dimarts, 20 de gener del 2009

petició universal al fiscal de la cort penal internacional

Al blog de la Zel he vist la següent petició universal. Si hi estàs d'acord entra i signa, després dona-li difussió:

Israel ha de ser jutjat per la Cort Penal Internacional
Petició universal

Al Fiscal de la Cort Penal Internacional (CPI)

El Dret és la marca de la civilització. Cada progrés de la humanitat ha coincidit amb la consolidació del Dret. El desafiament que ens imposa l’agressió d’Israel contra Gaza consisteix en afirmar, enmig del patiment, que la justícia ha de respondre a la violència.

Crims de guerra? Únicament els tribunals els poden condemnar. Però tots hem de donar testimoni, doncs l’ésser humà només existeix en la seva relació amb la resta. Les circumstàncies donen tota la seva dimensió a l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».

La protecció dels pobles, no la dels Estats, és la raó de ser de la Cort Penal Internacional. Un poble sense Estat és el més indefens de tots i, davant la Història, es troba situat sota la protecció de les instàncies internacionals. El poble més vulnerable ha de ser el més protegit.

Quan assassinen a la població civil palestina, els carros de combat israelians fan sagnar a la humanitat. Hem lluitat per a que el poder del Fiscal general estigui al servei de totes les víctimes i aquesta competència ha de permetre que el món sencer rebi un missatge d’esperança, el de la construcció d’un Dret Internacional basat en el dret de les persones. I, tots plegats, un dia podrem rendir homenatge al poble palestí per tot el que ha aportat a la defensa de les llibertats humanes.

Campanya iniciada el 19/01/2008.

entra i signa



dissabte, 17 de gener del 2009

vaja pàjarus



Quan parlem d'animals intel·ligents, capaços de fer raonaments o utilitzar certs estris, el que se'ns passa pel cap poden ser simis, com el ximpanzé o el goril·la; o fins i tot els dofins. Però segurament no ens pararíem mai a pensar en ocells. I no parlo pas de lloros amb habilitats per imitar sons o veus humanes, sinó d'autèntics superdotats del regne animal.



És el cas dels corbs, animals misteriosos proposats com a missatgers de la mort, sempre presents en escenes tètriques de cementiris, pájaros de mal agüero per excel·lència. Però més enllà de ser icones de la foscor i font d'inspiració per una de les millors pel·lícules que ha parit mare, els corbs saben com treure's les castanyes del foc, tot i que en el cas d'avui més que castanyes hauria de dir nous. Alguns d'aquests ocells que habiten a la ciutat han trobat formes ben curioses i intel·ligents per trencar les nous que tant els agraden.


Per començar van descobrir que la duresa de l'asfalt és una bona eina per trencar la closca dels fruits si els deixen caure de certa alçada. Però moltes vegades això no funciona i calen mesures alternatives. Així que es van fixar en la utilitat dels nostres cotxes. Si posaven la nou al mig del carrer, el trànsit acabava per matxacar la closca, alliberant el fruit del seu interior. Aquesta estratègia només tenia un problema: posar-se al bell mig de la carretera a menjar-se les nous és lleugerament perillós per un ocell, gens recomanable si no vols acabar com a compota (xof!). Calia una solució. I aquesta va arribar en comprendre que si posaven la nou al mig d'un pas de vianants els cotxes l'esclafarien, després només calia esperar que el semàfor es posés verd per donar-se un bon atracón de nous. Ho pots veure al següent vídeo.





Pel següent exemple cal que ens desplacem fins a Nova Zelanda. No fa tant pujàvem dels fiords de Milford Sound en direcció a Te Anau quan ens vàrem trobar amb una cua de cotxes. Era deguda a un semàfor que regulava el pas dins un túnel d'un sol carril, calia esperar fins que els cotxes que baixaven haguessin passat el túnel. L'espera era llarga i els ocupants d'alguns cotxes de davant nostre havien baixat dels seus vehicles i semblaven entretinguts amb alguna cosa. Encuriosits vam anar cap al grup de gent, i quina va ser la nostra sorpresa al trobar-nos un parell de Keas, els únics papagais que habiten en climes alpins, capaços d'alimentar-se de qualssevol cosa, fins i tot carn. Són uns ocells força grans, de plomatge verd-grisós i cos compacte. I feien les delícies dels presents fotent-se amb avidesa tot allò que els donaven. Pel que sembla, aquell era un punt estratègic pels Keas, doncs només els calia aparèixer quan el semàfor es posava en vermell per obtindre menjar fàcil dels turistes.

El que no sabia en aquell moment és que només queden entre 1000 i 5000 exemplars, trobant-se en perill d'extinció (com gairebé tot bitxo vivent de Nova Zelanda) però sobretot que estava davant d'un dels animals més intel·ligents del món doncs, pel que sembla, aquests papagais tenen un quocient intel·lectual superior al d'un ximpanzé. Existeixen moltes històries sobre els Keas, sobretot perque són especialment trapelles, t'obren les motxilles, torcen els netejaparabrises dels cotxes, et desfan els nusos de les sabates o bé obren la tenda de campanya i et lien un pitote que ni el Madoff. Però per veure'ls en plena acció millor que et miris el següent vídeo.





I es que encara desconeixem tant el món que ens envolta que segurament ens hagin passat desapercebuts comportaments i habilitats de molts animals. Per molt coneixement que acumulem, el nostre entorn continuarà sorprenent-nos cada dia.

diumenge, 11 de gener del 2009

ABRACADABRA!


Què tenen en comú un mag, un carterista i un neurobiòleg? Doncs que tots es passen la vida buscant els costats foscos del cervell o, més aviat, de la percepció. No hi ha mag que no es quedi amb nosaltres en les seves actuacions, i nosaltres ens trenquem les banyes per tal d'esverinar com cony s'ho ha fet el paio de l'escenari per treure 10 monedes de la mà quan no hi duia res. Al final, i després de donar-li voltes, l'únic que podem fer és reconèixer que ens ha ben enredat. La versió malrollista de la màgia ens l'ensenyen els carteristes. Estàs al metro, algú t'empeny lleument i minuts després te n'adones que t'han pres la cartera... me caguenlamadrequelopariohijolagranpiiiiiiiiiiip. Però, fredament, els carteristes no són tan dignes d'un aplaudiment com ho és un mag? (val, opinió discutible, ho admeto).



I què pinta el neurobiòleg en tot això? Resulta que, mentre mags i carteristes s'aprofiten dels límits de la nostra percepció, el neurobiòleg es pregunta quins són els mecanismes cerebrals que fan que els trucs de màgia semblin autèntica màgia. D'aquesta manera els trucs que utilitzen els mags s'estan convertint en una eina més per estudiar el funcionament de la nostra ment, i ja hi ha alguns grups de recerca que utilitzen trucs juntament amb altres tècniques, com les imatges obtingudes per resonància magnètica funcional, per tal d'estudiar els mecanismes de la percepció. Els resultats d'aquests estudis fets amb màgia tindrien aplicacions en diverses malalties que impliquen desordres de l'atenció, com la hiperactivitat infantil o fins i tot certes demències.



Els avenços, pel que fa a l'aplicabilitat de la màgia en malalties, han estat tímids fins al moment, però el que sembla clar és que els trucs de màgia utilitzen com a mínim tres grups de mecanismes per enganyar-nos. El primer d'ells implica les nostres limitacions. Posem per cas el següent truc: El mag ens presenta la seva ajudanta que llueix un vestit blanc cenyit al cos. És una dona espectacular que apareix entre aplaudiments i es planta al centre de l'escenari. Un focus de llum blanca molt potent la il·lumina mentre el mag ens diu que farà canviar el color del vestit de blanc a vermell. Sona un redoble, el públic comença a escrutar a l'ajudanta esperant trobar el truc. El mag dona una palmada i la llum canvia de blanc a vermell. Doncs sí, el vestit es veu vermell. El vestit i tot el que l'envolta.Ha estat una broma, el públic riu mentre el mag demana disculpes per un acudit tan dolent. Llavors el mag dona una altra palmada, torna a canviar la llum a blanc i... el vestit és vermell!!!. Oooooooh. Aplausuuuuuusss.



Què ha passat? La nostra retina s'ha impregnat amb la imatge de l'ajudanta que fa estona que està il·luminada. El canvi de llum s'ha fet en un petit instant, deixant unes mil·lèsimes de segon la sala a les fosques. En aquest curt període de temps uns cables molt fins han estirat el vestit blanc i l'han amagat per una trampilla situada sota de l'ajudanta, apareixent el vestit vermell que s'amagava sota del blanc. Però aquest pas ha estat imperceptible per nosaltres perquè teníem l'ajudanta impregnada a la retina. Ha passat el mateix que quan estem a un lloc ben il·luminat i entrem a un lloc fosc, els nostres ulls s'han d'acostumar a la foscor i no veiem res fins que ha passat una estona. Així, el canvi de vestit ha estat invisible pels nostres ulls. Aquí el mag ha fet ús de les nostres limitacions físiques jugant amb il·luminacions fortes seguides de foscor. d'aquests trucs que enganyen la visió n'hi ha força, al següent vídeo pots veure com una imatge en negatiu passa a mostrar-se en blanc i negre. No obstant, quan es fa el canvi tenim la impressió que la foto està en color:








Val, nens, d'acord, era difícil fixar-se (només) en la X ... jijijiiii
Ets un suuussiiiooooo



Al truc del vestit blanc que passa a vermell també hi entra un altre factor. El primer vestit de l'ajudanta, el blanc, era molt cenyit i marcava totes les corbes. Tant que se'ns feia pràcticament impossible pensar que a sota del vestit blanc hi hagués cabuda per un altre vestit. Això també ha contribuït a despistar-nos. Aquest és el segon mecanisme i una altra eina dels mags: aprofitar-se dels nostres coneixements o, dit d'una altra manera, d'allò que ens és quotidià. Per exemple, si el mag mostra una moneda, fa el gest de llençar-la dins un pot metàl·lic i escoltem un “clinc”, assumim que la moneda ha caigut de la mà i s'ha dipositat al fons del pot degut a la llei de la gravetat. Però no té perquè ser així. Potser la moneda no ha marxat de la mà i el “clinc” es deu a alguna altra cosa. D'aquesta manera el mag podria fer aparèixer a la seva mà tantes monedes com volgués i anar llençant-les al pot metàl·lic. Com a exemple mira el següent vídeo:










Donem per suposat que la carta petita es veu així perquè està lluny i la grossa ho és per estar aprop. Un cop més, ho quotidià (o diga-li experiència o causalitat) ens enganya. Mira el següent truc:




En trucs en els que s'utilitzen nans o nens i contorsionistes (o tot alhora), si ens els disfressen bé i els col·loquen l'un sobre l'altre, tendim a assumir que dues persones poden ser només una i aquesta es pot partir en dos.

Però què hi ha de la màgia d'aprop? O dels carteristes? En aquests casos no valen trucs visuals ni quotidianitat. Aquí és on es posa “toda la carrrrrrne en el asadorrrrrr”. Entra en joc l'atenció i la percepció pura i dura, el tercer mecanisme. I és que dirigint la nostra atenció cap a un lloc determinat ens poden colar qualssevol cosa. Que no? Veiem els següents vídeos.




Al primer hem de comptar el número de passes de pilota que fa l'equip de blanc.








Ja has comptat els passes? Has vist l'os mentre comptaves? Pot ser sí que l'has vist, et creus molt llest no? Totalment incorrompible eh? Et sents un/a superhome/dona? Doncs t'invito a veure el proper vídeo de màgia d'aprop a veure si descobreixes com fan el truc de les cartes (el fet de no ser mags professionals ajuda a veure-ho).









De vegades ens pensem que allò que ens poden colar són coses petites com una carta, una moneda, un os ballant break dance... Però com has pogut comprovar et poden fer el gran cambiazo i et quedes tan ample. I es que jugant amb l'atenció, només amb això, ens poden fer ballar com a un titella.




Això és el que vol demostrar l'Apollo Robins, un carterista que un bon dia va pensar que les seves habilitats podien ajudar a la ciència a entendre els mecanismes de l'atenció i la percepció. Segons ell, dirigir l'atenció de qualssevol persona a voluntat és ben fàcil, però cal seguir una sèrie de normes. Per prendre una cartera cal estar ben aprop de la víctima, però si t'apropes de cara violaràs fàcilment el seu espai vital, per tant cal posar-se al costat, sense establir contacte visual. En aquesta situació poc violenta pot començar una conversa normal. Al llarg de la conversa, depenent d'on miris pots cridar l'atenció de la víctima i desviar els seus ulls de les teves mans. Si t'interessa, amb moviments circulars d'un dels teus braços podràs cridar i, literalment, segrestar l'atenció de la víctima mentre li pispes la cartera amb l'altra mà. Tot un munt de regles i observacions que l'Apollo ens mostra en aquest vídeo. No te'l pots perdre, és espectacular veure com pràcticament despulla a un paio sense que aquest noti el més mínim.



Que el nostre cervell ens enganya és un fet, passa constantment. Sentim un soroll a la dreta quan venia de l'esquerra, pensem que algú ens ha dit una cosa quan estava en silenci, veiem la cara de jesucrist en una taca d'humitat o ens abdueix una nau extraterrestre farcida de top-models que ens sotmeten sexualment durant hores i hores ... ah, a tu no t'ha passat? Vaja... En definitiva, que ens enganyi el cervell és normal i natural, el que em fot de veritat és que hi hagi gent que sàpiga com dominar aquests enganys i em pugui prendre el pel d'aquesta manera!!.

vist a Scientific American