dijous, 30 de juliol de 2009

De polstergeist, citòmetres de flux i vins blancs de la Terra Alta


Quan el microscopi de fluorescència s'esconya, el citòmetre de flux no vol llegir les teves cèl·lules (i l'expert en el tema està de vacances... a Espanya!), els de l'IRB no envien els plàsmids per interferir els gens que necessites silenciar i, en definitiva, no pots continuar amb cap dels experiments que tenies programats, només pot voler dir una cosa: El polstergeist del laboratori ha tornat. És un ens paranormal que de tan en quant es desperta i diu "nem a putejar". Llavors apareix com un huracà: els equips s'espatllen i els experiments no surten degut a problemes surrealistes.

Hi ha tres situacions que criden al polstergeist del laboratori com la merda a les mosques: 1) quan et petes el cap de setmana i te'l passes al laboratori. 2) quan decideixes no fer vacances per enllestir un fotimer de feina abans de marxar cap a llocs més propicis, o 3) quan necessites com l'aigua algun resultat per sol·licitar un projecte (aquest és, sens dubte, el seu moment triomfal).

L'altre dia ho vaig veure clar com l'aigua quan l'incubador orbital i l'autoclau TAMBÉ van petar. Ya están aquiiiiii. Així que ara el putejaré jo: marxo. Em prendré unes fantàstiques vacances de 9 dies torrant-me al sol de la platja, menjant paella al Mirall d'estiu, un arrossejat al Llagut i unes sardinetes a l'Àncora del Serrallo, tot regat amb vinet blanc de la Terra Alta ben fred. Passaré a fer unes canyes per la plaça del fòrum, i a escoltar música en directe a l'Scumm. I sempre sempre en companyia. I si m'apures i fa calor, pujaré cap a la Mussara a prendre el fresc.

Apa doncs. No m'espereu que tinc mooooolta feina a fer.

Fins ara!

dimarts, 28 de juliol de 2009

tecnologia animal

Plantem-nos a la negra nit, quan surten els ratpenats amb el seu aleteig frenètic, traçant trajectòries impossibles a l'aire. Armats amb un sònar portentós, són capaços de veure nítidament a la més absoluta foscor gràcies a l'ecolocalització, l'emissió d'ultrasons que reboten als objectes de l'entorn i retornen a uns fins receptors situats a les orelles. Mitjançant aquesta eina formen un nítid mapa tridimensional de tot allò que els envolta, i així poden localitzar les seves preses: insectes voladors nocturns. Però hi ha una presa força suculenta per un ratpenat, les arnes. És ben sabut que aquestes papallones nocturnes tenen una afecció gairebé malaltissa per la llum:



Però les arnes, a banda de la seva addicció a la llum, es reserven altres sorpreses. I és que ja fa temps que volten pel món assetjades pels ratpenats allà on van. "Et convido a sopar a la llum de la lluna" li deia el ratpenat. "Oh, què romàntic" pensava l'arna, fins que va entendre que ella era el sopar. Així que, cansada de ser cruspida, va inventar un sistema per evitar el sònar infal·lible dels seus depredadors alats.

Fins fa poc es pensava que aquestes papallones nocturnes havien desenvolupat la capacitat d'escoltar els ultrasons dels ratpenats i d'aquesta manera els era possible fugir dels atacs del depredador. De ser així, aquesta seria una adaptació realment enginyosa, sens dubte. Però resulta que no és exactament aquest el sistema utilitzat per l'arna.

La realitat és, fins i tot, més enrevessada. i l'ha descobert recentment un grup de recerca de la Wake Forest University liderat per en William E. Conner. En un treball publicat aquest mes a Science, ens presenten els resultats d'un experiment a un ambient controlat on van posar arnes en presència de ratpenats durant 9 nits. El que va passar va ser gravat en vídeo d'alta velocitat, i els sons de l'ambient van ser captats amb receptors especials. El resultat va ser el següent (La B. Trigona és l'arna):





El soroll que es sent al principi és el del ratpenat: txip txip txip. Quan s'apropa a la presa, aquesta comença a fer un altre soroll: cricricricri. Sí, ja sé que com a actor de doblatge no em guanyaré la vida, però la història és que, per alguna raó, el ratpenat no és capaç de cruspir-se la presa. Que l'arna pot escoltar el sònar del seu atacant sembla clar, doncs a la més absoluta foscor és difícil que el pugui veure venir amb els ulls compostos. Però per què fa aquest soroll quan s'apropa l'amenaça? Les hipòtesis que es barallaven eren dues.

La primera, que el so emès per l'arna podria ser una senyal d'advertiment, indicant als possibles depredadors la seva toxicitat. Aquests tipus de senyals són molt presents a la natura, els colors vius de les vespes o d'algunes serps o amfibis són senyals d'aquest tipus: "Compte, senyor depredador, que sóc tòxica". El resultat d'aquestes advertències és que el depredador evita cruspir-se la possible presa, doncs recorda una mala experiència digestiva i, literalment, passa d'ella i l'esborra del seu menú. Però en successius experiments van constatar que el ratpenat mai va deixar d'intentar caçar l'arna. Ho intentava un cop rere un altre. De fet, el ratpenat de tant en quant aconsegueix caçar alguna presa i sap de primera mà que és un mos deliciós. La hipòtesi del senyal d'advertiment, doncs, va quedar descartada.

La segona hipòtesi era que el so emès per l'arna podria interferir el sònar del ratpenat. És una idea força sorprenent, però calia testar-la. Així que els investigadors van amputar l'òrgan que permet a l'arna fer els seus cricricricrics ultrasònics, conegut com a Tymbal organ i capaç d'efectuar fins a 450 clicks en la desena part d'un segon. El resultat fou el següent:




Zasca!. Sense el seu Tymbal organ, l'arna no va poder evitar convertir-se en el sopar del ratpenat. Així que les petites papallones addictes a la llum, a més d'haver desenvolupat l'habilitat d'escoltar el sònar del seu depredador, se les han manegat per interferir-lo. Tot un prodigi de la natura que deixa a l'alçada de la moqueta molts avenços d'aquests que els militars anomenen "armes intel·ligents",
per cert, un nom acompanyat d'un adjectiu força contradictori. I és que, a la foscor de la nit, no hi ha res com sentir l'alè del teu depredador al clatell per espavilar-te.

dissabte, 25 de juliol de 2009

els misteris del sexe


Si hi ha una cosa que s'agraeix de la nostra naturalesa és la invenció del sexe. Carícies, jocs, plaer, suor, postures impossibles, mal de cap. Però n'hi ha qui s'ho mira des d'un altre punt de vista: Per algú que estudii l'evolució, el sexe pot semblar un invent absurd.

I és que la finalitat del sexe, més enllà del que diguin les religions i des del punt de vista biològic, és reproduïr-se. Allò de que el papa posa una llavor al ventre de la mama és un conte que expliquem la gran majoria dels éssers eucariotes (1) siguin animals, plantes o fongs. Tots practiquem el sexe per poder-nos reproduir (tot i que alguns eucariotes disposen de mecanismes asexuals paral·lels). Però per què? No seria més senzill reproduir-nos asexualment per clonació?



Imagina per un moment un món diferent on una dona decideix reproduir-se per clonació. En un instant posa en marxa la seva maquinària biològica i un dels seus òvuls (que hauria de ser sensiblement diferent als òvuls que coneixem) comença un procés de divisió cel·lular que porta a un embaràs normal i, finalment, al part d'una nena genèticament idèntica a la mare. D'aquesta manera, no seria molt més fàcil mantindre l'espècie que passant-se la vida buscant una parella?. I el que és més inquietant: Caldrien els homes?. Dones del món lliure (i les del món reprimit encara més): No us agradaria viure a un món sense homes a on us poguéssiu reproduir per clonació quan us sortís de la punta dels ovaris?

Senyora, els homes estem aquí per fecundar-la, però resulta que dediquem un 1% del nostre temps a copular amb vostè i la resta, el 99%, el dediquem a molestar. Senyor, no s'ho prengui malament quan la dona li digui que pensa amb la polla, doncs aquesta és la seva única comesa en aquesta vida. No és un absurd tot plegat?

Per què els eucariotes vam decidir reproduir-nos mitjançant el sexe és una pregunta que porta de corcoll als estudiosos de l'evolució (i també a tots aquells i aquelles que continuen verges als 40 anys). I molts pensadors han dedicat la vida a buscar-hi una resposta. Però aquesta és força esquiva. De fet, explicar el per què del sexe ha estat definit com un dels majors problemes que afronta la biologia.

Aquesta resposta podria estar relacionada amb la genètica. I és que, a més d'un intercanvi de carícies i fluids, durant l'acte també es fa un altre intercanvi, el de material genètic. I aquest intercanvi facilita la variabilitat. Cadascú de nosaltres som peces úniques, i això és degut a que som una barreja de material genètic dels nostres pares ... i la nostra mare (2). Aquesta és la principal diferència entre reproduïr-se sexualment o asexualment, que la primera modalitat afavoreix la variabilitat mentre que la segona dóna com a resultat individus genèticament idèntics que només mostraran alguna diferència quan es produeixi una mutació dins el seu genoma.

Però de què ens serveix tanta diversitat entre individus? Podria tindre com a finalitat l'adaptació a l'ambient. Imaginem que el nostre medi canvia de cop. Molts no es podrien adaptar a les noves condicions i moririen. Però gràcies a l'elevada variabilitat entre individus, alguns podrien sobreviure, mantenint l'espècie.

Però pensem-ho bé. L'evolució no fa plans a llarg termini, doncs no sap què vindrà en el futur. A més, el nostre ambient no canvia radicalment a curt termini, un individu acostuma a viure en les mateixes condicions ambientals que els seus progenitors i que molts dels seus avantpassats. I si ens fixem en els bacteris, que es reprodueixen per clonació, veurem que a aquests petits companys de planeta els ha anat prou bé sense sexe. Si bé tenen mecanismes per intercanviar material genètic, difereix força del que entenem per reproducció sexual.


Els canvis ambientals, per tant, no fan el sexe estrictament necessari per la supervivència d'una espècie. Però un moment, què hi ha del nostre ambient "intern"?

L'expert en evolució Bill Hamilton va apostar en el seu moment pels paràsits. El parasitisme de fongs, bacteris o virus mataria a molts individus. Però alguns, gràcies a la recombinació genètica que ofereix el sexe, podrien néixer immunes. Aquesta idea, doncs, exposa que el parasitisme podria conduir l'evolució a través de la capacitat d'adaptació derivada de la reproducció sexual. Però cap a meitat dels 1990s es va començar a acceptar que el parasitisme tot sol tampoc explica la gran prevalença del sexe entre els eucariotes. Els organismes que es reprodueixen asexualment també en tenen de paràsits, però això no els fa llençar-se als dolços braços del sexe... A no ser que existís una taxa de parasitisme molt elevada, molt superior a la que s'han trobat els organismes durant l'evolució, que exercís una pressió enorme sobre els individus.

Existeix algun tipus de parasitisme tan brutal? En Bill Martin, Bioquímic de la Universitat de Düsseldorf, a Alemanya, creu haver trobat la solució. Postula que l'origen de la reproducció sexual cal buscar-la a l'inici dels temps, abans dels canvis ambientals, abans dels paràsits que coneixem avui. Cal buscar al moment en que els eucariotes vàrem començar a tindre mitocondris.

esquema d'una cèl·lula eucariota (tapa't dona, que se't veuen els mitocondris)


Els mitocondris són uns orgànuls vitals per les cèl·lules eucariotes. Se'ls anomena "els pulmons" cel·lulars perquè utilitzen l'Oxígen per generar energia química, indispensable per la cèl·lula. Són, per tant, insubstituïbles per tots els organismes eucariotes. Però el més sorprenent d'aquests orgànuls és que tenen el seu propi DNA. De fet, tenen una mena de genoma propi, tot i que força atrofiat. Sembla ben bé que els mitocondris siguin organismes que viuen dins de les nostres cèl·lules. Po zí, actualment s'accepta que els mitocondris, inicialment, eren bacteris, paràsits que se les van manegar per infectar la cèl·lula eucariota primigènia, l'ancestre comú dels animals, plantes i fongs. Amb el temps, hoste i paràsit es van fer tan amics que van decidir conviure junts.

Però quan aquesta "infecció" va començar, els que avui són mitocondris llavors eren bacteris vils i cruels que van començar a bombardejar el genoma de la cèl·lula eucariota primigènia. Va ser un atac sense pietat. Com es sap això? En Martin ha descobert una peça clau d'aquell bombardeig: Ha identificat tots els gens comuns en el genoma de les cèl·lules eucariotes (animals, plantes i fongs) i ha demostrat que, de tots aquests gens, el 75% prové de bacteris. De fet, al llinatge que porta a l'ésser humà hi ha hagut centenars de transferències de gens des dels mitocondris fins al nucli en els darrers 50 milions d'anys.

Així, pel que sembla, originàriament hi havia una cèl·lula pre-eucariota que es podria reproduir per clonació. Però de cop va ser infectada per bacteris. Aquests van iniciar un atac molt especial, doncs no era ni nuclear, ni biològic ni químic, sinó genètic. Van començar a enviar gens cap a l'interior del nucli de la cèl·lula eucariota, trastocant tot el seu genoma. I per poder sobreviure a tot aquest munt de canvis, la cèl·lula eucariota necessitava prendre mesures dràstiques. Podria continuar reproduint-se mitjançant la clonació?

La resposta ens la donen en Nick Barton, del Institute of Science and Technology de Klosterneuberg, Austria, i la Sally Otto de la University of British Columbia, Canadà, que van recórrer a models matemàtics per investigar-ho. I van trobar que una població finita sotmesa a una pressió selectiva tan elevada com aquella no pot sobreviure mitjançant la reproducció asexual, cal fer un canvi i optar pel sexe.

Així, per sobreviure a l'atac genètic dels bacteris, els organismes eucariotes
primigenis van haver de recórrer al sexe per crear molta variabilitat entre individus, de forma que alguns poguessin sobreviure a l'atac dels actuals mitocondris. I a la vista està que ho van aconseguir. I no sols això. Com es sol dir, si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell. Així que el bacteri va haver d'assumir la seva derrota i, amb el temps, va anar co-evolucionant amb el seu hoste fins a convertir-se en un orgànul imprescindible.

Sembla doncs, que l'origen del sexe es troba fa molts milions d'anys. Va ser el resultat d'una batalla acarnissada, sense pietat, que va obligar a un organisme molt primigeni a canviar la seva forma de vida, a fer un gir de 180 graus en la forma de reproduir-se.

Així que el proper cop que acabis de fotre un clau escandalós, d'aquells que fan tremolar el terra fins a magnituds mai imaginades per en Richter, d'aquells que desperten a tot el veïnat i deixen a la iaia del segon cuarta amb els ulls com a taronges i resant un rosari, pensa en mi. No! No no no! No fotem. Volia dir: Pensa en els petits bacteris que un bon dia van decidir infectar una cèl·lula que surava per allí, doncs a ells els devem el plaer del sexe. Ara bé, només pensa-hi, que tampoc cal que li expliquis tot aquest rotllo a la parella després d'un moment tan íntim, i menys que li comencis a parlar d'infeccions, no sigui cas que et pengi pels mitocondris.




(1) organismes amb cèl·lules que tenen nucli, dins el qual queda aïllat el DNA, que porta la informació genètica de l'organisme.

(2) petit homenatge al mestre Rubianes.

vist a New Scientist

dimarts, 21 de juliol de 2009

miralls a la lluna





Avui fa 40 anys que un grup d'amics, tot caçant bolets, va fer cap a la lluna. Aquell va ser un petit pas per l'home, però un gran salt per la humanitat (osti quina gran frase m'acabo d'inventar). Allà estaven els senyors Aldrin, Collins i Armstrong, dins la nau Apollo XI, equipada amb la més sofisticada tecnologia: 72 K de memòria ROM i tot un munt de trastos que els va permetre convertir-se en els primers homes que trepitjaven la superfície del nostre satèl·lit.

I ha estat amb motiu d'aquest aniversari que la NASA ha començat a fer públiques imatges recents dels llocs d'allunatge de les diferents missions Apollo, gentilesa del Lunar Reconnaissance Orbiter.

Lloc d'allunatge del mòdul lunar Eagle (Apollo 11)


restes de la missió Apollo 14. S'aprecia el camí fet pels astronautes a la pols lunar.


Però el que segur que no recullen aquestes imatges són uns miralls que es van escampar per la superfície lunar durant aquestes missions. Miralls? Tan presumits eren els astronautes? És clar, en ser un moment tan important calia que els senyors poguessin pintar-se abans de sortir per la tele, que si una ombra d'ulls aquí, un antiojeres per allà, un mitjó a l'entrecuix ...

Doncs no, res de tot això. Parlem de coses sèries. Resulta que a meitat dels 1960s, la NASA va començar a cercar propostes de possibles experiments que es podrien fer durant la missió de l'Apollo XI. Una d'aquestes propostes va ser la del Lunar Laser Ranging (LLR), basada en col·locar miralls a la superfície de la lluna. El propòsit d'aquests miralls era reflectir la llum d'un làser disparat des de la Terra. Si es disparava el làser cada nit i es mesurava el temps que trigaven els fotons a retornar a la Terra un cop reflectits, es podrien determinar fluctuacions en el moviment del nostre satèl·lit al llarg dels anys. De fet, només cinc de cada 300 quatrilions de fotons emesos des de la Terra retornen reflectits de la lluna, però això ja és suficient per poder mesurar el seu moviment amb una precisió d'un o dos mil·límetres. Així, el principi d'aquest experiment és similar al dels radars tan simpàtics que estan desperdigats per les nostres carreteres esperant que pitgem l'accelerador.

Però quin era el propòsit de tot aquest muntatge? multar a la lluna per excés de velocitat? Bé, si l'experiment l'hagués dissenyat l'Ajuntament de Barcelona pot ser sí, però no és el cas (afortunadament). L'autèntica finalitat era posar fi a una disputa entre físics:

A una banda del ring, amb 70 kilos de pes, es trobava el geni despentinat per excel·lència, Albert Einstein, defensant el principi d'equivalència, la pedra angular de la teoria de la relativitat general. A l'altra banda del ring, una parella letal, els físics Carl Brans i Robert Dicke, que defensaven la teoria de la gravitació de Brans-Dicke, una teoria que trencava, polvoritzava i trepitjava el principi d'equivalència d'Einstein i, per tant, es carregava la relativitat general.

Si la parella de científics Americans tenia raó, l'òrbita de la lluna havia de patir una pertorbació de 13 metres en un període d'uns quants anys. Però si Einstein estava en el cert, l'òrbita lunar no canviaria. I aquí és on entra en joc el Lunar Laser Ranging i els mirallets lunars. Qui s'endurà el títol?

Aquest experiment ha estat funcionant des de llavors fins als nostres dies. De fet, el responsable actual del projecte, en Tom Murphy de l'Apache Point Observatory, té 39 anys, el que vol dir que encara no havia nascut quan L'Armstrong i l'Aldrin van dipositar els primers miralls a la lluna.

Però què ha passat durant tots aquests anys amb l'òrbita lunar? Ha canviat o no? Guanya Einstein o Brans i Dicke?

Doncs les mesures realitzades fins avui indiquen que la constant definida per Einstein no canvia més d'una part entre 10 elevat a 12 cada any. El que vol dir que si l'òrbita de la lluna ha patit cap pertorbació, és molt propera a zero. Sí amics i amigues, nens i nenes, petits i grans: Albert Einstein és el campió del món mundial. En Brans i en Dicke hauran de marxar del ring amb la cua entre les cames!


hi,hi, hiiiiii


Vet aquí la importància dels mirallets lunars, posar cotes a la física moderna i a les teories cosmològiques, donar eines empíriques per entendre el nostre univers, només comprensible des del món de les matemàtiques i l'abstracció. Si, al final, és possible demostrar de forma rotunda la teoria de la relativitat general, els miralls de la lluna i l'experiment LLR seran els llegats més importants de les missions Apollo.

vist a Wired Science

dilluns, 20 de juliol de 2009

la planta que es rega a si mateixa

Avui viatgem fins als deserts muntanyosos d'Israel i Jordània. Ens trobem a un paratge àrid, amb temperatures que no són excessivament extremes, doncs les màximes ronden els 36 ºC, però amb unes precipitacions mitjanes anuals d'entre 120 i 300 mm a l'any (a Catalunya tenim mitjanes anuals d'entre 700 i 1500 mm) que es concentren a l'època de pluges, entre Novembre i Març. I hi trobarem autèntiques meravelles, com la ciutat de Petra o contemplar la posta de sol al desert (Oooooooh! Si és que sóc un romàntic). O una planta molt especial (no, no es fuma).



A un lloc així, la vida vegetal és escassa, reduint-se a uns pocs arbustos ecampats arreu de fulles primes per evitar l'evaporació de l'aigua i arrels molt superficials per poder aprofitar el poc líquid que penetra el terra rocós i gairebé impermeable. Però amagada entre les mastodòntiques muntanyes creix una planta que s'ha desmarcat de les tendències de les seves companyes. Presenta unes grans fulles arrodonides que poden arribar al metre de diàmetre i les seves arrels són molt més profundes que les de la resta de plantes.

És un disseny natural que, en un principi, s'escapa a tota lògica. Però és així perquè l'anomenada rhubarb del desert guarda un secret, descobert recentment, amagat a les seves enormes fulles dures i rebregades. La fulla de la rhubarb té unes cutícules cobertes d'una substància amb propietats similars a la cera que impedeix la pèrdua d'aigua del seu interior i fa relliscar l'aigua de l'exterior. La segona propietat de les fulles és els seus plecs, que actuen com a canals, enviant l'aigua que llisca per la seva superfície directament cap a les profundes arrels. És per això que, al voltant d'aquesta planta, l'aigua pot penetrar fins deu vegades més endins que a la resta del terra del desert.

les fulles de la rhubarb



Aquestes característiques li permeten a la rhubarb del desert recol·lectar fins a 16 vegades més aigua que qualsevol altra planta de la regió. D'aquesta manera, fins i tot a les condicions més seques pot disposar de més de 4300 centímetres cúbics d'aigua a l'any, disfrutant d'un règim d'irrigació proper als 427 mil·límetres anuals, una quantitat equivalent a l'abastiment que es pot aconseguir a un clima mediterrani.

I és que el món natural no deixa de sorprendre'ns amb els seus dissenys. La vida sempre se les enginya d'alguna manera per obrir-se pas als llocs més inhòspits.


vist a WiredScience

dissabte, 18 de juliol de 2009

viatge al voltant del món

Aquest any toca aguantar sense vacances. I és que la recerca és qüestió de sort... però quant més curres, més sort tens. No obstant, no em puc estar de voltar una mica pels puestos. Així que vaig començar a recopilar llocs que hem visitat plegats, agafadets de la maneta i fent saltirons, en l'any i escaig que portem de nòmades. El resultat és el següent mapa interactiu. Pots moure't (arrossegant o amb les fletxes), fer-hi zoom (botons + i -) i clickar als marcadors, fet que desencadenarà una reacció informàtica desconeguda (per mi) que et permetrà veure el títol del post i visitar-lo (i en algun cas algun missatget introductori). Ah, i clicant al link sota el mapa et portarà a una finestra nova on podràs gaudir-hi en tot el seu esplendor... Completito completito señoraaaa.



Ver Nòmades en un mapa más grande



Cada marcador es correspon amb un post del blog. En la seva majoria són llocs descrits al mateix post, tot i que també hi ha marcadors que es corresponen amb la situació del grup de recerca que ha dut a terme la investigació de la que es parla. Alguns dels marcadors estan lligats amb línies blaves. En aquests casos es tracta de llocs que han estat visitats d'una tacada al mateix post. Això sí, no estan tots els que són ni són tots els que estan.

Sé que és un acte d'onanisme blocaire desfermat i, per tant, qui més gaudirà amb aquesta joguina sóc jo mateix... Però no m'he pogut estar!. Així que aquí queda el mapa de nòmades. Si vols jugar-hi una estona, fes-ho sota la teva responsabilitat, i no oblidis consultar un psicòleg desprès de fer-ho.

Ah, i per acabar-ho d'adobar, et deixo una musiquilla que s'escau d'allò més per l'ocasió:



dimecres, 15 de juliol de 2009

la mort d'un mar

Fa un temps vaig publicar un post anomenat el naixement d'un oceà. El cas d'avui és tot el contrari.


Unes dècades enrere, el mar d'Aral, a l'Àsia central, era el quart major reservori d'aigua continental sobre el planeta, però el desviament dels seus afluents per ús agrícola han fet mimbar el nivell de l'aigua al llarg dels anys. L'únic que s'ha salvat, gràcies a la construcció de dics a Kazakhstan, han estat algunes parts de la zona nord que ara semblen tolls esquitxant el terra.

A continuació pots veure una seqüència de fotografies que van de l'any 1998 fins avui:

Del 1989 al 2003



Del 2006 al 2009:




La desaparició del mar d'Aral té un problema afegit a més de la pèrdua de línia de costa, i és el que ha quedat al seu lloc: El desert d'Aral Karakum, una extensió salada i erma propícia a les tempestes de sorra, que mouen prop de 150000 tones mètriques de sal anualment i deixen escenes tan paradòxiques com aquestes:


Font: D&T

Font: Flickr

Va ser a la dècada dels 60s quan l'antiga unió Soviètica va iniciar una sèrie de projectes de regadiu que feien ús de l'aigua dels rius Abu Darya i Sir Darya. Aquests eren els principals afluents del mar d'Aral. Des de llavors, els 68000 kilòmetres quadrats que formaven aquest ecosistema han anat reduint-se irremeiablement. Al 2004, el seu volum arribava a un 25% de l'original i, com a conseqüència, la salinitat havia augmentat de tal forma que cap animal hi podia viure. Avui ja no hi ha mar, i el que abans era una zona pròspera basada en la pesca, avui és un indret erm on les enormes quantitats de sal causen problemes constants a la salut dels habitants d'aquelles contrades. La poca aigua que queda està contaminada per la quantitat de proves armamentístiques realitzades a la zona i ara els estius són més secs i calorosos i els hiverns més llargs i freds. D'aquesta manera, per donar prosperitat a una zona, portant-hi aigua, es va enfonsar la vida d'altra gent.

El mar d'Aral i la trista història que el rodeja és un clar exemple de creixement insostenible. I és que, com va dir Víctor Penyas i recull en Carles Sampietro al seu blog, "L'ús principal d'un riu és precisament el de ser un riu".

Informació: Scientific American, Wikipedia, Gotes d'aigua

dilluns, 13 de juliol de 2009

Doctor, m'han Hackejat el cervell

I et preguntaràs si és per això que sóc tan capullo. Doncs no, no és que m'hagin hackejat la neurona, ser així és només mèrit meu. Però no parlem de mi que em ruboritzo, sinó d'una nova qüestió que preocupa a certs científics: És possible que els Hackers que tafanegen ordinadors aliens avui, el dia de demà tinguin accés directe als nostres cervells.




L'afirmació pot semblar sorgida d'una pel·lícula de ciència ficció de sèrie B, però l'expert en seguretat informàtica Tadayosji Kohno de la University of Washington està severament preocupat per aquesta possibilitat. I el perquè l'ha publicat a la revista Neurosurgical Focus a principis de mes.

I és que durant els darrers anys s'han desenvolupat tecnologies que permeten utilitzar el pensament per dirigir un ordinador, maniobrar una cadira de rodes o, fins i tot, utilitzar Twitter. Són els anomenats dispositius neurals, autèntics prodigis de la tecnologia. És clar que el fet que puguem dirigir ordinadors o altres enginys amb el pensament, no vol dir que des d'aquests mateixos ordinadors se'ns pugui dirigir la ment ... o si?

Avui en dia existeixen certs dispositius neurals que, de ser malmesos, podrien fer molt de mal als seus propietaris. Un exemple el trobem als estimuladors cerebrals utilitzats per tractar el parkinson o certes depressions. Fins i tot a sistemes d'elèctrodes utilitzats per dirigir extremitats protètiques. Si bé no es podria arribar a controlar l'individu putinejant el software d'aquests dispositius, sí que se li podria causar un bon problema. Actualment, però, la seguretat informàtica d'aquests enginys cerebrals no representa pas un obstacle.

No obstant, la preocupació per la seva seguretat front atacs de l'exterior creix a mida que aquestes tecnologies es desenvolupen, doncs és molt probable que les noves generacions d'implants neurals es facin amb connexions wireless per tal de facilitar la tasca dels metges si han d'ajustar algun paràmetre de la màquina. Però, és clar, a una connexió sense cables hi pot tindre accés qualsevol que es trobi el suficientment aprop. Si el disseny d'aquests enginys no es fa tenint en compte certes mesures de seguretat, algú amb no massa bones intencions podria fer-se amb el control de l'extremitat protètica d'algú, per exemple, i controlar-la a voluntat.


Però quin interès pot tindre algú a prendre el control d'un dispositiu neural per fer mal? Aquesta seria una pregunta sense sentit si no fos per que el món està ple de cabronets. Que algú faci mal per que sí no és res sorprenent, i menys en aquesta era d'internet, on els Hackers amb males intencions tenen via lliure a través de la xarxa. Sense anar més lluny, al Novembre de 2007 i Març de 2008, uns programadors amb molta mala llet van hackejar pàgines web de suport a epilèptics amb animacions que feien pampallugues, causant atacs a pacients fotosensibles. Com diu un amic, al món hi ha gent que està per a que hi hagi de tot.

Si hi ha una cosa segura és que tots els sistemes complexes tenen "bugs" o forats de seguretat (que li preguntin a Bill Gates si no). I, malgrat el risc que suposen aquestes noves tecnologies, escriu Kohno, la majoria de dispositius neurals són creats sense pensar en la seguretat. I si no es fa de bon principi, amb el pas del temps i l'augment en la seva complexitat, cada cop serà més difícil implementar mesures anti-hacker (una altra sentència a la que assentiria el senyor Gates).

-Senyor, li hem implantat un dispositiu neural. A partir d'ara caldrà actualitzar l'antivirus, l'anti-phising i el firewall cada dia. I no oblidi prendre una actualisasión de seguridad cada vuit hores. I si comença a veure llumetes de colors ja ho sap: Ctrl+Alt+Del

-Gràcies doctor, molt ... amable?

Si ara els nostres ordinadors són una presa suculenta per intrusos a la cerca de números de targetes de crèdit, dades personals o documents confidencials; en un futur a on podrem connectar els nostres cervells a les màquines, què pot arribar a passar? T'imagines hackejar la ment dels dirigents de l'estat espanyol per convencer-los de que Catanlunya ha de ser independent? Serà hackejar el cervell d'algun dirigent del PP l'única opció per que dimiteixi quan el porten davant els tribunals per corrupció? I si tu fossis un hacker maligggggno ... A qui manipularies el cervell? Escalofirannnnnteeee.



via wiredscience

dissabte, 11 de juliol de 2009

el secret per viure més i millor: de 76 macacos a l'illa de Pascua

(o Buscant els secrets de l'eterna joventut. Part 2)


Què cal per allargar la vida? Cremites antiedad? iogurts amb bitxitos bons per activar les defenses? Cirurgia estètica? Res de tot això. Aconseguir viure molts anys amb bona qualitat de vida és tan senzill com menjar menys, però equilibrat.

El que s'anomena restricció calòrica ha donat resultats espectaculars en tots els models experimentals, des de llevats fins a ratolins, passant per cucs, aranyes i tot bitxo que et puguis imaginar. I els darrers resultats experimentals sobre la restricció calòrica arriben ben fresquets des de la revista Science, que publica el dia 10 d'aquest mes un treball dut a terme per un equip d'investigadors de la University of Wisconsin-Madison. Es tracta del primer estudi d'aquest tipus que es fa amb primats, i fou iniciat al 1989 amb 76 Macacos Rhesus i dut a terme fins avui. Els simis es van dividir en dos grups: Al primer se li va deixar lliure accés al menjar mentre que el segon grup ha viscut amb una dieta controlada, a on s'ha reduït un 30% la ingesta de calories. Què pensarien els del primer grup respecte els micos del segon? Segurament quelcom semblant a "Pringaoooooos". Però ja ho diu la dita: "Quien ríe el último ... patada en los huevos".

El que han observat és un augment significatiu en el temps de vida dels animals sotmesos a restricció calòrica respecte els animals amb lliure accés al menjar . Però el més espectacular han estat les millores de la qualitat de vida: La incidència de tumors cancerosos i malaltia cardiovascular als primats sotmesos a una dieta restrictiva ha estat de menys de la meitat. I encara més, el desenvolupament de diabetis o la desregulació del control de la glucosa plasmàtica encara està per aparèixer als simis sotmesos a restricció calòrica, mentre que als micos amb lliure accés al menjar la incidència d'aquestes afeccions és quelcom usual. De fet, aquest tipus de simis, vivint en captivitat, acostumen a desenvolupar diabetis, el que fa encara més meritoris els resultats associats a la restricció calòrica.

Però això no és tot, encara hi ha més. La salut del cervell dels macacos sota dieta restrictiva és millor que la dels seus veïns amb buffet lliure. No en general, però sí en àrees relacionades amb les capacitats motores i la velocitat mental. Així que ... Qui és el mico que riu ara? eeeeeh? Vaaaah, xulooooo zampabollooooos

I penso, sí, sí, tot això està molt bé. Però vols dir que cal estar d'"operación Bikini" tota la vida? Vols dir que no hi ha alguna cosa que pugui fer aquests efectes sense renunciar al tiberi del Diumenge? Doncs una possible resposta ens la donen investigadors del University of Texas Health Science Center, de San Antonio, a un treball publicat a Nature el 8 de Juliol.

I la substància miraculosa que ens podria fer allargar la vida arriba, ni més ni menys, que de l'illa de Pascua. Allà, al mig del pacífic, entre els mil·lenaris Moais es troba una substància anomenada Rapamycin en referència al nom de l'illa, Rapa-Nui. I no es tracta d'un compost vegetal ni animal, és un tipus d'antibiòtic d'origen bacterià que, de moment, sembla ser endèmic de l'illa de Pascua.




El curiós del cas és que la Rapamycin (o Rapamicina, suposo, en català) es coneix des del 1970, i ha estat utilitzada com a antifúngic i com a immunosupressor en trasplant d'òrgans. Però no ha estat fins ara que a aquest grup de recerca li ha donat per assajar-la per allargar la vida. I els resultats no poden ser més encoratjadors.

Van donar aquest compost a ratolins amb una edat equivalent a uns 60 anys humans. I, per sorpresa de tots, la vida d'aquests ratolins es va allargar entre un 28 i un 38 percent més que la dels companys que no prenien la Rapamycin. Aquests efectes longevitzants sembla que es deuen a la modulació d'una proteïna anomenada mTOR, la qual controla un fotimer de processos del metabolisme cel·lular i de resposta a l'estrés. I resulta que, per ritzar el ritz, fa una dècada el Dr Z. Dave Sharp va proposar que la mTOR podria estar estretament relacionada amb la restricció calòrica.

Així que, d'alguna manera, el secret per allargar i augmentar la qualitat de la vida es troba en una dieta baixa en calories o en prendre quelcom que la pugui simular, enganyant el nostre cos a nivell mol·lecular.

Però com pot ser que la restricció alimentària allargui la vida? No és tan estrany. Sens dubte la situació actual al primer món, pel que fa al menjar, és anòmala per l'espècie humana. Mai hem tingut tan accés a tan menjar com avui en dia. El problema deu ser que el nostre cos ha estat moldejat durant milers d'anys d'evolució per viure a la cerca de teca, havent-nos de guanyar el pa amb la suor del nostre front (bé això ho va dir Déu i no pas l'evolució, però pel cas tan fa). El que vol dir que, per la nostra pròpia naturalesa, estem dissenyats per funcionar millor amb poc menjar que amb l'excés amb el que vivim avui en dia.

Així que ja ho saps, si vols viure més i millor, menja poc (però equilibrat) ... o passa't per l'illa de Pascua a fer-li uns bons lametons als Moais.

dimarts, 7 de juliol de 2009

l'estat del clima: Crida al canvi des de Copenhage

El dia 18 de juny es va fer públic l'informe amb les conclusions del congrés més important sobre el clima de l'any 2009, dut a terme a Copenhage. Hi van assistir 2500 participants de 80 països, i es van fer 1400 presentacions científiques. Aquest congrés està organitzat per les institucions de recerca més importants al camp de la climatologia, incloent-hi noms d'Universitats com Yale, Berkeley, Oxford, Cambridge, Tokio, Beijing i un llarg etcètera. Aquest text és, doncs, l'actualització més important sobre l'estat del clima des de l'informe de l'IPCC del 2007.

L'informe recull els nous coneixements i dades presentades al congrés, que portà per títol "Climate change: Global Risks, Challenges & Decisions". Incloc, a continuació, els 6 missatges claus extrets (bàsicament traduïts) de l'informe:



Missatge 1: Tendències climàtiques



Les observacions més recents indiquen que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan canviant fregant el límit superior de les prediccions del IPCC. Molts indicadors climàtics s'estan movent més enllà dels patrons de variabilitat natural dins els que s'han desenvolupat les societats i economies actuals. Aquests indicadors inclouen temperatura mitja global de la superfície oceànica, augment del nivell del mar, temperatura oceànica global, disminució del gel àrtic, acidificació dels oceans, i fenòmens climàtics extrems. Si no s'aturen les emissions, aquestes tendències probablement s'acceleraran, portant a l'increment del risc d'un canvi climàtic irreversible.




Figura 1. Com es pot veure en aquest gràgic, les dades reals (línies sòlides) s'aproximen als valors més alts de la forquilla prevista per l'IPCC, (línies discontinues) complint les prediccions més pessimistes.



Missatge 2: Disrupció Social i Mediambiental (límit: 2ºC)



La comunitat científica proveeix molta informació apuntant a la idea d'un canvi climàtic perillós. Les observacions recents mostren que les societats i els ecosistemes són molt vulnerables, fins i tot, a nivells subtils de canvi climàtic, posant en un particular risc a les nacions i comunitats més empobrides, ecosistemes i biodiversitat. Les societats contemporànies no podran resistir un augment de la temperatura de més de 2 ºC.



Missatge 3: Estratègia a llarg termini - Objectius globals i calendari.



Es requereix una mitigació ràpida, sostinguda i efectiva basada en accions globals i regionals per evitar el "canvi climàtic perillós". Si es retallen els objectius per 2020 augmentarà el risc d'impactes seriosos, fent que els objectius pel 2050 siguin més costosos i difícils. Per mitigar els efectes del canvi climàtic és vital establir un preu sensat per les emissions de carboni a llarg termini i l'adopció de polítiques que promoguin l'energia eficient i les tecnologies amb baixa emissió de carboni.



Missatge 4: Dimensions equitatives



El canvi climàtic està tenint, i tindrà, greus efectes diferenciadors sobre les persones dins i entre països i regions, durant aquesta generació i les futures, i sobre les societats humanes i del món natural. Cal una xarxa de seguretat i adaptació ben finançada per aquelles persones més desprotegides davant l'impacte del canvi climàtic. L'aturament del canvi climàtic hauria d'integrar-se dins de projectes més amplis destinats a millorar el desenvolupament socioeconòmic i l'equitat al llarg del món.



Missatge 5: La manca d'acció és inexcusable



La societat ja té moltes eines i aproximacions -econòmiques, tecnològiques, socials i de gestió - per afrontar eficientment el repte del canvi climàtic. Si aquestes eines no són implementades de forma vigorosa i amplia, serà impossible l'adaptació al canvi climàtic i les transformacions socials requerides per descarbonitzar les economies. Això inclou el creixement del treball relacionat amb les energies sostenibles; la reducció dels costos socials, econòmics i de salut del canvi climàtic; i la reparació i revitalització d'ecosistemes.



Missatge 6: Afrontant el repte



Si es donen les transformacions socials requerides per afrontar el canvi climàtic, es podran superar molts impediments i apareixeran oportunitats. Aquestes inclouen la reducció de la inèrcia dels sistemes socio-econòmics; l'augment del desig dels governs per actuar contra el canvi climàtic; la reducció de les activitats que incrementen les emissions de gasos d'efecte hivernacle; i propiciar un canvi en les institucions que porti de la feblesa cap a un lideratge innovador als governs, al sector privat i a la societat civil. Lligar el canvi climàtic amb un consum i una producció sostenibles, amb els drets humans i els valors democràtics és crucial per redreçar les societats cap un desenvolupament sostenible.



En definitiva, sembla que donat que el canvi climàtic és irreversible, cal preparar-se per evitar els desastres socials que pot comportar. Ja no es tracta d'aturar-lo, sinó de mitigar els seus efectes. I no pel que fa tan sols al medi ambient, sinó pel que fa a nosaltres mateixos: Els canvis al clima afectaran a països, a societats i a l'ordre global. Les economies són fràgils, ho estem veient amb l'actual crisi, i poden sucumbir de forma desastrosa als efectes socio-econòmics del canvi climàtic.



Per tant, des de Copenhage es demana allò que els governs, les societats, l'ésser humà no ha sabut fer en tota la seva existència: un canvi radical en els costums i en la forma d'entendre i plantejar-se la vida. Aquest comunicat no és una advertència, no és només un informe. És una crida al món, a les persones, a tu, a mi. Una crida al microactivisme, si em permets l'expressió, que fa que cadascú de nosaltres es transformi en altaveu dels petits aspectes de la vida que poden ser canviats. Un "actua local, pensa global" que, ara més que mai, ha de deixar d'associar-se amb colors, amb partits polítics, amb idealismes o amb dogmes i que hauria de passar a ser un crit unànime.



És possible? No sé que en penses. Jo, veient com està el pati, no ho crec.

pots accedir al text original aquí

dilluns, 6 de juliol de 2009

l'autòpsia d'un alienígena (the making of)




Si ets un amant de les teories conspiranoiques sens dubte sabràs de què parlo si dic Roswell 1947. Si no ho ets, segurament hagis sentit a parlar alguna vegada del suposat accident d'una nau espacial extraterrestre a aquesta localitat de New Mexico. Segons els informes, l'OVNI va ser portat a l'arxisecreta àrea 51, una base de l'exèrcit nord americà que no apareix a cap mapa i que ningú, excepte uns pocs privilegiats, sap on para.



La història de l'accident de Roswell va donar un gir inesperat al 1995, quan en Ray Santilli i el Gary Shoefield, dos negociants londinencs dedicats al "trapitxeo", van fer públic un vídeo. Es tractava d'una cinta que havien aconseguit de mans d'un militar, ara ja retirat, que va ser l'encarregat de gravar l'autòpsia de l'àlien que tripulava l'OVNI accidentat al 1947. El vídeo en qüestió el pots veure a continuació



(ADVERTÈNCIA: Les imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador)







Aquest vídeo el van veure 1200 milions de persones i, per molts, era la prova irrefutable de que hi ha vida extraterrestre intel·ligent que, a més, ens visita de tan en quant. Però les imatges que s'hi veuen són reals o una patranya? Es va discutir sobre el tema, i no van ser pocs els "experts", desde ufòlegs fins a forenses de prestigi, que van apuntar la veracitat de la gravació.



Però a l'any 2005 es va posar punt i final a la història. I no van ser pas experts en identificació de fraus els qui van treure'n l'entrallat, sinó els mateixos Ray i Gary. Tot havia estat un muntatge realitzat a Londres, a la casa d'un familiar. Van preparar la sala d'autòpsies al menjador i es van enfundar als vestits blancs de forense d'alienígenes.



I què hi ha de l'autèntic protagonista d'aquesta gravació, l'àlien?. Per aconseguir-lo van recòrrer a un altre amic, en John Humphreys. Per aquells temps, en John començava a fer els seus pinitos com escultor d'efectes especials. Amb posterioritat ha treballat per pel·lícules com Underworld, Alexander i Charlie y la fábrica de chocolate, i sèries de televisió com Dr Who. Aquí pots accedir a la seva pàgina web. Per portar a la vida a l'ésser extraterrestre, en John va fer una tasca de documentació basada en la literatura i filmografia de ciència ficció. Un cop fet l'esquema del que seria el protagonista, va començar a esculpir. I li va costar tres setmanes i mitja d'intens treball aconseguir el que es convertiria en l'extraterrestre més famós de la història després d'E.T. i Leo Messi.

John Humphreys, el creador de la bèstia.



Van fer un primer vídeo amb una antiga càmera
de mà per cinema amateur i la primera versió de l'alienígena, a on el nino apareixia sense cap ferida. Però no els va convèncer, així que van decidir fer un segon intent. Aquest cop però, per donar més credibilitat, se'ls va ocórrer incloure una enorme ferida a la cuixa dreta del maltractat visitant de l'espai.



Però encara calia més realisme, feien falta vísceres i sang. Així que en John Humphreys va fer una visita al carnisser del barri. Va comprar sang, ossos d'una pota de xai, un cervell, també de xai, i vísceres de pollastres. Els ossos de la cuixa els va utilitzar per simular la ferida oberta de l'alienígena, les vísceres es van posar a l'interior del tors de cautxú i el cervell al cap. Tot ruixat amb sang. L'olor del muntatge te la pots imaginar ... brrrrrrr.



Si hi ha una cosa que s'ha d'admetre del vídeo és que van prendre cura dels detalls: La ferida oberta a la cama i el braç malmès pel suposat accident, els sis dits a les extremitats, la membrana negra que cobria els ulls de l'extraterrestre.... Les eines forenses i la sala d'autòpsies s'adaptaven a les existents al 1947. I, a més, van tindre la idea de posar a un tercer científic que, darrera d'un vidre, prenia notes sobre tot el que es feia a l'altra banda. Aquest tercer personatge era en Gareth Watson, company de feina d'en Gary.



Amb el vídeo ja editat, van decidir fer una primera prova i el van passar a una sala de cinema londinenca, totalment convençuts que havien fet una xapussa majúscula que no colaria de cap manera. Però el blanc i negre granulat de la pel·lícula, la manca de so i els efectes especials d'en John Humphreys van deixar astorats als assistents, que van sortir del cinema amb la boca oberta mentre en Ray i en Gary es fregaven les mans.

Gary Shoefield (esquerra) i Ray Santilli (dreta)



El següent pas era vendre la pel·lícula. I ho van fer. I tant que ho van fer!. La gravació va donar la volta al món, rebentant índex d'audiència per allà on passava i creant un rebombori enorme entorn els OVNIs, Roswell i la vida extraterrestre. En Ray Santilli va ser entrevistat a multitud de mitjans, sempre assessorat pel seu company inseparable Gary.



Però quedava una qüestió no resolta: la suposada font dels dos nois anglesos, el militar retirat que els havia venut la cinta original. On parava? La gent volia saber qui era l'autèntic responsable d'aquella revelació. Així que, davant la negativa d'en Gary i en Ray de presentar-lo als mitjans per tal de mantindre el seu desitjat anonimat, els periodistes van començar a indagar. Vist el panorama, el parell d'anglesos van decidir avançar-se als mitjans, no fos cas que es descobrís el percal per aquest petit detall. Van volar fins a Estats units i es van fer amb els serveis d'un ancià indigent a canvi de 500 dòlars i una nit d'hotel. El van rentar, afaitar i fer aprendre un cuidat guió. I a l'endemà, el fals garganta profunda apareixia a un munt de mitjans confessant l'autoria de la gravació mentre, per altra banda, en Gary i el Ray s'embutxacaven encara més diners per l'exclusiva.



L'assumpte de l'autòpsia a l'alienígena va continuar omplint columnes, llibres i espais televisius fins al 2005, quan es va revelar el muntatge mitjançant una pel·lícula produïda pels dos cervells de la patranya que va ser estrenada al 2006 (vinga, més diners). D'aquesta manera, els dos anglesos van prendre el pèl a mig món i es van forrar a costa de la cerca desesperada d'audiència i dels amants del desconegut i l'ufologia. Però això no és tot.



Tots dos sostenen que, si bé la cinta que van distribuir fou un engany, estava basada en imatges reals que en Ray va veure a la casa de l'autèntic exmilitar de l'exèrcit dels estats units que li va vendre l'autèntica pel·lícula. Segons el mateix Ray, la negociació per adquirir la cinta es va allargar durant dos anys, temps que va dedicar a recaptar fons per comprar-la. En aquest període, el síndrome del vinagre va afectar la pel·lícula original, destruint gran part de les imatges.
Així, quan en Ray va aconseguir comprar la pel·lícula va descobrir, amb sorpresa, que allò que havia vist dos anys abans ara només era una cinta en blanc. I va ser per aquest motiu que van decidir fer aquesta reconstrucció casolana i així "restaurar la gravació original" (paraules textuals d'en Gary) d'aquesta forma tan ... professional? ètica?. Era evident que la humanitat havia de conèixer aquest document, doncs donava l'ansiada resposta a l'eterna pregunta de si estem sols a l'univers. Aquest era el seu propòsit final (els calerons que es van embutxacar és ho de menys, és clar). Així que, encara avui, tots dos sostenen que existeix la gravació de l'autòpsia a un alienígena realitzada a l'àrea 51 al 1947.



Per què és tan fàcil fer-nos creure el que volem escoltar? Ray Santilli i Gary Shoefield, benefactors de la humanitat o genis amb molt de morro?


informació extreta del reportatge d'Skythree i la pel·lícula alien autopsy

dijous, 2 de juliol de 2009

onades lluminoses


És Juliol, època de vacances, de birretes fredes i sortides a la platja. Així que allà vas, cap a la platgeta més propera a prendre el sol i fer uns banyets a la mar salada. Arribes i desplegues la tovallola, deixes la bossa i les xancles i t'estires. De cop passen corrent al teu costat dos nens i t'omplen la tovallola de sorra. La mare els crida desde la llunyania

-Yesssiiicaaaa, Keeeeeeviiiiing! Vení p'acá que os pongo la cremaaaa!

Aiiix. Quina escena tan bucòlica. A la teva dreta, la parella d'avis cuidant dels nets. La neta es dedica a fer castells de sorra il·lusionada mentre el net es dedica a xafar-los i sortir corrents pixant-se de riure. El més petit xapoteja dins una piscineta de plàstic plena d'una aigua tan recalentada que s'hi podria fer un ou escaldat. I ja fa estona que insisteix en el seu missatge "caca... caca". Els avis, aliens a l'advertència del més petit de la família, resten sota el parasol. Ell, l'home-pardal: dues cametes esquàlides, braços igual de prims però un panxot prominent i rodó. Assegut a una cadireta baixa, llegeix el diari. Al seu costat l'àvia, o dona-pardala, igual que el marit però amb dos pits que li arriben al melic, sombreret de roba i una revista entre les mans que llegeix tot concentrada. De cop, aixeca la vista pensativa. Es dirigeix a l'avi

-Paco
-...
-Paaaaaco
-Qué quieeeeeres
-Que significa "sufragio"?

-Pues cuando se hunde un barco, mujeeeeeer.


I ella continua la lectura, convençuda, gràcies al marit, que Europa s'ha enfonsat al mar durant les darreres eleccions.

Tombes cap a l'altra banda. Assegut a una cadireta plegable hi ha un noi. Ulleres de sol amb un troç de plàstic blanc penjant del pont per protegir el nas de les radiacions, barret de roba, samarreta de tirants amb el lema "I'm a nerd", moreno de coll en amunt i meitat del braç cap avall. Banyador de floretes a lo Hawaiano, xancles i mitjons. Sobre els genolls descansa un portàtil amb el que escriu un text que porta per títol "onades lluminoses" .

Uff, com està el pati, penses mentre t'estires panxa per avall i et disposes a veure la final del Roland Garros modalitat "pales de fusta amb dibuix ortera" que s'està disputant entre una parelleta d'enamorats a dins de l'aigua. Serveix ell:

clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiii carinyuuuu, es que me les envies massa forteeees.
Somriure d'enamorat d'ell


clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiiii carinyuuuu, tan fluixeta no hi arribo.
Somriure forçat d'enamorat d'ell.

clic ... Xof!

Ella- Aiiiiiiii
Ell ja no somriu, està fins les pilotes del joc.


clic ... clac ... Zasca! a tomar por culo la pelotita!


I tu que penses "Mare meva, quin panorama!. És que no hi ha ningú normal en aquesta platja a banda de jo?" . Això ho penses mentre intentes posar-te crema a l'esquena rebregant els braços com un contorsionista i traient la llengua en senyal de concentració.

Passen les hores. El sol ja està baix i la gent desplega la paradeta. Penses que faràs un últim banyet abans de donar per finalitzada la jornada platgera i allà vas ... Xooooof! oooooh que boooooonaaaaaaa. Et deixes acaronar per l'aigua sedosa i emportar per les suaus onades. Quan ja en tens prou, aixeques la vista per dirigir-te cap a la teva tovallola i llavors és quan ho veus: El paio de l'ordinador, la samarreta de tirants i el banyador Hawaiano surt corrents amb la teva bossa entre les mans i un riure de hiena que es sent a tota la platja.

- (introdueixi aquí el seu insult favorit) !!!! - li crides mentre corres cap a la sorra perseguint-lo. Però és massa tard.

La cartera ...buf ... la visa oro ...Aiiiii. Les claus de casa ... Ostiaaaaa. Les claus del cotxe!!! Noooooooooooooo!

cabroooooooo


Allà estàs. Amb les úniques pertenences que t'ha deixat el blocaire cabró: les xancles, la tovallola i el tanga rosa que portes posat. No et quedarà cap altre remei que passar la nit a la platja. Què hi farem. I aquí és on comença el post de veritat


Onades lluminoses

I allà estàs, a la platja, negra nit, escoltant la remor de les onades. Però t'hi fixes bé i veus quelcom sorprenent. Llum! A l'aigua!





Un espectacle fascinant. Podries pensar que es tracta d'un abocament provinent de la central nuclear d'Springfield. De fet, aquest fenomen ha estat conegut desde sempre, però no la seva causa, el que ha portat a tota mena d'interpretacions fantasmagòriques i extraterrestres. Res més lluny de la realitat, es tracta d'uns organismes unicel·lulars anomenats dinoflagelats. Aquests microorganismes es classifiquen com a algues, tot i que també es poden trobar dins el regne dels protistes depenent de la font que es consulti, és quelcom que els experts encara no han aclarit. El que sembla clar és que aquests dinoflagelats són les úniques algues capaces de generar el que es coneix com a Bioluminiscència.


Dinoflagelats en plena acció





La llum que emeten prové d'una reacció enzimàtica que es dona lloc al seu interior, a unes vacuoles anomenades Scintillions. Dins aquests orgànuls subcel·lular es troba l'enzim Luciferasa, capaç d'oxidar una molècula que rep el nom de Luciferina. Quan entren en contacte l'enzim i el substrat (la luciferina) es produeix una reacció química que dona com a resultat un producte anomenat oxiluciferina (o luciferina oxidada). Però, a més, aquesta reacció porta associada una emissió d'energia en forma de llum, amb una longitud d'ona perceptible pels nostres ulls.

Aquests microorganismes només emeten llum durant la nit, doncs es tracta d'un comportament controlat pel seu rellotge biològic o "ritme circadià" . Però el moment del dia no és l'únic factor determinant d'aquest espectacle lluminós. S'han identificat dues situacions en les quals els dinoflagelats poden il·luminar d'aquesta manera. La primera és per estrès químic: una disminució del pH del seu medi desencadena l'emissió de lllum. La segona situació és la que hem vist al vídeo: l'estrès mecànic. Quan aquestes algues són agitades, també emeten llum. Per això, al vídeo, la llum només es veu a l'escuma, allà on l'onada s'escalaixa, provocant aquest estrès mecànic que provoca la bioluminiscència. Així, si agafes una ampolla d'aigua amb dinoflagelats i l'agites et servirà de llanterna. I, entre la foscor de la nit, descobriràs amb astorament que el nerd cabró que t'ha pres la bossa mentre et banyaves s'ha deixat l'ordinador a la platja.