Pensem!

Qui no ha tingut mai una d'aquelles converses "d'arreglar el món"? Una conclusió a la que s'acostuma a arribar (si no La conclusió) és que cal un canvi de mentalitat a nivell global . Tant fa d'on som, a qui preguem o el nostre color, tots volem el mateix. Al blog Com gotes a l'oceà he vist avui un vídeo que crec que val la pena fer-ne difusió:

Intel•ligència animal

Un títol senzill per un tema molt complicat. Fins a quin punt es pot parlar d’intel·ligència animal? Que entenem per aquest concepte? Serà en Kagoncete el de la foto d'adalt?.

Recentment em va sorprendre un animal, un dofí anomenat Moko (sí, un nom certament curiós) que habita a les aigües de la illa nord de Nova Zelanda. És ben conegut per que acostuma a jugar amb la gent que es banya a la platja i ha esdevingut una atracció turística recentment. De fet, els dofins disfruten de la nostra companyia ... els devem semblar divertits, amb les nostres llargues extremitats i amb ho patossos i maldrestes que som a l’aigua. Se t’apropen, neden envoltant-te i tracten de provar les teves habilitats natatòries enfonsant-se per veure si els pots seguir ... després tornen i sembla ben bé que s’enfotin de tu amb aquell somriure permanent que porten a la cara. Però no és aquest lligam lúdic el que em va sorprendre de Moko, sinó la seva actitud altruista.

A principis d’aquest mes, a la platja de Mahia van arribar dues balenes pigmees, una mare i la seva cria, fet bastant habitual a les costes de Nova Zelanda. Estaven perdudes i no sabien com sortir d’aquelles aigües poc profundes, fet que suposa una mort lenta per uns cetacis tan grans. El conservacionista Malcolm Smith es va dirigir cap a les dues balenes per tractar de retornar-les a mar obert, però els seus intents resultaven estèrils. Fins que va arribar Moko. Els que estaven allà diuen que el dofí es va dirigir a les balenes, que van acceptar a seguir-lo. I tranquil·lament les va dirigir per un estret pas cap a mar obert.

A què es pot atribuir una acció similar si no és a la intel·ligència? Aquest episodi va més enllà de la empatia o del vincle emocional que es pot establir entre un gos i el seu amo. I per suposat molt més enllà del que s’entén com a instint.

Imatge: Dusky dolphins.

I es que encara ens queda molt per aprendre dels dofins, per exemple el seu llenguatge. L'intent més seriós d'estudiar el llenguatge verbal d'aquests cetacis el va protagonitzar en John C. Lilly, neurofisiòleg americà que al 1950 va establir un laboratori per l'estudi i ensinistrament de dofins a les illes Vírgenes. Però un temps després en Lilly va abandonar els seus estudis. Segons les seves pròpies paraules resultava massa cruel tindre en captivitat uns éssers tan intel·ligents. Entre els seus descobriments, es troba la capacitat dels dofins d'aprendre el nostre llenguatge ... no, no vull dir entendre'l, sinó arribar a pronunciar algunes paraules en anglès, tot i que "amb un pèssim accent" segons Lilly. A més, es transmeten els nous coneixements entre ells, de forma que després d'ensenyar a un dofí els sons corresponents als números de l'1 al 10, aquest va ensenyar als seus companys tota la seqüència.

Actualment el que es sap d'aquests companys marins és més fisiologia que no pas lingüística. Així, se sap que el cervell d'un dofí està sobradament preparat per la comunicació verbal, per tamany i fisiologia. No obstant, encara no entenem el seu idioma, entre altres coses per que parlen a una freqüència 10 vegades superior a la nostra ... el que vol dir que ells podrien parlar amb nosaltres en "humà" si baixessin de "revolucions" però nosaltres mai podrem parlar amb ells en "dofí" ... sense ajuts tècnics, és clar.

Tot i això, la comunitat científica no accepta de moment que els dofins tinguin un llenguatge. Però aquí entra en joc des de la definició de llenguatge, que no està massa clara, fins el fet que queda molt per estudiar sobre la comunicació en "dofí", ja que es sap ben poca cosa. No obstant, tenint present com en Moko va va solventar l'episodi de les balenes a Nova Zelanda ... Què vols que et digui? Crec que només és qüestió de temps. Sigui com sigui, és una llàstima que es destinin tants recursos a la cerca d'intel·ligència artificial o extraterrestre i ens deixem de banda aquests cetacis ... t'imagines el que ens podrien arribar a contar?

A continuació et deixo un vídeo que no va de dofins. Potser no es pot parlar d’intel·ligència, però de vegades animals que considerem autèntiques bèsties ens sorprenen.

Van existir els Hobbits?

Tots tenim en ment els homenets petits i peluts que a l’obra de JRR Tolkien “El senyor dels anells” salven el món. Frodo i Sam, dos petits Hobbits, la sexualitat dels quals ha estat força discutida, van portar l’anell únic a les entranyes de Mordor i el van destruir (ups, espero no esguerrar el final del llibre –o la pel·lícula- a ningú). I si haguessin existit uns éssers similars als Hobbits de Tolkien en l'antiguitat, fa milers d'anys?

Al 2003 uns científics australians es van plantar a la illa Indonesia de Flores cercant pistes sobre la migració dels humans des de Àsia fins a Austràlia. Aquesta cerca els va portar a descobrir uns fòssils que semblaven humans, però tot i pertànyer a un individu adult, eren extremadament petits. A més, la calavera que van trobar tenia certes particularitats que recordaven als cranis dels ximpanzés. Així es va començar a parlar d’una nova espècie d’homínids, l’Homo Floresiensis. Aquests homenets es van començar a conèixer amb el nom de Hobbits, rememorant els personatges de Tolkien. No en va, a la illa de Flores es parla d’un ésser mitològic, el Ebu Gogo, un home petit i pelut que es dedica a robar menjar i viu en coves ... portarà també un anell penjat al coll?.

calavera trobada a la illa Flores: Pertany a una nova espècie d'homínid?

S’ha discutit molt sobre si les restes trobades a la illa de Flores pertanyen a una nova espècie... i sembla que per ara guanyen els escèptics. En primer lloc es parla de que aquest Homo Floresiensis podria ser un grup d’humans moderns que s’havien adaptat a les condicions d’una illa petita com és Flores, resultant en humans de molt baixa talla. També s’ha parlat molt de la possibilitat que la calavera de Flores fos d'un humà amb algun defecte genètic.

Aspecte que tindria l'Homo Floresiensis al teu costat (considerant que facis 1.80 metres, és clar)

Al 2006, La paleoantropòloga Lee Berger de la University of Witwatersrand de Johannesburg (vaja noms!) va descobrir un jaciment a la illa de Palau, a la Micronèsia ( que no a Palau de plegamans) on es van trobar tota una sèrie d’ossos d’Homo sapiens de talla molt petita, molt similars als de l’Homo Floresiensis. Els seus descobriments publicats aquest mes donen més força a la hipòtesis de que el de Flores també devia ser un Homo sapiens però amb algun problema de creixement. També aquest mes a vist la llum un estudi basat en dades antropomètriques que apunta la gran similitud entre els ossos de Flores i els dels humans que pateixen Cretinisme, una malaltia deguda a la mancança de Iode, causant de talla petita i certes característiques facials que encaixarien amb aquests humans reduïts.

La polèmica continua. Serà l’Homo Floresiensis una nova balda de l’evolució del mico a l’Homo sapiens o serà només un malalt de Cretinisme?. Potser no és ni un ni altre, potser es tracta d’un Homo sapiens diferent, com són els Pigmeus africans que arriben als 1.5 metres o els Tutsis, a Burundi, amb una estatura mitja de 1.83 metres. L’establiment de l’Homo Floresiensis com a nova espècie continua, així que encara no podem saber si van existir els Hobbits o no. En qualssevol cas, aquí us deixo un petit resum de la pel·lícula “El senyor dels anells” ... pels nostàlgics ...

matinnnns.sí aigua.no

Per ambientar-te en un dels meus matins, et recomano donar-li al play que tens just aquí a sobre.

Em desperto (parlo d'ahir) com cada dia amb el politono de la musiquilla de “El Golpe”, gran pel·lícula ... maleït politono. M’aixeco, m’estiro hhhhhhhhmmmm, encara no he obert els ulls. Em poso les pantufles i vaig arrossegant els peus cap al menjador, tot recordant al nostre antecessor homo erectus ... ... ... cosa de les primeres hores del dia. Em faig un Nescafé Caputxino i unes chocolate chunk cookies (amb un 40% de chocolate chunks!) i connecto amb TV3 a la carta ... Tararariii tarariiii tariiiiiiii .... “Els matins”. Surt la cara del Cuní (ufff) matinspuntsi matinspuntno. Avui parlen de l’aigua.

Es veu que es vol portar aigua del camp de Tarragona cap a Barcelona, cosa que els Tarragonins han dit matinspuntno matinspuntespotsaberdequeaneu?. El Cuní explica que ja s’està parlant d’insolidaritat, però que els Tarragonins diuen que d’insolidaris res, que tenen les petroquímiques, parcs eòlics, centrals nuclears i tot allò que no es vol a la resta del territori ... que de solidaris ja en són i han estat prou...

I jo em poso d’empeus sobre la cadira, encara amb les laganyes penjant dels ulls i aplaudeixo al Cuní ... oleee oleee. Però de cop el Cuní diu “però deixem aquestes qüestions de banda i parlem del que interessa, el transvasament d’aigua desde Tarragona”. Em quedo amb les mans a mig picar, se m’obren els ulls com a taronges (per primer cop) i l’homo erectus destrempa de cop.

Espera espera espera ... per un cop que voleu dir les coses pel seu nom ... i ho deixem de banda? És clar... segons després engeguen la tertúlia ...

“home, tant que es queixen de les petroquímiques. Bé que donen llocs de treball i han fet augmentar l’economia de la zona. Si no fos per això, a veure que seria de Tarragona” diu un dels il·luminats de la tertúlia. “De fet allà on han de posar restriccions de trànsit és a la zona de Barcelona. Això t’indica a on està l’autentica contaminació. I no és pas a Tarragona que limiten el trànsit, sinó aquí” Diu un altre dels il·luminats ...

Sereu fills de ... ... ... canfanga! Pixapins!. Com podeu dir això?

Agafa el cotxe i ves de camí cap a Tarragona qualssevol dia cap al tard, a la nit. A mig camí veuràs un fulgor daurat a l’horitzó ... no és la posta de sol. Tampoc un gran incendi. És el fulgor dels cremadors de la petroquímica que es veu al menys 50 kilòmetres abans d’arribar a Tarragona. Després veste’n cap a la Pobla de Mafumet (de malfumet que li diuen) i comprat una casa allà ... al vell mig de la petroquímica ... si tens collons!. Passeja’t des del sud de Tarragona fins a l’oest i et semblarà que et trobes al mig de la película Blade Runner, a una ciutat de malson formada per tubs, conductes, dipòsits, ... Després ves cap a Ascò o Vandellòs i fes una ullada a les nuclears, a veure que et semblen ... i de pas passa’t pel coll de la Teixeta i admira el parc eòlic que han plantat allà. I abans d’anar a dormir fes una volta per Tarragona a allò de les 2 del matí, quan les empreses deixen anar tot allò que no gosen durant el dia, i ensuma l’aire, ja veuràs quina olor de ... ... roses!. Al matí següent ves-te’n cap a un punt elevat de Tarragona i mira direcció Valls. No cal tindre massa sort per trobar-se una o varies columnes de fum negre que puja del polígon petroquímic i es suma a la fumarada dels cremadors. Admira com aquesta fumarada puja i forma una capa groguenca que s’estén kilòmetres i kilòmetres. I després vens i em tornes a dir tot això a la cara. Aquestes empreses donen llocs de treball, sí. També ho fa la indústria armamentística i fins i tot la droga dona molts diners ... au doncs, xauxa i a ballar tots d’alegria.

Saps que? Dóna’m cues de 1 hora cada matí i restriccions de trànsit a Tarragona i et portes les petroquímiques al costat de casa teva, val?. I les nuclears. I et muntes un parc eòlic a Collserola. Si Tarragona ha hagut de pujar a mans de la petroquímica és gràcies a l’esforç que s’ha fet des del govern català per impulsar els territoris: A Tarragona li posem les petroquímiques i a Barcelona el Parc de Regulació Genòmica. Negociem i ens deixem la pell per tindre vols transoceànics des del Prat, però que els de Reus paguin nosequants milions a Ryanair per que no marxi del seu aeroport. Posem unes quantes estacions de l’AVE al mig de Barcelona i fem l’estació de Taragona a ... 10 kilòmetres de la ciutat!. Vine aquí i pregunta com pots anar a Montblanc amb transport públic ... no espera ... no cal anar a Montblanc ... intenta agafar un bus des de l’aeroport de Reus cap a Tarragona, a veure si tens sort... i et deixaràs de queixar dels retards de rodalies de Renfe.

I després de que el camp de Tarragona ha estat la font energètica catalana durant tot aquest temps, ara anem a agafar l’aigua ... Què us heu pensat que som?. Us heu pensat que som els Curris de Barcelona (recordant als Fraggle)?. Uns enanitos que treballem per vosaltres i ens alimentem de ... fum?. Uns passerells que es passen el dia cuinant calçots per vosaltres i que hivernem la resta de l’any? Aneu a Tarragona a agafar l’aigua aneu, que us ficaran els calçots pel darrera!.

Figura 1: Tarragonins anant cap a la nuclear per abastir d'electricitat a la capital

L’aigua és un problema de tots ... no només vostre. Ja que teniu la seu del govern allà, aneu i pregunteu per l’estat de la xarxa de distribució d’aigua catalana. S’està perdent vora un 50% de l’aigua per les fuites a les canonades, no cal anar a transvasar l’aigua de cap altre lloc, per que a tot arreu es necessita. I si al final, i en el cas de que no tinguis aigua per veure, us en donem ... graveu-vos-ho al front i penseu en Tarragona amb els termes que ens mereixem. No som aquí per servir-vos, si voleu aigua (o aiga) demaneu-la per favor i ni m’esmentis la petroquímica per que llavors et donaré l’aigua amb lavativa.

Bé petits. Si sou de Barcelona no us ho prenguéssiu malament, aquesta és una resposta als il·luminats de la tertúlia matinnnspuntsi matinnspuntno, en cap moment em refereixo als Barcelonins en general. L’enquesta que feien reflexava que vora un 70% dels espectadors estava en contra de transvasar l’aigua (al menys quan jo he marxat), el que vol dir que també hi ha gent a la capital que pensa, com jo, que els transvasaments no són la solució. Fet aquest aclariment, m’acomiado que demà serà un altre dia ... però el mateix politono.

la prostitució dels jocs olímpics

Ha estat, és i serà matèria de controvèrsia l’adjudicació dels jocs olímpics a Xina per aquest any 2008. Els jocs olímpics, esperit d’igualtat, esport entès en el seu més ampli concepte i unió pacífica entre pobles es realitzaran a un país on no es respecten els drets humans, a una nació que aplasta tots aquells que no pensen com ella, com és ara el cas del Tíbet. Perquè? Per diners. Per que l’economia Xinesa creix com l’escuma i la seva tímida obertura a la resta del món fa que les grans multinacionals es freguin les mans esperant el moment d’entrar a un mercat verge. Segons la meva opinió, és això i res més el que ha donat a la Xina la possibilitat d’organitzar uns jocs olímpics ...

Quid pro Quo: Jo et dono jocs olímpics i tu deixes que les meves empreses entrin al teu país. No he vist cap gest de reprimenda de la comunitat internacional en vers Xina pel fet de manllevar els drets de les persones, dur a terme més del 70% de les execucions mundials, permetre l’explotació laboral i desentendre’s dels seus nadons, víctimes d’abandonament i infanticidi pel simple fet de néixer amb dos cromosomes X. Tampoc veig cap gest front la repressió al Tibet i la manipulació de la informació flagrant que està fent el gegant asiàtic. Ben al contrari, veig com les grans empreses com Google accepten ser censurades pel govern Xinès per tal d’entrar a aquest mercat emergent. Veig, en definitiva, com la comunitat internacional s’abaixa els pantalons davant un país que serà el nou mercat d’aquest segle mentre les diferents organitzacions pro-drets humans (human rights watch, Amnistia internacional) es posen les mans al cap. Res més trist. Fins i tot els jocs olímpics són prostituïbles.

reciclar l'aigua ... La resposta més senzilla acostuma a ser la bona

Tot i que aquí estic avorrit de veure ploure i mullar-me, al meu país tothom mira al cel, cercant algun rastre d’aigua. Els ambassaments catalans registren els pitjors números dels que es te registre, fregant el 20% de la capacitat i no es veu que això es pugui solucionar, al menys a curt termini. En moments com aquests salten les alarmes i es busquen remeis, però no són fàcils. De moment Barcelona destaca com la ciutat amb menor consum d’aigua de tot l’estat, el que indica que la conscienciació i l’acció conjunta de tots és possible, en primer lloc, i un factor determinant per solventar qualssevol problema.

Però no deixa d’alarmar-me el fet de que aquells en els que confiem per gestionar els nostres recursos no acaben de donar la talla (gestors i Agència Catalana de l’Aigua). Últimament tots ens hem vist sorpresos per les pèrdues en la xarxa de distribució d’aigua potable. Així, la canonada Cardedeu-Trinitat perd 216000 litres diaris,uns 9000 litres per hora. Considerant que s’estima que cada persona consumeix uns 118 litres al dia (a Barcelona, 225 a Girona), aquesta pèrdua seria equivalent a que unes 1800 persones no tinguessin accés a aigua cada dia. Al diari de Girona (20 Gener del 2008), la directora de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA) parlava de que la xarxa de distribució gironina podia estar perdent entre un 40% i un 50% de l’aigua.

I són pèrdues fins a cert punt “consentides”, donat que les feines de reparació s’allarguen anys i panys ... “són complicades” diuen. D’acord. Ara imagina que has de construir un oleoducte ... complicat no?. I imagina’t que es posa en funcionament i resulta que aquest oleoducte perd un 50% del petroli que hi circula ... quants dies més creus que duraries a l’empresa?. És clar, el cost de l’aigua és baix i es paga entre tots amb els impostos. Com no hi ha interès econòmic al darrera es deixa de banda i si passa res ... és culpa del clima.

Quan es parla de solucions, la situació és encara més penosa. Uns parlen de transvasaments, obres faraòniques que triguen anys a construir-se i, el més important, que prenen els recursos d’un lloc per portar-los a un altre ... Quin sentit té quan a tot arreu ens manca l’aigua?. Altres parlen de plantes desaladores. Potser és una solució a més curt termini, i el cost de l’aigua generada mitjançant aquesta tecnologia cada cop és més baix degut als avenços tècnics. Per tant no sembla un mala idea. No oblidem que s’ha pres molt seriosament la possibilitat de portar aigua a Barcelona en vaixells des de una planta desaladora Andalusa. Si això es du a terme, serà per que la planta desaladora del sud no sap que fer amb l’aigua que obté ... la raó? Doncs que van construir la planta, però no els conductes necessaris per distribuir l'aigua... Irònic, no?... Encara que sembli paradòxic, en alguns casos les solucions no sempre solventen els problemes.

oooh quina set!

Fa poc la Noe, cap de plantes depuradores d’aigües residuals (pels qui no sabeu de qui parlo) em comentava ho fàcil que seria reciclar les aigües residuals i fer-les potables. És clar que en un principi la idea de beure’m el que llenço cada dia pel vàter em va fer aparèixer un somriure escatològic a la cara. Però és impressionant veure com l’aigua que arriba de les clavegueres d’una ciutat (amb les coses que arriben) esdevé aigua cristal·lina després d’uns quants processos biològics.

Aquesta aigua cristal·lina és abocada a torrents i aprofitada per regants. I en alguns casos fins i tot a servit per recuperar sistemes humits, com aiguamolls. Però tot i això, la gran part es llença. En qualssevol cas, aquesta aigua depurada no és més perjudicial que l’aigua d’un riu. Què passaria si es dirigís cap a plantes potabilitzadores?. En aquests temps que estem tant obsessionats per reciclar-ho tot, que fins i tot alguns llocs fashion usen envasos plàstics reciclats (garrafes de lleixiu, etc) com a pantalla de làmpara per que queda guai ... ningú més ha pensat a reciclar l’aigua?.

Les depuradores d'aigues residuals ja existeixen. Les potabilitzadores també. Només caldria construir les canonades que portin l'aigua de les primeres cap a les segones. Si comparem aquests costos amb els generats per plantes dessalinitzadores (que també necessiten xarxes de distribució) o transvassaments, el reciclatge de l'aigua seria, segurament, l'opció més barata ... i segurament la més ràpida. Pot ser se m'escapa alguna cosa, alguna rao' per la que no es pot fer ... Qui sap ... (I qui ho sàpiga que m'ho expliqui, si no te inconvenient)

El que sembla innegable és que hi ha uns quants asseguts a poltrones que podrien preguntar a la gent que toca aigua cada dia, enlloc de mirar-se’ls per sobre de l’espatlla. Segurament es trobarien amb un allau d’idees fresques i amb la possibilitat de revolucionar la gestió dels recursos hídrics. Per que, com he dit a l’inici del post, l’acció conjunta és un factor determinant per solventar qualssevol problema.

microorganismes per salvar el món

Al post de la hipòtesis de Gaia vaig introduir el fitoplàncton i com aquests vegetals marins responen a la insolació induint la generació de núvols. Aquesta propietat, juntament amb la seva capacitat per fixar CO2 i produir Oxigen (són el pulmó de La Terra), els situa com un element a tindre en compte en la lluita contra el canvi climàtic.

Hi ha un problema, però, i és que l'escalfament global també afecta aquests organismes. Al 2006 el grup d’en Michael Behrenfeld publicava a Nature el seu estudi sobre la resposta del fitoplàncton a la temperatura de l’oceà. Mitjançant les dades del satèl·lit SeaWiFS de la NASA (Figura 1) van poder monitoritzar la població mundial de fitoplàncton durant el període que va de 1997 al 2004.

Figura 1. El fitoplàncton vist desde l'espai. Gràcies a imatges com aquesta es pot estudiar la població d'aquests organismes. La presència de masses de fitoplàncton "decolora" el blau fosc de l'oceà.

La particularitat d’aquest període és que al 1997 finalitzava el fenomen El Niño més important del que es te registre. Durant El Niño, la temperatura de l’oceà augmenta. Posteriorment arriba La Niña, el refredament de les aigües. El que van observar fou un important creixement del fitoplàncton a mesura que l’oceà es refredava, entre 1997 i 1998 (figura 2), com a conseqüència de La Niña. Malauradament, durant els anys posteriors, i degut a l’escalfament global, la massa de fitoplàncton ha patit un decrement constant fins el 2004.

Figura 2. Representació de les temperatures marines (esquerra, el blau representa baixes temperatures) i de la població de fitoplàncton (a la dreta, el fitoplàncton es representa en verd). Durant el Niño, la temperatura de l'oceà augmenta (a dalt esquerra), disminuint la població de fitoplàncton (dalt dreta). En disminuir la temperatura oceànica (baix esquerra) la població de plàncton augmenta (abaix dreta)

Així, donat que l’escalfament perjudica el creixement del fitoplàncton, no podem esperar que aquests organismes ens salvin el cul. Encara més, la pèrdua de massa podria resultar en una menor fixació de CO2 i una reducció de la nuvolositat, arribant a accelerar l’escalfament global. Pot ser els nostres aliats oceànics necessitin una empenta, pot ser hem de començar a pensar que nosaltres em iniciat el canvi i que en les nostres mans està la plena responsabilitat per arreglar el que hem desfet. Doncs bé, posem-nos-hi.

Com podem fer créixer el fitoplàncton?

Viatgem a les illes Galàpagos. Al 1995, un grup d’oceanògrafs es van posar a estudiar la “Desolate Zone”, una àrea de 400 Km al sud-oest de les Galàpagos on hi ha una molt baixa població de plàncton. La hipòtesis dels investigadors era que la zona estava tant desolada degut a la mancança de ferro, un nutrient vital. Així que per comprovar la seva hipòtesis van llençar-hi mitja tona de ferro.

Com a resultat, el plàncton va començar a créixer tant que les aigües es van tornar verdes. Al final de l’experiment, els científics van calcular que la petita zona re-fertilitzada havia absorbit unes 7000 tones de CO2, l’equivalent a 2000 arbres adults.

Encoratjador? Bé, només hi ha un problema. En general, a l’oceà hi ha quantitat suficient de ferro pel fitoplàncton i posar-ne més no solucionaria res.

Sortim de les Galàpagos i viatgem cap a Australia, al port de Sidney, on el professor Ian Jones de la University of Sidney es trobava estudiant els efectes de la pluja sobre el port de la ciutat. Llavors van arribar les inundacions. La gran quantitat d’aigua va arrossegar els nutrients procedents dels conreus propers a la ciutat i el professor Jones va assistir a un aflorament espectacular del fitoplàncton a les aigües del port. Quin era el nutrient capaç de provocar aquest "Blooming"? El Nitrogen, o els compostos nitrogenats.

Així, el professor Jones dona un pas més en l’estratègia per impulsar el creixement del plàncton. La seva idea és suplementar les aigües amb Urea, una font raonable de Nitrogen.

Quin és el principal problema d’aquesta suplementació?

Bàsicament, que en el moment que s’acabi el suplement de nitrogen, el plàncton morirà. Per tant caldria mantindre una aportació constant d'Urea. Però ho més fotut és que el volum vegetal en descomposició atrauria als bacteris, que provocarien una disminució de l’oxigen dissolt... un gran problema per qualssevol ecosistema marí... Difícil, molt difícil. És tot un repte. Actualment s’està treballant extensament per trobar una solució al problema, començant per entendre el comportament d’aquests organismes i arribant a diferents estratègies per fer-los créixer. Un cop més l’oceà es revela com el gran desconegut del nostre planeta... l’oceà, l'última frontera, ple de possibilitats i segurament protagonista de la nova era.

Nit electoral ... victoria agre-dolça

Tic veient l’especial eleccions per internet...

Bueno, pos estem al 75% escrutat i sembla que els socialistes guanyen. Poca cosa pot canviar a partir d’ara. En quant a la disputa PP PSOE, està clar que el PSOE ha vençut un cop més. Ara, però, els del PP no crec que cridin allò de “Habéis ganado por el atentado”. No els ha servit de res la mentida, la por i l’atac desfermat. Sembla que els espanyols, al cap i a la fi, no són tant tontos com es pensaven els populars. Però tampoc es pot treure el mèrit als socialistes i al Zapatitos, que han sabut convèncer. Victoria dolça del PSOE per que ens lliurem d’un govern PPero.

M’obro una altra cervesa.

Per què victòria agre? Pot ser per que el partit que més ha pujat ha estat el PP. Això vol dir que aquesta cúpula mentidera, els “lacayos” de l’Aznar: el Rajoy, Acebes, Zaplana ... continuaran manegant l’oposició. Continuaran els atacs indiscriminats i els catalans continuarem empassant bilis durant els propers 4 anys.

M’he fet pizza per sopar i el dinar de demà (amanida d’arròs). Mos de pizza i glop de cervesa ... BUUUURP! Brut! Asquerosu! Ho haveu vist??!!

La nota negativa (el punt més agre), la recessió dels demés partits d’esquerres, encapçalats per ERC. Que si bipolarització, que si vot útil, bla bla bla... . En Carod ho ha explicat bé. Al 2004, després d’un govern d’Aznar en que es va maltractar i insultar Catalunya, la radicalització dels catalans era evident, i es va traduir en una resposta que els va donar 8 diputats. Avui en treurà 3. I passa a ser quarta força política catalana ... per darrere el PP. Deu ser que els catalans ja no estem tant cremats? Bé, jo crec (i és la meva opinió) que en Carod s’ha deixat una cosa al tinter. Al 2004 el missatge d’ ERC era “estem oberts a tots”. En altres paraules, es van deixar de banda l’independentisme i van obrir-se, presentant-se com l’esquerra catalanista. Encara recordo les paraules d’en Carod “Si els catalans volguéssim la independència, ERC estaria governant Catalunya”. Els va funcionar llavors, però durant aquesta campanya s’han “tancat” i han fet de la independència el seu eix i el seu discurs. Contra el magnetisme de ZP poc podien fer, però el gir d’ERC ha estat, pot ser, la seva pròpia contribució al “descalabro”.

83% escrutat. PP 155. PSOE 167. De quedar així, el PP estarà encara més a prop que al 2004 (148 front 164). Està clar que tot continuarà igual.

Uf no puc acabar-me la pizza, era massa gran (jo que vols, tenia gana i ja se sap... me mare sempre m’ho deia: “Te cabe más el ojo que la barriga!”). Per cert mama, a Almeria ha guanyat el PP per primer cop... A ver que pasa con tus paisanoooos!.

M’obdo una adtra birrrrdra.

Ara surt Zapatero. Molt bé, les primeres paraules per les víctimes... molt bé noi. Alegria i desgavell, crits i piropos i Buenas noches y buena suerte. Els del PSOE han fet un treball excel·lent. M’haig de treure el barret davant la seva campanya, tota una lliçó de màrqueting, imatge i picades d’ullet. Poca política, però s’ha de reconèixer que en Zapatero té cert magnetisme.

Surt Rajoy. Ai ... on és la niña? Jejejeeee. I tots el criden com a “presidente presidente” jejeje ... aquests a la seva. “Zapatero embustero” ... ja... com ara no poden deslegitimar les eleccions per cap atemptat, ara resulta que el embustero és el Zapatero. Ho deuen dir per solidaritzar-se amb els catalans?, per allò de “Aprovaré el estatuto que salga del parlamento de Catalunya”?... es que aquests són tant solidaris ...

96 % escrutat. Tot segueix igual, PSOE 169. PP 184 ... Què?!! 184?!! Com és possible? Ha guanyat el P ... ah no, quin susto. No ho he vist bé... era 154.

Res petits, que tot continua igual... que els catalans d’esquerres perdem representació (molta) i poder de decissió. Malament. podria haver estat molt pitjor, sí (majoria absoluta del PSOE o victoria del PP), però també molt millor. Així que tot plegat em deixa aliviat però fred... ben bé com el Hemoal.

Buenas noches ... y Birra suerte ... ejemmm ... Buena suerte.

Coses que passen ... el protocol anglès

O els anglesos protocol·laris...

Imagina't per un moment que arribes a la URV amb un contracte com investigador, com a investigador visitant o dins un projecte de recerca. Uns mesos després d'arribar, reps una invitació:

"El Rector de la URV el convida a una recepció a casa seva el dia 4 de Març"

Surrealista no? Jo pensaria

Ein? Com? Ein? Are you talking to me?

Pos nens, la setmana passada vaig rebre una invitació per una recepció informal a casa del Rector de la Universitat. Em demanaven confirmació:

We would like to invite you, as a new member of staff, to an
informal reception at the Vice-Chancellor’s Lodge, 12 Sefton
Park Road, on Tuesday 4 March 2008.

The reception will start at 6.30pm and end at approximately
8.30pm. Your Head of Department will also be invited. Please
let us know if you have any special dietary requirements

I vaig pensar

Ein? Com? Ein? Are you talking to me (pronunciat are iou talquin tu mi?)

I a continuació vaig pensar...

Are you talking to me?

I després de flipar una estoneta més, vaig pensar "Què cony! Això s'ha de veure!"

Així que avui, cap a les 18.20 m'he posat la gavardina, el bombí, he agafat el bastó amb puny de marfil i els binocles, m'he pentinat el bigoti en punta i he sortit als freds carrers de Liverpool. Una ullada al cel m'ha deixat veure alguna estrella, el que volia dir que la pluja no m'acompanyaria... i que a les 18.30 ja fa estona que és de nit

Després de mirar el mapa, el planificador de viatges de la companyia de transports metropolitans i el google maps (que si em perdo amb tanta preparació em dono d'òsties), m'he dirigit a Hardman Street (un tio dur) i he agafat el 80A. El trajecte havia de durar uns 10 minuts, així que he decidit anar de peus. Passats 5 minuts i gràcies al meu instint sobrenatural ...ehemmm... de pura xorra, vaja, veig que passem per un carrer amb un rètol: Sefton Park Road.

Ostia! Si és aquí! (Oh my god! I have already arrived! ... ja, ja se que no és la traducció literal però és que amb bombí,binocles i en anglès sóc més fi)

Agafant-me el bombí i amb els bigotis al vent he sortit corrent de l'autobús ... d'això ... després de que aquest parés.

M'he dirigit cap al carrer de torn i he estat buscant ... 15 minunts ... la puta casa. De fet, he arribat a preguntar a una mena de residència mèdica, on m'ha atès una infermera molt simpàtica altament impressionada pel meu bombí. Però ningú sabia on estava el número 12.

Després de buscar, l'he trobat ... diga-li casa, diga-li mansió al costat d'un parc.

M'ha rebut la Senyora de la casa, qui m'ha recollit la gavardina i el bombí rebent-me molt agradablement. M'he pentinat els bigotis, m'he posat el bastó sota l'aixella, m'he ajustat els binocles i m'he dirigit cap al rebedor on unes 15 persones xerraven animadament bevent una copa. M'he drigit cap a una taula amb begudes, on dos cambrers m'han donat a escollir vi blanc, vi negre o un refresc.

Amb una copa de vi negre a la mà, m'he internat en el grup de gent. Aquí és on entra en joc una de les costums més agradables i envejables dels anglesos: La cultura de Pubs.

L'anglès de tota la vida sortia de la feina i anava al Pub. Allà es podia trobar rodejat de desconeguts xerrant ... no passa res. Demana't una pinta, digues hola i ... ja estàs dins una conversa. I parlo en passat per que degut a la pujada de preus la gent ja no passa el temps als Pubs (una llàstima).

Doncs gràcies a aquesta cultura, i al fet de que tots érem conscients de que ningú coneixia ningú, instants després em presentava al més proper i encetàvem una conversa.

A continuació ha arribat el sopar. A una sala, sobre una taula gran i ben parada ens esperava un buffet lliure. Després d'omplir-me el plat he anat cap a la saleta ... diga-li saleta, diga-li salota. Amb sofàs ben rococos, prestatgeries farcides de llibres, sostres alts amb motllures de guix, parets empaperades amb una cenefa discreta i una llar de foc encesa... el més semblant a una mansió victoriana que et puguis imaginar. Allà ens hem anat seient i xerrant. Un matemàtic, un biòleg, un metge, ... un noi de cambrils que fa el doctorat a Wyoming (no és conya) i que casi li cau la llàgrima quan hem començat a parlar català.

I en això ve el Rector, em pregunta si sóc jo el de Barcelona i si sé com va el Barça (juga el Barça-Celtic de Champions) ... per que ell és de Glasgow ... ups ... glup ... casi m'ennuego amb el troç de Roast Beef ... però em diu, amb un somriure, que ell és dels Rangers... Don't panic... I support Barça tonight

Després del sopar, més conversa i un café ... amb llet, per que aquí prendre's el cafè sol és poc menys que un suïcidi gustatiu.

Tota una experiència. És el que tenen els anglesos, capaços de desesperar-te amb burocràcia i omplir-te de formularis, però amb aquests detalls ... protocolaris? detallistes? Tant fa. Però no m'imagino ni el més mínim passar una nit així allà d'on vinc.

Au doncs, nens. Buenas noches ... ... ... y Buena suerte (jejejeeee ... per favoooor)

Les mòmies ionquis (Què te a dir un cacahuet part 2)

Reprenc el que vaig encetar fa un temps al post Què te a dir un cacahuet d’en Cristòfol Colom?. La possibilitat de l’existència de contacte entre civilitzacions Americanes i de la resta del món abans de Colom és un tema d’estudi que es mou entre l’especulació, les pseudociències i els fraus. Sens dubte són aquests últims els que més mal han fet a la comprensió de les civilitzacions antigues. Com a conseqüència, sobre qualssevol nova troballa hi recau sempre l’ombra de la sospita ...

La història comença a l’any 1992 (l’any del Cobi, de Maragall com a alcalde i de la primera chaminyons del Barça) a Munich, Alemanya, quan científics del Museu de Munich decideixen començar una sèrie d’anàlisis en profunditat de les mòmies egípcies propietat del museu. Amb aquesta finalitat van cridar a la Doctora Svelta Balabanova, toxicòloga de renom, per que s’encarregués dels anàlisis toxicològics (evident, no? No la cridarien per fer els bocates de pernil ... homeeeee Joseeeeep).

La sorpresa arribà amb els primers resultats. Les mòmies donaven positiu en cocaïna i nicotina. Era quelcom intrigant, com podien trobar-se restes d’aquestes substancies en cossos egipcis de més de 3000 anys? Més que res, per que se suposa que la cocaïna i el tabac són originaris del continent Americà i no van arribar fins a nosaltres fins després de la “descoberta” d’Amèrica. Les anàlisis es van repetir i contrastar a diferents laboratoris i usant tècniques que avui en dia estan acceptades com a proba forense de consum en vida d’aquestes substancies, obtenint-se idèntics resultats.

Com a conseqüència (esperable) van començar a alçar la veu tot un munt d’escèptics. Es va suggerir en primer lloc que es tractava d’una contaminació, però es va descartar aquesta hipòtesis després d’un munt d’anàlisis. Més tard es va dir que les mòmies en si podrien ser un frau, doncs se sap que alguns “caçadors de tresors” del segle XVI havien introduït mòmies falses (és a dir, cadàvers contemporanis) a dins de sarcòfags, donat que un sarcòfag amb regalito a dins valia molts més diners que un de vuit. Però els assajos de 14C per un banda i els anàlisis històrics per un altra van descartar aquesta possibilitat.

Malgrat les veus crítiques, Balabanova va continuar amb els seus anàlisis, fins i tot més enllà de les mòmies, analitzant cossos de Sudan, Xina, Alemanya i Austria, cobrint un període que va del 3700 AC al 1100 DC amb un total de 3000 mostres. I en una gran part dels cossos va detectar la presència de nicotina. Començava a quedar clar que el tema tabac ja es coneixia prou bé arreu del món abans del 1492. Però el tabac presentava un problema... El misteri en aquest cas era que la nicotina de les mòmies egípcies era 35 vegades superior a la que es troba a un fumador ... una dosis potencialment letal!!!. O els egipcis es passaven el dia fumats o allà hi havia alguna cosa més. I tant, però ens cal remuntar-nos al 1976 (el millor any del segle XX, com tots sabreu).

El 26 d’Octubre de 1976 arribava a Paris la mòmia de Ramses II. Com estava molt deteriorada es va decidir canviar les benes que l’envoltaven. Així, un cop en Ramses va estar en pilota picada, van enviar mostres de les benes antigues a diferents botànics per saber el material del que estaven fetes i reproduir-les. Al microscopi,la doctora Michelle Lescot va identificar el que semblava impossible... restes de Tabac!. I es que en dosis elevades, la nicotina és un potent bactericida... serà el tabac part del secret de l’avançada momificació egípcia? I si ho era, d'on l'obtenien rutinariament els egipcis si només era present a Amèrica?.

Per tant, si bé el tema de la cocaïna roman com un misteri, sembla que el tabac ja es coneixia a tot el món molt més abans que Colom divisés terra. Podria ser que el tabac es trobés a tot el món i no sols a Amèrica? Pot ser. Podria ser que la història estigui equivocada? Pot ser. Podria ser que el tabac i la coca haguessin arribat a l’antic Egipte via comerç? Pot ser... Perquè no?. Però bé, es tracta d’un d’aquells temes que es silencien i que amb el temps deixen d’existir. Per una banda, per que no ens solucionarà la vida i, per una altra, per que hi ha molt estudiós que ha de conservar la seva bona reputació, i l’últim que els hi cal és que una toxicòloga els desmunti amb 4 anàlisis (o 3000) el que ells han defensat tota la vida.