscient també, tot i que cada cop menys com tu dius, encara crec soc una mica agosarat en certs aspectes jeje! Amb lo que no puc és amb les alçades, només mirar la foto ja em poso nerviós. Però això ha estat des de sempre.

Asimetrich ha dit...

Osti Pere, és veritat, ara recordo aquell dia a Lleida pujant a la seu i el teu pànic a les alçades. Realment és per la por de caure o és simplement alguna cosa inconscient? T'has auto-analitzat mai ?

P ha dit...

No, no ho he fet jeje!, jo crec que es la por a caure. No se que significa això, però és a així.